"Si tries el català, has de tenir molt clar que ets un escriptor de segona"
DIRECTE.CAT - 25.06.2008
Isabel-Clara Simó - Escriptora i periodista
Isabel-Clara Simó i Monllor va néixer a Alcoi, el 4 d’abril de 1943. És llicenciada en Filosofia a la Universitat de València, on va conèixer els primers grups nacionalistes que, sota el mestratge de Joan Fuster, anaven descobrint el seu propi país. Es va dedicar a l’ensenyament a Bunyol (Altiplà de Requena) i a Figueres (Alt Empordà). En el 1968 es va casar amb Xavier Dalfó, fundador de Canigó, revista que, després de diversos expedients, escorcolls domiciliaris, detencions, judicis i lluita per tirar endavant la publicació, va haver de tancar. A l’any 1973 s'instal·la a Barcelona, exerceix de professora a l’Institut Sant Josep de Calassanç i més tard passa a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Mentrestant, es va doctorar en Filologia Romànica.
És autora de diversos reculls de narracions, entre els quals destaquen És quan miro que hi veig clar (1979), premi Víctor Català; Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or 1993. Destaquen, a més a més les novel·les T’estimo Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990); La salvatge (1993); El Mossèn (1994); La innocent (1995); El professor de música (1998); i T’imagines la vida sense ell? (2000).També ha escrit novel·les per a joves: com Raquel (1992), Joel (1996), De nom, Emili (1998) i la narració per a infants, En Jordi i la sargantana (2000). Les seves obres han estat traduïdes a l’alemany, anglès, basc, castellà, francès, gallec, italià, neerlandès, suec.
El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l’etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que va exercir fins al 1998. Des del gener de 1999 publica un article diari al diari Avui i aquest mateix any la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi.
Des del 1999 que publica articles a l’Avui, segueix tenint temes sobre què parlar?
Sí, perquè la realitat va canviant i és inesgotable i cada dia és diferent: obres el diari i hi ha deu temes cada dia. És estar atenta a la realitat. De fet, en Francesc-Marc Àlvaro parla que els columnistes tenim cara de columnistes i que anem per la vida caçant les columnes. Vas al cine i penses que d'això en puc fer un article, o llegeixes un llibre i penses que també et serviria i ho subratlles, llegeixes el diari, navegues per internet. Tot i que jo tinc una auto-limitació i és que no m'agrada parlar de mi mateixa.
Pot parlar de tot?
No, jo dels temes que no en sé prou procuro no parlar-ne. I, si en parlo, amb moltes precaucions. A mi no em fa res dir que d'un tema en concret no en sé prou.
Quins són els temes dels seus articles?
Tinc diverses línies. Com tot columnista, opino sobre fets opinables, poso el dit en el tema lingüístic, el feminisme, la injustícia social, internacional que, tot i que el tracto poc perquè en sé poc, me n'assabento. Després, actituds de l'estat espanyol davant d'Europa, i també tinc un tema que és l'humorístic: faig ironia sobre manies del homes o els costums que tenim els humans tant estranys.
Quina reacció busca del lector quan llegeixi el seu article?
Doncs ben bé no ho sé. Qui no li agradin els meus articles, que no els llegeixi. Però la persona que el llegeixi que trobi altres notícies, un nou enfocament, originalitat.
Pretén donar nous arguments sobretot quan escriu sobre el nacionalisme o el feminisme?
Això sempre, tu no pots opinar sense aportar unes raons, a menys que siguin tema de passada. Almenys és això el que procuro.
Es veu reflectida en algun columnista?
Què més voldria ! Perquè els que m'agraden estant molt per sobre meu. El meu columnista de capçalera és Joan Fuster, perquè ens ha ensenyat a tots. I després de la nova onada del periodisme que a casa nostra, i vull dir a Catalunya, tant en català com en castellà, hi ha articulistes com Maruja Torres que parlen d'un manera molt desinhibida de temes molt quotidians que m'agraden molt.
I les noves generacions?
Hi ha de tot. Al meu diari hi ha un 90 % de gent molt jove. I la veritat és que dóna gust llegir-los perquè tenen un vocabulari molt fresc i molt nou, posen llenguatge informàtic i en parlen amb una naturalitat admirable.
Són prou crítics?
