Constitució de la primera gran lògia maçònica

(Fragment d'una conversa entre J. Mas i J. Bilbeny)

Jordi Mas

Resulta que la primera gran lògia maçònica es va constituir a Londres justament el dia de Sant Joan i només 3 anys després de la desfeta de 1714... crec que hi pot haver tema per mirar.


Jordi Bilbeny

EL MOT ANGLÈS LODGE I EL MOT CATALÀ ANTIC LOTGE
Ja vaig indicar un correu anterior que la Lògia anglesa avia de tenir alguna mena d'inspiració catalana. L'etimologia del nom ho evidencia sense cap mena d'embuts. Lògia, en anglès, és Lodge, una de les dues variants catalans amb què trobem escrita la paraula llotja en el català medieval. Una és LOTGE i l'altra LOTJA. Per tant, el mot anglès és un manlleu evident del català. Ara bé, és curiós que la primera lògia coneguda sigui del segle XVIII. Això, com molt bé ha observat en Jordi Mas, marcaria una línia de seguiment dels exiliats de la Guerra de Successió. Però, caldria corraborar aquesta informació alora també amb d'altres creacions de lògies europees del XVIII i comprovar-ne el nou, per si també era d'influència catalana. Altrament, només tindríem un indici, una dada altament significativa. Però res més. De quan és la primera lògia a Àustria? I a Alemanya? I a Hongria? Si poguéssim certificar que també són de la primera meitat del XVIII això seria quasi una revelació per la proposta d'En Mas, molt suggerent.

El comte de Penamacor

(Fragment d'una conversa entre J. Indiano i J. Bilbeny)

Jordi Indiano

El comte de Penamacor no era germà de l'alvar, però si fou un dels que també conspirà contra Joan II. això explica el seu exili per terres europees. el que es curios es la seva arribada a barcelona l'any 1492.

Pel que fa al diego mendez suposo que tens present un article d'en István Szászdi on diu "Aunque Méndez se llama a sí mismo castellano posiblemente naciera o se criara en el reino de Portugal. Por su categoría, pues no se trataba de cualquier criado sino de un hombre experimentado criado en la Corte de Portugal, y por tanto con interesantes relaciones personales a un lado y otro de la frontera, le debió tomar por Contino el Conde de Penamacor, primero, y el Almirante de las Yndias, después".

Jordi Bilbeny

Doncs, no. NO tenia present aquest article. Però com tu mateix cites, hi ha relació directe d'En Diego Mendes amb el comte de Penamacor i En Colom.

Si En Mendes era portuguès i estava tan a prop d'En Colom, fins i tot, podria aver estat un seu parent. Algú vinculat com els Anes o l'Alvar de Portugal, amb els Coïmbra i de retruc amb En Colom.

Suposo que ja deus aver-ho intuït, però per si de cas, t'ho suggereixo.

El llibre de Les Profecies de Colom i el terme "Mossèn" (II)

(Fragment d'una conversa entre J. Salat i J. Bilbeny)

Jordi Salat
Sobre el llibre de les Profecies, me l'he llegit i he trobat coses interessants i altres desconcertants. Segons aquest llibre, Colom reconeix tres mestres:

• Sant Agusti


• Nicolàs de Lyra


• Pedro de Aliarco

He cercat informació d'aquest personatges a internet i és desconcertant i reveleador alhora.
Vaig trobar un llibre de Nicolàs de Lyra i l'he comprat. Alguns biògrafs diuden que era rabí i que per tant, era una "mena de mossèn" del judaisme.
Sobre Pedro de Aliarco, ...El seu nom era " Pierres d'Aylli" un municipi de França, però....tocant a terres de Borgonya...I que havia estudiat a la Universitat de Navarra !
Per altra banda, parla delprofeta Isaïes, i aquest parla de les terres del rei Túbal-Caim, que era pare d ela princesa Pirena.
Aquest Tubal, era rei de Hispània, entenent Hispània com una nació al voltant del Prineus, però no al voltant de Madrid. I, de llengua catalana o ibèrica,però no de llengua castellana.
Esic treballant una hipòtesi de treball que configura un marc dins el aqual, si fós cert, es podria relacionar el fet que s'anomenés "mossèn" Colom amb un altre fet relacionat indirectament amb Felipa de Coïmbra.
No obstant, si fos cert, caldria afegir aquest nom "mossèn" a una altra tervigversació.
I, s'entendria,o es podria donar una explicació al fet que a Colom no l'ha fet sant l'Eslgésia Catòlica ,malgrat haver estat un evagelitzador més gran que tots els apòstols junts pel fet d'haver portat la creu cristiana a tot un Continent.
Felipa de Coimbra, és molt important per a crear aquest marc. Tu, en teu llibre poses les bases,unes bases ben argumentades i rigoroses, al relacionar , jo crec que amb molt d'encert, Colom amb els Urgell.
He cercat informació sobre Felipa de Coïmbra a un llibre de Ferran Soldevila que es diu " Les dones de la casa d'Urgell" pàgina 18
Felipa de Coïmbra, és la filla de Isabel d'Urgell dóna de Pere de Portugal, que aquesta, era filla de Isabel d'Urgell (Dona de Jaume III el Dissortat apartat del poder al Compromís de Casp)
Aquesta Isabel d'Urgell dóna de Jaume III d'Urgell va tenir 4 filles:

