12.7.08

Quan Espanya comença a semblar Sèrbia


per Vicent Partal
dijous, 10 de juliol de 2008


Si durant anys el nacionalisme espanyol s'expressava d'una manera encara moderada, acceptant un cert bilingüisme i aparentant una certa imatge 'amable', la careta cau aquest 2008 tan espectacularment que haurem d'apuntar-ho als llibres d'història. El manifest contra el bilingüisme o les reaccions d'ahir al document del conseller Castells sobre l'espoli fiscal marquen un camí nou que acosta el nacionalisme espanyol a la història recent del nacionalisme serbi. Amb alguns paral·lelismes concrets que fan feredat.

Aquest manifest que reclama la superioritat de l'espanyol significa un canvi de nocions socials. Hom ja no proclama la conveniència del bilingüisme en les zones amb llengua pròpia de l'estat; allò que reclama és la reculada de les altres llengües. Deixa d'existir la preocupació formal que hi havia fins ara per la convivència, a la qual hom ja no apel·la de cap manera. Ara la crida va a la superioritat demogràfica dels parlants de l'espanyol, reclamant-ne la imposició pura i simple. Demogràfica. I en aquest sentit, el manifest recorda molt el famós Memoràndum publicat l'any 1986 per l'Acadèmia Sèrbia de les Arts i les Ciències, memoràndum que serví de base ideològica a Milosevic i que acabà portant a la guerra, a la independència de totes, però totes, les àrees no purament sèrbies de l'ex-Iugoslàvia i a l'aïllament internacional de Sèrbia. Aquell memoràndum, per exemple, afirmava, contra la realitat, que els únics que no tenien dret a usar la seua llengua eren els serbis que vivien en territoris 'bilingües' i reclamava la primacia imposada del serbo-croat sobre totes les altres llengües, i que tot allò que no fos afirmar aquesta idea era 'particularisme' i 'antidemocràtic'.

El missatge que inspirava aquell manifest i el que inspira el manifest espanyolista és el mateix: creure que hi ha cultures o llengües que són superiors a unes altres, diguen què diguen o facen què facen els parlants, i exigir la imposició de la pròpia amb mesures legals discriminatòries i, si cal, amb el recurs a la força pública.

El Memoràndum del 1986 també posava en relleu allò que els seus autors (intel·lectuals com en el cas del manifest espanyol) consideraven que era una opressió econòmica de Sèrbia per les altres repúbliques. I aquest missatge exacte es féu sentir ahir també molt als mitjans espanyols com a resposta a la presentació de les dades sobre l'espoli econòmic. És la mateixa perversió: la realitat no importa. I així ahir vam poder veure i sentir gent que la negava obertament, que capgirava les dades o, simplement, que les reconvertia en un discurs espanyolista afirmant que el problema no és que Catalunya, i la resta del país, sofresquen l'espoli fiscal d'Espanya, sinó que Espanya viu ofegada per la potència de les empreses catalanes, que la tenen colonitzada. De nou, un canvi de discurs que implica un canvi de percepcions socials notable. Fins ara ningú, tret de grupuscles aïllats, no s'havia atrevit a dir una cosa com aquesta. Ahir ho vam sentir als mitjans de masses i de boca de comentaristes molt violents que arribaven a la cridòria.

Confesse que aquesta deriva que prenen les coses em preocupa. Em preocupa, sobretot, perquè va acompanyada d'un augment notable i visible de la violència. L'actitud dels espanyolistes és cada volta més violenta i agressiva i, dels insults, ja han passat a les amenaces o als incidents, com es va veure en l'Eurocopa, malgrat el silenci de la majoria dels mitjans. Però també cal dir que la deriva sèrbia del nacionalisme espanyol és una amenaça sobretot per a ells. A diferència d'allò que passava a l'ex-Iugoslàvia, nosaltres vivim en la Unió Europea i ací no són tolerables ni es permetran de cap manera guerres ni cops d'estat militars o legislatius. I això hauria de fer pensar a algú, a Espanya. Perquè Sèrbia ha acabat sola, empobrida i aïllada. I explicar avui això és fer una pura i simple descripció d'on podrien acabar els espanyols, si continuen amb la bogeria supremacista que els ha agafat.

www.HistoCat.cat

Carta oberta a Mario Vargas Llosa


L'escriptor peruà, firmant del «Manifesto por la lengua común», hauria de saber que els qui l'han signat ens fan por. Por per la seva força, per l'extrem autoritarisme que mostren, per la seva al·lèrgia a la diversitat, per l'esperit colonitzador.

Tribuna 10.7.2008 EL PUNT


Benvolgut senyor. Qui més qui menys ha repassat aquests dies la llista dels qui donen suport al Manifiesto por la lengua común. Morbós de mi, ha estat el meu cas. Confesso que la presència a la llista de gent de la cultura, especialment de la literatura, m'ha resultat especialment corprenedora. Estic encantat que Luz Casal i Ramoncín se n'hagin esborrat dient que ells van a favor de la cultura, no en contra, i que els han enganyat. Chapeau! Però el nom que sí que hi he trobat, no sols com a firmant sinó com a promotor, és el vostre, Mario Vargas Llosa. Era previsible, però no per això deixa de ser terrible. Terrible, dic, perquè prèvia lectura del vostre llibre La ciudad y los perros estranya extraordinàriament que algú que tingui la sensibilitat de denunciar les situacions d'abús i d'imposicions que s'hi denuncien sigui avui capaç de subscriure un manifest que tan ostensiblement ataca els febles en nom dels poderosos. Ara, suposo que tothom evoluciona en un sentit o altre.

El manifest que heu subscrit diu que tot allò públic a l'Estat ha de ser en castellà perquè és la «llengua comuna». No sé si sou prou conscients de fins a quin punt aquesta asseveració denota una voluntat d'imposició brutal. Perquè això no és una defensa sinó un clar atac. Equival a treure al meu idioma tot futur, tota possibilitat de desenvolupar-se en l'àmbit públic. És lògic, doncs, que hagi quedat de pasta fullada en veure com algú de la Cultura, amb majúscula, pot subscriure un manifest així a aquestes altures del segle XXI. Certament, el que heu subscrit implica que penseu que el meu idioma no val res. I segurament és cert que el català no pot rivalitzar amb el vostre hiperidioma en termes de premis Nobel als prestatges i nombre de parlants. D'acord. Però potser us pot sorprendre saber que, per exemple, el català sí que compta entre els primers vint idiomes del món pel que fa a volum d'ús a la xarxa. És a dir, tampoc som exactament un patuès com voldríeu. I si no tenim més pes, el fet que durant molts anys hagi estat una llengua proscrita –fet del qual vau ser testimoni directe– segurament no deu ser-hi del tot aliè. Però temo molt que aquesta línia d'argumentació no us deu fer ni fred ni calor. O potser sou dels qui els encanta allò de «ahora hacen los nacionalistas lo que Franco». No fotem.

Em limitaré, doncs, a parlar-vos del que més em suggereix el vostre manifest. I és la por. Perquè sí, haig d'admetre que em feu por els qui heu pogut firmar una bestiesa així. Por de la vostra força. Por de les moltes coses que compartiu acríticament amb els franquistes. Por de l'extrem autoritarisme del missatge que heu llançat. Por de la immensa sensació d'indignació que feu venir a tants familiars i amics, realment afectats per la voluntat anorreadora que demostreu. Por, també, de la vostra al·lèrgia a la diversitat. No sé en quins ambients us vau moure quan vau viure entre nosaltres, a Barcelona, però penseu que aquesta terra que us va acollir ha pensat, cantat, estimat i plorat durant mil anys en la llengua catalana. Els nostres avis no sabien castellà, i bé que van tenir una sàvia cultura amb el seu petit lloc –també– a la història de la humanitat que ara voleu negar. Per què ens voleu treure el que tenen tots els països normals? Què us dóna dret a dir que no som res: la força? L'antic imperi? L'arrogància del progre globalitzat? La llarga onada de l'anticatalanisme? No us enganyeu, això que us mou té un nom, ara i sempre: esperit colonitzador. Per què tot s'hi val contra el català? Us heu aturat mai a pensar-hi? Per a vós, quants milions fan una cosa «comuna», i quants la condemnen al no-res? Quina tara tenim nosaltres els catalans que faci eliminable la nostra llengua en l'àmbit públic? Permeteu-me de dir-vos que no veig cap diferència entre el que prediqueu i el que fan els xinesos al Tibet.

