1.6.08

La fal·làcia de la "nació espanyola" a la guerra del francès


La caverna mediàtica esta aquesta setmana mangonejant la historia com sempre amb l’ocasió del 200 aniversari de la revolta del dos de maig a Madrid de 1808, arribant fins i tot el Cap de l’Estat, que potser hauria de conèixer millor la historia del seu pais a dir idioteses com "El 2 de mayo fue una toma de conciencia de identidad nacional".

La realitat es que el fet de que la població es revoltes contra els francesos, davant l’apatia dels borbons i la seva displicència amb Napoleó te poc a veure amb un suposat nacionalisme espanyol, i molt amb no voler un exercit invasor a casa (fos el que fos) que feia matances i va provocar una gran fam a la població.

Catalunya, no es posà a favor d’uns o d’altres, sinó que lluita contra l’invasor, fos qui fos. I no pel fet de que fos francès o liberal.

Ja en la guerra dels segadors, quan l’Olivares va atacar França desde Catalunya per provocar que els catalans recolzessin la
Unió d’armes, va poder comprovar que primer els catalans van organitzar-se militarment per lluitar contra els francesos per defensar el Rosselló, i desprès, van lluitar contra els espanyols als que van estomacar a la Batalla de Montjuïc del 26 de Gener de 1641.

Abans de l’invassió napoleònica, Catalunya tampoc havia perdut la seva consciència nacional, i a pesar de la submissió oficial a la nova monarquia, quan el 1789 es reuniren les Corts a Madrid per al jurament del príncep hereu Ferran, la representació catalana acudí com Diputació del Principat de Catalunya, malgrat la Generalitat estava abolida dença el decret de Nova Planta.

La Revolució Francesa fou, per a certs sectors de Catalunya, com un nou aire de llibertat. Quan França declarà la guerra a Espanya (1793), Catalunya organitzà la seva defensa contra els francesos, els quals van resultar derrotats.

La emergència de Napoleó Bonapart al encarregar al seu exèrcit a la conquesta d'Europa implicà de nou a Catalunya en una nova guerra de defensa, al cap de tretze anys del fi de la "Guerra Gran". Carles IV (1788-1808) va ser incapaç d’afrontar la situació i Napoleó aprofità hàbilment la debilitat del rei i l’inexperiencia de Ferran VII per a ampliar el seu imperi. La defensa del territori català estava motivada, en aquella època, per l’animadversió al invasor i per sentiments religiosos, mes que no pas per la defensa d’una suposada nació espanyola.

A mitjans de 1808 es constituí la Junta Superior del Principat, que organitzà de forma autònoma les forces militars de defensa.
El sis de Juliol de 1808, El rei d’Espanya Josep Bonapart, atorga una Constitució a Espanya, reunint a tal efecte un important nombre de gent principal espanyola a Baiona.

Napoleó aleshores intentà guanyar-se a Catalunya mitjançant l’oferiment d’una forma de autogovern independent de la corona de Josep Bonapart (1810), i estableix a Catalunya un ‘Govern de Catalunya’ i proclama oficial la llengua catalana, abolint el Decret de Nova Planta.

Per decret de Napoleó de 26 de gener de 1812, fins al final de la guerra el maig de 1814, el Principat va quedar incorporat a l'Imperi francès. Es va dividir el territori en quatre departaments a la francesa:Departament del Ter, capital Girona; Departament del Segre, capital Puigcerdà. Inclòs el Principat d'Andorra i exclosa la Vall d'Aran incorporada al departament de l'Alta Garona ; Departament de Montserrat, capital Barcelona, y el Departament de les Boques de l'Ebre, capital Lleida. Inclosos els municipis de Fraga i Mequinensa.

Però el Principat no acceptà l’ocupació francesa

El 18 de Març de 1812, s’aprova a Cadis, una altra Constitució espanyola, que proclama rei a Ferran VII, i que no inclou les reclamacions dels representants catalans.

La guerra del francès va acabar el 28 de Març de 1814, amb la retirada de les tropes franceses de Barcelona, i de tots els “pobles d’Espanya”, Catalunya va ser qui mes va patir els abusos i crims dels francesos.


I per acabar us obsequio amb algunes de les moltes frases de l’últim llibre de Francesc Ferrer Gironès, referents a aquest període:

“Avec l’instruction et les baïonettes nous établirons dans cette campagne la République Catalane”
Carta dels representants Milhaud i Soubrany desde Perpinyà al Gran Comité de Paris, 20-06-1794.

"Nostra Patria serà llibre i ditxosa, formarà sa constitució com li plaurà i disfrutarà de sos antichs privilegis. Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan tots los estats Libres i vivan los bons patriotes."
Opuscle “Lo català”, 1794, editat al Baix Empordà seguint les orientacions del Gran Comité de la Salut Publica de Paris.