1. 1.- Isabel d'Urgel i Portugal comtessa de Coïmbra ( Va tenir dues filles Beatriu i Felipa). Felipa es casa amb Colom


2. 2.- Elionor (Casada amb Ramon d'Ursino comte de Nola. Per cert Robert de Nola va escrirue ( al marge del Sent Soví) el primer llibre de cuina fet a Europa i el va fer en català "El llibre del Coch)


3. 3.- No sé el nom. Va morir


4. 4.- Joana

Aquesta princesa és molt important pel marc que estic configurant....Doncs, està relacionada amb una visita del rei d'Etiopia, el negus, que va venir a Barcelona per a demanar a Alfons V el Magnànim un doble enllaç matrimonial. El rei d'Etiopia volia casar-se amb una princesa de la Casa d'Urgell. Alfons V el Magnànim li va oferir la Joana d'Urgell. ( El casament no es va fer. No sé si va haver algun casament. Només es sap que es va endur "operaris" catalans a Etiòpia. Operaris que eren constructors d'esglésies romàniques).
I també volia que un princesp català es casés amb una princesa d'Etiòpia
És molt significativa aquesta visita i aclareix moltes coses, envers una determinada concepció cultural
Hi ha una relació entre els títols que ostenta el rei d' Etiòpia i el títol complert del llibre de "les Profecies" de Colom. El contingut del llibre, fa setmanes que me l'estic llegint i rellegint, no es catòlic.

Jordi Bilbeny
tot el que em dius és molt interessant.
Una cosa: jo no he trobat que ningú li digués mossèn al Descobridor. És una adaptació que jo faig del tractament castellà de Don. És a dir: que de tant en tant, allà on trobo don ho tradueixo per mossèn.
Per cert, de cadascuna d'aquestes troballes no en podries fer un petit articlet per al Sabies que...?
Li passo a en Jordi Indiano el que em dius. Ell treballa tot el tema dels enllaços entre catalans i portuguesos. I potser hi veuria alguna cosa més en el que tu m'expliques.

Colom, Pere de Coimbra i l’Emperador Segimon

En el llibre de Jordi Bilbeny "Cristòfor Colom, príncep de Catalunya" llegeixo referències a l'emperador Segimon :

pàgina 371 " L'infant en Pere, Duc de Coïmbra (...) ajudà amb gran mostra del seu valor l'emperador Segimon"

pàgina 372 "l'infant venia de visitar l'emperador Segimon"

També l'esmenta a les pàgines 373 i 389

Voldria saber si aquest emperador té alguna relació amb el rei Segimon de Borgonya, el qual va renunciar al seu tron i es va retirar a una cova del Montseny, a prop del municipi català de Viladrau per a fer-se sant.

He trobat aquesta informació a internet però no sé del cert si es tracta del mateix Segimon.

