Marisa Azuara y la confusión sobre fray Boyl

Del extraordinario rendimiento de la patata: a propósito de Marisa Azuara y su Christoval Colón…

Hace un tiempo, en el suplemento cultural de La Vanguardia, aparecía la crítica de una novela histórica al uso en la que unos personajes medievales, anteriores al descubrimiento de América, se sustentaban de patatas; “no más patatas”, clamaba el sufrido crítico literario, sin duda harto de tener que digerir novelas presuntamente históricas.

Muy a nuestro pesar hemos tenido que recordar aquella frase al leer el libro de Marisa Azuara, Cristóval Colón: Más allá de la leyenda. No quiero parecer ingrato. Lo sería a todas luces si olvidara que su autora dice reconocer mi “labor”. Tomémoslo por el lado de la benevolencia. Muchas gracias, Marisa. Pero, queramos o no, la verdad ha de estar por delante de la gratitud. Si algo nos parece erróneo, conviene aclararlo, venga de donde venga, aunque sea de la persona más benevolente y cortés del mundo.

No quiero entrar en la temática colombina. No sé fehacientemente dónde nació Colón, ni de dónde procedía su familia. Como desconocedor del tema, si tuviera que señalar necesariamente y sin escapatoria un lugar, marcaría la casilla de Génova, fiado en el parecer de eminentes historiadores. Por tanto, más allá del lugar común he de decir “no sé”. Y si alguien apunta a un origen catalán, balear, portugués, o sardo de manera medianamente sensata y bien argumentada, diré “tal vez”.

Por tanto, no me meto en el tema de Colón. Pero sí me meto y me entrometo en el tema de fray Bernardo Boyl. Sobre el personaje Boyl se había llegado, tras una cadena de errores y distorsiones, a cierto nivel de serenidad. Y aquí Marisa Azuara nos ha querido colar una patata, aunque sea una patata complementaria al guiso principal. No hay ningún documento conocido y publicado que acredite una procedencia sarda del Bernardo Boyl que fue con Colón a América en 1493. Ninguno. Ciertamente nada sabemos sobre su familia. El único documento claro que tenemos sobre su origen se refiere al Zaidín aragonés. El entorno catalanoaragonés de Boyl es claro, desde su pertenencia al clero ilerdense a su traducción del De religione de Isaac del latín al “aragonés”, pasando por su labor de secretario del arzobispo cesaraugustano y su amistad con Pedro Zapata. El registro de la Cancillería de Juan II en el que aparece la mención de Bernardo Boyl dice “evidentemente” lo que dice, no lo que Marisa Azuara le hace decir. No nos detenemos en la presunta grafía latina de Cerdeña como Çaydina (?); basta señalar que en los documentos de la época y más en el contexto en el que se expide el registrado, Cerdeña puede ser un reino o una isla, pero difícilmente se la identificará con un locus, denominación más propia de lo que hoy llamamos (nótese la etimología) una localidad.

En fin, si para lograr un Boyl sardo se quieren formular hipótesis problemáticas sobre la identificación de la localidad mencionada en el registro de la Cancillería de Juan II, háganse. Pero por el Monteserrate siciliano no paso. No, Marisa, no. A tenor de la documentación, no hay la menor duda razonable de que la ermita de la Santísima Trinidad habitada por Boyl era la del Montserrat catalán; Boyl no fue benedictino ni abad, pero sí superior del grupo de los ermitaños del Montserrat de Cataluña. En este aspecto la documentación es clarísima, por más que la escritora se empeñe en embrollarla. El mayor tubérculo está todavía por arrancar. Se trata del disparate de cambiar los condados de Rosellón y Cerdaña, pignorados por el rey Juan a Francia, por Rosellón y “Cerdeña”. Nos ahorramos cualquier comentario, aunque imaginamos la irritación de los lectores medianamente instruidos en historia cuando vean que se les cree susceptibles de tragar tal tomadura de pelo.

