El verger perdut

El Periódico, 16/6/2008

Un assaig investiga la proliferació de jardins i horts urbans a BCN al llarg dels segles XVII i XVIII

ROSARIO FONTOVA - BARCELONA


Al segle XVII, al maig, Barcelona feia olor d'eglantina i d'espígol i romaní. A la ciutat emmurallada hi florien els jardins de convents i cases senyorials i els horts urbans que donaven fruites carnoses i una gran varietat d'hortalisses. Hi havia ni més ni menys que 42 tipus de tulipes de noms tan evocadors com els de La reyna de Ungria, La hermosa letja, Francesa gallarda o El sangriento Roldán, segons un antic manuscrit del 1703 localitzat per l'historiador Albert García Espuche a l'Arxiu Històric.

L'historiador dirigeix una nova col.lecció de llibres sobre la Barcelona del 1700 que edita el Museu d'Història amb l'epígraf La ciutat del Born i l'objectiu d'estimular la investigació al voltant de les restes del barri trobades al subsòl de l'antic mercat. El primer títol de la col.lecció, Jardins, jardineria i botànica, se centra precisament en els espais verds de la ciutat i en els científics que es dedicaven a divulgar coneixements sobre plantes i tubercles. El mateix García Espuche, amb Montse Rivero, Josep Maria Montserrat i Neus Ibáñez, és coautor del llibre, que es presenta dimecres al jardí de la Casa d'Ignacio Puig (Boqueria, 10).

Dinamisme

La proporció d'espais verds a Barcelona era enorme, no només a Ciutat Vella sinó també a bona part del que es va eliminar quan es va construir la Ciutadella, al barri de la Fussina, per exemple. "Hi havia jardins molt bonics també al sud del Raval i hortes on la gent podia passejar", explica García Espuche. Tot i que ja no queda cap d'aquells vergers del set-cents, encara s'hi conserven alguns jardins aeris, que quedaven a l'altura de la sala principal de la casa i no es podien veure des del carrer.

L'historiador desmenteix amb fermesa la llegenda que Barcelona estava sumida en una profunda crisi, "en un moment de decadència i foscor". En canvi, García Espuche assenyala que "la societat urbana era molt dinàmica i estava molt ben relacionada, amb una vida cultural intensa". Per exemple, a l'Acadèmia dels Desconfiats, Pablo Ignacio de Dalmases havia reunit una biblioteca formada per 7.000 volums en diversos idiomes.

També hi havia horts urbans que eren de les mateixes dimensions. El llibre es refereix al que tenia el noble Josep de Borja Lansol al carrer Nou, un paradís fruiter amb centenars de tarongers, pomeres, figueres, pereres, pruneres i codonys. En aquests horts també s'hi feia la bugada i s'estenia la roba. Hi havia fonts per refrescar l'ambient i bancs amb estampes i sanefes de ceràmica per passar l'estona o conversar amb les visites. Un plafó del Museu de Ceràmica mostra un jardí amb templets i sortidors on s'hi celebra una elegant xocolatada.

En el llibre hi apareixen personatges de gran envergadura com els botànics Jaume Salvador --la seva apotecaria era una espècie d'acadèmia per a metges i cirurgians-- i el seu fill Joan, el gabinet d'història natural del qual s'exposa a l'Institut Botànic. Els Salvador tenien un jardí botànic a Sant Joan Despí que ha arribat als nostres dies i que devia ser un camp d'experimentació. Els botànics tenien un herbari format per més de 4.000 espècimens, alguns completament extingits.

El manuscrit trobat per García Espuche es titula Cultura de jardins per governar perfetament las flors, arbres y plantas per la Constellació de Barcelona, i és una delícia per als amants de les plantes. Recomana plantar "fabas primarencas y pèsols per Sant Francesch" i "las mungetas per la Semana Santa". L'autor anònim dóna instruccions per traçar camins de sorra i posar les flors segons els colors. Coneix les aromes i l'època de floració dels clavells, l'angèlica, l'orenga, la menta i el boix. I fins i tot ofereix receptes per curar el carbuncle a base de barrejar encens i cendra que es maceren en saliva masculina i herba penedella. Llegint les seves aromàtiques recomanacions, es desperta l'olfacte atrofiat per la contaminació.

www.HistoCat.cat