Lladres de saqueig... literari

(Article d'en Joan Calsapeu al bloc UCRONIES)


Acabo de llegir el prefaci de Josep Maria Orteu a La vida de Llàtzer de Tormos. Ha estat una lectura torbadora, desconcertant, incòmoda, que em reforça intuïcions i sospites prèvies. ¿Com hem pogut beure acríticament tantes mentides sobre les literatures catalana i castellana dels segles XVI i XVII? ¿Com hem pogut suportar tones d’ignorància, confusió i enganys sense morir-nos de vergonya? ¿Que som beneits?

No en faré cap resum -altres feines tinc. Em limitaré a citar unes dades que il·lustren la magnitud de la manipulació que ha desfigurat la literatura catalana dels s. XVI-XVII. En són només unes petites mostres.

a) “El molí de vent era un giny nou i desconegut a la Castella de les acaballes del segle XVI”, escriu Orteu. “Segons les guies del segle XIX, la majoria de molins de la Manxa no comptaven amb la tecnologia que descriu el Quixot […] i a València la tecnologia en qüestió sí que hi era".

b) “La traducció castellana del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis, de Valladolid del 1542, titulada Carro de las donas, es presenta com a anònima.” Aquest fou un recurs clàssic per a l’apropiament d’obres literàries catalanes a favor de la literatura castellana: només calia fer desaparèixer les primeres edicions catalanes per esborrar-ne la memòria i garantir l’èxit de l’operació. A la València del s. XVI aquesta martingala era vox populi, però la censura impedia que es pogués denunciar per escrit.

c) “La raó per la qual Francisco Calero creu que Joan Lluís Vives escrigué La vida de Llàtzer de Tormos en castellà és que en parla referint-se a «l’obra que començaré a hispanitzar»”. Calero oblida que tant es podia hispanitzar en català com en castellà, i que quan Vives es refereix a la llengua de Castella en diu castellà.

d) Vives, catalanoparlant, escriu en llatí, i “després tot se li tradueix a les diverses llengües vulgars, curiosament menys en català”. (Això, a pesar que Vives, en carta a Enric VIII d’Anglaterra, es mostrà partidari de l’ús literari de les llengües vulgars i maternes, car «és millor ser útil a molts que a pocs».)

e) “Daniel Vives [familiar del filòsof valencià] fou sotmès a un procés inquisitorial, acusat, mitjançant confessions obtingudes sota tortura, de judaïtzant i d’haver fet l’edició de La Bíblia en pla, és a dir en català.”

f) Afegim-hi que la ciutat de La Celestina està vora mar i s’assembla molt a València; que Francesc Tarafa havia publicat el 1552 el llibre Dels pobles, rius y montanyes d’Espanya, obra que es va traduir al llatí, però del text català no en queda rastre; que Onofre Manescal no vol que el seu Sermó (1603) s’imprimeixi en castellà, “del qual parer eren alguns, entenent que en llenguatge castellà avia de ser més comú i més apazible”, però les edicions següents són ja en castellà; i que a Jeroni Pujades li passa el mateix amb la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1606). Et caetera.

Això és un pou sense fons, ja ho veieu. Orteu es demana: “més enllà de La vida de Llàtzer de Tormos i La Celestina, ¿de quins altres autors cal dubtar obertament? ¿Quantes obres de la literatura moderna que s’han conservat en castellà foren escrites originalment en català i pertanyen, doncs, a la literatura catalana i no pas a la castellana?”. Fora mandra, fora son.


Joan Calsapeu

www.HistoCat.cat