Sant Segimon
http://www.montseny.org/Imatges_Montseny/img_montseny5.htm

Sant Segimon
Les esglésies i les capelles El santuari de Sant Segimon de Montseny es troba a 1 230 m d'altitud, en un contrafort de Matagalls, entre els torrents de Rentadors i de l'Oratori. Fou un dels santuaris més importants de Catalunya entre els dedicats a un sant, però el culte se suprimí el 1936 i, encara que conegut i visitat pels excursionistes, ha perdut el caràcter de centre devocional. És documentat des del 1290, que sembla que es construí la primera capella sota una gran balma on, segons tradició, recollida literàriament al segle XV, havia fet penitència sant Segimon, rei de Borgonya, que fou mort el 523 pel rei franc Clodoveu. Des del segle XIV la capella esdevingué molt popular, i des del segle XV fins al XVIII l'església fou regida per deodonats o ermitans que vivien sota un estatut canònic, controlat pels rectors de Viladrau, i que recaptaven per al santuari per les diòcesis de Vic, Girona i Barcelona. A mitjan segle XVIII s'inicià la construcció d'un nou santuari a l'extrem de la costa, dit l'Obra Nova, ampliat successivament el 1647, el 1663, el 1681 i el 1732 fins a formar un important casal amb cel·les per als pelegrins i altres dependències, obres que culminaren amb la construcció d'una nova església el 1775. En el cim rocós que corona el santuari, l'ermità Miquel, procedent del regne de Borgonya, hi bastí vers el 1550 la capella de Sant Miquel dels Barretons, dita així per uns petits barrets que penjaven dels murs i que segons creença popular guarien el mal de cap. El santuari pertangué a la parròquia de Viladrau fins el 1837, que se n'apoderaren els amos del veí mas de Cal Gat i en tingueren cura fins el 1936. Entre el 1959 i el 1961 aquests propietaris emprengueren grans obres de reconstrucció i reforma que restaren posteriorment interrompudes. La capella de l'Erola, en una vall afluent al torrent de Sant Segimon, existia ja el 1580 i fou restaurada entre el 1641 i el 1659, ja que havia sofert un greu incendi el 1630, i novament el 1940. Té un gran atri o reposador al seu davant i prop seu hi ha un casal, ara abandonat. Dedicada a santa Maria de l'Erola, advocada contra el mal de verola, Guerau de Liost li escrigué uns goigs. A la petita serra de Montagut o de Puig-l'agulla (810 m), es troba el santuari de Puig-l'agulla, refet el 1975, el qual, encara que ja fora de l'àmbit de les Guilleries, hi és molt vinculat com a centre de devoció.

http://www.viladrau.net/poble/photoalbum5.html

A mi em sembla que el fet que un rei de Borgonya, que va participar en uns fets històrics molt importants relacionats amb la identificació , la configuració i reconeixement de les nacions d’ Europa, es retirés a una cova del Montseny, a Catalunya, és un fet que forma part d’un patrimoni cultural que s’hauria de reivindicar i posar al servei del nacionalisme català.

I, amb més motiu, enel cas que es trobés alguna informació històrica que relacionés a aquest rei Segimón de Borgonya amb la nissaga de l’emperador Segimon a qui va servir i visitar l’infant Pere de Coïmbra, espòs d’ Isabel d’Urgell mare de Felipa de Coïmbra, esposa de Cristòfor Colom.

En funció, es clar, d’allò que ens diu Jordi Bilbeny en el seu llibre “Cristòfor Colom, príncep de Catalunya” i que a mi em sembla una anàlisi històrica feta amb molt bon criteri, rigorós i molt ben argumentat; i per tant, si no ho he interpretat malament, és una opinió que comparteixo.

Crec que pot ser interessant, i en aquesta tasca estic ficat, obtenir més informació sobre aquest rei de Borgonya que es va retirar a una cova del Montseny , a Catalunya, i esbrinar si aquest Segimon, té alguna relació amb el Segimon que va ser emperador d’Europa.

Algú té informació al respecte?

Jordi Salat

Per què en Joan Colom i Bertran és declarat mort al 1984 i per què apareix viu a partir del 1487