La autora formula, además, otras afirmaciones inquietantes. De San Francisco de Paula se está celebrando el V Centenario de su muerte y, respecto a su familia, los historiadores más serios y sesudos sólo han podido establecer, después de que durante siglos prevaleciera la errónea tesis de que se apellidaba D’Alessio, que su verdadero apellido fue, según documentos coetáneos de plena fiabilidad, Martolilla, y que sus padres se llamaban Giacomo y Vienna. Marisa Azuara, en cambio, nos dice sin pestañear que Francisco de Paula era miembro de la nobleza valenciana (!).

Al parecer la obra Christóval Colón más grande que la leyenda es la primera entrega de una trilogía. O sea que habrá más, dicen: una novela histórica y otra de ficción. Si tuviéramos que juzgar por lo que se dice de Boyl, la continuación será más de lo mismo, pero ahora ya bajo apariencia de relato y con reconocimiento del carácter ficticio. Nos tememos seguir asistiendo a un ejercicio de desinvestigación y puzzle con trampa, a la facilidad de inventar, al desparpajo rentable de colarnos patatas.


Josep M. Prunés, O.M.

NOTA: el P. Josep M. Prunés es actualment el millor especialista sobre Fray Buyl

www.HistoCat.cat

Història (pactada) del 1714

Diari AVUI - 22/05/08
Francesc Puigpelat / fpuigpelat@avui.cat

Durant la colonització francesa, els nens de Tunísia estudiaven a l'escola la mateixa història que a la metròpoli. Així, aprenien que la seva nació era França i que eren descendents dels gals (!?). I que els seus avantpassats (!?), encapçalats per Carles Martell, havien vençut els invasors àrabs (!?) a l'èpica batalla de Poitiers, el 732. No és broma: ho explica l'Eugeni Casanova a Sàhara nord sud. De petit, vaig tenir una experiència anàloga a la dels nens de Tunísia. Em van ensenyar que, a la Guerra de Successió, el bo Felip V va vèncer els dolents catalans, que volien mantenir uns privilegis medievals. Felip V havia estat el creador d'una Espanya moderna, centralitzada i eficaç. Que collonuts érem nosaltres (!?), els espanyols!

Avui, les escoles catalanes donen una altra versió del 1714, amb la qual potser pares d'alumnes de mentalitat espanyola tampoc no estaran d'acord. La història es repeteix, oi? I és perquè tots els sistemes educatius (a França, a Espanya o a Catalunya) venen un mite històric nacional. El 1843, el ministre d'Instrucció francès ho explicava a Stuart Mill: "Un milió d'estudiants estan recitant la mateixa lliçó de la història de França en tots els liceus de totes les ciutats de la nació".

Per sort, el vici de la història patriòtica acaba de rebre un cop molt fort. França i Alemanya han editat un manual conjunt d'història destinat, igualment, a alumnes d'instituts dels dos països. Abasta un període conflictiu: del 1814 al 1945. El text ha estat elaborat per un equip franco-alemany integrat per 12 professors, i supervisat per un comitè científic de 20 experts. Les pitjors divergències es van haver de salvar quant a la Primera Guerra Mundial. Hi ha hagut equilibris com, per exemple, compensar la narració dels abusos comesos per l'exèrcit alemany sobre la població del nord de França amb una altra sobre la violència soferta pels habitants de Prússia Oriental i la fam a Alemanya a causa del bloqueig. I els francesos s'han d'empassar l'orgull i reconèixer que Vichy va col·laborar amb entusiasme a la persecució antisemita i que "la Resistència va ser un fenomen molt minoritari".

Ja hi ha candidats a repetir l'experiència. Polònia i la República Txeca han demanat ja fer una història conjunta amb Alemanya, i Ucraïna ha sol·licitat fer-la amb Rússia. No serà fàcil. Xavier Rubert de Ventós explica que fa més de 10 anys havia participat amb Edgar Morin i Alberto Moravia en un projecte del Parlament Europeu d'elaborar una història no nacionalista. Tot va acabar sense acord i a pinyes. Però la llavor d'aleshores ja ha donat ara un primer fruit.

