"El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors" (Francesc Pujols)
www.HistoCat.cat
Una cosa que també ens va sorprendre és el sant al que estava dedicada l'església de Palos de
Marc Depoorter
Batman Is Dead
www.HistoCat.cat
posted by Xevi at 9:34 p. m.
1 comments
Gràfic amb l'origen dels repobladors
Aquest gràfic ens mostra la procedència dels repobladors del Regne de València reconquerit, tenint present que el procés repoblatori s'allarga prou segles. En ell es pot veure molt clarament la preeminència de repobladors d'origen català. (Font: antiblavers.info)
www.HistoCat.cat
posted by Cristina Ortuño at 10:27 p. m.
8 comments
(Enviat per Tais Bastida)
Al catàleg de l'exposició de Pau Gargallo, a la p. 239, l'estudiós aragonès Rafael Fernández Ordóñez hi diu que va néixer a «Maella (Saragossa)», obviant expressament de dir que era fill de la comarca del Matarranya i, doncs, català universal. L'exposició es fa a la Pedrera fins al dia 28, patrocinada per la Fundació Caixa Catalunya (presidida pel sinistre Narcís Serra), i crec que abans que acabi caldria denunciar aquest fet.
www.HistoCat.cat
posted by Eric Barrat at 12:47 a. m.
8 comments
Una universitat nord-americana ha digitalitzat un centenar de mapes antics del continent
Vilaweb - Dimecres 17/01/2007
Al centenar de mapes de l'Àfrica, presents a la web de la biblioteca de la Northwestern University, s'hi pot observar la progressiva colonització que sofriren els territoris africans i els errors geogràfics comesos pels qui van dibuixar els primers mapes. 'Els cartògrafs de fa dos segles havien de basar-se en suposicions perquè no havien trepitjat mai el terreny', ha explicat el responsable de la web, David Easterbrook, a la BBC.
El poc coneixement que tenien els europeus del continent els segles XVI i XVII es palesa en aquests mapes: el riu Nil se situa en un punt equivocat, igual que determinades muntanyes, llacs i accidents geogràfics. Més curiositats que podem veure en aquests mapes: la ruta dels esclaus, un mapa de l'Àfrica occidental del 1747, que s'anomena 'Negroland', i un plànol de la futura ciutat de Dàkar del 1915. A la col·lecció de mapes, s'hi pot accedir via cercador: per país, data, territori, cartògraf o lloc de publicació.
www.HistoCat.cat
posted by Eric Barrat at 12:42 a. m.
0 comments
Segons tradició Cervantes va habitar aquesta casa del Passeig Colom. La imatge és una postal del 1915.
Hi havia una placa que ho commemorava. No sé si encara hi és.
J. S.
www.HistoCat.cat
posted by Cristina Ortuño at 6:49 p. m.
5 comments
Els francesos sí que saben explotar el turisme, com han fet amb Rênnes-le-Chateau! Els catalans (que som els que més i millor podríem explotar les construccions centenàries del nostre país) no els arribem ni a la sola de la sabata als francesos, en aquest aspecte... Però el més curiós és que els "palerms" de Palos de la Frontera no ens arriben a la sola de la sabata a nosaltres els catalans! I això que ells compten amb tot el pes de l'estat Espanyol i l'historiografia oficial!
Cartell de la "Ruta Colombina" al suposat "Puerto de Moguer"
Cartell al costat de l'entrada de l'esglèsia de "San Jorge Mártir", davant el "Puerto de Palos"
Exteriors del "Muelle de las Carabelas", principal atracció turística de la zona.
Hi ha coses, però, que ni tant sols tenien cartell! Al monestir de la Ràbida (que és una mena de museu dedicat a la famosa gesta colombina), hi ha un expositor ple de gerres i pedres antigues. No hi ha cap cartell, però es suposa que són peces antigues de l'època d'en Colom (com la resta de coses que hi ha a la mateixa sala). Curiósa és, però, la brúixola suposadament colombina que hi ha a la mateixa vitrina. Desconeixíem que fos l'anglès la llengua emprada en aquells segles, i sobretot que es venguéssin brúixoles (parlem de l'any 1492) al carrer "Passeo Colón 12, Barcelona".
posted by Xevi at 8:12 p. m.