Sapigueu, autor de La ciudad y los perros, que mentre lluiteu amb fúria perquè el regne del castellà sigui absolut –a un costat del charco i de l'altre–, potser us esteu esforçant debades. Perquè teniu molt de guanyat ja. D'entrada, nosaltres els catalans no podem fer vida en català a casa nostra com sí podeu fer-la vosaltres en castellà. Per tant, no somieu més utopies perquè ja les teniu assegurades. A l'actualitat, l'Estat només fa un 97% de la seva publicitat institucional en castellà. No en feu prou? Tan insaciables sou? A més, disposeu d'instruments de castellanització massiva a casa nostra com són La Vanguardia, l'Editorial Planeta i quasi tot el parc de cinemes i cadenes de televisió. Per cert, un canal de TV firmant del vostre manifiesto actualment no té ni un trist minut de programació en la meva llengua, per si us consola. També podeu respirar perquè la Guàrdia Civil està molt activa desmuntant TV3 al País Valencià sense que cap manifiesto vostre ho hagi denunciat. Francament no sé de què us queixeu. Pel que fa a l'espai comú, podeu estar molt tranquil perquè cap cantant català no us robarà un sol segon d'espai televisiu espanyol cantant en la meva llengua. Tot és per a vosaltres. Encara en voleu més?

Però del que segurament més us voleu queixar, suposo, és del tema de l'ensenyament, oi? Doncs sí, a l'ensenyament públic a Catalunya l'idioma vehicular és el català com ho és l'holandès a Holanda o el danès a Dinamarca. Com vosaltres, nosaltres tampoc volem anar a la creació de dues comunitats a casa nostra. Volem una sola comunitat en què tothom sàpiga tres idiomes de la mateixa manera. I aquesta és la realitat que totes les enquestes i estudis revelen que es compleix magníficament. I si no sou prou sensible per adonar-vos-en, almenys tingueu la decència de respectar la nostra sensibilitat i d'identificar-vos un instant amb els subalterns. Com vau escriure quan vau escriure, fa tants anys, La ciudad y los perros. Una lectura d'estiu infinitament més recomanable i culta que no pas el manifiesto que acabeu de redactar.

TONI STRUBELL. Esciptor toni@strubell.cat

www.HistoCat.cat

Les excavacions romanes de Besalú es reprendran a mitjan juliol


Vilaweb - divendres, 4 de juliol de 2008

També es rehabilitarà el tram de muralla del carrer dels Horts i de la Font, a partir del mes de setembre

LAURA PORTAL. Besalú

Les restes de la vil·la romana que es van trobar a la prolongació del carrer del Comte Tallaferro de Besalú el 2007 es reprendran aquest estiu, a partir del dia 21, segons va explicar ahir l'alcalde de la vila, Lluís Guinó. Així mateix, també va informar que a partir de setembre començarà la segona fase de rehabilitació de la muralla, a la zona del carrer dels Horts i de la Font.

Els arqueòlegs tornaran a treballar aquest estiu a Besalú. Després de la gran tasca arqueològica feta a la sinagoga medieval, amb la seva troballa i recuperació, ara el torn de la recerca es remunta a l'època romana i anirà a càrrec de l'empresa Janus. Es tracta del jaciment, descobert el 2007, que es troba al costat de la carretera que travessa el municipi, l'antiga N-II, i en la continuació del carrer Comte Tallaferro. Eren unes hortes que es volien adequar com a aparcament, però en la inspecció arqueològica prèvia s'hi van localitzar diferents restes dels segles I aC en un indret que va estar ocupat fins al XV dC. Allà hi van trobar un assentament romà i medieval amb estructures de murs, fosses i sitges. Els resultats van fer que l'Ajuntament decidís que es continués la campanya i que es conservin les restes i es museïtzin, de manera que siguin visitables. Precisament per això, ahir, l'arquitecta i representant del Ministeri d'Habitatge, Gemma Alonso, va firmar amb l'alcalde de Besalú, Lluís Guinó, l'acta de replanteig prèvia a la licitació de les obres, en virtut de la qual el ministeri, amb els seus fons propis, finançarà una part d'aquesta recerca, juntament amb l'Ajuntament. Així mateix, el finançament servirà per unir el nucli antic de Besalú amb el barri de Capellades, que tradicionalment havia estat un, però que amb la construcció de l'N-II va quedar aïllat. Actualment, en aquest sector, amb l'església de Sant Martí de Capellades i el cementiri, es trenca el sentit natural del passeig al costat del Fluvià. El pressupost és d'uns 600.000 euros.

ACABAR LA MURALLA

A part d'aquesta nova campanya d'excavacions, a partir del mes de setembre també es realitzarà la rehabilitació del tram final de la muralla, entre el carrer dels Horts i de la Font. Es tracta de la segona fase del projecte de recuperació. Aquest sector de la muralla està documentat des del segle XIV. En aquesta zona, estretament relacionada amb els horts de l'Abadia, es volen soterrar els serveis que tenen un fort impacte visual i paisatgístic, continuar el tractament del paviment i dels materials com en el primer projecte i recuperar els diferents trams que estan deteriorats i que, segons l'alcalde, són els més malmesos i desconeguts de la vila. També es restaurarà algun pont que servia d'accés des de les finques de la muralla fins als horts i les escales que hi portaven. Algunes encara existeixen, però d'altres van perdre's, com la que hi havia on ara hi ha un transformador elèctric construït a mitjan segle XX. L'execució d'aquestes obres començarà al setembre, està previst que acabi al desembre i anirà a càrrec de l'empresa Obras Pirenaicas de Figueres, a qui la Generalitat va adjudicar l'obra. El projecte té un pressupost de més de 200.000 euros, cofinançats entre la Generalitat i l'Ajuntament.

www.HistoCat.cat

Si tries el català, has de tenir molt clar que ets un escriptor de segona


"Si tries el català, has de tenir molt clar que ets un escriptor de segona"


DIRECTE.CAT - 25.06.2008

Isabel-Clara Simó - Escriptora i periodista


Isabel-Clara Simó i Monllor va néixer a Alcoi, el 4 d’abril de 1943. És llicenciada en Filosofia a la Universitat de València, on va conèixer els primers grups nacionalistes que, sota el mestratge de Joan Fuster, anaven descobrint el seu propi país. Es va dedicar a l’ensenyament a Bunyol (Altiplà de Requena) i a Figueres (Alt Empordà). En el 1968 es va casar amb Xavier Dalfó, fundador de Canigó, revista que, després de diversos expedients, escorcolls domiciliaris, detencions, judicis i lluita per tirar endavant la publicació, va haver de tancar. A l’any 1973 s'instal·la a Barcelona, exerceix de professora a l’Institut Sant Josep de Calassanç i més tard passa a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Mentrestant, es va doctorar en Filologia Romànica.

És autora de diversos reculls de narracions, entre els quals destaquen És quan miro que hi veig clar (1979), premi Víctor Català; Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or 1993. Destaquen, a més a més les novel·les T’estimo Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990); La salvatge (1993); El Mossèn (1994); La innocent (1995); El professor de música (1998); i T’imagines la vida sense ell? (2000).També ha escrit novel·les per a joves: com Raquel (1992), Joel (1996), De nom, Emili (1998) i la narració per a infants, En Jordi i la sargantana (2000). Les seves obres han estat traduïdes a l’alemany, anglès, basc, castellà, francès, gallec, italià, neerlandès, suec.

El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l’etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que va exercir fins al 1998. Des del gener de 1999 publica un article diari al diari Avui i aquest mateix any la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Des del 1999 que publica articles a l’Avui, segueix tenint temes sobre què parlar?
Sí, perquè la realitat va canviant i és inesgotable i cada dia és diferent: obres el diari i hi ha deu temes cada dia. És estar atenta a la realitat. De fet, en Francesc-Marc Àlvaro parla que els columnistes tenim cara de columnistes i que anem per la vida caçant les columnes. Vas al cine i penses que d'això en puc fer un article, o llegeixes un llibre i penses que també et serviria i ho subratlles, llegeixes el diari, navegues per internet. Tot i que jo tinc una auto-limitació i és que no m'agrada parlar de mi mateixa.

Pot parlar de tot?
No, jo dels temes que no en sé prou procuro no parlar-ne. I, si en parlo, amb moltes precaucions. A mi no em fa res dir que d'un tema en concret no en sé prou.

Quins són els temes dels seus articles?
Tinc diverses línies. Com tot columnista, opino sobre fets opinables, poso el dit en el tema lingüístic, el feminisme, la injustícia social, internacional que, tot i que el tracto poc perquè en sé poc, me n'assabento. Després, actituds de l'estat espanyol davant d'Europa, i també tinc un tema que és l'humorístic: faig ironia sobre manies del homes o els costums que tenim els humans tant estranys.

Quina reacció busca del lector quan llegeixi el seu article?
Doncs ben bé no ho sé. Qui no li agradin els meus articles, que no els llegeixi. Però la persona que el llegeixi que trobi altres notícies, un nou enfocament, originalitat.

Pretén donar nous arguments sobretot quan escriu sobre el nacionalisme o el feminisme?
Això sempre, tu no pots opinar sense aportar unes raons, a menys que siguin tema de passada. Almenys és això el que procuro.

