26.11.06

El major robatori de la història


(Correu enviat per l'amic Eduard Pertíñez fa ja alguns mesos)

Ara fa ja una colla d'anys, en Mikimoto va estar fent un programa de televisió per la nit que era com un informatiu, però amb un toc de reflexió en clau d'humor.

El programa no fou un èxit d'audiència absolut, segurament perquè el públic esperava un Mikimoto hilarant i en canvi el registre del programa no era aquest.

Ara bé, el programa fou finalitzat molt abans de provar si funcionava. I la raó fou força curiosa. Quinze dies abans que eliminessin el programa de la graella, en Mikimoto va entrevistar a un "sonat" que deia que Cristòfol Colom era català. Les proves que aportava eren, si més no, curioses, així que la meva conclusió en aquell temps fou que, com a mínim, Colom era tan català com genovés, és a dir, que hi havia les mateixes probabilitats d'una cosa que de l'altra.

Tot i que el van forçar a portar algú que rebatés aquesta informació, quinze dies mes tard el programa va deixar d'emetre's, i en Mikimoto, l'estrella mediàtica número 1 (junt amb el Puyal) de la televisió catalana, no va tornar a treballar mai més a TV3 (com a mínim fins al cap de 10 anys).

L'autoflagelació de la nostra societat catalana és coneguda i comprovada, però tot i així, aquell cas em va semblar un excés molt gran. Sempre em va quedar un petit interrogant sobre tot plegat.

Bé, ara fa uns dies, vaig sentir que el mateix "sonat" que deia que Colom era català estava estudiant la possibilitat que Miguel de Cervantes fou català. Això em va obrir un antic record, així que vaig decidir buscar per internet que hi havia, tant d'una cosa com de l'altra.

Bé, la meva recerca m'ha portat a www.histocat.com i allà he pogut comprovar que aquelles teories "curioses" han anat evolucionant, i, ara per ara, en comptes d'una teoria curiosa, tenim una teoria sòlida. Tant sòlida que hauria de fer canviar d'immediat tots els llibres d'història per canalla que s'editen a Catalunya.

Fins i tot el Discovery Channel (que no es pot considerar catalanòfil) n'ha fet un reportatge, que des d'una òptica diferent, arriba a les mateixes conclusions.

Us convido a que llegiu els informes en pdf que es poden trobar a la web, i sobretot QUE EN FEU DIFUSIÓ, però per a tots aquells que els fa mandra o bé que l'autoodi no els permet obrir el petit forat de dubte necessari per iniciar la lectura us en faré un resum. Les dades històriques que ho corroboren estan prou explicades al web en qüestió i en centenars de d'altres webs de la xarxa, que les amplien amb noves aportacions.


Resum del que va passar a la península ibèrica ara fa 500 anys.


En aquell temps existien dos regnes i dos reis.

Per una banda existia el regne de castella, un petit regne nascut a Asturies que després de segles de guerrejar havia aconseguit unes grans extensions de terres a la península ibèrica, i que bassava la seva economia en la agricultura de secà de la meseta i en la potència del seu excèrcit, que el permetia conquerir d'altres pobles i aprofitar-ne els bens i recursos que aquests creaven, fins que els esgotaven. La seva reina era Isabel.

Per altra banda existia la Corona Catalano-Aragonesa, un potent regne confederat format per comerciants i mariners, que controlava de punta a punta la mediterrània gràcies als seus coneixements marítims i la seva supremacia tecnològica. El seu rei era en Ferran.

Com tots sabeu Isabel i Ferran estàven casats.

La força dels segons era el mercadeig i l'economia, la força dels primers la represió i la inquisició.

Amb aquest estat de coses, un mariner català d'una familia important, els Colom, que havia recorregut de punta a punta la mediterrània i per tant havia pogut emmagatzemar informació sobre el món cartogràfic que ens envoltava, va decidir, amb l'ajuda de grans constructor i polítics catalans de l'època, iniciar una arriscada expedició per a anar a descobrir l'anthilia. L'illa mitològica que se suposava que es trobava més enllà de les columnes d'Hèrcules.

