24.2.08

Cossiga reclama a Espanya que reconegui l'autodeterminació de catalans, bascos i gallecs


Cossiga reclama a Espanya que reconegui l'autodeterminació de catalans, bascos i gallecs
L'ex-president italià vol que els EUA i la UE pressionin el govern espanyol perquè ho faci


(Vilaweb. Dimarts 19 de febrer)

L'ex-president italià Francesco Cossiga ha dit que la Unió Europea i els Estats Units haurien de pressionar el govern espanyol perquè desisteixi de reprimir les nacions catalana, basca i gallega i els reconegui el dret d'autodeterminació. Cossiga s'ha pronunciat així tenint en compte l'ampli reconeixement internacional del nou estat de Kosovë, que ha estat saludat pels EUA i pels grans estats europeus. Espanya, en canvi, no l'ha reconegut.
Segons Cossiga, Espanya adopta una actitud franquista envers els militants independentistes bascos, catalans i gallecs.

D'una altra banda, les autoritats sèrbies han reaccionat amb indignació al reconeixement de Kosovë pels grans estats: els EUA, França, el Regne Unit, Austràlia, Alemanya i Itàlia. Ahir mateix el primer ministre, Vojislav Kostunica, va retirar l'ambaixador de Washington i va dir que tractaria igualment tots els països que reconeguessin el nou estat kosovès. A més, el parlament serbi va aprovar una resolució declarant nul·la i il·legal la proclamació.

Ahir els ministres d'Afers Estrangers de la Unió Europea es van reunir per pactar una posició comuna sobre la independència kosovesa, però no hi va haver unanimitat: sis dels vint-i-set estats membres no la van voler reconèixer, entre els quals Espanya, Grècia, Romania i Xipre. En vist d'això, la presidència eslovena va decidir que cada estat fes com volgués. Doncs bé, els grans estats europeus, com Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, han dit que reconeixerien l'estat de Kosovë, igual que els Estats Units, que ja ho han fet oficialment. En efecte, la secretària d'estat nord-americana, Condoleezza Rice, va comunicar ahir que els Estats Units reconeixien oficialment l'estat sobirà de Kosovë i que el president Bush acceptava la petició del país balcànic d'establir-hi relacions diplomàtiques. I, és clar, va felicitar els kosovesos.

Andorra s'espera a reconèixer Kosovë

El Ministeri d'Afers Estrangers andorrà va comunicar que, abans de reconèixer el nou estat, esperaria la reacció dels Estats Units i de la majoria de països membres de la UE (en el moment del comunicat aquests estats encara no s'havien manifestat). La ministra d'Afers Estrangers, Meritxell Mateu, és fora, en un viatge oficial, i no farà cap més comunicat abans dimecres, quan es reunirà el consell de ministres.

Ara, l'oficina del portaveu del govern andorrà ha explicat que sospesarien amb més atenció el reconeixement de Kosovë quan tinguessin confirmació oficial del reconeixement del nou país pel president francès i copríncep andorrà, Nicolas Sarkozy. De totes maneres, si Espanya s'entestés a oposar-s'hi, el reconeixement andorrà podria ajornar-se 'sine die'.


http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2745774

www.HistoCat.cat

El nom de Salvador Dalí no apareix en el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona


(EFE. Barcelona 18 febrer)

El pintor Salvador Dalí no té a Barcelona cap carrer, plaça o jardí que recordin la seva figura gairebé vint anys després de la seva mort, un oblit poc comprensible tenint en compte que cada any es «bategen» a la ciutat uns 50 espais públics. L'absència de Dalí en el nomenclàtor barceloní, que té prop de 4.750 carrers, places i jardins, és encara més sorprenent tenint en compte que a Madrid i a 33 municipis de la comunitat madrilenya tenen algun carrer o plaça dedicada al pintor. Aquest buit contrasta amb la rellevància que s'atorga a Miró, a qui van dedicar el 1984, només uns mesos després de la seva mort, un gran parc a l'Eixample.