No tinc cap mena de dubte que el document que exposa que En Joan Colom és mort al 1484 és totalment autèntic. Ara bé al 1487, al 1489 i al 1490 tenim constància de tres documents més on se'ns certifica que el mateix Joan Colom és viu. Com que un ome no pot ser viu i mort a l'ora, i són els documents posteriors en el temps els que el certifiquen viu, llavors el document de 1484 ha de tenir una altra explicació que la de la mort biològica.
Sabem, per les Pardidas de Castella, que si algú, per la raó que fos, romania més de deu anys fora del país, se'l podia donar legalment per mort. Això no vol dir que realment ho fos, sinó que les lleis permetien considerar-lo mort a qualsevol efecte legal. Llavors, com que En Joan Colom era des del 1470 fora de Catalunya, al servei del rei de França i del rei de Portugal, és molt coerent que les lleis catalanes, tot i que ara mateix no en tinc la constatació pràctica definitiva, permetessin donar-lo per mort, encara que no ho fos. Això explicaria per què aquest document del 1484 l'esmenta com a quondam (és a dir difunt) i perquè a partir del 1487 En Joan Colom torna a aparèixer a la documentació amb tota normalitat. Si realment, com jo he provat llargament i documentada, aquest Joan Colom era el descobridor Joan-Cristòfor Colom, perquè a Portugal també se li diu Joan, llavors, a partir de 1485 ja torna a ser un vassall del rei Ferran i legalment pot intervenir en els assumptes jurídics amb tota normalitat. I, per això mateix, tornem a trobar viu En Joan Colom i Bertran en els tres documents esmentats.

Jordi Bilbeny

Inadvertides certeses de que en Colom era català

(Correu d'en Ferran Margarit a la FEHC)

Amic:
Passo a informar-te de les troballes que indiquen la catalanitat de colom segons el llibre que porta per títol "1492" de l´autor francés Jacques Attali, el qual, bo i creient que en Cristófor Colom era genovés, dona, inadvertidament, certeses de que en Colom era català.
Aixi, en la pàgina 199 s´indica que, en 1498, hidalgos castellans i catalans havien format, cadascuns per la seva banda, el seu petit regne.
An la pàgina 195 s´hi indica que un franciscà de castella, escrivia a la cort:
"No envieis más GENTES DE SU PAIS", (veure llibre de R.DEBRAY "les visiteurs de l´aube"-Paris).
Cosa que indica clarament que, tant el franciscà com a la cort, sabien perfectament que en Colom era català, i que existia la possibilitat de que els catalans es fessin forts a américa, i tant més que el comandant de les tropes espanyoles, possiblement nomenat pel mateix Colom, era en Pere Margarit (pàg. 195).
Caldria veure el paper que va jugar, durant la guerra de la Generalitat contra Joan II, l´esmentat Pere Margarit, semblant pot ésser al d´en Colom, corsari d´en René d´Anjou contra Joan II, i també perquè en Colom va obtenir el privilegi de reclutar proscrits (pag.152).
També caldria esbrinar, col.lateralment, el paper d´en Bobadilla, qui va detenir en Colom i el va fer tornar, encadenat, a la península.
En un altre llibre, "Christophe Colomb, le catalan" d´en Gerard Garrigue, s´hi demostra, en desconeixement del propi autor, que René d´Anjou tenia un mapa d´América, (el mapa de Saint Die) amb un pas situat on és avui Nicaragua, i que aquest pas fou buscat, infructuosament, per en Colom durant el seu quart viatge, (en aquest lloc, el terreny s´aixeca tectónicament i va acabar per tancar el pas).
Tot aixó demostra l´existència de secrets ancestrals de navegació, (de l´Atlàntida i els atlants), dels quals Colom era sabedor, com encara, avui dia, els catalans, en la tradició de Ramon Llull i Francesc Pujols, (en la linia dels quals estic investigant), som sabedors de territoris conceptuals, en l´àmbit de la psique, de la ciència del comportament, de la teoria del destí i del funcionament de la realitat, l´explotació i aprofondiment dels quals, donaran preeminència al poble català sobre qualsevol poble del món.

Ferran Margarit
Gran Mestre Pantóleg Suprem

El llibre de Les Profecies de Colom i el terme "Mossèn" (I)

(Fragment d'una conversa entre J. Salat i J. Bilbeny)

Jordi Salat
Necessito la teva opinió o que em confirmis dues coses:

1.- El LLibre de les Profecies, el va escriure Colom o el va dictar a Gorritio?
2.- En el teu llibre Cristòfor Colom, príncep de Catalunya, pàgines 221, 247, 285, 286....Es fan referè cuies a escruits en els que Colom és anomenat "mossèn". La pregunta és: Colom era mossèn?

M'estic llegint el teu llibre esmentat, i , entre allò que llegeixo, allò que dius i allò que em fa pensar...M'ho passo d'alló més bé.
Felicitats , és un gran llibre, i fins i tot penso que és un "llibre de llibres" per les referències que hi fas a altres llibres i per les portes que obres a nous llibres. Renat d'Anjou, Alfons V el Magnànim, Felipa de Coimbra....donen molt de si i si els relacionem amb Colom......Aquest, entra en un nou escenari, que encara pot portar més sorpreses.