Es veu reflectida en algun columnista?
Què més voldria ! Perquè els que m'agraden estant molt per sobre meu. El meu columnista de capçalera és Joan Fuster, perquè ens ha ensenyat a tots. I després de la nova onada del periodisme que a casa nostra, i vull dir a Catalunya, tant en català com en castellà, hi ha articulistes com Maruja Torres que parlen d'un manera molt desinhibida de temes molt quotidians que m'agraden molt.

I les noves generacions?
Hi ha de tot. Al meu diari hi ha un 90 % de gent molt jove. I la veritat és que dóna gust llegir-los perquè tenen un vocabulari molt fresc i molt nou, posen llenguatge informàtic i en parlen amb una naturalitat admirable.

Són prou crítics?
En Gregorio Moran que publica a 'La Vanguardia' és per mi de lectura obligatòria, i mira que el pensament que té és ben diferent al meu. Pel seu sentit de l'humor, a mi m'encanta el Manuel Trallero perquè posa l'humor allà al mig, el Manolo Vicent ha tingut moments molt bons, i de l'Avui a mi m'agrada molt en Salvador Cot, molt ben documentat, fresc.

Creu que el periodisme en general és prou crític?
No, gens. S'ha baixat el nivell de crítica i d'anàlisi per part del periodisme. El reporter és una persona que pacta els temes, que no surt de les agències i que va fent una compareixença pública amb preguntes pactades, això és antiperiodisme. I el periodisme cultural que és el que segueixo jo és vergonyós. La cosa ha arribat a límits d'imitar la televisió que és el pitjor que es podria fer: ara el què compta és l'audiència. Ara tots els periodistes et diuen “que tinguis molt èxit i que venguis molt”. Però això només fa 3 o 4 anys que ho diuen. I jo els dic, "Però no anàvem a parlar de literatura?". Els escriptors tenim un sentit d'acorrelament respecte la premsa. De vegades, hi ha hagut un autor que s'ha fet prou gran i famós o ha publicat prou a l'estranger perquè comencen a tractar-lo seriosament i li dediquen un dossier.

I vostè, opina amb total llibertat?
Nosaltres, els columnistes, tenim una llibertat que mai no et toquen res i pots dir el què vulguis i jo opino amb absoluta llibertat. També és veritat que jo sóc una persona prudent en el sentit que no insulto, no sóc grollera, no assenyalo a ningú amb el dit.

Vostè diferencia molt bé la seva tasca de periodista amb la d'escriptora?
Sí i d'una manera diàfana. Una cosa és literatura i després hi ha el què jo anomeno "paraliteratura" que són les conferències que faig - el més documentades possibles-, els articles, fins i tot, ser crítica literària en un jurat. Totes aquestes activitats les faig de més a més, i hi dedico els matins i les tardes a escriure.

Dedica molt més temps a la novel·la?
Sí, perquè el periodisme t'ensenya la immediatesa. Ara he d'escriure un article i he de fer els meus 1400 espais, i els he de fer en un temps determinat.

En quin gènere se sent més còmode?
En novel·la, sobretot. Però m'agrada explorar altres indrets. El periodisme m'agrada moltíssim i també m'agrada explorar la poesia,el teatre. Jo tinc una gran curiositat per a tots els gèneres literaris.

En la seva última col·laboració amb el manifest del Correllengua d’enguany, quina és la importància que vostè li dóna a aquests actes?
Sóc actes que tenen un factor una miqueta excessiu de folclorisme però tenen un factor immens d'oportunitat històrica. El fet de recordar que tenim una llengua, recordem-ho per tot arreu, i fem-ho de la manera més divertida possible. A part la idea del Correllengua, recordem que tenim una llengua i que la seva situació està retrocedint d'una manera exagerada. I des de la visió sòcio-lingüística el tema comença a ser preocupant perquè està donant els primers senyals de decadència.

Creu que els catalans hem de ser més pessimistes respecte la nostra llengua?
Més que pessimistes, hem d'estar alerta. No ens podem adormir i continua essent una militància. Després de tants anys de democràcia és una injustícia històrica. Algú ho ha fet malament. O ho ha fet malament la societat catalana, o els polítics, o el context internacional o tots plegats. Però no podem estar en la mateixa situació ara que fa 20 anys. Les converses que estem redimint a les taules rodones avui, són les mateixes que ara fa 20 anys. Això és preocupant. Es dóna la paradoxa que sembla ser que hi ha més nombre d'independentistes ara que fa uns anys, però en canvi molta més gent parla el castellà.
To i que jo no sóc gens "pujolística", en Pujol va tenir la clau, que no la va tenir ni la ha tingut ningú més encara que en Carod digui que sí, ell va jugar fort però va jugar unes cartes que a mi no m'interessaven, que van ser les cartes de tenir més competències i diners. I crec que el camí hauria d'haver estat d'aconseguir més lleis per a la reforma de l'Estatut. Això de la fama de pidolaries, perquè, alhora de la veritat, si ens implanten la tercera hora del castellà, a mi de què em serveix tenir competències plenes d'ensenyament?

Aquest retrocés de la llengua, també es nota en la literatura feta a casa nostra?
No, tot el contrari. Els països més pobres lingüísticament tenen un nombre de poetes esparverador. El nombre d'escriptors és una resistència. Nosaltres hem tingut molts bons escriptors durant l'època del franquisme, que vivien aquí i que publicaven un llibre sense cobrar ni un duro. I així va ser important Maria Aurèlia Campmany i Manuel de Pedrolo. I, en circumstàncies difícils, la gent s'avoca més a l'art.

El nivell de literatura a Catalunya és òptim?
És com un país normal, però petit, i amb un nivell molt bo. Jo veig que surten editorial noves cada dia, joves. Però jo vinc d'una època que veníem molt més que ara.

Respecte el seu llibre, 'Adéu Boadella' ha rebut alguna resposta d’Albert Boadella?
No, però tot i que no té res a veure, han augmentat els insults de gent anònima a través d'internet. Ja m'ho esperava que no contestés perquè no té prou arguments.

Per què va optar per fer el llibre dirigit específicament a Albert Boadella? Li faria un llibre a Jiménez Losantos o a altres personatges que constantment ens ataquen?
És que al Jiménez Losantos no li tinc tant respecte com en Boadella. I en Losantos si insulta cada dia a Catalunya i si diu que ser català és el pitjor que hi ha, odiar un poble és l'avantsala del feixisme. I el llibre “Adéu Boadella” em va venir com anell al dit, me'l van encarregar quan jo estava llegint el llibre del Boadella. Però jo els vaig dir que havien de tenir present que jo no insulto, raonar, explicar perquè s'equivoca i perquè determinades frases que són errònies. El llibre és contundent i crec que pot molestar més que no pas l'insult perquè li dic algunes coses que per un dramaturg no deuen ser agradables.

I no s'ha cansat mai d'argumentar?
Cada dia. Estic molt cansada d'aquest tema, el meu somni és viure en un país normal. I no em canso perquè sé que estem en perill. Aquí hi ha dos tipus de nacionalisme, l'ofensiu, el que vol eixamplar el territori, que primer fa una campanya contra els altres pobles i després els ocupa militarment, i després el defensiu que és la gent que ha estat envaïda i el què vol és no morir com a poble i es defensa parlant molt de la seva llengua, fent-se pesat, i jo sempre dic que si les dones hem fet la revolució més important d'aquest segle XX, inclosa la comunista, la hem fet sense armes perquè la nostra arma ha estat ser un corcó. I com que amb el nostre nacionalisme no som violents, o quan ho hem creat ho hem autodestruït, hem de fer lluita dialèctica. Però no pots veure que et trepitgen el peu i no dir ai.
Però aquí ja sabem con estem, has de saber que quan tu escrius un llibre, ets invisible, i el del costat escriu un llibre i aquell tindrà molta més difusió que tu, que en els aparadors ell hi serà i tu no, que en un congrés a ell l'avisaran i a tu no.

I què la motiva?
Si tu tries el català, has de tenir molt clar que diguin el què diguin tu ets un escriptor de segona. És injust però és així. Ets un ciutadà de segona i inferior als altres. Però vostès tenen tots els seus drets lingüístics, i jo no tinc els meus. Una persona que és de cinquena categoria en la literatura espanyola, li doneu programes de televisió i li doneu portades, i escriptors que funcionen a Catalunya, no tenen ni les engrunes.

Ha pensat de passar-se al castellà? Per quina raó ho faria?
Sí que ho he pensat, però ho faig molt malament. I el motiu bàsic és per sortir del gueto on ens han ficat. Però el cert és que la majoria d'escriptors catalans no canvien de llengua, i si ho fan, es converteix en una anècdota. Potser sí que hi ha una part dels meus col·legues que pensen que la competència és més dura escrivint en castellà, però la fama també és més alta.