9 comments
Així doncs, si fa cinc cents anys aquest riu era navegable, i la fondària d'aquest no ha variat (car el suposat port actualment es troba a uns vuit o més metres d'alçada respecte el fons actual del riu), és fàcil procedir a calcular quina quantitat d'aigua caldria per a circular-hi en caravel·la. Per a un calat de 6 metres ho multipliquem per la longitud en metres del riu fins a el monastir, i l'amplada (que de Moguer al monastir és molt regular). 6x10.000x1.000=60.000.000 metres cúbics d'aigua, i això sense comptar que és un riu, i per tant hi ha un fluxe, que és una quantitat d'aigua per unitat de temps. Aturo l'anàlisi en aquest punt perquè vull comparar aquesta xifra amb d'altres rius. Amb tot, com que la zona és molt i molt plana, penso que el quilòmetre d'amplada és una dada molt relativa, ja que segurament a partir del segon metre d'alçada hauríem de comptar amb molta més amplada i potser doblaríem la superficie inundada pel riu per a poder assolir els 6 metres mínims de calat.
També cal apuntar, com molt bé va dir en Marc, que a l'ésser un riu que comunica amb el mar Atlàntic, al no haver canviat la fondària del llit del riu en 500 anys això ens duria a un desnivell de 5 metres amb marea baixa respecte el mar i uns 3'5 metres en marea alta. Que potser ha baixat tants metres l'Atlàntic en 500 anys? La resposta és òbvia.
posted by Xevi at 2:59 p. m.
12 comments
Primera nit a Katmandú. Em desperto a tres quarts de sis de la matinada. Des de casa sento el ritme persistent i llunyà d'uns timbals. Uns cops profunds i espaiats, esmorteïts. És com el batec d'un gran ésser eteri, d'un cor invisible i benèvol que lentament et penetra i t'hi acompasses. Darrera d'ells m'arriba encara el so punyent i greu com d'un corn. Com una crida d'alerta. el primer que hi relaciono són elsarmats. El ritme que marquen els armats romans a les professons de setmana santa. No em puc tornar a adormir. Realment és com una gran crida a desvetllar-se. Al desvetllament del món, de l'interior. M'assecal llit, colgat amb la flassada i em poso a fer exercicis de respiració. És cert. És la gran crida de l'alba, quan encara és tot fosc, perquè tornis al món. És l'avís que ho impregna tot de sacralitat i que et que t'avisa cada gest és sagrat, que cada dia és sagrat, i que et crida a participar-hi.He estat a punt d'alçar-me,vestir-me i anar a vagar pels carrer de la ciutat. He preferit quedar-me assegut, respirant, deixant que espais de la consciència s'il·luminin amb cada inalació d'aire, recorreguent-me i reconeixent aquells àmbits de mi que estan connectats directamentamb la vida, amb les pulsions transcendents del món. Ara he tingut aquesta sensació que aquí res no és gratuït. Que tot es disposa, des del primer moment que et despertes fins als darrers segons del dia, perquè tinguis la sensació que la religió i la vida són una única i mateixa cosa. No una gran enganyifa com ens han volgut vendre una colla de desinformats --que també hi és--, sinó una gran carícia. Jo experimento ara mateix la carícia. sóc plenament conscient que la vida t'ofereix aquest immens regal de viure i de fer-ho amb totes les potències de la terra. Però també ara se'm manifesta més que mai que l'espiritualitat no és un invent de quatre capellans o gurus per viure a l'esquena del poble, sinó una realitat palpable, tangible.Però no a la televisió, a les revistes, a les receptes mèdiques, als raigs ics, sinó al teu interior. Va d'interior a interior. De cor a cor, podríem dir-ne. I són aquests cors, que units en una mena de ciberespai de l'esperit, fan que el món sigui encara abitable. Que hi agi netes les grans autopistes de l'amor. Aquests timbals fanque es trenquin els murs de l'ego, i et xuclen a través del pensament i de la comprensió cap on lloc on tots els corssón un de sol. No és un àmbit poètic, literari. Ésun recer real. Però cal que aturis el món, les teves necessitats immediates, les il·lusions estèrils, per captar-lo. Comel llenguatge dels grans elefants. O els ultrasons. O la nostra istòria.
Aquí --em sembla-- la religió té aquest sentit, que és el sentit que deurien tenir també totes les religions. Connectar-te amb el món, connectar-te amb la vida, desvetllar-te del son d'una realitat fingida. D'una realitat que ens han volgut vendre com tota la realitat possible. I ara anem veient com només n'és una capa. Un tel de ceba. Un decorat malgirbat. Com és que els occidentalshem perdut aquest sentiment, aquesta visió,aquesta forma d'estar en el món?
Sigui com sigui, avui, desvetllar-me a Katmandú ha estat també desvetllar-me a un espai de l'esperit totalment nou per a mi. Un esperit que ho impregna tot. Aturat en cada rostre. En cada mirada. En el respecte reverencial pel gran cercle immortal de la vida.