Jordi Bilbeny
Com sempre, tot el que està relacionat amb els escrits d'En Colom s'ha d'escatir amb cura, estudi i profunditat. Pel que fa al llibre de les profecies, si bé no hi he entrat a fons, sí que et puc dir el que diuen i el que dieun és que va ser redactat per En Colom. I d'entrada jo no hi veig re d'estrany, llevat que es tracta de la corresponent còpia castellana d'un original perdut, segurament perdut perquè era escrit en català. Però, fora d'això, poca cosa més. El tal Gorritio que tu dius no és ningú. O millor dit només és un nom, com fray Juan Pérez i tants i tants d'altres mariners inventats. És molt possible que es tracti d'En Gaspar d'Arinyo, secretari reial i membre de la Cancelleria catalana. Pensa que el tal Gorricio també es deia Gaspar i feia de secretari.
I pel que fa al terme mossèn, voldria dir-te que no es refereix a un capellà, sinó que llavors s'emprava per designar cavallers i nobles. És molt possible que fos l'equivalent català del Don castellà. però, és clar, també caldria estudiar-ho.
Gràcies per les teves amables paraules d'elogi del llibre. Com tu, jo també crec que obre moltes portes, algunes de les quals, tristament, ningú no traspassarà.

"Billbeny subvencionado suculentamente por los diferentes gobiernos autonómicos de la Generalidad" segons SIGLO XXI

En un article del portal digital SIGLO XXI del passat 28 de març, l'autor, un tal Daniel Tercero en el seu escrit titulat "Diego y Cristobal Colon", ens diu amb tota la tranquilitat del món que dona per una banda el desconeixement, i per altre, la clara visió política del asumpte, que:
"La polémica siempre ha acompañado a todos los estudios que se han realizado sobre la vida de Cristóbal Colón. Jordi Billbeny, historiador catalán, asegura y defiende la idea de que Cristóbal Colón fue un corsario catalán que batalló contra Juan II, padre de Fernando el Católico, y de familia noble. Contradiciendo la tesis más extendida, y de momento más aceptada, que mantiene el origen genovés de Cristóbal y de familia humilde. Billbeny –subvencionado suculentamente por los diferentes gobiernos autonómicos de la Generalidad-, por otro lado, no deja de sorprendernos y hace pocas semanas publicó un estudio asegurando que Miguel de Cervantes había sido, también, catalán".
No cales més comentaris, cadascú en pot extreure les seves pròpies conclusions. El que si diré és què, sigui com sigui, la veritat guanyarà a la mentida i a la manipulació.
Llegeix tot l'article.

Armada Invencible = Armada catalana?

Article d'en Josep Segarra (FEHC)

Gravat de 1573 al mes d’Octubre d’un combat de l’Armada invencible, sufocant una rebel·lió als Països Baixos al golf Zuider Zee (actualment llac). Les naus de l’Armada porten les 4 barres, la nau capitana porta la creu de S. Jordi i està assenyalada Almirall d’Alba. La subversió està encapçalada pel príncep von Vranien i les naus rebels porten la creu de S. Andreu (aspa). Els catalans que participaven en els terços eren anomenats els valons espanyols, degut a que no usaven la llengua castellana i tenien costums diferents.
Fernando Álvarez de Toledo (1507-1582), III Duc d’Alba, fou nomenat governador de Flandes per Felip I de Catalunya (II de Castella) de 1567 a 1573, encarregant-li la missió d’extingir les revoltes originades pels nacionalistes i calvinistes el 1566. Només prendre possessió del càrrec va establir tributs per a sufragar els terços i va constituir el Tribunal dels Avalots, popularment anomenat Tribunal de la Sang, jutjant molt severament els rebels i confiscant els seu bens, però no aconseguí apaivagar les revoltes. Finalment, davant del seu fracàs, el 1573 va ser substituït pel català Lluís de Requesens (1528-1576), que havia estat designat “Lloctinent General de la Mar” pel rei Felip i com a tal va dirigir la batalla de Lepanto (1571). Requesens va aconsellar al rei moderar la repressió, la qual cosa es va traduir en la supressió del Tribunal de la Sang, l’eliminació dels impostos i una amnistia general. El 1576 va escriure al rei que els Països Baixos es podrien perdre, ja que les mesures adequades no van ser preses en el temps apropiat. Mort a Brussel·les, el seu cos va ser traslladat a Barcelona i enterrat a la tomba familiar de la capella del Palau de Requesens, que actualment acull la Reial Acadèmia de Bones Lletres (C/Bisbe Caçador 3).