I Catalunya i Espanya? Haurien de saber consensuar la seva història. Proposo uns fets concrets: els del 1714. ¿Podria una comissió d'historiadors catalans i castellans acordar un únic text, que s'ensenyés a Espanya i a Catalunya? Que ho provin, com a mínim. Perquè, si no som capaços ni de pactar el que va passar el 1714, ¿com hem de pactar el finançament del 2008?

www.HistoCat.cat

L’hereu català de Marco Polo

Jordi Carrión - www.jorgecarrion.cat


Antoni de Montserrat, Ambaixador a la cort del Gran Mogol, edició i traducció de Josep Lluís Alay, Lleida, Pagès Editors, 2005.

L’esperit anti-viatger de la Península Ibèrica ho és només dels darrers tres segles. Des de l’antiguitat fins al segle XVII, els pobles peninsulars es van caracteritzar pel moviment. Però amb la decadència general que va suposar l’arribada de la malanomenada (aquí) Edat Moderna, la realitat present va fer oblidar la realitat pretèrita. I amb ella, la memòria d’una considerable tradició viatgera, que es va expressar en tots els idiomes peninsulars: portugués, castellà, àrab, hebreu, català...

Aquest seria el marc general de l’oblit de la figura d’Antoni de Montserrat, el gran viatger, d’origen català i formació portuguesa, que va recòrrer l’Orient del segle XVI. Òbviament hi ha una raó concreta: el manuscrit de la seva obra més important –de les conegudes–, el Mongolicae legationis commentarius, va romandre oblidat en una biblioteca de Calcuta fins el 1909. Des d’aleshores, ha hagut de passar gairebé un segle perquè es publiqui en català. El responsable de la reparació és Josep Lluís Alay, director de l’Observatori del Tíbet i Àsia Central de la Universitat de Barcelona.

Per què ha calgut un traductor? Perquè el jesuïta va relatar els seus periples per l’Índia, Pakistan, Afganistan i Himalàia en dues obres conservades: una breu, en portugués, i una altra, la seva opera magna, en llatí. La traducció porta per títol Ambaixador a la cort del Gran Mogol, i ha estat editada amb comentaris crítics d’Alay que en faciliten la lectura contextualitzada. De manera que ens trobem davant d’un viatge doble: el del religiós pel món del Renaixement i el de l’estudiós pel nostre, il.lustrats ambdós amb làmines d’època i fotografies actuals, respectivament.

Un document universal

Al tercer quart del segle XVI, Montserrat va arribar amb altres monjos a la cort del Gran Mogol Akbar, qui volia conéixer totes les religions del món. Després d’un any de debats teològics amb doctors islàmics, va tenir lloc una guerra. La campanya militar va ser documentada pel benedictí. I anys més tard, aquells apunts van esdevenir un llibre. En ell predomina la tercera persona del plural (“va confiar-los l’educació del seu segon fill”) i la primera, també del plural (“sempre aconseguíem emmudir els nostres adversaris”). Això remet a una voluntat de crònica que no té a veure amb l’individu i la seva autobiografia, sinó amb l’empresa col.lectiva.

La fascinació del relat no recau, doncs, en la veu i l’aventura personals, sinó en com un grup estranger s’insereix en les tensions polítiques de la cort del Gran Mogol, i com els seus viatges descriuen un món riquíssim. “No hem de deixar de parlar de Lahor, la més gran ciutat d’Àsia i Europa en riquesa i nombre de mercaders”, diu l’autor, en la seva dislocació anti-eurocèntrica. El projecte, d’altra banda, se situa en una voluntat de contribuir al coneixement humà que sí es contempla com a europea. El nostre autor vol pertànyer a la tradició dels “homes de l’antiguitat” que “mentre viatjaven, relataven amb la màxima precisió els esdeveniments de cada jorn en els seus reculls diaris”. Això diu en les primeres línies del seu llibre i cita, significativament, a Eratòstenes, com a cronista d’Alexandre, i a Juli Cèsar. És a dir, el viatge entés com a crònica del poder. El paisatge, les tradicions, el diàleg, etc., supeditats a la raó última del periple: la conquesta. En aquest sentit, Montserrat és una mena d’age
nt doble: d’una banda, esdevé home de confiança de l’emperador asiàtic; de l’altra, no oblida que forma part d’un exèrcit universal de missioners, intenta que l’emperador es converteixi, cartografia un món que hauria de ser cristià.