Abans d'una aventura tan arriscada, Colom va haver d'assegurar que els guanys serien similars al risc, així que va anar a trobar el seu rei i va arribar a un acord amb ell pel qual, si trobava allò que buscava, seria recompensat sent-ne el virrei (càrrec polític que només existia a la corona i de cap manera existia a Castella).

La expedició va sortir del port de Pals, i anàven amb ell tot de personatges catalans reconeguts mariners de l'època, com els germans Anés Pinçon.

Portàven un exèrcit de mariners de 400 persones tots amb les seves barretines i la seva indumentària típica catalana.

Tots coneixem que va passar llavors. Colom va descobrir les illes del carib, les anomenades antilles, i va tornar a comunicar la descoberta a Catalunya. Va desembarcar a Pals i va anar a Barcelona a comunicar-ho al rei.

Però el rei estava casat amb la reina Isabel, i el regne de Castella no podia ignorar un pastís tan sucós com aquell, així que, mentre en el tractat de tordesillas negociat entre Catalunya i Portugal s'establia la repartició del pastis entre les dues grans potències marítimes de l'època, Castella, amb informació evidentment privilegiada, va decidir que ells també en volien una part, i traïnt qualsevol tractat internacional, van decidir anar-hi a ocupar el seu tros de pastís de la manera que sabien fer-ho. Matant i sobmetent a tothom que poguessin.

El pastís va resultar ser molt més gran que ningú es pogués imaginar, però tard o d'hora s'havia de repartir. Si es posàven les cartes sobre la taula Castella ho tindria molt difícil per quedar-se una part significativa del pastís. Tard o d'hora se sabria que Castella no havia tingut cap mena de relació amb el descobriment. La veritat surt a la llum. Així doncs quan Carles V va morir i Felip II va pujar al tron, aquest va decidir quedar-se tot el pastís per a ell sol. Des del primer moment en que es va conèixer l'èxit de l'expedició, els censors castellans havien començat a reescriure els documents que els arribàven a les mans per sembrar una ombra de dubte que ls permetés accedir a part del pastís, pero en Felip II va anar molt més lluny. En dos edictes del 1559 i el 1560 va prohibir tota publicació que fés referència a les Amèriques, i va prohibir que cap llibre sortís de les Amèriques sense l'aprovació del censor.

Llavors, en un esforç titànic de censura, de proporcions només comparables al robatori que estàven efectuant, van reescriure tota la història. Tots els originals de tots els documents i tots els llibres de l'època, que evidentment foren molts, van ser transcrits al castellà, canviant allà on sortia "Catalunya" - "Castella", allà on sortia "Cristòfor Colom" "Cristobal Colon", allà on sortia "Bandera amb creu vermella" "Bandera amb creu verda" i així anar fent.

El resultat, tot cal reconeixer-ho, fou espectacular. No va quedar ni un sol llibre original, ni un manuscrit, que ens hagi arribat a les mans. Tot el que es va poder tergiversar es va tergiversar i tot allò que no es va poder tergiversar va cremar a la foguera.

I així fou que els Castellans van robar-nos el major tresor que ningú hagi robat mai a ningú altre en la història de la història. Un continent sencer!!!

Irònicament, encara van haver de passar segles perquè els castellans ens "permetessin" anar a les índies, car només els castellans podien fer-ho, desde Sevilla durant molts i molts anys.

Evidentment, el robatori no va ser perfecte, bé, de fet si que ho va ser, perquè la mentida va durar segles fins que es van dilapidar tot el continent, i ara per ara poden adhuir "insolvència" per tornar-nos el que ens van robar.

Però el despropòsit va deixar rastres en forma de gran misteri. Un misteri que molts i molts historiadors d'arreu del món han intentat explicar sense èxit, fins que el "sonat" Jordi Bilbeny va descobrir la veritat.

La història que ha arribat als nostres dies era totalment incongruent. Com és que no existeix cap referència a la vida de Cristobal Colon, ni els Hermanos Pinzones, ni el Bartolomé de las Casas ni tanta i tanta gent que se suposa que hi va participar? Com és posible que els vaixells sortissin d'un port tan minuscul i no enmurallat com el de Palos? Com és possible que un mariner tant experimentat i atrevit pogués pensar que la terra era més petita del que tots els matemàtics de totes les cultures pensàven que era? Com és possible que els vaixells arribessin a Palos (prop de Cadiz) i, en tres dies de camí a peu el Cristóbal Colon i els seus homes es plantessin a Barcelona? Quin sentit tenia que la reina empenyorés unes joies que de fet no podia empenyorar perquè estàven a València? Res no quadrava i els més eminents historiadors d'arreu del món van haver d'arribar a les més absurdes i ridícules teories perquè la raó concordés el més possible amb el que deien els registres històrics.