www.HistoCat.cat

L'Ateneu Barcelonès rescata artistes catalans oblidats en un cicle


(EL PUNT. Dilluns 18 de febrer)

L'Ateneu Barcelonès organitza a partir d'aquest dimarts el cicle Els mestres invisibles (I). Artistes catalans del segle XX. Es tracta d'un primer recorregut sobre diversos artistes catalans desconeguts, procedents de diverses disciplines artístiques, que han quedat en segon terme. El cicle comença, dimarts, amb l'anàlisi d'un pedagog (Francesc d'Assís Galí), i continuarà amb més sessions dedicades a un escultor (Enric Casanovas), un pintor (Manuel Humbert) i un artista representatiu de les arts aplicades (Xavier Nogués). Tots ells, membres destacats del noucentisme. Els experts que descobriran aquests artistes invisibles són, respectivament, Albert Mercadé, Teresa Camps, Lluís Boada i Cecília Vidal. Les conferències seran a les 19.30 h.

www.HistoCat.cat

18.2.08

Lladres de saqueig... literari


(Article d'en Joan Calsapeu al bloc UCRONIES)


Acabo de llegir el prefaci de Josep Maria Orteu a La vida de Llàtzer de Tormos. Ha estat una lectura torbadora, desconcertant, incòmoda, que em reforça intuïcions i sospites prèvies. ¿Com hem pogut beure acríticament tantes mentides sobre les literatures catalana i castellana dels segles XVI i XVII? ¿Com hem pogut suportar tones d’ignorància, confusió i enganys sense morir-nos de vergonya? ¿Que som beneits?

No en faré cap resum -altres feines tinc. Em limitaré a citar unes dades que il·lustren la magnitud de la manipulació que ha desfigurat la literatura catalana dels s. XVI-XVII. En són només unes petites mostres.

a) “El molí de vent era un giny nou i desconegut a la Castella de les acaballes del segle XVI”, escriu Orteu. “Segons les guies del segle XIX, la majoria de molins de la Manxa no comptaven amb la tecnologia que descriu el Quixot […] i a València la tecnologia en qüestió sí que hi era".

b) “La traducció castellana del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis, de Valladolid del 1542, titulada Carro de las donas, es presenta com a anònima.” Aquest fou un recurs clàssic per a l’apropiament d’obres literàries catalanes a favor de la literatura castellana: només calia fer desaparèixer les primeres edicions catalanes per esborrar-ne la memòria i garantir l’èxit de l’operació. A la València del s. XVI aquesta martingala era vox populi, però la censura impedia que es pogués denunciar per escrit.

c) “La raó per la qual Francisco Calero creu que Joan Lluís Vives escrigué La vida de Llàtzer de Tormos en castellà és que en parla referint-se a «l’obra que començaré a hispanitzar»”. Calero oblida que tant es podia hispanitzar en català com en castellà, i que quan Vives es refereix a la llengua de Castella en diu castellà.

d) Vives, catalanoparlant, escriu en llatí, i “després tot se li tradueix a les diverses llengües vulgars, curiosament menys en català”. (Això, a pesar que Vives, en carta a Enric VIII d’Anglaterra, es mostrà partidari de l’ús literari de les llengües vulgars i maternes, car «és millor ser útil a molts que a pocs».)

e) “Daniel Vives [familiar del filòsof valencià] fou sotmès a un procés inquisitorial, acusat, mitjançant confessions obtingudes sota tortura, de judaïtzant i d’haver fet l’edició de La Bíblia en pla, és a dir en català.”

f) Afegim-hi que la ciutat de La Celestina està vora mar i s’assembla molt a València; que Francesc Tarafa havia publicat el 1552 el llibre Dels pobles, rius y montanyes d’Espanya, obra que es va traduir al llatí, però del text català no en queda rastre; que Onofre Manescal no vol que el seu Sermó (1603) s’imprimeixi en castellà, “del qual parer eren alguns, entenent que en llenguatge castellà avia de ser més comú i més apazible”, però les edicions següents són ja en castellà; i que a Jeroni Pujades li passa el mateix amb la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1606). Et caetera.