No és casual que Montserrat sigui l’autor del primer mapa conegut de l’Himalàia. En el pròleg de Ambaixador a la cort del Gran Mogol, comenta que es tracta d’una aportació als estudis sobre la història de la Índia. És a dir, en una època en què Europa està donant les primeres passes cap a un projecte de modernitat autoconscient, l’interés per les cultures veïnes és innegable. Però no es pot mirar això amb innocència. Cada passa individual -fins i tot el seu captiveri de set anys, amb tota mena de penúries i maltractes, durant els quals va redactar l’obra- s’ha de contemplar com a part minúscula d’una tasca en què el domini era l’objectiu a assolir. En aquest sentit, el llibre acompleix dues funcions: descobrir-nos l’individu i mostrar-nos una de les infinites contradiccions de la construcció occidental. Com Llull. Com Marco Polo.

www.HistoCat.cat

Dubtes i Sospites

Miquel Colomer - www.llatzer.cat


Recuperat un cert benestar. La boira d’ahir, pràcticament desapareguda. I em sembla que aquest vespre assistiré a un sopar-tertúlia on es tractarà d’un tema que m’apassiona. Qui va ser realment Garcilaso de la Vega? Es deia Garcilaso de veritat?

Perquè, és clar, la pregunta, la gran pregunta, és si resulta creïble que una cultura com la catalana passés de sobte d’una extraordinària producció literària a l’Edat Mitjana (Llull, Arnau de Vilanova, les Cròniques, el frare Eiximenis, Metge, Turmeda, Jordi de Sant Jordi, March, Roig, Roís de Corella, el Curial e Güelfa, el Tirant), una cultura així, passés dic, d’una producció d’una tal categoria -gràcies Riquer, d’haver-nos-la descobert!- al desert immens que suposen els segles XVI, XVII i XVIII, només amb les minses, escadusseres i no gaire brillants aportacions de Pere Serafí, un poc de Timoneda, les Cròniques de la ciutat de Tortosa, el rector de Vallfogona (amic de Lope), el sobrevalorat Baró de Maldà i el menorquí Joan Ramis. Tres segles i només això?

Com pot ser que la qualitat literària s’estronqués de sobte pràcticament després del Tirant i no es reprengués fins a mossèn Verdaguer, nascut a Folgueroles el 1846? És creïble això? Ens ho podem empassar? La veritat és que resulta, si més no, sospitós.

Però hi ha gent que hi treballa, que es dedica a esbrinar a partir de documents el que pot haver estat una gran tergiversació de la història. D’una història oficial d’Espanya que comença el 1516 amb Carles I, tan sols 26 anys després que a València es publiqués el Tirant lo Blanc. I em sembla que en sentirem a parlar molt, de tot això. De moment, aquest vespre m’agradarà escoltar què diuen de Garcilaso.

www.HistoCat.cat

Restes d’un vaixell del segle XIII al costat de l’estació de França

Un, que es belluga en aquestes coses de la recerca i la difusió de la història, no deixa de sorprendre a si mateix cada dia en escoltar segons quines notícies. El diumenge passat, mentre prenia un cafetó i una enciamada, en una granja del meu barri, i alhora que llegia un diari que el propi establiment oferia als clients, em va sorprendre la notícia de la darrera troballa arqueològica feta a la ciutat, concretament la d’un vaixell sembla que del segle XIII al costat de l’estació de França, en un lloc que segles enrera estava ocupat pel mar.

Però el mes sorprenent encara, és que amb aquesta troballa, algú ha descobert que la ciutat i per extensió, Catalunya, ja tenien un important passat naval. Quines coses, ‘Y yo con estos pelos’. Com és que ara i amb aquest fet, la gent pot despertar a un passat oblida’t?, de que serveixen els milers i milers de llibres que poden parlar d’aquella època daurada?

Es què hem oblidat aquella marina catalana que estava considerada com una de les tres més importants del món?

