Cervantes: La ironia fina d’en Servent i la censura maldestre

Un bon amic, en Pau Mora-Peralta, m'envia la següent reflexió sobre el personatge d'en Servent, més conegut com a Miguel de Cervantes. És obvi a aquestes alturas que aquest personatge, serà un altre item que farà trontollar la falsa històriografia castellana.

"L’autor d’El Quixot va tenir ironia a l’hora d’haver de canviar el seu cognom al castellà, i va passar d’anomenar-se Servent al castellà de Cervantes, combinació d’un de, que denota aristocràcia en els cognoms castellans i un Cervantes (Serf-antes). Cal tenir en compte que en català una paraula no pot acabar amb la lletra v, en canvi si no és a final de paraula sí com ara ‘serva’ femení de ‘serf’—servus en llatí— o sigui ‘servent’, i d’aquí el cognom de Miquel Servent; ‘antes’ significa abans en català antic i encara s’usa en valencià. Si tenim en compte que en català una c o una s davant d’e sonen igual i que en català antic —i encara en algunes zones el té— la v tenia un so labiodental Cervantes havia de sonar de la mateixa manera que Serf antes, Així doncs, podem entendre d’on surt Cervantes. D’aquesta manera en Servent matava dos ocells d’un tret: alhora que indicava el seu veritable cognom demostrava altre cop la seva ironia en combinar aristocràcia i servitud en el cognom."
"Arribats a aquest punt podem veure com de maldestre n’era la censura, que segurament havent consultat algun ajudant que sabés parlar en català —o si en sabien— els censors devien pensar que la traducció de serf al castellà era ciervo, enlloc de siervo, que és l’autèntica traducció. Cal recordar que en molts dialectes castellans la c davant d’e i i sona coma una s. Això explicaria el misteri sobre l’origen del cognom Cervantes, el cérvol a l’escut d’armes de la família o perquè Vilches y Marín en el seu llibre Cervantes: apuntes históricos de este apellido. Tercer centenario del Quijote intenta atribuir el cognom a derivacions i malformacions d’altres cognoms per error d’impremta o capritx de la gent."