L’hereu català de Marco Polo

Jordi Carrión - www.jorgecarrion.cat


Antoni de Montserrat, Ambaixador a la cort del Gran Mogol, edició i traducció de Josep Lluís Alay, Lleida, Pagès Editors, 2005.

L’esperit anti-viatger de la Península Ibèrica ho és només dels darrers tres segles. Des de l’antiguitat fins al segle XVII, els pobles peninsulars es van caracteritzar pel moviment. Però amb la decadència general que va suposar l’arribada de la malanomenada (aquí) Edat Moderna, la realitat present va fer oblidar la realitat pretèrita. I amb ella, la memòria d’una considerable tradició viatgera, que es va expressar en tots els idiomes peninsulars: portugués, castellà, àrab, hebreu, català...

Aquest seria el marc general de l’oblit de la figura d’Antoni de Montserrat, el gran viatger, d’origen català i formació portuguesa, que va recòrrer l’Orient del segle XVI. Òbviament hi ha una raó concreta: el manuscrit de la seva obra més important –de les conegudes–, el Mongolicae legationis commentarius, va romandre oblidat en una biblioteca de Calcuta fins el 1909. Des d’aleshores, ha hagut de passar gairebé un segle perquè es publiqui en català. El responsable de la reparació és Josep Lluís Alay, director de l’Observatori del Tíbet i Àsia Central de la Universitat de Barcelona.

Per què ha calgut un traductor? Perquè el jesuïta va relatar els seus periples per l’Índia, Pakistan, Afganistan i Himalàia en dues obres conservades: una breu, en portugués, i una altra, la seva opera magna, en llatí. La traducció porta per títol Ambaixador a la cort del Gran Mogol, i ha estat editada amb comentaris crítics d’Alay que en faciliten la lectura contextualitzada. De manera que ens trobem davant d’un viatge doble: el del religiós pel món del Renaixement i el de l’estudiós pel nostre, il.lustrats ambdós amb làmines d’època i fotografies actuals, respectivament.

Un document universal

Al tercer quart del segle XVI, Montserrat va arribar amb altres monjos a la cort del Gran Mogol Akbar, qui volia conéixer totes les religions del món. Després d’un any de debats teològics amb doctors islàmics, va tenir lloc una guerra. La campanya militar va ser documentada pel benedictí. I anys més tard, aquells apunts van esdevenir un llibre. En ell predomina la tercera persona del plural (“va confiar-los l’educació del seu segon fill”) i la primera, també del plural (“sempre aconseguíem emmudir els nostres adversaris”). Això remet a una voluntat de crònica que no té a veure amb l’individu i la seva autobiografia, sinó amb l’empresa col.lectiva.

La fascinació del relat no recau, doncs, en la veu i l’aventura personals, sinó en com un grup estranger s’insereix en les tensions polítiques de la cort del Gran Mogol, i com els seus viatges descriuen un món riquíssim. “No hem de deixar de parlar de Lahor, la més gran ciutat d’Àsia i Europa en riquesa i nombre de mercaders”, diu l’autor, en la seva dislocació anti-eurocèntrica. El projecte, d’altra banda, se situa en una voluntat de contribuir al coneixement humà que sí es contempla com a europea. El nostre autor vol pertànyer a la tradició dels “homes de l’antiguitat” que “mentre viatjaven, relataven amb la màxima precisió els esdeveniments de cada jorn en els seus reculls diaris”. Això diu en les primeres línies del seu llibre i cita, significativament, a Eratòstenes, com a cronista d’Alexandre, i a Juli Cèsar. És a dir, el viatge entés com a crònica del poder. El paisatge, les tradicions, el diàleg, etc., supeditats a la raó última del periple: la conquesta. En aquest sentit, Montserrat és una mena d’age
nt doble: d’una banda, esdevé home de confiança de l’emperador asiàtic; de l’altra, no oblida que forma part d’un exèrcit universal de missioners, intenta que l’emperador es converteixi, cartografia un món que hauria de ser cristià.

No és casual que Montserrat sigui l’autor del primer mapa conegut de l’Himalàia. En el pròleg de Ambaixador a la cort del Gran Mogol, comenta que es tracta d’una aportació als estudis sobre la història de la Índia. És a dir, en una època en què Europa està donant les primeres passes cap a un projecte de modernitat autoconscient, l’interés per les cultures veïnes és innegable. Però no es pot mirar això amb innocència. Cada passa individual -fins i tot el seu captiveri de set anys, amb tota mena de penúries i maltractes, durant els quals va redactar l’obra- s’ha de contemplar com a part minúscula d’una tasca en què el domini era l’objectiu a assolir. En aquest sentit, el llibre acompleix dues funcions: descobrir-nos l’individu i mostrar-nos una de les infinites contradiccions de la construcció occidental. Com Llull. Com Marco Polo.

www.HistoCat.cat