És important estar atent. Deixar-se endur. Obrir-se.
He llegit una mica els pensaments d'un mestre de zen i, després, amb en Carles i En Manel hem sortit a esmorzar.
Jordi Bilbeny
www.HistoCat.cat
posted by Eric Barrat at 5:53 p. m.
3 comments
Text extret de la web de l'Ordre de Malta, una de les més antigues d'Europa:
Después de la pérdida del último baluarte en Tierra Santa en 1291, la Orden se estableció primero en Chipre y luego, en 1310, bajo la dirección del Gran Maestre Frey Foulques de Villaret en la isla de Rodas. Desde aquel momento la defensa del mundo cristiano exigía la existencia de una fuerza naval y la Orden construyó una potente flota y empezó a surcar los mares orientales, comprometiéndose en la defensa de la Cristiandad en numerosas y célebres batallas, entre las que destacaron las de las cruzadas en Siria y en Egipto. Desde el inicio, la independencia de otros Estados concedida en virtud de decretos pontificios, junto con el derecho, universalmente reconocido, de mantener y armar fuerzas militares, constituyó la base de la soberanía internacional de la Orden. Los miembros de la Orden que se congregaban en Rodas procedentes de las distintas partes de Europa, así como las instituciones de la Orden en Europa, desde principios del siglo XIV fueron agrupados según sus distintas Lenguas. Inicialmente era siete: Provenza, Auvernia, Francia, Italia, Aragón-Navarra, Inglaterra (con Escocia e Irlanda) y Alemania. En 1492 Castilla y Portugal se separaron de la Lengua de Aragón para constituir la octava Lengua. Cada Lengua comprendía los Prioratos o Grandes Prioratos, los Bailiajes y las Encomiendas. La Orden era gobernada por el Gran Maestre (Príncipe de Rodas) y por el Consejo, acuñaba moneda y mantenía relaciones diplomáticas con los otros estados. Los otros cargos de la Orden se conferían a los representantes de las diversas Lenguas. La sede de la Orden, el Convento, estaba integrada por religiosos de diversas nacionalidades.
Veure font
Enric Roca
www.HistoCat.cat
posted by Eric Barrat at 5:48 p. m.
0 comments
L'Ajuntament de Palafrugell ens va prometre diners però finalment no ens ha donat ni un duro... Doncs bé, el cas és que NOMÉS uns lavabos que hi ha al pati del monastir de la Ràbida han estat pressupostats en 150.000 eurets, i això que a la Ràbida ja hi ha uns lavabos on tot aquell visitant que així ho necessiti hi pot desar les seves defecacions i orines! Com és obvi, ho trobo indignant. Trobo indignant que, a més, la Generalitat hagués destinat alguns diners (directament, perquè indirectament i a la força els catalans ho paguem quasi tot) per a commemorar i honorar la falsa descoberta andalusa d'Amèrica i el poblet de Palos de la Frontera autoanomenat "cuna del descubrimiento".
posted by Xevi at 3:46 a. m.
1 comments
Alejandro Sendra escriu responent a la crònica d'en Xevi Mató:
Mireu que diuen a la mateixa diputació de Huelva sobre el viatge que va fer al 1828 Washintong Irving a "Palos de Moguer" (*1)
“….Y camino de La Rábida se siente sobre todo peregrino, el primer peregrino de un nuevo santuario que va a empezar a formarse. El santuario de la Cuna de América. Nadie se podía creer en Moguer y –no menos que los moguereños- también los frailes de La Rábida se asombran de que alguien se haya molestado en acercarse por aquellos entonces remotos lugares preguntando por Colón y por América. ”
“….Washington Irving, ,el primer narrador ante el mundo civilizado de la olvidada historia del Descubrimiento y el primero en pronunciar los nombres de La Rábida, Palos y Moguer y de Martín Alonso Pinzón, fray Juan Pérez y el físico de Palos García Fernández como colaboradores entusiastas de Colón y sin los cuales no hubiera existido el Descubrimiento tal como de hecho existió.”
____________________
(*1) Palos de la Frontera i Moguer són i sempre han estat dues poblacions diferents
www.HistoCat.cat
posted by Cristina Ortuño at 6:44 p. m.