Té algun llibre previst?
No puc parar d'escriure i tinc pràcticament acabat de memòries que es diu 'Racons de la Memòria' i és el record de les persones que he conegut. Evidentment hi ha una mica d'autobiografia, però poqueta. Perquè he conegut gent tant extraordinària que m'agrada explicar-ho. N'he conegut molta més de la que cito allà, però m'he centrat només en les persones que a mi m'han deixat petjada.

www.HistoCat.cat

6.7.08

La FAVB denuncia manca de transparència municipal en els incidents causats pels seguidors espanyols


Vilaweb - 06/07/2008

La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) denuncia que l’Ajuntament de Barcelona no ha estat transparent en relació als incidents que hi hagué en la celebració de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa. L’entitat considera que el consistori ha volgut amagar els aldarulls ‘causats per grups d’ultradreta que aprofitaren el triomf futbolístic per fer una exhibició de força sota la mirada passiva de la Guàrdia Urbana i els mossos d'esquadra. El comunicat de la FAVB també protesta que 'van passar cinc dies abans que es fes públic l'accident que va patir el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona i que la nota oficial de l’ajuntament no reconeixia alteracions ni aldarulls quan els bombers van haver de fer 80 sortides'. Durant els incidents, el cap de la policia municipal de la ciutat, Xavier Vilaró, quedà ferit de gravetat i poques hores després hagueren d’extirpar-li la melsa. Els mossos d'esquadra investiguen les causes de la lesió, ja que sembla que hauria estat una pilota disparada pels agents de la policia de la Generalitat. Així ho han confirmat diversos testimonis a VilaWeb. La nit dels fets Mossos i Guàrdia Urbana havien previst un desplegament conjunt per de la celebració pels seguidors espanyols de la victòria de la seva selecció. Al final, va derivar en importants incidents amb crema de contenidors, destrosses en un autobús i constants agressions als automobilistes que no celebraven la victòria d'Espanya. Durant dues hores la policia no va fer res per a controlar els incidents, en els quals hi havia involucrats força militants d'extrema dreta amb banderes espanyoles, franquistes i nazis. Finalment la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra va intervenir fent unes càrregues contundents.

www.HistoCat.cat

La ponència del PSOE ignora les esmenes del PSC sobre autodeterminació i grup propi a Madrid


DIRECTE.CAT - 04.07.2008

Només incorpora referències al federalisme i la llengua

El PSOE no inclourà a la ponència marc del seu 37è Congrés federal, que se celebrarà aquest cap de setmana, les esmenes presentades per militants del PSC a favor de reconèixer el dret d'autodeterminació i instant el PSC a disposar d'un grup propi a Madrid. Per contra, si que s'han acceptat esmenes catalanes en favor d'un model federal de l'Estat. Els socialistes preveuen que la ponència final inclogui 'un paràgraf sencer sobre federalisme, el desplegament dels estatuts i el sistema de finançament'. El document també farà referència a la reforma del Senat.

'S'intentarà que a la ponència hi hagin temes més polítics', han afirmat altres fonts consultades. Aquestes fonts esperen que 'al document de la ponència marc apareguin les aspiracions del PSC'. En aquest sentit, han manifestat que això es veurà en el model federal i alguna referència en defensa de la pluralitat lingüística de Catalunya'. De fet, també s'inclourà alguna referència a la llengua. Això coincideix amb la irrupció del 'Manifest per la llengua comuna', en referència al castellà. 'Hi ha hagut una bona feina per part de la delegació dels socialistes' encapçalada per Daniel Fernández 'per assegurar que les esmenes del PSC s'incloguin amb la ponència marc del PSOE', han destacat aquestes mateixes fonts.

En el mateix congrés i amb tota probabilitat, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, serà escollit com a membre de l'executiva del PSOE. El portaveu del PSC substituirà així el primer secretari dels socialistes catalans i president de la Generalitat, José Montilla, i serà acompanyat per l'actual ministre de Defensa, Carme Chacón. Altres noms que havien sonat per entrar a l'executiva del PSOE han estat José Zaragoza i Daniel Fernández. Fonts consultades han defensat la presència d'Iceta a la direcció del PSOE en un moment important per Catalunya amb el desplegament de l'Estatut i del sistema de finançament.

El PSC va presentar les seves 74 esmenes a la ponència marc del 37è Congrés federal del PSOE. Els socialistes catalans van explicar la seva intenció d'incidir en aquesta ponència en la idea que 'la tradició federal del PSOE ha estat i ha de seguir sent' el seu 'més valuós patrimoni per continuar aprofundint en una articulació federal de l'Estat'.

En algunes de les esmenes, el PSC reclama incloure referències al model federal. Per exemple, assenyala que 'el pacte federal és l'expressió més genuïna del reconeixement de la sobirania popular de la que emana la legitimitat institucional'.

En un altre paràgraf reclama incloure la frase: 'L'ideal federal ha de guiar el desenvolupament de l'Estat autonòmic'. En aquesta línia, insta als socialistes a aprofundir en les 'eines d'articulació federal', especialment 'en la reforma del Senat perquè sigui possible el diàleg territorial permanent que sigui propi de qualsevol estat de tipus federal en el món'. Les fonts consultades també han explicat que a la ponència es farà referència a la reforma del Senat.

www.HistoCat.cat

El TSJC ordena l'aplicació de la tercera hora d'espanyol a Primària a partir del curs vinent


VILAWEB - DIVENDRES, 04/07/2008

És una mesura cautelar del tribunal mentre no hi hagi un pronunciament a fons

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat a la conselleria d'Educació que a partir del mes de setembre les escoles de primària apliquin la tercera hora d'espanyol, atenent un recurs presentat per Conviviencia Cívica Catalana. La decisió judicial és una mesura cautelar però no pas un pronunciament sobre el fons de la qüestió. Ara bé, exigeix el compliment de la normativa mentre no hi hagi una decisió en ferm sobre el recurs.

Fa un mes el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) va publicar una ordre que endarreria un any l'aplicació de la tercera hora. Aleshores, les escoles tenien fins al juny del 2009 per presentar el projecte lingüístic, ja que el departament havia donat llibertat als centres per decidir com s'impartia aquesta tercera hora.

Ara el tribunal ha requerit a Educació que adopti les mesures necessàries per garantir que a partir del curs vinent que s'imparteixin 655 hores d'espanyol.

www.HistoCat.cat

Espanya renuncia a jugar Campionat del Món sub-23 de Bitlles per no coincidir amb Catalunya


Extret del http://www.racocatala.cat
Dilluns, 30 de juny de 2008
Informa: Guillem


La Federació Espanyola de 'Bolos' (FeBolos) ha decidit retirar el seu equip del proper Campionat del Món sub-23 de Bitlles per evitar coincidir amb la selecció catalana d'aquest mateix esport, que compta amb el reconeixement oficial internacional, un reconeixement que a més a més va ser avalat pel Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS-CAS) de Lausanne (Suïssa), en una decisió que ja vam avançar que seria un precedent important per al futur de les seleccions catalanes.

Aquest torneig, que compta també amb el reconeixement oficial del Comitè Olímpic Internacional, començarà el proper 18 de juliol a Orlando (Estats Units), on hi desfilaran desenes de seleccions, cadascuna amb la seva bandera. La catalana, evidentment, amb la senyera. I és que la Federació Catalana de Bitlles i Bowling va ser reconeguda per la Federació Internacional de Bowling (FIQ) l'estiu passat com a membre de ple dret d'aquesta entitat. Pocs mesos després la Federació Espanyola impugnava el reconeixement al TAS, amb un escrit basat en l'ordenament jurídic espanyol, però l'abril d'enguany aquest desestimava la petició i confirmava que la Catalana és membre de ple dret de la FIQ. Abans, havia recorregut també l'admissió a la mateixa FIQ, petició que també li va ser denegada.

Ara per tant la Federació Catalana enviarà un combinat dels seus clubs al Campionat del Món sub-23 de Bitlles, tal i com farà també la resta de seleccions que s'hi han classificat. De fet poques setmanes després d'aquest torneig sub-23, Catalunya participarà també al Campionat del Món absolut de Bitlles. A Espanya la preocupació pel tema és més important de la que sembla. Perquè la Federació Internacional de Bowling (FIQ) està reconeguda pel COI, i per tant compta amb un "extra" de legitimitat, a nivell d'ordenament jurídic internacional, amb què no compten els partits de la selecció catalana de Futbol Sala, Futbol Australià, Korfball o fins i tot el cas de l'Hoquei sobre Patins, modalitats esportives totes elles encara no reconegudes pel Comitè Olímpic Internacional.

Tenint en compte tot això i per evitar un enfrontament entre Catalunya i Espanya, la Federació Espanyola ha decidit retirar el seu propi equip d'aquest torneig, una acció que ja va anunciar que faria en totes i cadascuna de les competicions on puguessin coincidir Catalunya i Espanya. De fet les diferències entre la Federació Catalana i l'Espanyola de Bitlles són abismals: la primera ha fet un gran esforç per situar Barcelona i Catalunya com a un dels focus europeus d'aquest esport -molt jugat arreu del món, però molt poc a l'Estat espanyol-, i compta amb clubs i jugadors en moltes modalitats. En canvi la segona acull disciplines de les bitlles jugades només a nivell territorial espanyol (bolo leonés, pasabolo, bolo burgués), i a més a més no disposa d'una federació pròpia només de Bowling, per ordres del Consejo Superior de Deportes (CSD), de manera que la FeBolos no té ni entrenadors, ni excessius jugadors, ni joves promeses, ni en general cap mena d'infraestructura esportiva potent.