Antoni Fabre d’Olivet (1768-1825), la llengua hebrea i el Gènesi

Article d'en Jordi Salat (FEHC)

Antoni Fabre d’Olivet (1768-1825) va ser un erudit provençal que va arribar a dominar moltes llengües antigues, a banda del seu estimat occità: xinès, sànscrit, àrab i hebreu. El seu objectiu fonamental era trobar el secret de les sagrades escriptures i, per extensió, de la llengua hebrea.
En traduir el Gènesi, va usar sistemàticament el terme IHÔAH per designar l’innominable tetragrama. Segons els rudiments filològics que manejava, calia llegir YHWH com I-H-O-A. Segons Fabre, l’origen de la llengua hebrea està format per conceptes literals i simbòlics, i això hauria desvirtuat moltes de les propostes de transcripció. Mitjançant el mètode cabalístic anomenat Guematria, que associa cada lletra a un valor numèric, Fabre suma les quatre lletres del tetragrama i arriba a la xifra 72; això el condueix als salms 19, 20 i 21 de l’Èxode, on s’exposa la cosmogonia de Moisès amb els 72 noms divins. Fabre d’Olivet va arribar a la conclusió que el Gènesi era un tractat científic de les forces del món.

Nota:
És curiós que la fonètica del tetragrmma cabalístic IHWH sigui "IHOA", com "Joan".
Aquest nom es portat per personatges significatius com l'evangelista Sant Joan el apòstol que va escrirue el llibre de l'Apocalipsi o Revelació. Un llibre cabalistic considerat de lectura obligatòria pels cristians albigesos.

Troben inscripcions de l'època romana que podrien remetre al euskera

La nostra companya Cristina ens feia arrivar aquesta setmana la següent notícia:


Es tracta d'un conjunt epigráfico del segle III trobat a Àlaba sobre restes ceràmiques. La consellera de cultura basca demana prudència.
Els arqueòlegs del jaciment de Iruña-Veleia (Àlaba http://www.veleia.com/) han descobert un conjunt epigráfico "dels més importants del món romà" amb una sèrie de més de 270 inscripcions i dibuixos del segle III i una representació d'un calvari, "el més antic conegut fins a la data".
Els responsables del jaciment, situat prop de la localitat alabesa de Nanclares d'Oca, van presentar públicament aquestes troballes que han estat identificats i analitzats després de la seva localització el passat estiu durant els treballs d'excavació que es desenvolupen en el lloc.
Els objectes amb les inscripcions i dibuixos, en la seva major part trossos de ceràmica, van ser trobats en una de les habitacions de la Domus de Pompeia Valentina, una de les residències urbanes de l'antiga ciutat de Veleia que va ser construïda en l'última cambra del segle I i habitada fins a bé entrat el segle V, va explicar el director del jaciment, Eliseo Gil.
En aquesta vila es va localitzar una estada d'uns 57 metres quadrats que estava segellada com en una "càpsula del temps amb el seu contingut inalterado" i en ella van aparèixer restes d'alimentació i fragments de diversos recipients i altres objectes que havien estat utilitzats, en la seva major part, com "pizarrillas" o "tablillas d'apunts".
En aquests suports figuren inscripcions relacionades amb el món escolar i l'aprenentatge, des d'abecedaris a llistats de divinitats, de personatges històrics, i representacions figuratives de la vida quotidiana com caricatures o paisatges.
Els investigadors del jaciment romà de Veleia van assegurar que les inscripcions "remeten al basc antic" i que pel seu context podrien ser de l'època tardorromana. Segons va publicar ahir el diari Notícies de Alava, els arqueòlegs haurien trobat en el jaciment restes d'inscripcions en euskera del segle III, el que suposaria el material en llengua basca més antic conegut. Per la seva banda, la consellera basca de Cultura, Mirin Azkarate, ha demanat "prudència" sobre les més de 270 inscripcions trobades.