"Els catalans han promès a la Cort garantir llur pais i defensar-lo contra tota irupció hostil; pero el Gabinet de Madrid, que no ha oblidat el treball que li va costar desarmar els catalans, no ha estat tant impolític de tornar-los llurs armes: s’estimaria més veure’ls en poder dels francesos que no pas armats altra vegada”.
M. Leonce Pingaud.

“Les catalans en géneral sont zelés partisans de l’independance...”
General Guillem Filibert Duhesme.

“Els catalans porten un odi quasi igual [que els francesos] als espanyols."
Alban del Villeneuve, 1812

“A Catalunya les tropes imperials estaven sempre en penuria.....A Catalunya molta tropa, tanmateix atrinxerada, no era prou per a mantenir en ordre els habitants i a decantar-los de l’acostumat exercici de la guerra de partides, per a la qual, llur variat territori, s’els oferia favorablement arreu”.
Camillo Vacani, Storia delle campagne e degl’italiani in Spagna, dal 1808 al 1813.


Miquel Manubens
http://xpoferens.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Espanya una nació?.

Una persona digué el que tothom sap fa temps i es que espanya no es una nació, sinó un estat. Els espanyols posaren el crit al cel, ¿com que no som una nació? Ho som perquè volem i perquè ho diu la (ferms!) "constitución" (descansin!)

No ho entenc pas doncs si Catalunya, Euskadi i Galicia som nacions des de temps immemorials que passa? Els tres formem la nació espanyola? Unes nacions dins de les altres? Jo em pensava que una nació era una comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que els porta a voler dotar-se d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se en estat, i que per ser-ho no necessitava pas de una/es altre/s nació/s, ans al contrari, oi? Aquí falla quelcom, aquí hi manca algú. Ai las! Ja està!. No serà que hi manca la nació castellana? Els números però no em quadren doncs n'hi ha massa nacions per formar-ne una dita la (ferms!) "nación española" (descansin!).

Si Catalunya, Euskadi, Galícia, i Castella som nacions com por ésser que tots en formem una d'altre? És un contrasentit, oi? No serà que només n'hi pot haver-n'hi una de nació que predomini per damunt de les altres? No serà que Castella fa servir el (ferms! ) "real decreto ley de nueva planta" (descansin! ) que encara no han abolit? No serà que Castella es constituí en estat fa segles, negant-nos la nostre nacionalitat, independència i llibertat, i ens prengué el nostre d'estat?

I els drets humans, que diu al respecte? Perquè segur que hi diu alguna cosa al respecta, oi? O es que als espanyols, o nació castellana, al ser la seva (ferms! ) "constitución" (descansin! ) intocable es pensen que no n'hi ha cap mes per damunt de ella? Les constitucions dels països capdavanters i democràtics es basen precisament en aquesta, la dels drets humans, la de ells també o encara no?

Em penso que als espanyols o castellans, com ells vulguin dir-se'n, van cap endavant però es donaren mitja volta ja fa segles i avancen si però en direcció oposada a lo que ho fem la resta de nacions accidentals democràtiques, o voldríem fer i no ens deixen que és pitjor, i que és el reconèixer les nacions i la seva llibertat i anar en contra dels països colonitzadors i dictatorials.

¿Pot ésser que siguem tant afortunats que encara no ens hàgim adonat que hem de ésser espanyols o bé francesos tant si volem com si no i que tenim que retre'ls-hi homenatge i acatament la resta dels nostres dies?. No ho crec pas doncs d'això se'n diu servitud i tenim el deure i el dret a no retre'ls-hi a cap dels dos ni a ningú.

A la Declaració Universal de Drets Humans l'Article 4 diu:

Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: L'esclavitud i el tràfic d'esclaus són prohibits en totes llurs formes.

- No es una servitud el estar formant part de dos estats i el tenir un rei Borbó i un president de la República per la força de les armes? -


La declaració dels drets humans l'Article 15 diu:

1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.

- Els catalans sembla ésser que no tenim pas cap dret a tenir la nostra de nacionalitat, la catalana, doncs en tenim dues i per la força la espanyola i la francesa. -


Mireu, Catalunya és una nació per història, perquè ho volgueren els nostres avantpassats i perquè tenim la voluntat de continuar essent-t'ho encara que la (ferms! ) "constitución española" (descansin! ) i el "documento nacional"? (mes aviat estatal) no ens ho reconegui.

A veure quants anys més haurem d'esperar perquè algú ens reconegui com el que em sigut, som i volem continuar essent i que és ésser, senzillament catalans i prou. Que no és pas tant dolent, oi?

Doncs apa! adéu-siau i passiu bé!.

7:26 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home