Un cas similar es va produir al 2005, quan la Federació Internacional de Bitlles (FIQ) va reconèixer la Federació de Gibraltar. El CSD va retirar immediatament els equips espanyols de totes les competicions on hi participava Gibraltar, i els va prohibir jugar-hi mentre hi fos present. Posteriorment, però, va retirar la prohibició, i en l'actualitat la selecció espanyola participa en competicions on també hi és Gibraltar.

L'escletxa, doncs, per a les federacions catalanes és evident. La decisió del TAS ha creat un precedent jurídic esportiu internacional de conseqüències importantíssimes, i alguns mitjans de comunicació espanyols, com El Mundo, ja afirmen resignadament que "és qüestió de temps" que altres federacions esportives catalanes segueixin les passes de la Federació Catalana de Bitlles i assoleixin reconeixement internacional.

www.HistoCat.cat

30.6.08

Els vàndals van ser una gent civilitzada


ENTREVISTA AMB TERRY JONES, ESCRIPTOR - PUBLICA 'ROMA Y LOS BÁRBAROS. UNA HISTORIA ALTERNATIVA'

L'interès de Terry Jones per capgirar la història no es va esgotar amb les pel.lí- cules de Monty Python que va dirigir (Los caballeros de la mesa cuadrada, La vida de Brian i El sentido de la vida). Jones va abandonar els estudis de Literatura Medieval a Oxford quan es va dedicar a l'espectacle però, després de tancar la seva etapa com a comediant, ha escrit llibres d'història i infantils i ha dirigit sèries de la BBC com Els bàrbars, de la qual va sorgir un llibre, Roma y los bárbaros. Una historia alternativa, escrit amb Alan Ereira, que l'editorial Crítica publica ara a Espanya. Un llibre alhora gamberro i documentat. A La vida de Brian, els militants del Front Popular de Judea (¿o era el Front Jueu Popular?) es preguntaven: "A part del clavegueram, la medicina, l'educació, el vi, l'ordre pú- blic, el regadiu, les carreteres, l'aigua corrent i la salut pública, ¿què han fet per nosaltres els romans?". Jones, que ha respost a una entrevista per correu electrònic, s'esmena ara a si mateix: res d'això va ser mèrit dels romans.

--Canviem els termes: a part de crucifixions massives, esclavitud, genocidi, convertir la mort en un festival, ¿alguna cosa bé devien fer els romans pels que van conquistar?
--Bé, suposo que alguna cosa bona van fer. Per començar, van permetre que la gent mantingués les seves religions. Però van ser explotadors i colonialistes i només veien els altres pobles en funció de què en podien treure. I crec que els problemes van augmentar quan els romans van adoptar el cristianisme.
--¿Roma va imperar perquè va ser una màquina de matar o per la superior organització, lleis i cultura?
--Potser el factor més important va ser que l'Exèrcit romà era professional i era capaç de mantenir-se sobre el camp de batalla tot l'any. No necessitava sortir corrent cap a casa per sumar-se a la collita. Probablement la seva habilitat organitzativa hi va ajudar. I també hi havia l'intens desig entre els no romans de sumar-se al superpoder. Igual com passa avui amb els Estats Units.
--Vostè argumenta que la majoria de pobles anomenats bàrbars, tant a Orient com a Occident, van arribar a nivells culturals més elevats del que creiem, però que la història va falsificar el passat.
--La història va ser escrita en llatí pels romans o pels seus admiradors. En realitat és interessant fins a quin punt els escriptors romans eren crítics amb la seva pròpia civilització. Però els seus admiradors, en canvi, no tenien aquesta mena de dubtes.
--Igualitaris, pacifistes si no els molestaves, protofeministes... ¿No ha pintat un retrat idíl.lic dels pobles celtes i germànics?
--Sí, és probable que, en l'intent de rectificar la balança, hàgim exagerat el costat positiu dels bàrbars. Però no m'importa després de les pallisses que s'han endut en 2.000 anys d'història.
--Diu que no hi ha expressions més injustes que vàndal o vandalisme.
--Els vàndals van ser una gent particularment civilitzada. Al cap i a la fi, van ser ells els que van acabar amb els gladiadors com un esport públic, no els cristians.
--Una de les afirmacions més xocants del seu llibre és que, malgrat la reputació dels romans com a enginyers, van frustrar una incipient revolució tecnològica grega. ¿Va ser culpa de Roma o de l'esclavisme generalitzat en l'antiguitat?
--Pot haver estat una combinació del sistema esclavista i del fet que els romans simplement no estaven interessats en la ciència teòrica. Tendien a concentrar-se en la política, la retòrica i el poder.
--Afirma que els pares d'Europa són els bàrbars. ¿No som, doncs, fills de Roma?
--Bé, som fills dels bàrbars i del sistema romà, suposo.
--Entén que a l'antiga Bàrcino, a la vora del Mare Nostrum, tinguem tendència a veure els romans com nosaltres i els bàrbars com ells.
--És precisament la idea de nosaltres i ells la que intentem trencar.
--Un pot pensar que el cristianisme, al cap i a la fi, va fer alguna cosa per transformar una cultura que menyspreava la vida. Però vostè no és gaire contemporitzador amb el catolicisme en el món antic.
--Per descomptat que no. Els papes van mantenir els combats de gladiadors. També és just dir que van ser els romans cristians els que van destruir l'herència clàssica, precisament perquè era pagana i no mereixia ser preservada. La major part de l'antiga Roma va ser derruïda per construir-hi esglésies.

ERNEST ALÓS - El Periodico

www.HistoCat.cat

L´artesania rural, de la Garrotxa al Vallespir


diaridegirona.cat - 26/06/08


La regeneració del món rural, el desenvolupament integral de l'artesania i el foment de les microeconomies locals són els tres principals eixos de Transruralia, un programa de cooperació territorial entre la Garrotxa i la zona de Vallespir de la Catalunya Nord valorat en 21 milions d'euros. ACN/DDG Al capdavant d'aquesta iniciativa, que es presentarà a la convocatòria de Cooperació Territorial Espanya-França-Andorra, figura Riudaura. La seva alcaldessa, Eulàlia Massana, ha assegurat que està pensada per 'enfortir' el gremi dels artesans. El projecte, que es preveu allargar fins a l'any 2012, comença amb la construcció d'un edifici a Riudaura que acollirà tallers.

Aquest projecte pretén unir esforços entre dues zones que, a pesar d'estar separades per una frontera, pateixen una problemàtica comuna, com és la marxa dels joves de municipis rurals cap a les grans ciutats o la pèrdua d'una identitat pròpia. Transruralia neix amb l'objectiu de fomentar i revaloritzar la cultura artesanal, popular i tradicional d'aquestes terres, a través de la recerca de noves estratègies de promoció, difusió, estudi i venda dels productes artesanals d'ambdues comarques, com podria ser per exemple la creació d'una marca conjunta.

D'aquesta manera, els artesans d'ambdós territoris intercanviaran experiències a través de tallers i fires i es buscaran estratègies comunes per tal de 'donar una empenta' al sector de l'artesania. Segons paraules de l'alcaldessa de Riudaura, Eulàlia Massana, aquest projecte va més enllà de la recuperació d'oficis antics, ja que el que es planteja és aconseguir que pobles rurals que ara mateix no poden viure d'aquestes activitats, per la falta d'espais i mitjans, ho pugin fer.

En el cas de Riudaura, s'ha creat l'Associació Multidisciplinar del Foment de les Arts que pretén acollir tots els artesans de la comarca i des de l'Ajuntament s'està treballant en la compra d'un terreny d'1,5 hectàrees a l'entrada de la població on es construirà un edifici de nova planta que inicialment acolliria entre quatre i sis tallers. En ells, s'elaboraran i vendran els productes que s'estan fent a aquesta població, com són joguines de fusta, figures de pessebre o escultures. Aquesta associació treballarà de forma molt estreta amb la seva homòloga de la Catalunya Nord, l'anomenada Associació Palalda Ara i Sempre amb més de seixanta membres adherits.

El projecte també compta amb el suport del Cercle de Cultura Tradicional i Popular Marboleny i l'ajuntament d'Amelie-lesBains-Palalda-Montalba de la zona de Vallespir com a socis. El seu alcalde i vicepresident del Consell General dels Pirineus Orientals, Alexandre Reynal, ha subratllat la importància d'aquesta iniciativa no només en la seva vessant econòmica sinó també per 'reactivar' i estimular la 'fraternitat' entre els dos pobles que tenen molt en comú.