En Gregorio Moran que publica a 'La Vanguardia' és per mi de lectura obligatòria, i mira que el pensament que té és ben diferent al meu. Pel seu sentit de l'humor, a mi m'encanta el Manuel Trallero perquè posa l'humor allà al mig, el Manolo Vicent ha tingut moments molt bons, i de l'Avui a mi m'agrada molt en Salvador Cot, molt ben documentat, fresc.
Creu que el periodisme en general és prou crític?
No, gens. S'ha baixat el nivell de crítica i d'anàlisi per part del periodisme. El reporter és una persona que pacta els temes, que no surt de les agències i que va fent una compareixença pública amb preguntes pactades, això és antiperiodisme. I el periodisme cultural que és el que segueixo jo és vergonyós. La cosa ha arribat a límits d'imitar la televisió que és el pitjor que es podria fer: ara el què compta és l'audiència. Ara tots els periodistes et diuen “que tinguis molt èxit i que venguis molt”. Però això només fa 3 o 4 anys que ho diuen. I jo els dic, "Però no anàvem a parlar de literatura?". Els escriptors tenim un sentit d'acorrelament respecte la premsa. De vegades, hi ha hagut un autor que s'ha fet prou gran i famós o ha publicat prou a l'estranger perquè comencen a tractar-lo seriosament i li dediquen un dossier.
I vostè, opina amb total llibertat?
Nosaltres, els columnistes, tenim una llibertat que mai no et toquen res i pots dir el què vulguis i jo opino amb absoluta llibertat. També és veritat que jo sóc una persona prudent en el sentit que no insulto, no sóc grollera, no assenyalo a ningú amb el dit.
Vostè diferencia molt bé la seva tasca de periodista amb la d'escriptora?
Sí i d'una manera diàfana. Una cosa és literatura i després hi ha el què jo anomeno "paraliteratura" que són les conferències que faig - el més documentades possibles-, els articles, fins i tot, ser crítica literària en un jurat. Totes aquestes activitats les faig de més a més, i hi dedico els matins i les tardes a escriure.
Dedica molt més temps a la novel·la?
Sí, perquè el periodisme t'ensenya la immediatesa. Ara he d'escriure un article i he de fer els meus 1400 espais, i els he de fer en un temps determinat.
En quin gènere se sent més còmode?
En novel·la, sobretot. Però m'agrada explorar altres indrets. El periodisme m'agrada moltíssim i també m'agrada explorar la poesia,el teatre. Jo tinc una gran curiositat per a tots els gèneres literaris.
En la seva última col·laboració amb el manifest del Correllengua d’enguany, quina és la importància que vostè li dóna a aquests actes?
Sóc actes que tenen un factor una miqueta excessiu de folclorisme però tenen un factor immens d'oportunitat històrica. El fet de recordar que tenim una llengua, recordem-ho per tot arreu, i fem-ho de la manera més divertida possible. A part la idea del Correllengua, recordem que tenim una llengua i que la seva situació està retrocedint d'una manera exagerada. I des de la visió sòcio-lingüística el tema comença a ser preocupant perquè està donant els primers senyals de decadència.
Creu que els catalans hem de ser més pessimistes respecte la nostra llengua?
Més que pessimistes, hem d'estar alerta. No ens podem adormir i continua essent una militància. Després de tants anys de democràcia és una injustícia històrica. Algú ho ha fet malament. O ho ha fet malament la societat catalana, o els polítics, o el context internacional o tots plegats. Però no podem estar en la mateixa situació ara que fa 20 anys. Les converses que estem redimint a les taules rodones avui, són les mateixes que ara fa 20 anys. Això és preocupant. Es dóna la paradoxa que sembla ser que hi ha més nombre d'independentistes ara que fa uns anys, però en canvi molta més gent parla el castellà.
To i que jo no sóc gens "pujolística", en Pujol va tenir la clau, que no la va tenir ni la ha tingut ningú més encara que en Carod digui que sí, ell va jugar fort però va jugar unes cartes que a mi no m'interessaven, que van ser les cartes de tenir més competències i diners. I crec que el camí hauria d'haver estat d'aconseguir més lleis per a la reforma de l'Estatut. Això de la fama de pidolaries, perquè, alhora de la veritat, si ens implanten la tercera hora del castellà, a mi de què em serveix tenir competències plenes d'ensenyament?