3 comments
Segons el Viquipèdia en castellà:
"Como anécdota, cabe anotar que el ingeniero francés Gustave Eiffel presentó primero su proyecto de torre a los responsables del Ayuntamiento de Barcelona, para que la torre se construyera en Barcelona con motivo de la Exposición Universal de Barcelona (1888). Pero a los responsables del ayuntamiento barcelonés les pareció una construcción extraña y cara, que no encajaría en la ciudad. Tras la negativa del consistorio barcelonés, Eiffel presentó su proyecto a los responsables de la Exposición Universal de París, que se haría un año más tarde, en 1889. Éstos aceptaron construir la torre, pese a que en un principio pensaron que la tendrían que desmontar una vez acabada la exposición. Sólo la voluntad popular evitó que se derribase."
I el Viquipèdia en català:
"Com a anècdota, es pot anotar que l'enginyer francès Gustave Eiffel va presentar als organitzadors de l'Exposició Universal el seu projecte per construir a Barcelona la Torre Eiffel, però als responsables de l'ajuntament barceloní els va semblar una construcció estranya i cara, que no encaixaria a la ciutat, i van preferir construir com a entrada al recinte l'Arc del Triomf, d'estil més clàssic. Després de la negativa del consistori barceloní, Eiffel va presentar el seu projecte als responsables de l'Exposició Universal de París, que es va fer un any més tard, el 1889. Aquests van acceptar contruir la torre, malgrat que al principi van pensar que l'haurien de desmuntar una vegada acabada l'exposició. Només la voluntat popular va evitar que s'enderroqués."
www.HistoCat.cat
posted by Cristina Ortuño at 7:21 p. m.
3 comments
Bé, un cop visitat el bonic poble de Moguer (ple de cases blanques d'estil andalús) vam seguir la ruta turística que indicava el "moll" de Palos, on van fletar una de les caravel·les, si no recordo malament (això ho explicarà millor en Marc). Vam arribar fins a la vora del riu, que és a cinc-cents metres de la darrera casa de Moguer i a un kilòmetre i pico de la plaça de Moguer, la qual cosa fa evident que Moguer era un poble que vivia a esquenes del riu, en aquell temps (i encara ara) riu que passa per una zona d'aiguamolls de molt gran extensió. Cal remarcar que al dit "moll" o "port" de Moguer no hi ha cap barca ni n'hi ha hagut mai. L'absència de tradició marinera és total i absolutament evident, i sobretot en aquella època on les malalties eren molt més letals que avui dia i les condicions d'higiene eren molt més precàries. Per tant és absolutament impossible que salpés de Moguer cap caravel·la, a no ser que fos una caravel·la Hovercraft.
posted by Xevi at 3:19 p. m.
25 comments
Pel que fa al document que el fa mort l'any 1484 i que alguns tractan d'utilitzar en contra de les investigacions que duem a terme, cal dir que En Colom manté contacte amb la seva família i visita de tant en tant Catalunya, encara després del 1472, any d'acabada la guerra i comet atacs corsàrics a naus dels súbdits dels reis catalans i dels seus aliats polítics. Per tant, la família sap que és viu, la Cort de Catalunya també, tot i que no visqui al Principat. No estem parlant d'un desaparegut, sinó d'una persona que no viu al seu país. El que passa és que de cara a la inversió que la família necessita fer, cal que actuïn d'acord amb la llei, si realment volen emprar els béns del seu pare. I això només era possible, jurídicament, si el donaven com a mort, encara que totom sabia que no ho era. Però la llei és la llei.
Jordi Bilbeny
www.HistoCat.cat
posted by Eric Barrat at 11:48 p. m.
2 comments
“Tot seguit [l’oncle] (...) ens parlà d'un seu viatge a les Illes Bahames (...) - Hòmens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és que tu anaves caminant, xino-xano, per la vorera, i encara no n'havies vist un davant teu, que ja se n'havia abaixat per cedir-te el pas. D'entrada, l'oncle s'ho havia pres com a senyal d’exquisida cortesia i bona educació, però -home observador com ell era- no tardà a adonar-se que el pas, només el cedien els negres, i que, a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que -quan es creuaven compartien la vorera sense grans dificultats. En acabar l'anècdota, tots els presents coincidirem a lamentar l'abús i l'evident discriminació que suposava per als ciutadans de les Bahames, haver de sotmetre's de manera tan servil i ignominiosa, i cedir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara reblà: - Només faltaria... forasters vindran que de casa ens tiraran.
En això estàvem, compartint la indignació contra aquella submissió abjecta, quan arribà a la casa un dels néts del meu oncle, acompanyat de la seua nòvia que, en entrar, ens saludà cortesament: - Buenas noches. (...)
Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut set persones catalanoparlants. A partir d'aleshores, qualsevol que hi haguera entrat s'hauria pogut pensar que estava davant de nou castellanoparlants, perquè quan la conversa es reprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la meua família. Mentre l'oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, ves a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bahames.”
(Extret de: “La bona educació dels ciutadans de les Bahames” de Ferran Suay)
www.HistoCat.cat
posted by Eric Barrat at 11:46 p. m.
0 comments
Molt "educatiu"...
Biblioteca Nacional de Madrid, Mapa d'Espanya, 1854.
"España Uniforme ó Puramente Constitucional que comprende estas treinta y cuatro Provincias de las coronas de Castilla y León, iguales en todos los ramos económicos, judiciales, militares y civiles.
España Incorporada ó Asimilada que comprende las once provincias de la Corona de Aragón, todavía diferentes en el modo de contribuir y en algunos puntos del derecho privado.
España Foral
España Colonial"
Vist per en Machado:
"Castilla miserable, ayer dominadora;
envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora".
Antonio Machado.
www.HistoCat.cat
posted by Cristina Ortuño at 10:00 a. m.
6 comments
La imatge de l'escut diu:
CIVI*1648*BARCINO (interpreto: Ciutat*1648*Barcelona)
La del rei diu:
LVD-XIIII.D.G.RF.ET.CO.B
interpreto:
LUDOVICO-XIIII.DEO.GRATIA.REI.FRANÇA.i.¿COMTE BARCELONA?
Lluís XIII, va ser reconegut Comte de Barcelona el desembre de 1640, el 1641 morí Pau Claris. Però Lluís XIII morí el 1643:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%ADs_XIII_de_Fran%C3%A7a
Llavors vol dir que el seu successor Lluís XIV (el rei Sol) es considerava igualment Comte de Barcelona, fins al 1652 que va caure Barcelona. La moneda es del 1648! És a dir, Catalunya sota França del 1641 al 1652.
Així com hi ha monedes napoleòniques de Catalunya sota l'Imperi Francès, resulta que també n'hi ha de l'època de Rei Sol de Catalunya sota França. Molt curiós.
J.S.
_____________________________
Més informació sobre perquè en Lluís XIII, es convertí en Comte de Barcelona:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Claris
Pau Claris i Casademunt (Barcelona, 1586 - 1641) en començar el seu mandat aconseguí l'acord d'actuació amb el municipi barceloní; s'enfrontà aviat, però, amb les autoritats reials a conseqüència del saqueig de Palafrugell (juliol del 1638) pels terços del rei, i de les acusacions de contraban fetes contra la generalitat. La crisi s'intensificà, a la primavera del 1639, amb la invasió francesa del Rosselló i la consegüent rendició de Salses, i culminà amb l'empresonament del diputat militar Francesc de Tamarit. El jutge del Breu Apostòlic obrí també informació sobre Claris, acusat d'intervenció en els aldarulls contra els soldats, però no el pogué condemnar per manca de proves. La gravetat dels incidents posteriors —mort de l'algutzir Joan Miquel Mont-rodon a Santa Coloma de Farners, incendi de l'església de Riudarenes i entrada a Barcelona de cinc-cents pagesos (22 de maig de 1640) amb l'intent d'alliberar Francesc de Tamarit, que culminà amb el Corpus de Sang (7 de juny de 1640)— desencadenaren la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern del Comte-duc d'Olivares. La imminent invasió castellana obligà Pau Claris a cercar ajuda militar a França: les converses iniciades pel seu nebot Francesc Vilaplana acabaren amb la firma a Barcelona (12 de desembre de 1640) d'un pacte d'ajuda militar i, posteriorment (16 de gener de 1641), amb la proclamació de la República Catalana sota la protecció de França. La forma de república no arribà, però, a ésser concretada: davant l'imminent perill de setge de Barcelona per l'exèrcit del Marquès de Los Vélez, Pau Claris, en nom del Principat, hagué de reconèixer Lluís XIII de França com a Comte de Barcelona. L'exèrcit francocatalà derrotà totalment les tropes castellanes a Montjuïc (26 de gener de 1641).
Pau Claris morí sobtadament un mes després de la victòria.*
- - - - -
* El nº45 (Juliol) la revista Sàpiens té un especial sobre en Pau Claris amb la investigació del seu emmetzinament.
_____________________________
Font de les monedes: http://liveauctions.ebay.com
"Catalonia. Louis XIIII Sixain 1648, Laureate bust right/Arms, Cal Type 67b, # 115, Choice XF with a full strike and quite rare in this condition."