Cervantes: La ironia fina d’en Servent i la censura maldestre

Un bon amic, en Pau Mora-Peralta, m'envia la següent reflexió sobre el personatge d'en Servent, més conegut com a Miguel de Cervantes. És obvi a aquestes alturas que aquest personatge, serà un altre item que farà trontollar la falsa històriografia castellana.

"L’autor d’El Quixot va tenir ironia a l’hora d’haver de canviar el seu cognom al castellà, i va passar d’anomenar-se Servent al castellà de Cervantes, combinació d’un de, que denota aristocràcia en els cognoms castellans i un Cervantes (Serf-antes). Cal tenir en compte que en català una paraula no pot acabar amb la lletra v, en canvi si no és a final de paraula sí com ara ‘serva’ femení de ‘serf’—servus en llatí— o sigui ‘servent’, i d’aquí el cognom de Miquel Servent; ‘antes’ significa abans en català antic i encara s’usa en valencià. Si tenim en compte que en català una c o una s davant d’e sonen igual i que en català antic —i encara en algunes zones el té— la v tenia un so labiodental Cervantes havia de sonar de la mateixa manera que Serf antes, Així doncs, podem entendre d’on surt Cervantes. D’aquesta manera en Servent matava dos ocells d’un tret: alhora que indicava el seu veritable cognom demostrava altre cop la seva ironia en combinar aristocràcia i servitud en el cognom."
"Arribats a aquest punt podem veure com de maldestre n’era la censura, que segurament havent consultat algun ajudant que sabés parlar en català —o si en sabien— els censors devien pensar que la traducció de serf al castellà era ciervo, enlloc de siervo, que és l’autèntica traducció. Cal recordar que en molts dialectes castellans la c davant d’e i i sona coma una s. Això explicaria el misteri sobre l’origen del cognom Cervantes, el cérvol a l’escut d’armes de la família o perquè Vilches y Marín en el seu llibre Cervantes: apuntes históricos de este apellido. Tercer centenario del Quijote intenta atribuir el cognom a derivacions i malformacions d’altres cognoms per error d’impremta o capritx de la gent."

És potser en Bilbeny, un enemic del país?

Quasi 20 anys porta en Jordi Bilbeny investigant la vida i miracles del que ja podem dir que és el català més universal de tots els temps, en Joan Cristòfor Colom. I després d’aquest temps i de les penúries que ha hagut de passar, quin tipus d’honors i reconeixements li fan els nostres polítics a l’arenyenc? Doncs silenci, silenci i més silenci.
Quan un escolta les conferències d’en Bilbeny, o llegeix els seus treballs, o simplement l’escolta en les ja habituals entrevistes en ràdio i premsa, un s’adona que no cal ser un entès en història per comprendre els trets fonamentals d’aquesta història, i la manipulació històrica que ha patit aquest país a mans dels seus opressors.
Doncs tot això que tots veiem prou clar, sembla que els nostres polítics no ho fan d’igual manera, i el resultat és silenci, silenci i més silenci.
I és que ja ho deia un càrrec de la Generalitat en conversa privada: “Molts polítics prefereixen que no sapiguem el que vàrem ser, no fos cas que comencéssim a exigir més”.

Qui són aquests que voten SI ?

Després de dedicar molt temps a tractar de convèncer al màxim número de persones que he pogut, de què cal votar NO a aquest estatut que ens volen col·locar amb calçador, un arriba a una estranya conclusió, i és que o bé gran part de la població està en condicions d’anar corrent a rebre tractament urgent a un psiquiàtric, o be hi ha alguna cosa que se m’escapa.
Quin potser aquest motiu que duu a molta gent a fer aquest vot afirmatiu a una llei que només ens pot deixar cara de babaus quan veiem les rendes que suposa per a Espanya? Doncs diguem-m’ho clar d’un cop. Només aquella gent que pensa que Catalunya ha d’estar sota control de l’estat espanyol encara que això els perjudiqui personalment com a ciutadans que son d’aquest país, son els que donen aquest Si. No cal amagar-se més, diguem-m’ho clar. Això ja no és un referèndum per valorar un estatut, si no que és un primer assaig on s’enfronten aquells que volem un país normal i lliure, i aquells que mai han entès que és Catalunya.
Encara hi ha qui dubte, de què aviat serem un estat independent? El camí sense retorn, va començar ja fa molts anys.