Quina paciència

www.HistoCat.cat

Constitucion, 200 años

(Alfons Lopez Tena - diarioiberico.com)

01 May 2008

Se cumplen 200 años de la primera Constitución de las Españas y las Indias, aprobada por las Cortes en 1808, basada en un pacto entre el Rey y el pueblo y que por primera vez estableció el poder legislativo de las Cortes, responsabilidad de los ministros, el Poder Judicial independiente y los juicios públicos, derechos de acusados y condenados, la supresión de aduanas interiores, una Hacienda pública separada de la Corona e igualdad contributiva, la promoción de los funcionarios por mérito y capacidad, igualdad ante la Ley, las libertades personales y de imprenta, inviolabilidad del domicilio, y la abolición de la tortura. Esta magna obra de los ilustrados, de liquidación del absolutismo e inicio de la larga marcha hacia la democracia, estuvo vigente seis años, excepto en Catalunya, que se integró en Francia en 1812, al mismo tiempo que una asamblea insurrecta aprobó ilegalmente en Cádiz la segunda Constitución. Mañana celebrarán los españoles el inicio de su revuelta terrorista y reaccionaria contra el orden constitucional, de frailes bandoleros como los talibanes y con su mismo programa oscurantista, que aprovechó la victoria británica para, al grito de “¡Vivan las cadenas!”, restablecer la Inquisición, abolir toda Constitución y ocupar Catalunya. Ocultarán también mañana, como siempre hacen, sus legítimos Rey y Constitución de la época. Curioso nacionalismo paleto el de los españoles, cuya xenofobia no ceja hasta ocultar lo mejor de su pasado, su primera Constitución liberal.

www.HistoCat.cat

Josep Clara sosté que la història local està mal considerada en l´àmbit acadèmic

Tres historiadors coincideixen que Joaquim Nadal ha d'escriure la història de Girona

D.B., Girona

L'historiador Josep Clara, professor de la UdG, va sostenir ahir que la història local està "mal considerada en l'àmbit acadèmic" i, per demostrar-ho, va aportar dades sobre les tesis doctorals presentades fins ara a la UdG sobre temes d'història. Segons aquestes dades, en els seus anys d'existència, a la UdG s'han presentat un total de 16 tesis doctorals sobre temes d'història: 6 de prehistòria i antiguitat, 4 d'època medieval, 1 d'època moderna i 5 de l'edat contemporània. Josep Clara va afirmar que "pràcticament cap d'aquestes tesis no té relació amb Girona" i, a tall d'exemple, va esmentar que, mentre una tracta sobre el País Basc, altres analitzen les pintures rupestres al Sahara, l'anarquisme a la península ibèrica o la implicació de Hollywood en la II Guerra Mundial.
Josep Clara va fer aquestes afirmacions en la presentació del llibre Per una història de Girona (CCG Edicions), una mena de guia de lectura o bibliografia firmada pel conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal.
L'acte de presentació va prendre el format d'una taula rodona en la qual, a més a més de Josep Clara i de Joaquim Nadal, van participar els també historidors Enric Mirambell i Josep Maria Nolla.
Clara, Mirambell i Nolla van coincidir en la necessitat que Joaquim Nadal escrigui -quan les obligacions polítiques li ho permetin- un llibre sobre història general de Girona. D'alguna manera, aquesta obra queda a puntada amb la bibliografia Per una història de Girona.
Josep Clara va reconèixer que és cert que la ciutat de Girona ha crescut molt els darrers 40 anys i que ara té cura dels arxius. Clara va qualificar de "petita joia bibliogràfica" el llibre de Nadal que, segons el seu parer, hauria de ser el capítol final del llibre que l'historiador i polític té pendent d'escriure; és a dir, la bibliografia de la futura història general de Girona.
Malgrat això, no va tenir cap perjudici per lamentar la "reducció horària" de l'Arxiu Diocesà des que va morir mossèn Josep M. Marquès, o una cosa molt més greu, la "pèrdua de documentació" del Govern Civil de Girona, documentació que ell havia pogut consultar als anys noranta i que ara no es troba.
Clara va reportar un article escrit per Nadal l'any 1977 en el qual l'actual conseller demanava "rigor" en els originals abans de lliurar-los a impremta.
En aquest context, el professor de la UdG va demanar "més bons llibres" als autors, promotors i institucions públiques, editorials i jurats de premis literaris. Segons Clara, no pot ser que s'hagin arribat a publicar llibres d'interès relatiu i amb faltes d'ortografia.