Això és un pou sense fons, ja ho veieu. Orteu es demana: “més enllà de La vida de Llàtzer de Tormos i La Celestina, ¿de quins altres autors cal dubtar obertament? ¿Quantes obres de la literatura moderna que s’han conservat en castellà foren escrites originalment en català i pertanyen, doncs, a la literatura catalana i no pas a la castellana?”. Fora mandra, fora son.


Joan Calsapeu

www.HistoCat.cat

La barretina a les Feroes (II)


(Comentari d'un amic al respecte de l'article publicat en aquest bloc, "La barretina a les Feroes")


La majoria o pràctica totalitat de les independències dels països llatinoamericans arriba després de la desfeta als Països Catalans. El 1707 cau València, el 1714 Barcelona. D'alguna manera, bo i parlar en castellà (per obligació: era el preu per conservar les hisendes des que els amenaçà Felip II a la dècada del 1560 en endavant, quan es carrega mitja família d'en Cortès i tant els Colom com els "Pizarro" continuen amb plets fins el segle XVII), bo i parlar en castellà, deia, l'elit política són descendents de catalans, els seus parents són aquí. D'alguna forma, el vincle que els manté lligats a la península és l'ascendència catalano-valenciana-aragonesa. Quan veuen la pota de Castella esclafant les llibertats i abolint les institucions catalanes, s'enceta el procés cap a la Independència. De ben segur que les colònies americanes van acollir un bon nombre d'exiliats catalans de l'època (d'altres van marxar cap a les connexions que mantenien als dominis dels Àustria).

Així, quan assoleixen la Independència i es converteixen en Cuba, Argentina, Colòmbia, Bolívia, etc... fan constar als escuts de les noves nacions el símbol de l'alliberament nacional perquè és de Castella (ara Espanya), que s'han alliberat.

www.HistoCat.cat

17.2.08

El setge espanyol a les llibertats


S’acosten dies en què catalans i bascos veurem a quins nivells de prevaricació pot arribar un Estat mancat de cultura democràtica. L’escenari serà -de fet, ja ho és- el País Basc i les accions més destacades tindran a veure amb la il·legalització de dues forces polítiques -PCTB i ANB- i la criminalització del lehendakari Juan José Ibarretxe. Serà la continuació de l’empresonament d’Arnaldo Otegi i de la condemna del Tribunal Suprem a Juan María Atutxa, expresident del Parlament basc, i a Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, membres de la mesa, per no haver dissolt el grup Sozialista Abertzaleak. La guerra santa per la sagrada unitat d’Espanya tot s’ho val. Incloent-hi, naturalment, el tancament de diaris, tortures als seus directius i persecució sistemàtica de l’independentisme. Davant aquest estat de coses, no és estrany que, com afirma el vocal del Poder Judicial, Alfons López Tena, “la Justícia espanyola ocupi el 46è lloc en imparcialitat i el 64è en independència, per sota de Botswana, Nepal i Uganda”. No pot ser de cap altra manera, atès que estem parlant d’una Justícia que està al servei del govern espanyol, tant si mana el PSOE, com ara, com si ho fa el PP, com abans. L’excusa, és clar, és el terrorisme. Però hi ha coses que no es diuen sobre aquesta qüestió. Una és que el Partit Socialista i el Partit Popular necessiten de l’existència d’un suposat enemic interior per poder retallar les llibertats dels bascos en nom de la seguretat. L’altra és que estan disposats a criminalitzar Ibarretxe fins a les últimes conseqüències per impedir que porti a terme la seva promesa de consultar al poble basc sobre el futur nacional del país. Espanya sap que la fotografia d’unes forces armades impedint que la gent exerceixi pacíficament el seu dret a dipositar una papereta en una urna en un referèndum donaria la volta al món i malmetria la seva imatge d’Estat democràtic. Per això disposa d’una greixada maquinària judicial que es dedica a “fabricar proves” que permetin empresonar totes aquelles persones rellevants que es declaren desafectes a la unitat d’Espanya. Recordem, en aquest sentit, les paraules de l’exministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, quan va confessar la fabricació de proves per mantenir a la presó persones que ja havien complert la seva condemna o les declaracions del seu successor, Mariano Fernández Bermejo, quan també va confessar que les “proves” contra PCTB i ANB són “per garantir allò que volem: que no puguin concórrer a les eleccions”. I ho va dir així, sense ruboritzar-se. És el mateix discurs de José Bono, un altre nostàlgic del franquisme que ha afirmat que, “amb evidències o sense”, fa temps que ell ja hauria enviat a la presó l’esquerra abertzale.