Per la seva banda, el director general d'Administració Local del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat, Carles Bassaganya, ha donat ple suport al projecte al considerar que no només promou 'llaços' en el món local d'ambdós territoris que fan 'més permeable la frontera' sinó que a més aporta 'contingut econòmic i cultural'.

El pressupost necessari per a dur a terme el projecte és de 21 milions d'euros i es desenvoluparia en un total de quatre fases fins a l'any 2012. Ara cal esperar, però, que s'aprovi en la convocatòria de Cooperació Territorial Espanya-França-Andorra que va començar el 4 d'abril passat però que restarà oberta en els pròxims set anys.

www.HistoCat.cat

22.6.08

Historiadores y teólogos afirman que san Pablo estuvo en Tarragona


La llegada del apóstol a la antigua Tarraco se produjo tras ser exiliado

20/06/2008 - Tarragona. (EFE) - Los 31 teólogos e historiadores de Europa y América que participan en el congreso 'Pablo, Fructuoso y el Cristianismo Primitivo' que se celebra en Tarragona han concluido que hay pruebas históricas para afirmar que el apóstol san Pablo visitó la Tarraco romana.

En el congreso, que se celebra hasta mañana, expertos de Francia, Alemania, Italia, Suiza, Inglaterra, Estados Unidos, Rumanía y España han analizado los textos históricos para intentar averiguar si san Pablo estuvo en Tarragona.

"Una de las claves" para dilucidar la cuestión es la ley penal romana, ya que, según la legislación imperial, el César podía sentenciar a un acusado a la pena del exilio mediante la fórmula de la deportatio (deportación) o de la relegatio (relegación), han explicado los expertos reunidos en Tarragona. "En cualquier caso, la persona exiliada perdía sus bienes y, si era ciudadano romano, podía perder igualmente su ciudadanía", han subrayado los historiadores.

Precisamente, la primera carta de Climent, que es la fuente más antigua sobre un viaje de Pablo "al límite de occidente", es decir, a Hispania, afirma que el apóstol fue exiliado, y otras fuentes de los siglos I y II (segunda carta de Timoteo, Actas de Pedro y Canon de Muratorio) "se limitan a sugerir o a afirmar directamente que Pablo visitó Hispania".

"Los precedentes de los dos hijos de Herodes, Arquelao y Antipes, que fueron exiliados a la Galia y a Hispania, apoyan la posibilidad de que Pablo fuera igualmente condenado al exilio en un lugar de las provincias hispánicas", han explicado los historiadores.

En este sentido, la Tarraco romana, por su condición de capital de provincia y de ciudad comercial y administrativa, y por el hecho de ser el puerto natural de enlace de Hispania con Roma "tiene muchas posibilidades de ser el lugar donde Pablo fue enviado al exilio", han consensuado los teólogos y historiadores participantes en el congreso.

El profesor Rainer Riesner (Universidad de Dortmund, Alemania) resume así el consenso logrado: "Es muy probable que Pablo fuera a Hispania al final de su vida y es posible que Tarragona fuera el lugar de su estancia, dado que es la ciudad que tiene más elementos a su favor. Otros lugares de Hispania son mucho más hipotéticos".

Este congreso se engloba dentro del año jubilar dedicado a la memoria de los santos mártires fructuosos asesinados en el anfiteatro romano de Tarraco el 21 de enero de 259, y de la celebración del año jubilar de san Pablo, que empezará el próximo 28 de junio, ambos proclamados por el Papa Benedicto XVI.

La Vanguardia 20-06-2008

http://xpoferens.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

Acadèmia francesa = acadèmia corcada


12 juin 2008 : déclaration de l’Académie française

(Cette déclaration a été votée à l'unanimité par les membres de l'Académie française dans sa séance du 12 juin 2008).


Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France. Par un juste retour, notre Constitution a, dans son article 2, reconnu cette évidence : « La langue de la République est le français ».

Or, le 22 mai dernier, les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale. Ils ont souhaité que soit ajoutée dans la Constitution, à l’article 1er, dont la première phrase commence par les mots : « La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale », une phrase terminale : « Les langues régionales appartiennent à son patrimoine ».

Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute ? Elles expriment des réalités et des sensibilités qui participent à la richesse de notre Nation. Mais pourquoi cette apparition soudaine dans la Constitution ?

Le droit ne décrit pas, il engage. Surtout lorsqu’il s’agit du droit des droits, la Constitution.

Au surplus, il nous paraît que placer les langues régionales de France avant la langue de la République est un défi à la simple logique, un déni de la République, une confusion du principe constitutif de la Nation et de l’objet d'une politique.

Les conséquences du texte voté par l'Assemblée sont graves. Elles mettent en cause, notamment, l’accès égal de tous à l'Administration et à la Justice. L'Académie française, qui a reçu le mandat de veiller à la langue française dans son usage et son rayonnement, en appelle à la Représentation nationale. Elle demande le retrait de ce texte dont les excellentes intentions peuvent et doivent s'exprimer ailleurs, mais qui n'a pas sa place dans la Constitution.

www.HistoCat.cat

El verger perdut


El Periódico, 16/6/2008

Un assaig investiga la proliferació de jardins i horts urbans a BCN al llarg dels segles XVII i XVIII

ROSARIO FONTOVA - BARCELONA


Al segle XVII, al maig, Barcelona feia olor d'eglantina i d'espígol i romaní. A la ciutat emmurallada hi florien els jardins de convents i cases senyorials i els horts urbans que donaven fruites carnoses i una gran varietat d'hortalisses. Hi havia ni més ni menys que 42 tipus de tulipes de noms tan evocadors com els de La reyna de Ungria, La hermosa letja, Francesa gallarda o El sangriento Roldán, segons un antic manuscrit del 1703 localitzat per l'historiador Albert García Espuche a l'Arxiu Històric.

L'historiador dirigeix una nova col.lecció de llibres sobre la Barcelona del 1700 que edita el Museu d'Història amb l'epígraf La ciutat del Born i l'objectiu d'estimular la investigació al voltant de les restes del barri trobades al subsòl de l'antic mercat. El primer títol de la col.lecció, Jardins, jardineria i botànica, se centra precisament en els espais verds de la ciutat i en els científics que es dedicaven a divulgar coneixements sobre plantes i tubercles. El mateix García Espuche, amb Montse Rivero, Josep Maria Montserrat i Neus Ibáñez, és coautor del llibre, que es presenta dimecres al jardí de la Casa d'Ignacio Puig (Boqueria, 10).

Dinamisme

La proporció d'espais verds a Barcelona era enorme, no només a Ciutat Vella sinó també a bona part del que es va eliminar quan es va construir la Ciutadella, al barri de la Fussina, per exemple. "Hi havia jardins molt bonics també al sud del Raval i hortes on la gent podia passejar", explica García Espuche. Tot i que ja no queda cap d'aquells vergers del set-cents, encara s'hi conserven alguns jardins aeris, que quedaven a l'altura de la sala principal de la casa i no es podien veure des del carrer.

L'historiador desmenteix amb fermesa la llegenda que Barcelona estava sumida en una profunda crisi, "en un moment de decadència i foscor". En canvi, García Espuche assenyala que "la societat urbana era molt dinàmica i estava molt ben relacionada, amb una vida cultural intensa". Per exemple, a l'Acadèmia dels Desconfiats, Pablo Ignacio de Dalmases havia reunit una biblioteca formada per 7.000 volums en diversos idiomes.

També hi havia horts urbans que eren de les mateixes dimensions. El llibre es refereix al que tenia el noble Josep de Borja Lansol al carrer Nou, un paradís fruiter amb centenars de tarongers, pomeres, figueres, pereres, pruneres i codonys. En aquests horts també s'hi feia la bugada i s'estenia la roba. Hi havia fonts per refrescar l'ambient i bancs amb estampes i sanefes de ceràmica per passar l'estona o conversar amb les visites. Un plafó del Museu de Ceràmica mostra un jardí amb templets i sortidors on s'hi celebra una elegant xocolatada.

En el llibre hi apareixen personatges de gran envergadura com els botànics Jaume Salvador --la seva apotecaria era una espècie d'acadèmia per a metges i cirurgians-- i el seu fill Joan, el gabinet d'història natural del qual s'exposa a l'Institut Botànic. Els Salvador tenien un jardí botànic a Sant Joan Despí que ha arribat als nostres dies i que devia ser un camp d'experimentació. Els botànics tenien un herbari format per més de 4.000 espècimens, alguns completament extingits.