(diaridegirona.cat)

www.HistoCat.cat

Notícies gens contrastades (II)

Continuant el meu post "NOTICIES GENS CONTRASTADES" del dia de Sant Jordi on demostraba que era una mentida que s'haguesin imprès 1.000.000 de llibres del titol d'en Ruiz Zafon, i que en canvi no trobava la edició del mateix titol en català, dos textes apareguts avui a el PeriodicO, no nomès confirmen que encara no es a la venda la edició en català del llibre de Ruiz Zafon, sino que, i aixó es mes greu, passa el mateix amb l'edició en català del llibre d'en Jordi Pujol.

Us trameto els dos textes per a que tregueu les vostres propies conclusions. La meva es que amb el 1.000.000 d'exemplars de l'edició en castellà del Ruiz Zafon s'han esgotat les existencies de paper, i no hi ha paper per l'edició en català ni per reeditar la edició en català del llibre d'en Jordi Pujol.

Miquel Manubens



Ni per Sant Jordi en català, per JOSEP-MARIA Terricabras

El cas més espectacular del darrer Sant Jordi ha estat el de Carlos Ruiz Zafón, nascut a Barcelona, que va estudiar als jesuïtes, que parla català, que escriu en castellà i que viu a Nova York des del 1993. Del seu primer llibre en va vendre, diuen, 10 milions d'exemplars, amb guanys per a ell per sobre dels 2.000 milions de les antigues pessetes. Un resultat esplèndid, per a ell, per a l'editorial i per a la seva agent.

Aquest Sant Jordi, Planeta li ha fet un llançament sensacional d'un altre llibre. Hi han col.laborat tots els mitjans catalans i, diguem-ho així, fins i tot els catalanistes. La ràdio, a les nou del matí del dia 23 ja deia --i ho anava repetint cada 20 minuts-- que seria el llibre més venut d'aquest Sant Jordi.

Si a les sis de la tarda algú encara no havia comprat el llibre, devia tenir mala consciència i devia córrer a comprar-lo perquè no el renyessin a casa. Els Monzó, Barbal, Cabré o Isabel-Clara Simó, per posar només uns quants exemples, no rebien ni una centèsima part d'atenció per part dels mitjans.

L'endemà va venir l'explicació per la ràdio: el llibre sortirà en català pel maig i ho farà abans que en surtin la traducció alemanya, francesa o italiana. En sentir-ho vaig tenir dues reaccions: la primera, alegrar-me que em tractessin com a un estranger. La segona, entristir-me perquè això m'ho feien una editorial amb seu a Barcelona i un ciutadà català.

Que un llibre tan ben publicitat com aquest no surti per Sant Jordi alhora en castellà i en català no és solament una absoluta manca de respecte per la festa que fa possible la seva difusió, sinó també la prova del nou de com entenen alguns això del bilingüisme: és una vulgar excusa perquè jo sàpiga castellà, llegeixi i compri llibres en castellà, mentre ells poden continuar sense ni tenir consideració comercial --és la que interessa, ¿oi?-- per la llengua del país.

El mercat és el mercat i el capitalisme és com és. Ho lamento, però ho entenc. Que se'ls faci el joc per Sant Jordi des d'àmbits pretesament compromesos amb la literatura catalana, també ho lamento molt i, a més, no ho entenc gens.

FONT: El PeriodicO



LITERATURA POLÍTICA

Pujol, en castellà
J. S. Barcelona

Vaig comprar el llibre de memòries de Jordi Pujol, però a l'arribar a casa vaig veure que el llibre Història d'una convicció que m'havien donat estava escrit en castellà. No m'imagino l'expresident relatant la seva vida en aquesta llengua, de manera que vaig tornar a la llibreria i vaig demanar que em canviessin l'exemplar per un altre en català. Al cap d'uns dies, em van comunicar que aquesta edició no estava disponible. Vaig consultar el catàleg d'una gran llibreria i l'edició en castellà està entre les existències, però la catalana aquesta llibreria no la tindrà fins d'aquí a 10 dies. ¡Quin país!

Cartes dels Lectors, el Periodico


http://benplantat.blogspot.com/

www.HistoCat.cat