_____________________________
Més informació a:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Claris
http://www.gencat.net/generalitat/cat/guia/antecedents/
http://www.esquerra.org/sentmenat/cat/catalunya/cext.htm
www.HistoCat.cat
posted by Cristina Ortuño at 11:34 p. m.
0 comments
L'ARXIU ANOMENAT DE LA CORONA D'ARAGÓ
Hem llegit les objeccions i les protestes amb què ha estat acollida fora de Catalunya la possibilitat que el gran dipòsit documental anomenat oficialment Arxiu de la Corona d'Aragó passés a la Generalitat en virtut de l'Estatut. Aquestes objeccions i protestes surten de València i sobretot d'Aragó. ¿No és aquell l'Arxiu de tota la Corona d'Aragó? -al·leguen els protestataris. Doncs no pot reclamar-lo Catalunya, que no era sinó una part o Estat de la Corona. Tant de dret com Catalunya hi tenen Aragó i València. I encara podrien afegir, si volguessin, el dret que hi tenen Mallorca, el Rosselló i Sicília, i Sardenya, i Nàpols i tot…
La primera cosa a remarcar és que els protestataris ignoren o volen ignorar què és i què conté l'Arxiu disputat. Se'n diu de la Corona d'Aragó seguint la vella pràctica, que tan perjudicial ha resultat per als catalans, d'anomenar d'Aragó una múltiple o conjunt d'Estats on Catalunya era la principal força i la constant directora. Però, en realitat, l'Arxiu és, no solament de la Corona catalano-aragonesa, sinó el de l'època comtal catalana, anterior a la unió amb Aragó, època que va del segle IX a mitjans del segle XII, i és també l'Arxiu de l'antiga Generalitat de Catalunya. De més a més s'han acumulat a les sales d'aquell edifici, que encara ostenta el senyal heràldic de la Generalitat, un gran nombre de documents, manuscrits i còdexs procedents d'institucions i organismes catalans, especialment de monestirs. I tot això no té res a veure amb Aragó, ni amb València, ni amb Mallorca, ni amb cap altra de les terres d'ençà i d'enllà de la mar que pertanyeren a la Corona.
Per a comprendre l'absurditat de la tesi unitarista en matèria d'Arxius, n'hi ha prou amb pensar que si la tesi prevalgués, és a dir, si el gran Arxiu seguís en mans de l'Estat Central, la nova Generalitat de Catalunya, que segons l'acord mateix de la seva constitució és la restauració de la vella Generalitat, no tindria al seu càrrec l'abundantíssima i interessantíssima documentació d'aquesta.
Ens sembla que cap persona de bon criteri no pot defensar ni cohonestar una solució tan injusta. Els volums i papers de la Generalitat antiga han d'ésser restituïts directament a la Generalitat novella. Serà això una ben petita restitució a compte de la restitució general del patrimoni que Felip V usurpà a la gloriosa corporació que en temps passats representava la unitat política i administrativa del Principat de Catalunya.
A part del seu valor històric, aquesta documentació té per a nosaltres, catalans, un gran valor d'afecció. Des del punt de mira de les recerques i estudis històrics, tots els investigadors trobaran plenes facilitats en els arxius que depenguin de la Generalitat de Catalunya. Però per a nosaltres serà una gran satisfacció espiritual el tenir novament a les mans d'institucions catalanes els documents que donen fe i testimoniatge de la Catalunya d'altres dies. Els qui no comprenguin aquest gran interès i aquest gran amor nostres és que no tenen a l'ànima cap mica de sensibilitat.
L'Estat central, l'Estat unitari, mai no l'ha estimat aquest Arxiu. És gairebé un miracle que hagi pogut travessar els llargs temps de deixadesa i abandó i hagi arribat fins als nostres dies. L'Estat i els corcs han conspirat per la seva destrucció. Sense l'esforç personal d'alguns homes benemèrits, com Pròsper de Bofarull, l'Arxiu de la Corona se l'haurien menjat els corcs, la pols i la humitat. Així i tot, diverses vegades s'ha estat a punt de prendre'ns aquest immens dipòsit i dur-lo a Castella, com una depredació més de les que Catalunya ha hagut de sofrir. A Castella hi ha molts documents històrics nostres, que haurien de tornar-nos. Molts d'aquests senyors i d'aquestes corporacions que ara criden i protesten, no haurien dit res, segurament, si per la tradicional incúria del centralisme l'Arxiu hagués estat destruït. Ells es conformarien de tenir aquells pergamins i papers sota l'acció dels corcs i de les goteres. Allò que els sembla intolerable és que tornin a les mans amoroses dels catalans i que siguin tractats amb el respecte i l'afecte propis dels records familiars, i molt més quan aquests records constitueixen un tresor històric i un instrument d 'estudi.