El manuscrit trobat per García Espuche es titula Cultura de jardins per governar perfetament las flors, arbres y plantas per la Constellació de Barcelona, i és una delícia per als amants de les plantes. Recomana plantar "fabas primarencas y pèsols per Sant Francesch" i "las mungetas per la Semana Santa". L'autor anònim dóna instruccions per traçar camins de sorra i posar les flors segons els colors. Coneix les aromes i l'època de floració dels clavells, l'angèlica, l'orenga, la menta i el boix. I fins i tot ofereix receptes per curar el carbuncle a base de barrejar encens i cendra que es maceren en saliva masculina i herba penedella. Llegint les seves aromàtiques recomanacions, es desperta l'olfacte atrofiat per la contaminació.

www.HistoCat.cat

16.6.08

El sisè curs d'arqueologia de Castell centrarà les excavacions a l'acròpoli del poblat ibèric


EL PUNT - L.P.. Palamós

El Museu d'Arqueologia de Catalunya-Empúries organitza aquest any una nova edició del Curs d'Iniciació a l'Arqueologia Ibèrica de Castell, a Palamós. La sisena edició del curs tindrà lloc entre el 6 i el 20 de setembre. Es tracta d'un curs que s'ha anat realitzant des del 2003, destinat a totes aquelles persones que tinguin interès per l'arqueologia i que vulguin conèixer de prop com funciona una excavació arqueològica. Per participar-hi cal ser major d'edat i no cal ser arqueòleg. Es faran pràctiques arqueològiques al jaciment als matins. A les tardes s'han programat una sèrie de conferències i de visites a diferents museus i altres punts d'interès de l'Empordà.
Les excavacions se centraran a la zona de l'acròpoli del poblat amb l'objectiu de finalitzar la investigació en aquest sector del jaciment, on, segurament, hi hauria un temple o santuari del poblat indiget. El curs compta amb la col·laboració del Museu de la Pesca de Palamós i és patrocinat, com en les edicions anteriors, pel Mas de Castell segons el conveni de mecenatge que es va signar el passat dia 27 de maig a la direcció general del Patrimoni Cultural de la Generalitat.

INSCRIPCIONS
El període de preinscripció al Curs d'Iniciació a l'Arqueologia Ibèrica de Castell estarà obert fins al dia 1 de juliol i les sol·licituds s'han d'adreçar al Museu d'Arqueologia de Catalunya-Empúries. Per obtenir més informació sobre aquest curs i sobre altres activitats que es realitzen al poblat ibèric de Castell es pot consultar la plana web del Museu d'Arqueologia de Catalunya (www.mac.cat) o trucar al telèfon 972 77 02 08.

www.HistoCat.cat

Escriptors catalans, bascos i gallecs constitueixen avui a Poblet la Federació Galeusca


EL PUNT. Vimbodí i Poblet

Les associacions d'escriptors en català, basc i gallec constituiran la Federació Galeusca, amb l'objectiu que els escriptors en les tres llengües minoritzades de l'Estat espanyol tinguin un instrument legal per defensar la seva professió. L'acte tindrà lloc avui, a les dotze del matí, a la sala del Patronat Tarradellas (Palau de l'Abat) del monestir de Poblet, i comptarà amb les intervencions de reconeguts escriptors catalans, gallecs i bascos.
La professionalització dels escriptors en llengua catalana és un dels problemes més greus a què s'ha d'enfrontar el sector, malgrat la millora en el procés de normalització lingüística de la literatura en els últims 25 anys. Actualment, només un 5% dels escriptors en llengua catalana poden viure exclusivament d'escriure, segons l'estudi Escriure en català: estat de la professionalització, elaborat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En vista d'aquest panorama, creen la Federació Galeusca amb l'objectiu que la col·laboració entre les tres associacions tingui un instrument jurídic de coordinació i acció conjunta.

www.HistoCat.cat

El govern valencià reconeix a contracor el nom de «català» per al valencià


El Punt, diumenge, 15 de juny de 2008

DANIEL LUJÁN.

El Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV) ha publicat finalment l'article 2.k) de l'estatut de la Universitat d'Alacant que havia estat censurat pel Consell Executiu valencià. El consell havia aprovat l'estatut el 2004 després d'haver-hi suprimit la part que feia referència a la llengua catalana. Posteriorment, la universitat va interposar un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià, que va considerar el recurs interposat. El 15 d'abril del 2008 el DOCV publicava finalment el sentit de la sentència del TSJ, però no el text original. El tribunal aleshores va requerir l'aprovació i la publicació en el DOCV del text de l'article 2.k) de l'estatut, que diu que la Universitat d'Alacant ha de «potenciar el coneixement i l'ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, valencià segons l'Estatut d'Autonomia, acadèmicament català, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la vida universitària.» Ho signen Alejandro Font de Mora, conseller d'Educació, i Francisco Camps, president de la Generalitat.
"ÉS UNA CORTINA DE FUM - Josep Forcadell, cap del secretariat de promoció del valencià de la Universitat d'Alacant, considera que «la polèmica sobre el nom de la llengua és una cortina de fum perquè passi desapercebuda la situació gravíssima de la llengua catalana a l'ensenyament». A Alacant, per exemple, de 54 centres públics d'ensenyament infantil només 10 ofereixen línia de català, i als centres privats la proporció és de 32 contra 1. La situació, explica Forcadell, és més precària al batxillerat: «Al sud de Benidorm, per exemple, no hi ha un sol centre de batxillerat que ensenye en valencià.» «L'actitud del PP –diu– respon sobretot a interessos electorals. Ha assumit el discurs lingüístic secessionista d'Unió Valenciana per menjar-se-li l'espai electoral. I ho ha aconseguit."
Maties Segura, del servei de llengües i terminologia de la Universitat Jaume I de Castelló –universitat que espera una resolució judicial en el mateix sentit en relació amb el seu estatut–, afirma que el govern «no ha acceptat la unitat de la llengua catalana més que per imperatiu legal». «Si prevaricar és mancar a l'obligació del càrrec que s'exerceix, què és sinó açò el sistemàtic incompliment pel govern valencià de les resolucions judicials en matèria lingüística?», es demana.

www.HistoCat.cat

El dietari del bisbe que va aconseguir les obres que reclama Barbastre es publicarà al setembre


El llibre recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari, escrit a mà per Josep Messeguer fa més de cent anys.

El dietari del bisbe que va aconseguir les obres que reclama Barbastre es publicarà al setembre.

Pagès Editors publicarà el llibre, on es detalla com es van aconseguir les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l'intercanvi.

El dietari personal del bisbe de Lleida entre 1876 i 1891, Josep Messeguer, en què detalla en primera persona com va aconseguir les obres de la col·lecció del Museu Diocesà, part de les quals reclama la diòcesi de Barbastre, es publiqués el mes de setembre vinent. El director de l'editorial Pagès Editors, Lluís Pagès, ha explicat que el llibre recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari del bisbe, escrit a mà per Messeguer fa més de cent anys.

Pagès ha indicat que "s'ha hagut de transcriure perquè la lletra del bisbe és molt difícil de llegir, i hem tardat molt a fer aquest procés, però no hem canviat ni una coma perquè no ens puguin acusar d'haver fet interpretacions del text". L'editor concreta, en aquest sentit, que en el dietari el bisbe Messeguer explica com va aconseguir una a una les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l'intercanvi. "Es tracta d'un llibre que llançarà molta llum sobre la polèmica quant a la propietat de les obres", ha assegurat avui Pagès.

El text anirà acompanyat de fotografies aportades pel bisbat de Lleida del museu que va crear Josep Messeguer amb les peces d'art sacre. Pagès ha dit que la transcripció del dietari la realitzen la conservadora Carmen Bernabé i l'historiador Isidre Puig, i que va ser el bisbe emèrit de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, qui va cedir el dietari de Messeguer a petició de l'editor.


FONT : avui
http://xpoferens.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

8.6.08

El nomenclàtor de l'ajuntament i la seva disbauxa II (Miserables explicacions)


A tenor de l'anterior articlet publicat en aquest bloc, sobre el carrer del Poeta Cabanyes, us faig ara algunes referències més d'altres carrers de la ciutat, prcisament de la mateixa zona (el Poble Sec), i en el que el web de l'ajuntament ens explica el següent:

Carrer de Margarit
Josep Margarit i de Biure (Castell d'Empordà, Baix Empordà 1602 - Perpinyà, Rosselló 1685). Militar i polític. Mestre de camp de Vilafranca. Contrari a Felip IV de Castella, fou governador de Catalunya i ambaixador de la Generalitat a París. Lluità contra les forces del marquès de Los Vélez en la defensa de Barcelona (1641). El nom s'atorgà al carrer simultàniament amb els de Cabanyes, Radas i Tapioles (tots ells al Poble-sec), herois catalans, amb Pau Claris, Fontanella i Tamarit, a la guerra dels Segadors.

Plaça del General Moragues
Josep Moragues i Sobrevia, signava Mas (Sant Hilari Sacalm, Selva 1669 - Barcelona 1715). Militar. Governador de la Seu d'Urgell. Al servei del rei arxiduc Carles III. Pres i executat pels filipistes, el seu cap fou exhibit al Portal de Mar de Barcelona fins al 1727.