Doncs bé, si ara plouen pedres és perquè mentre la consciència nacional dels pobles català i basc ha romàs endormiscada no hi ha hagut cap problema a tolerar l’independentisme. Al contrari, l’independentisme ha estat utilitzat com una prova del gruix democràtic espanyol. Però quan l’independentisme, de dretes o d’esquerres, ha deixat de ser testimonial per convertir-se en un perill per a la unitat d’Espanya ha començat la seva estigmatització, persecució i il·legalització. És a dir, que allò que el PSOE i el PP no poden guanyar a les urnes, perquè els vots els deixen en minoria, ho volen obtenir valent-se de la força. D’aquí que no fa gaire el PSOE, apel·lant a “l’interès general d’Espanya”, menyspreés la voluntat majoritària dels navarresos i ordenés al PSE un pacte amb UPN, que és la cara navarresa del PP, per impedir que el govern passés a mans de Nafarroa Bai, defensora de la independència per la via parlamentària. En altres paraules, allò de “totes les idees són defensables en política, inclosa la independència, sempre que es faci de manera pacífica i democràtica” és una mentida desmuntada per l’autèntica veritat. I la veritat ens diu que Patxi López, que era el representant socialista a la mesa del Parlament basc i que va fer exactament el mateix que Atutxa, Knörr i Bilbao, no ha estat processat –així és com la Justícia espanyola protegeix els seus-, i ens diu també aquestes altres tres coses: que el PP necessita el PSOE per presentar-se com a salvador de la pàtria espanyola, que el PSOE necessita el PP per poder recollir els vots de la por a la caverna i que tots dos, PP i PSOE, necessiten ETA per quedar-se com a partits únics al País Basc. Dintre de poc, amb l’esquerra abertzale il·legalitzada, començarà el setge al PNB. L’antídot seria una gran coalició de tot el sobiranisme basc contra l’absolutisme espanyolista, però sabrà el sobiranisme basc aparcar les seves diferències i demostrar que els importa més el país que el partit?

Víctor Alexandre
(font de l'article)

www.HistoCat.cat

11.2.08

Independentisme monarquic (2) : El dia després


La independència de Catalunya serà aconseguida de forma novedosa. Ja ho deia Unamuno que ens perd l’estètica (ara li diríem disseny). Tenint en compte com van les coses , la gran presencia catalana a internet que fins i tot ha obligat a la Comunitat Europea a crear un Fòrum en català, jo crec que Catalunya aconseguirà la independència, ( be això al que nosaltres anomenem independència que no es mes que la DEVOLUCIÓ del nostres drets i llibertats), a traves d’internet o del SMS, amb missatges al President de la Generalitat, al Rei, i al president del govern espanyol, i au, amb un e-mail que mes o menys dirà : “A partir del proper XX del XX del XXXX, el poble català assumeix la Devolució, per tant instem al Sr. president del govern espanyol a publicar el decret de derogació del Decret de Nova Planta, al Sr. Rei a personar-se a Santa Maria del Mar, tal dia, a jurar les nostres lleis i Constitucions, i al Sr. President de la Generalitat, a un cop entrades en vigor les nostres Constitucions reuneixi el Parlament per aplicar-les i si s’escau actualitzar-les”.