¿Qui pot dubtar que l'Arxiu de la Corona i tots els arxius de Catalunya estaran més ben tractats i més ben dotats si la Generalitat se'n fa càrrec? El veritable interès d'Aragó i de València i de totes les terres que visqueren unides sota els prínceps del casal de Barcelona, és que l'Arxiu es trobi en les millors condicions d'instal·lació, de seguretat i de facilitat per als investigadors. Si la Generalitat se n'encarregués, procediria també ben aviat a la publicació de molts textos i documents inèdits. Es dóna el cas, per exemple, que el Dietari de l'antiga Generalitat resta encara inèdit, mentre que està publicat ja en gran part el dietari de l'antic Consell barceloní.
Que els documents dels comtes-reis corresponguin en conjunt als diversos Estats de la Corona, no és cap raó per a oposar-se al seu traspàs a la Generalitat de Catalunya. Però si en aquest punt hom s'explica determinades objeccions, és en canvi inexplicable que aquestes es dirigeixin a la totalitat de l'Arxiu, dins el qual hi ha una gran part de dipòsits purament catalans. Per a caure en aquest contrasentit, cal una gran dosi d'ignorància o de mala fe anticatalana.
Antoni Rovira i Virgili
____________________________________________
La vigència d'un article d 'Antoni Rovira i Virgili sobre l'Arxiu de la Corona d'Aragó (1932). Aquest article d'Antoni Rovira i Virgili fou publicat al diari barceloní La Publicitat el dia 28 de juliol de 1932 (any LIV, núm. 18.085, p.1), en el context de la discussió parlamentària, a Madrid, de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, en uns moments en què el text de Núria (1931), plebiscitat pels catalans, hi estava essent seriosament qüestionat i retallat. Això determinà Manuel Carrasco i Formiguera a instar el Govern espanyol a acabar amb l'espectacle d'obstrucció i d'insults que s 'estava produint (14 de juliol). El 10 d'agost hi hagué l'intent de cop d'Estat del general Sanjurjo ("Viva España única e inmortal!" cridaren els sublevats). Finalment, el 9 d'octubre de 1932 fou aprovat l'Estatut. També en l'àmbit dels arxius l'Estatut de Núria resultà escapçat, perquè el text de l'Estatut de 1932 exclogué l'ACA dels traspassos a la Generalitat. El 18 de setembre, l'arxiver Fèlix Duran i Canyameres havia publicat un article a L'Opinió on deia que això era "una cosa completament irracional". I, el 7 de gener de 1933, aprovat ja l'Estatut, l'arxiver mossèn Josep Sanabre publicà a El Matí el seu article "L'arxiu de la Generalitat no ha de dependre de l'Estat Espanyol", en el qual defensava que l'arxiu o fons documental de la Generalitat històrica havia de ser transferit a la Generalitat.
L'article d 'A. Rovira i Virgili entra, tant en el greuge que representa de no traspassar l'ACA a la Generalitat, com en la incongruència que comportaria el fet que la Generalitat restaurada no fos mestressa de l'arxiu de la Generalitat suprimida, l'any 1714, per la força de les armes de Felip V. Tot i tractar-se d'un article escrit fa més de setanta anys, té una vigència inqüestionable, en el qual hi trobem frases que avui encara tenen una validesa acrescuda: "A Castella hi ha molts documents històrics nostres, que haurien de tornar-nos". És una vigència que s'explica, fonamentalment, per la trajectòria històrica seguida del país. La guerra de 1936-1939 i la dictadura de Franco generaren uns ròssecs que encara no s'han pas superat. Més enllà d'aquest rerafons històric, emperò, la vigència de l'article també ve determinada per la lucidesa amb què A. Rovira i Virgili sabé encarar aquesta i moltes altres qüestions de la Catalunya del seu moment. Carles Soldevila ens deixà testimoni escrit de l'agilitat i de la traça periodística d'A. Rovira i Virgili: "la majoria dels editorials de La Publicitat, àdhuc els millors, els que poden figurar en una antologia periodística per llur estructura sòlida i concisa, pel corrent de lirisme contingut que els vivifica, són recitats davant la mecanògrafa, amb pauses no gaire repetides ni prolongades" (Carles Soldevila, La nostra gent: Rovira i Virgili, Barcelona: Llibreria Catalònia,1925, p. 11).