Carrer de Villarroel
Antoni de Villarroel i Peláez (Barcelona 1656 - Segòvia 1742). Comandant suprem de les forces catalanes defensores de Barcelona el 1714.

Altres preguntes que ens podem fer: L'aportació d'aquests personatges a la nostra història es tan imfima que no mereix alguna explicació millor?, no mereixen aquests carrers portar també el nom del protagonista i no solament el cognom a fi de no confondre'l amb ningú altre? No serà pas això una feina per fer-nos oblidar algunes coses?

www.HistoCat.cat

El nomenclàtor de l'ajuntament i la seva disbauxa (El carrer del Poeta Cabanyes)


Només cal fer una ullada al nomenclàtor de l'ajuntament de Barcelona (www.bcn.cat) i veure com la ocultació de personatges històrics o fets importants de la nostra història, son sistemàticament anorejats. Aquest es per exemple, el cas sagnant del carrer "Poeta Cabanyes", on l'Ajuntament ens diu literalment:

"Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, Garraf 1808 - 1833). Poeta preromàntic. El carrer correspon, això no obstant, a Francesc Cabanyes, capità d'una companyia de miquelets que formà part de les tropes catalanes que el 26 de gener de 1641 aconseguiren la victòria de Montjuïc sobre l'exèrcit castellà. El qualificatiu "poeta" s'afegí al nom del "carrer de Cabanyes" l'any 1949, de manera que es va substituir el patriota català que era homenatjat des del segle XIX pel poeta abans esmentat."

Jo hem pregunto doncs: A que estem esperan per rectificar aquest agravi realitzat durant l'època franquista?
www.HistoCat.cat

1.6.08

Els Mossos d'Esquadra s'incorporen a la Catalunya Nord


Treballaran en el Centre de Coordinació Policial i Duanera del Pertús
Vilaweb 01/06/08

Els Mossos d'Esquadra han ingressat al Centre de Coordinació Policial i Duanera (CCPD) del Pertús, a la Catalunya Nord. D'ara endavant, nou mossos treballaran en el CCPD, ubicat en un edifici a dos quilòmetres de la frontera, juntament amb la Gendarmeria, la Policia Nacional Francesa, el Cos Nacional de Policia, la Guàrdia Civil i els serveis de vigilància duanera francesa i espanyola.

El centre de policia transfronterera va ser creat arran dels acords europeus de Schengen de 1985 com un primer pas en la cooperació policíaca europea a les zones de frontera. D'aquesta manera, la policia de Catalunya assoleix un nou reconeixement en formar part d'un organisme de cooperació internacional com el CCPD, tot i que s'ha d'esperar a un eventual model judicial comú en l'Europa integrada.

Els Mossos d'Esquadra és el cos de policia més antic d'Europa. Va ser creat el 1719 arran de l'ordre del govern català. Des de 1980 compleix totes les missions de policia, seguretat pública, policia judicial, policia científica, unitats d'intervenció i socors a muntanya per tot el territori del Principat de Catalunya i a partir de 1994 ha anat assumint les funcions que exercia la Policía Nacional i la Guardia Civil espanyoles.

www.HistoCat.cat

La fal·làcia de la "nació espanyola" a la guerra del francès


La caverna mediàtica esta aquesta setmana mangonejant la historia com sempre amb l’ocasió del 200 aniversari de la revolta del dos de maig a Madrid de 1808, arribant fins i tot el Cap de l’Estat, que potser hauria de conèixer millor la historia del seu pais a dir idioteses com "El 2 de mayo fue una toma de conciencia de identidad nacional".

La realitat es que el fet de que la població es revoltes contra els francesos, davant l’apatia dels borbons i la seva displicència amb Napoleó te poc a veure amb un suposat nacionalisme espanyol, i molt amb no voler un exercit invasor a casa (fos el que fos) que feia matances i va provocar una gran fam a la població.

Catalunya, no es posà a favor d’uns o d’altres, sinó que lluita contra l’invasor, fos qui fos. I no pel fet de que fos francès o liberal.

Ja en la guerra dels segadors, quan l’Olivares va atacar França desde Catalunya per provocar que els catalans recolzessin la
Unió d’armes, va poder comprovar que primer els catalans van organitzar-se militarment per lluitar contra els francesos per defensar el Rosselló, i desprès, van lluitar contra els espanyols als que van estomacar a la Batalla de Montjuïc del 26 de Gener de 1641.

Abans de l’invassió napoleònica, Catalunya tampoc havia perdut la seva consciència nacional, i a pesar de la submissió oficial a la nova monarquia, quan el 1789 es reuniren les Corts a Madrid per al jurament del príncep hereu Ferran, la representació catalana acudí com Diputació del Principat de Catalunya, malgrat la Generalitat estava abolida dença el decret de Nova Planta.

La Revolució Francesa fou, per a certs sectors de Catalunya, com un nou aire de llibertat. Quan França declarà la guerra a Espanya (1793), Catalunya organitzà la seva defensa contra els francesos, els quals van resultar derrotats.

La emergència de Napoleó Bonapart al encarregar al seu exèrcit a la conquesta d'Europa implicà de nou a Catalunya en una nova guerra de defensa, al cap de tretze anys del fi de la "Guerra Gran". Carles IV (1788-1808) va ser incapaç d’afrontar la situació i Napoleó aprofità hàbilment la debilitat del rei i l’inexperiencia de Ferran VII per a ampliar el seu imperi. La defensa del territori català estava motivada, en aquella època, per l’animadversió al invasor i per sentiments religiosos, mes que no pas per la defensa d’una suposada nació espanyola.

A mitjans de 1808 es constituí la Junta Superior del Principat, que organitzà de forma autònoma les forces militars de defensa.
El sis de Juliol de 1808, El rei d’Espanya Josep Bonapart, atorga una Constitució a Espanya, reunint a tal efecte un important nombre de gent principal espanyola a Baiona.

Napoleó aleshores intentà guanyar-se a Catalunya mitjançant l’oferiment d’una forma de autogovern independent de la corona de Josep Bonapart (1810), i estableix a Catalunya un ‘Govern de Catalunya’ i proclama oficial la llengua catalana, abolint el Decret de Nova Planta.

Per decret de Napoleó de 26 de gener de 1812, fins al final de la guerra el maig de 1814, el Principat va quedar incorporat a l'Imperi francès. Es va dividir el territori en quatre departaments a la francesa:Departament del Ter, capital Girona; Departament del Segre, capital Puigcerdà. Inclòs el Principat d'Andorra i exclosa la Vall d'Aran incorporada al departament de l'Alta Garona ; Departament de Montserrat, capital Barcelona, y el Departament de les Boques de l'Ebre, capital Lleida. Inclosos els municipis de Fraga i Mequinensa.

Però el Principat no acceptà l’ocupació francesa

El 18 de Març de 1812, s’aprova a Cadis, una altra Constitució espanyola, que proclama rei a Ferran VII, i que no inclou les reclamacions dels representants catalans.

La guerra del francès va acabar el 28 de Març de 1814, amb la retirada de les tropes franceses de Barcelona, i de tots els “pobles d’Espanya”, Catalunya va ser qui mes va patir els abusos i crims dels francesos.


I per acabar us obsequio amb algunes de les moltes frases de l’últim llibre de Francesc Ferrer Gironès, referents a aquest període:

“Avec l’instruction et les baïonettes nous établirons dans cette campagne la République Catalane”
Carta dels representants Milhaud i Soubrany desde Perpinyà al Gran Comité de Paris, 20-06-1794.

"Nostra Patria serà llibre i ditxosa, formarà sa constitució com li plaurà i disfrutarà de sos antichs privilegis. Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan tots los estats Libres i vivan los bons patriotes."
Opuscle “Lo català”, 1794, editat al Baix Empordà seguint les orientacions del Gran Comité de la Salut Publica de Paris.

"Els catalans han promès a la Cort garantir llur pais i defensar-lo contra tota irupció hostil; pero el Gabinet de Madrid, que no ha oblidat el treball que li va costar desarmar els catalans, no ha estat tant impolític de tornar-los llurs armes: s’estimaria més veure’ls en poder dels francesos que no pas armats altra vegada”.
M. Leonce Pingaud.

“Les catalans en géneral sont zelés partisans de l’independance...”
General Guillem Filibert Duhesme.

“Els catalans porten un odi quasi igual [que els francesos] als espanyols."
Alban del Villeneuve, 1812

“A Catalunya les tropes imperials estaven sempre en penuria.....A Catalunya molta tropa, tanmateix atrinxerada, no era prou per a mantenir en ordre els habitants i a decantar-los de l’acostumat exercici de la guerra de partides, per a la qual, llur variat territori, s’els oferia favorablement arreu”.
Camillo Vacani, Storia delle campagne e degl’italiani in Spagna, dal 1808 al 1813.


Miquel Manubens
http://xpoferens.blogspot.com/

www.HistoCat.cat