Les nostres Constitucions deien, entre moltes altres coses, que : Les Corts son formades per tres braços, el eclesiàstic, el militar i el noble.

Això ara no hauria d’ésser així, però no seria mala idea que Aquestes Corts de la Generalitat actuessin com un Senat, i que la iniciativa legislativa restes en mans del (actual) Parlament democràtic.

Seria molt interessant pel país, que els militars catalans, inclosos els caps de la policia, el descendents dels comptes catalans i els bisbes i priors de les diòcesis catalanes tinguessin una força, en aquest cas mes representativa que real.

El Parlament democràtic català triaria el cap de govern, Conseller en Cap, i aquest triaria els consellers del govern.

En canvi , les Corts triarien una terna a President, entre els quals el Rei o el Lloctinent, triarien el President pel sistema d’insaculació instituït per Ferran II, precisament per evitar partidismes.

Si el Rei no residís a Catalunya, hauria de nomenar un Lloctinent (en cap cas un Virrei), amb preferència a que aquest lloc fos ocupat pel hereu de la Corona, com era el costum.

Per descomptat que un sol noble no podria ocupar varies cadires d’aquestes Corts per l’acumulació històrica de títols, i per exemple la Duquessa d’Alba hauria de cedir cada escun dels seus títols catalans a familiars seus, iniciant-se així la recuperació de varies nissagues comptats catalanes.

Us imagineu que els membres dels organismes autònoms de la Generalitat, per exemple la CCRTV , els nomenessin Les Corts, amb criteris de profesionalitat en comptes del Parlament amb els criteris de cuota política a que ens te acostumats. I els alts càrrecs del Poder Judicial, i del Consell Consultiu, i de tots els organismes autònoms de la Generalitat. Els partits deixarien de colocar-nos els tontos dels partits en aquests llocs.

Aquestes noves Corts, serien un magnífic lobby de pressió davant la Corona i amb fil directe amb ella o amb el mon econòmic. Tindríem també un excel·lent enllaç amb els militars espanyols que així es tranquil·litzarien una miqueta, i fins i tot amb el Vaticà que no només hauria de desitjar-nos Bon Nadal en català, sinó escoltar ens nostres Bisbes com a representants reals i legals del poble.

Evidentment, com podeu veure, el Lloctinent no només coneixeria Catalunya a fons, sinó que parlaria correctament el nostre idioma, i s’educaria de manera diferent a com ho han fet fins ara els Borbons.

Per descomptat també que la derogació del Decret de Nova Planta suposaria la derogació de les Diputacions Provincials i qualsevol altre organisme de Madrid a la nostra terra.

Quedaria pendent de renegociar la “Unió d’Armes”, pero aixó, avui en dia tal i com estan les coses, no seria gaire problema, amb unes forçes armades que cada cop depenen mes d’Europa.

I també podeu veure que amb aquest sistema, difícilment el President podria ser un pobre home sense cap ofici ni estudis com el que ara tenim. Amb sort tindríem de President al Bisbe d’Urgell, Co-princep d’Andorra o a l’Abat de Montserrat. Cap tonto, mai mes.

El mes important, es que desactivats així els interessos del Sr. Rei, dels militars, i dels capellans, el tema de la DEVOLUCIÓ es podria aconseguir tranquil·lament, i pacíficament, i tots contents. Perquè de 1492 a 1714 érem part d’Espanya, oi que si senyors del PP?, dons tranquils homes, que no passa res, que només estem aplicant la disposició addicional 1ª de la “vostra” Constitució, que diu : “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. I que son les nostres Constitucions sinó drets històrics forals?

I a qui dubti d’aquest vell sistema polític, només recordar-li que a Andorra no li ha anat tant malament.