Aquest retrocés de la llengua, també es nota en la literatura feta a casa nostra?
No, tot el contrari. Els països més pobres lingüísticament tenen un nombre de poetes esparverador. El nombre d'escriptors és una resistència. Nosaltres hem tingut molts bons escriptors durant l'època del franquisme, que vivien aquí i que publicaven un llibre sense cobrar ni un duro. I així va ser important Maria Aurèlia Campmany i Manuel de Pedrolo. I, en circumstàncies difícils, la gent s'avoca més a l'art.
El nivell de literatura a Catalunya és òptim?
És com un país normal, però petit, i amb un nivell molt bo. Jo veig que surten editorial noves cada dia, joves. Però jo vinc d'una època que veníem molt més que ara.
Respecte el seu llibre, 'Adéu Boadella' ha rebut alguna resposta d’Albert Boadella?
No, però tot i que no té res a veure, han augmentat els insults de gent anònima a través d'internet. Ja m'ho esperava que no contestés perquè no té prou arguments.
Per què va optar per fer el llibre dirigit específicament a Albert Boadella? Li faria un llibre a Jiménez Losantos o a altres personatges que constantment ens ataquen?
És que al Jiménez Losantos no li tinc tant respecte com en Boadella. I en Losantos si insulta cada dia a Catalunya i si diu que ser català és el pitjor que hi ha, odiar un poble és l'avantsala del feixisme. I el llibre “Adéu Boadella” em va venir com anell al dit, me'l van encarregar quan jo estava llegint el llibre del Boadella. Però jo els vaig dir que havien de tenir present que jo no insulto, raonar, explicar perquè s'equivoca i perquè determinades frases que són errònies. El llibre és contundent i crec que pot molestar més que no pas l'insult perquè li dic algunes coses que per un dramaturg no deuen ser agradables.
I no s'ha cansat mai d'argumentar?
Cada dia. Estic molt cansada d'aquest tema, el meu somni és viure en un país normal. I no em canso perquè sé que estem en perill. Aquí hi ha dos tipus de nacionalisme, l'ofensiu, el que vol eixamplar el territori, que primer fa una campanya contra els altres pobles i després els ocupa militarment, i després el defensiu que és la gent que ha estat envaïda i el què vol és no morir com a poble i es defensa parlant molt de la seva llengua, fent-se pesat, i jo sempre dic que si les dones hem fet la revolució més important d'aquest segle XX, inclosa la comunista, la hem fet sense armes perquè la nostra arma ha estat ser un corcó. I com que amb el nostre nacionalisme no som violents, o quan ho hem creat ho hem autodestruït, hem de fer lluita dialèctica. Però no pots veure que et trepitgen el peu i no dir ai.
Però aquí ja sabem con estem, has de saber que quan tu escrius un llibre, ets invisible, i el del costat escriu un llibre i aquell tindrà molta més difusió que tu, que en els aparadors ell hi serà i tu no, que en un congrés a ell l'avisaran i a tu no.
I què la motiva?
Si tu tries el català, has de tenir molt clar que diguin el què diguin tu ets un escriptor de segona. És injust però és així. Ets un ciutadà de segona i inferior als altres. Però vostès tenen tots els seus drets lingüístics, i jo no tinc els meus. Una persona que és de cinquena categoria en la literatura espanyola, li doneu programes de televisió i li doneu portades, i escriptors que funcionen a Catalunya, no tenen ni les engrunes.
Ha pensat de passar-se al castellà? Per quina raó ho faria?
Sí que ho he pensat, però ho faig molt malament. I el motiu bàsic és per sortir del gueto on ens han ficat. Però el cert és que la majoria d'escriptors catalans no canvien de llengua, i si ho fan, es converteix en una anècdota. Potser sí que hi ha una part dels meus col·legues que pensen que la competència és més dura escrivint en castellà, però la fama també és més alta.
Té algun llibre previst?
No puc parar d'escriure i tinc pràcticament acabat de memòries que es diu 'Racons de la Memòria' i és el record de les persones que he conegut. Evidentment hi ha una mica d'autobiografia, però poqueta. Perquè he conegut gent tant extraordinària que m'agrada explicar-ho. N'he conegut molta més de la que cito allà, però m'he centrat només en les persones que a mi m'han deixat petjada.
www.HistoCat.cat
