Independentisme monarquic (2) : El dia després

La independència de Catalunya serà aconseguida de forma novedosa. Ja ho deia Unamuno que ens perd l’estètica (ara li diríem disseny). Tenint en compte com van les coses , la gran presencia catalana a internet que fins i tot ha obligat a la Comunitat Europea a crear un Fòrum en català, jo crec que Catalunya aconseguirà la independència, ( be això al que nosaltres anomenem independència que no es mes que la DEVOLUCIÓ del nostres drets i llibertats), a traves d’internet o del SMS, amb missatges al President de la Generalitat, al Rei, i al president del govern espanyol, i au, amb un e-mail que mes o menys dirà : “A partir del proper XX del XX del XXXX, el poble català assumeix la Devolució, per tant instem al Sr. president del govern espanyol a publicar el decret de derogació del Decret de Nova Planta, al Sr. Rei a personar-se a Santa Maria del Mar, tal dia, a jurar les nostres lleis i Constitucions, i al Sr. President de la Generalitat, a un cop entrades en vigor les nostres Constitucions reuneixi el Parlament per aplicar-les i si s’escau actualitzar-les”.

Les nostres Constitucions deien, entre moltes altres coses, que : Les Corts son formades per tres braços, el eclesiàstic, el militar i el noble.

Això ara no hauria d’ésser així, però no seria mala idea que Aquestes Corts de la Generalitat actuessin com un Senat, i que la iniciativa legislativa restes en mans del (actual) Parlament democràtic.

Seria molt interessant pel país, que els militars catalans, inclosos els caps de la policia, el descendents dels comptes catalans i els bisbes i priors de les diòcesis catalanes tinguessin una força, en aquest cas mes representativa que real.

El Parlament democràtic català triaria el cap de govern, Conseller en Cap, i aquest triaria els consellers del govern.

En canvi , les Corts triarien una terna a President, entre els quals el Rei o el Lloctinent, triarien el President pel sistema d’insaculació instituït per Ferran II, precisament per evitar partidismes.

Si el Rei no residís a Catalunya, hauria de nomenar un Lloctinent (en cap cas un Virrei), amb preferència a que aquest lloc fos ocupat pel hereu de la Corona, com era el costum.

Per descomptat que un sol noble no podria ocupar varies cadires d’aquestes Corts per l’acumulació històrica de títols, i per exemple la Duquessa d’Alba hauria de cedir cada escun dels seus títols catalans a familiars seus, iniciant-se així la recuperació de varies nissagues comptats catalanes.

Us imagineu que els membres dels organismes autònoms de la Generalitat, per exemple la CCRTV , els nomenessin Les Corts, amb criteris de profesionalitat en comptes del Parlament amb els criteris de cuota política a que ens te acostumats. I els alts càrrecs del Poder Judicial, i del Consell Consultiu, i de tots els organismes autònoms de la Generalitat. Els partits deixarien de colocar-nos els tontos dels partits en aquests llocs.

Aquestes noves Corts, serien un magnífic lobby de pressió davant la Corona i amb fil directe amb ella o amb el mon econòmic. Tindríem també un excel·lent enllaç amb els militars espanyols que així es tranquil·litzarien una miqueta, i fins i tot amb el Vaticà que no només hauria de desitjar-nos Bon Nadal en català, sinó escoltar ens nostres Bisbes com a representants reals i legals del poble.

Evidentment, com podeu veure, el Lloctinent no només coneixeria Catalunya a fons, sinó que parlaria correctament el nostre idioma, i s’educaria de manera diferent a com ho han fet fins ara els Borbons.

Per descomptat també que la derogació del Decret de Nova Planta suposaria la derogació de les Diputacions Provincials i qualsevol altre organisme de Madrid a la nostra terra.

Quedaria pendent de renegociar la “Unió d’Armes”, pero aixó, avui en dia tal i com estan les coses, no seria gaire problema, amb unes forçes armades que cada cop depenen mes d’Europa.

I també podeu veure que amb aquest sistema, difícilment el President podria ser un pobre home sense cap ofici ni estudis com el que ara tenim. Amb sort tindríem de President al Bisbe d’Urgell, Co-princep d’Andorra o a l’Abat de Montserrat. Cap tonto, mai mes.

El mes important, es que desactivats així els interessos del Sr. Rei, dels militars, i dels capellans, el tema de la DEVOLUCIÓ es podria aconseguir tranquil·lament, i pacíficament, i tots contents. Perquè de 1492 a 1714 érem part d’Espanya, oi que si senyors del PP?, dons tranquils homes, que no passa res, que només estem aplicant la disposició addicional 1ª de la “vostra” Constitució, que diu : “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. I que son les nostres Constitucions sinó drets històrics forals?

I a qui dubti d’aquest vell sistema polític, només recordar-li que a Andorra no li ha anat tant malament.

Un cop tot això en funcionament, ja reclamarem al Museu del Ejercito i a la resta de museus espanyols tot el que van robar, perdó, guardar en millor condicions, per poder “vestir” una miqueta la residencia del Lloctinent. Bé això ja li encarregarem a ell mateix.

Als nostres nobles que també tornin tota la documentació i aixovars corresponents, i al nostre braç eclesiàstic el mateix en el que respecta als molts arxius de Monestirs catalans enviats a Madrid.

Ja voreu com lo de Salamanca eren quatre paperets, i la de coses que se sabran quan els historiadors puguin accedir a tots aquests papers fins ara amagats.

De les feines mes importants a fer per aquestes noves Corts del tres braços, seria la reclamació de tot alló que sha fet ilegalment, sense consultarles desde 1640, amb peticions directes al tribunal d’Estrasburg:

En primer lloc reclamar la Catalunya nord, regalada il·legalment al Tractat dels Pirineus, on França va incomplir el Tractat de Péronne del 19 de Setembre de 1641, article 13e, on França es comprometia a no separar mai aquests territoris, i que sempre serien part de Catalunya.

En segon lloc, reclamar les terres de la Franja de Ponent, que una divisió provincial espanyola ens va robar.

En tercer lloc, reclamar les Illes Balears, que sempre van ser part de Catalunya i només tenien delegats a Corts Catalanes, com també les tenien els rossellonesos.

En quart lloc, reclamar la indemnització oportuna a Anglaterra per l’incompliment del Tractat de Gènova, on es comprometien al recolzament militar necessari per garantir les nostres Constitucions.

Aquest es el camí. L’altre camí, el republicà, el que faria legalment al ser un marc legal nou, es condonar totes aquestes il.legalitats.

I de Republiques catalanes ja n'hem tingut o intentat si no vaig errat unes cinc (Pau Claris, 1714, periode liberal Ildefons Cerdà, Francesc Macià 1931, i el 6 d’Octubre, i si no recordo malament la que mes va durar ho va fer tres dies.

Evidentment de les coses del dia a dia, s’encarregaria el Parlament Democràtic, ja sabeu les coses importants com son limitar la velocitat, les rodalies, el fer cada cop les aixetes mes petites en comptes de fer mes pantans, els carrils bici, i totes aquestes coses que tant els agrada fer.


Miquel Manubens
http://benplantat.blogspot.com/

www.HistoCat.cat