Un cop tot això en funcionament, ja reclamarem al Museu del Ejercito i a la resta de museus espanyols tot el que van robar, perdó, guardar en millor condicions, per poder “vestir” una miqueta la residencia del Lloctinent. Bé això ja li encarregarem a ell mateix.

Als nostres nobles que també tornin tota la documentació i aixovars corresponents, i al nostre braç eclesiàstic el mateix en el que respecta als molts arxius de Monestirs catalans enviats a Madrid.

Ja voreu com lo de Salamanca eren quatre paperets, i la de coses que se sabran quan els historiadors puguin accedir a tots aquests papers fins ara amagats.

De les feines mes importants a fer per aquestes noves Corts del tres braços, seria la reclamació de tot alló que sha fet ilegalment, sense consultarles desde 1640, amb peticions directes al tribunal d’Estrasburg:

En primer lloc reclamar la Catalunya nord, regalada il·legalment al Tractat dels Pirineus, on França va incomplir el Tractat de Péronne del 19 de Setembre de 1641, article 13e, on França es comprometia a no separar mai aquests territoris, i que sempre serien part de Catalunya.

En segon lloc, reclamar les terres de la Franja de Ponent, que una divisió provincial espanyola ens va robar.

En tercer lloc, reclamar les Illes Balears, que sempre van ser part de Catalunya i només tenien delegats a Corts Catalanes, com també les tenien els rossellonesos.

En quart lloc, reclamar la indemnització oportuna a Anglaterra per l’incompliment del Tractat de Gènova, on es comprometien al recolzament militar necessari per garantir les nostres Constitucions.

Aquest es el camí. L’altre camí, el republicà, el que faria legalment al ser un marc legal nou, es condonar totes aquestes il.legalitats.

I de Republiques catalanes ja n'hem tingut o intentat si no vaig errat unes cinc (Pau Claris, 1714, periode liberal Ildefons Cerdà, Francesc Macià 1931, i el 6 d’Octubre, i si no recordo malament la que mes va durar ho va fer tres dies.

Evidentment de les coses del dia a dia, s’encarregaria el Parlament Democràtic, ja sabeu les coses importants com son limitar la velocitat, les rodalies, el fer cada cop les aixetes mes petites en comptes de fer mes pantans, els carrils bici, i totes aquestes coses que tant els agrada fer.


Miquel Manubens
http://benplantat.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

10.2.08

On son els homenatges a Jaume I ?


La setmana passada vaig poder veure a les notícies i a vista d’ocell, com a Ses Illes, al País Valencià i a Catalunya Nord, es feien llurs homenatges al rei En Jaume I en el dia en què es commemorava el vuitè centenari del seu naixement. I em vaig preguntar: i aquí Catalunya que s’ha fet?

La veritat és què vaig sentir vergonya en veure com al Principat, encara és hora de què la nostra administració faci la seva feina i posi en el lloc que li correspon, a un dels més grans personatges de la nostra història.

Properament podrem assistir a l’estrena de la pel·lícula ‘King Conqueror’ que com us podeu imaginar, seguirà la moda d’altres films que s’han produït darrerament, i en què s’expliquen històries i personatges totalment catalans, que un cop a la pel·lícula, semblem més espanyols que altra cosa.

No podem deixar que ni els espanyols ni els nostres governs progressistes, continuïn mentint sobre la nostra història.

Èric Barrat

www.HistoCat.cat

El Centre d’interpretació del Call de Barcelona


El passat divendres dia 8, tot fen una passejada pel barri gòtic, em vaig trobar de cara amb un nou centre obert per l'Ajuntament de Barcelona, anomenat, Centre d’Interpretació del Call.

No vull ser extremadament dur, perquè segurament la gent que allà hi treballa no és culpable de res, però cal dir que l’actitud de l’Ajuntament envers la història de la ciutat que no explica o que tergiversa fins a quedar en un no res, és auténticament vergonyosa.