Agraïm a la Sra. Teresa Rovira, filla d'Antoni Rovira i Virgili, la seva tan bona acollida a la reedició d'aquest article del seu pare.
R. Planes i Albets
(Font: http://www.scgenealogia.org/articles/aca.htm)
www.HistoCat.cat
posted by Cristina Ortuño at 5:30 p. m.
0 comments
(Enviat per en Jordi Mas a partir d'un article d'El Periódico de 02/01/2007)
Els estudis que s'han fet sobre les restes de l'hereu dels Mèdici, Francesc I, i de la seva dona, Blanca Cappello, han servit per desvelar un dels grans misteris del Renaixement italià, ja que no van morir de malària, tal com es creia fins ara, sinó que van ser enverinats amb arsènic.
Segons el parer d'un grup de professors i forenses italians de les Universitats de Florència i Pavia s'ha de tornar a escriure la història, ja que el gran duc Francesc I i Blanca van ser assassinats. La mort de l'hereu de la família Mèdici després d'11 dies d'agonia i de la seva dona només 11 hores més tard era tot un misteri històric fins ara.
www.HistoCat.cat
posted by Eric Barrat at 4:57 p. m.
1 comments
Entrevista de Vilaweb
L'antropòleg Gustau Nerín viu a la Guinea Equatorial i acaba d'escriure "Un guàrdia civil a la selva", llibre on repassa la colonització espanyola al país. A l'entrevista parla del guàrdia civil Julián Ayala Larrazábal, figura clau del procés.
____________________________________
Tinent Ayala, per Isabel-Clara Simó
AVUI, 25.11.2006
Maria Aurèlia Capmany, amb el seu mortífer enginy, deia que els dos grans pobles colonitzadors, els francès i l'anglès, tenen punts de vista diferents sobre el colonialisme. El francès creu que no hi ha res per sobre de ser francès, i que tots els altres pobles són inferiors de naixença; per posar-hi remei, quan colonitzen un altre poble, insisteixen a fer-los convertir-se en francesos. Per la seva banda, l'anglès creu que no hi ha res per sobre de ser anglès, i que tots els altres pobles són inferiors de naixença; com que això no té remei, quan colonitzen un poble, no es fiquen en la seva religió ni en els seus costums, i això dóna l'aparença d'un respecte inexistent. I els espanyols? Els espanyols tenen fama de colonitzar evangèlicament, amb la creu i amb la llengua (totes dues sagrades) i de no tenir manies a l'hora de conviure i de confraternitzar, en pla d'igualtat, amb els indígenes. Doncs creu-t'ho.
Ara ha sortit un llibre Un guàrdia civil a la selva, de l'antropòleg Gustau Nerín, que desfà tots aquests mites. Explica la vida del tinent de la guàrdia civil Julián Ayala, el nom del qual encara avui és terrorífic per als guineans. Guinea Equatorial va assolir la independència el 1968, i l'herència espanyola ha estat funesta. Ayala va practicar tota mena d'abusos: la tortura, l'assassinat, la corrupció, l'explotació... Però sobre ell i la presència espanyola hi ha un silenci còmplice i hipòcrita. Almenys francesos i sobretot anglesos han fet autocrítica. Els llibres escolars espanyols, però, continuen explicant que els espanyols sempre han tractat "como hermanos" els dissortats colonitzats."
posted by Cristina Ortuño at 11:10 a. m.
1 comments
Fa unes setmanes, el nostre bon amic Pep Comajuncosa ens enviaba unes bones reflexions:
Xafardejant en el tomell (és ironia) de Hugh Thomas, recentment aparegut (2003), trobo un parell de cites curioses.
En els capítols finals, on es fa referència al viatge de Magalhaes i es parla de la relació que en va fer Antonio Pigafetta, llegeixo:
"A menudo las descripciones de Pigafetta parecen sacadas de Tirant lo Blanch o de cualquier otra obra de caballerías." (p.588)
"...después de otros encuentros curiosos en las Filipinas (también merecedores, segun los narra Pigafetta de aparecer en el Tirant lo Blanc" (p.589)
Dues coses em venen al cap:
1) Hugh Thomas es un bon hispanista: s'ha llegit el Tirant lo Blanc.
2) Inclús persones inteligents i cultes, com en Thomas, poden tenir les coses davant del nas i no veure-les.
Si en Pigafetta era natural de Vicenza, com se'ns ha dit abans, perquè no pensar que les seves descripcions recorden les del Decameró de Bocaccio, o d' il Cortesano de Castiglioni ?
Pep
www.HistoCat.cat
posted by Eric Barrat at 6:08 p. m.
2 comments