El centre de fet, consta en una planta baixa, de dues pedres amb un gravat en hebreu, dos panells informatius i un taulell amb uns tríptics poc importants. En una segona planta, trobem una pantalla que regularment projecta un power-point elaborat sense gaire gràcia i sense àudio, i una desena de cadires per poder-ho contemplar. Això és tot el centre d’interpretació.

Tot i així, cal dir que poden estar contents els interessants en el tema dels jueus a la Barcelona medieval perquè, en infinitat de llocs com poden ser, l’hospital de la Santa Creu, o d’altres de desapareguts com poden ser l’antiga presó o l’església de Sant Jaume per esmentar alguns, no en tenim ni un sol panell que expliqui res de res.

Tot sigui per fer oblidar la història d’una nació a la seva amnèsica població.

Éric Barrat

www.HistoCat.cat

3.2.08

El pare del Lazarillo va morir a l'illa de Gerba


Hi ha un fragment, en el text de la novel·la del Lazarillo de Tormes que ens informa que En Llàtzer 'era hijo de un buen hombre, el cual, por ensalzar la fe, había muerto en la de los Gelves'. És a dir, en una armada contra l'illa de Gerba, a Tunísia.

Quan esmenta Gerba, sense donar més detalls del fet històric, ho ha de fer necessàriament d'un fet real, i en un entorn social i cultural on tant lectors com autor, amb una simple al·lusió 'a la de los Gelves' tinguin clar a quin episodi bèl·lic es refereix, i quin valor simbòlic va lligat a aquesta expedició.

Vista l'autoria dels fets, els cronistes que les recullen, i el seu context nacional, aquesta comunicació precisa d'unes gestes bèl·liques conegudes i sentides com a pròpies, només és possible si l'autor i els lectors són catalans, i més concretament, valencians.

(font de l'article)

www.HistoCat.cat

Dia zero de l'Any Jaume I


Vuit estudiosos del rei conqueridor expliquen les seves aportacions editorials el dia del seu 800 aniversari

Dia zero de l'Any Jaume I

Ada Castells

(Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37. Dissabte, 2 de febrer del 2008)



Aquesta matinada ha fet 800 anys del naixement de Jaume I i, aprofitant l'avinentesa, els territoris de parla catalana ho celebren amb més o menys entusiasme i un epítet que ha de durar dotze mesos: Any Jaume I. L'objectiu és que, passats aquests mesos de celebracions, es pugui dir alguna cosa més que el tòpic d'haver sigut el Conqueridor.

Per ara hi ha pocs actes concretats, sobretot en l'àmbit popular, però els editors ja s'han animat a fer la seva contribució. Han sortit estudis i noves edicions i lectures del seu llibre més cèlebre: el Llibre dels Fets. L'Institut d'Estudis Catalans l'ha reeditat, en la versió de Ferran Soldevila, i amb notes afegides de Maria Teresa Ferrer i Jordi Bruguera, que també és el curador de l'edició que n'ha preparat Proa. Bromera en presentarà una versió modernitzada feta per Francesc Machirant, que es publicarà a l'abril, i els rossellonesos Robert Vinas i Agnès Vinas n'acaben de publicar la primera versió en francès.

Diversos estudiosos i admiradors de la figura del Rei en Jaume expliquen quina és la seva aportació a l'Any Jaume I i què falta per fer.


M. Carme Roca

A principis de març la historiadora treu Les dones de Jaume I a l'Esfera dels Llibres. "Coneixem les seves esposes, com Violant d'Hongria, però jo he volgut endreçar les dades i veure com l'havien influït persones com Aurem Biaix, que va propiciar el comtat d'Urgell o Berenguera Alfonso, que va impulsar la conquesta de Múrcia. Ell tenia la necessitat de fer-se el mil homes davant d'elles".


Ernest Belenguer

Catedràtic de la Universitat de Barcelona, és autor de Jaume I a través de la història (Ed 3i4,1984), i acaba de treure Jaume I i el seu regnat (Pagès). El defineix com "un llibre total" perquè "té en compte el seu vessant militar, de conquesta, polític i altres aspectes, com el fet de ser qui incrementa les institucions, les consolida, crea nous regnes, busca el suport fonamental de les ciutats, fa créixer l'economia, el barri de la Ribera...".

Belenguer considera que falten alguns aspectes per estudiar no tant sobre Jaume I, "que ha estat molt estudiat per Robert Burns, com sobre com era el segle XIII, per exemple quins eren els motius de les ensopegades que tenia el rei amb la noblesa. Caldria investigar més. Cal conèixer la societat i els fets que envolten aquesta figura i espero que al llarg de l'any, en els congressos, això anirà sortint".

En canvi, es mostra molt crític amb "l'oportunisme" de llibres apareguts a corre-cuita. Esmenta el de Cignolani: "Ell és filòleg i pot donar una perspectiva literària, però com a historiador, no".


Ernest Marcos

Acaba de treure La croada catalana. L'exèrcit de Jaume I a Terra Santa, a l'Esfera dels Llibres, per destacar un vessant que troba poc estudiat, l'internacional. "Sovint s'ha dit que la croada palestina va ser un episodi fallit, però jo intento demostrar que neix del seu talent polític i prové de la decisió anterior de trencar amb les aliances tradicionals: amb el papat, la corona de França i, en part, amb la de Castella. De fet, ell protagonitza un gir en la política internacional quan està assetjat per la conjuntura diplomàtica".


Antoni Furió

Analitza el caràcter i la vida del personatge des de diversos punts de vista a El rei conqueridor, un llibre il·lustrat que ha tret Bromera. L'aportació d'aquest catedràtic de la Universitat de València ha estat "confrontar aquell temps amb el nostre prisma". Això vol dir "parar més atenció als vençuts, als musulmans, a la població autòctona que va ser desallotjada de les seves terres. És aquesta preocupació contemporània respecte als altres".


Enric Lluch

A Temps de conquesta (Bromera), l'autor acosta als més joves un episodi clau: la conquesta de Mallorca i València. Ho fa des del punt de vista d'un ferrer de Cardona i el rei hi surt d'una manera lateral: "Vaig fer servir el Llibre dels Fets per veure com era, però sense refiar-me'n gaire. Si hagués triat Jaume I com a protagonista hauria estat més senzill perquè hi ha més documentació, però jo volia parlar des del punt de vista de les persones que l'acompanyaven, dels més humils".


Stefano M. Cignolani

Defensa el seu llibre Jaume I. Història i mite d'un rei, publicat a Edicions 62, com "un replantejament general del regnat, l'acció i el personatge, una visió diferent, nova". Cingolani s'ha centrat en les mentalitats d'aquell temps, "en el perquè i en com pensaven". Coincideix amb Belenguer que falta per estudiar "les dinàmiques de poder i la relació amb la noblesa".


Robert Vinas

Amb Agnès Vinas ha fet la primera traducció francesa completa del Llibre dels Fets, completada amb un aparat crític i il·lustracions. "Sempre hem pensat que se l'havia de donar a conèixer al Rosselló, a la Cerdanya i a Montpeller, on va néixer i al final l'hem tret en una editorial una mica especial, la de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals, que des del 1833 publica cada any un llibre del patrimoni cultural".


Albert Salvadó

Autor d'èxit -com es pot comprovar a www.albertsalvado.com-, un dels seus filons ha estat la figura del rei, amb la trilogia Jaume I, El Conqueridor. "La meva ha estat una aportació romàntica perquè el relat històric permet entrar dins els sentiments i donar humanitat al personatge. No sóc historiador i no goso entrar en un terreny que no és el meu". Amb el llibre va descobrir "un personatge increïble que va morir als 62 anys en aquella època, que ja és un miracle. Quan entres a la seva vida, dius: «Ostres, tot això va ser capaç de fer?»".

www.HistoCat.cat