El bonic que té la veritat és que, un cop coneguda, tots els detalls quadren. Tot encaixa perfectament, com un guà. Com una clau que obra una porta.

Perquè un cop coneguda la veritat, resulta que sí que existeix una familia Colom marinera i de gran importància a la Generalitat de l'època. I sí que existeixen uns germans mariners Alfons, Ferran i Vicent Anés Pinçon a Pals. I sí que es triga tres dies a peu per arribar de Pals a Barcelona. I sí que utilitzàven la creu de Sant Jordi els mariners catalans en les seves conquestes, i sí que s'entenen que els mariners fossin retratats amb barretines o que donessin barretines als cubans quan van arribar a Cuba. O que Colom volgués ser virrei o un llarguíssim etcètera.

Tot quadra perfectament. Centenars de detalls que no tenien explicació, CENTENARS, prenen sentit quan hom sap la veritat.

Fins i tot pren sentit que, tot i ser el personatge més rellevant de la televisió catalana de l'època, algú decidís tallar-li les ales al Mikimoto cinc cents anys després.

Perquè el fet que Colom fos català no és una mera anècdota. És un fet que demostra que, des del primer dia en que la pròspera i avançada Corona Catalano-Aragonesa va cometre el grandíssim error de juntar la seva línia succesòria amb la de Castella, aquests han estat utilitzant males arts, censures i represions per, deliberadament, fer-nos mal i robar-nos tot el que la nostra societat ha pogut generar.

Havien d'intentar tallar-li les ales al Jordi Balbeny. No podien permetre que fés el que ha fet. Rascar llibres i més llibres fins arribar a una conclusió tan sòlida i irrefutable que fins i tot el Discovery Channel la enten com a certa.

Per tant, si heu arribat a aquesta linia, si us plau, us invito a que:

a) Llegiu amb atenció la informació que trobareu al web d'Histocat sobre aquest tema. No és ja una teoria. És la veritat demostrada i demostrable.

b) Reenvieu aquest correu a tothom que conegueu a Catalunya (siguin catalano-parlants o no).

c) Reflexioneu bé a quí heu de votar un cop el PSC decideixi no donar suport a l'Estatut aprovat pel parlament aquest mes de juliol que ens hauria de tornar una mica de la diginitat que 5 segles d'abusos ens han pres. I això va, sobretot, per aquells de vosaltres que amb bona fé us heu cregut fins ara (com jo havia fet) el gir catalanista del PSC.


PS: Aneu ràpid, que no vingui el Morales!!!


Eduard Pertíñez

www.HistoCat.cat

6è Simposi de la Descoberta Catalana d'Amèrica: Agraïments


Amics i amigues,

Moltes gràcies per fer possible el 6è Simposi sobre la descoberta catalana d'Amèrica d'Arenys de Munt. Gràcies per ser-hi, amb les vostres ponències o comunicats, venent material, organitzant els actes, estant atents a les qüestions tècniques, fent les gravacions de veu o filmant les conferències, transmetent el vostre caliu i la vostra impagable presència. I tornant gent a casa amb el cotxe. Gràcies a tots i a totes per fer-ho realitat i per contribuir a posar un mica més de llum en el lent camí de la reconstrucció de la nostra istòria i de la nostra llibertat política.

Una abraçada,


Jordi Bilbeny

www.HistoCat.cat

19.11.06

La Reconstrucció de la Història d'Espanya al 1738


La Real Acadèmia de la Història, és l'eina borbònica i l'embrió de la HISTORIA en majúscules d'Espanya dels romàntics i dels intel·lectuals espanyols del XIX i del XX. Si visiteu la seva web:

http://www.rah.es/laAcademia/breveHistoria/realCedula.htm

i trobem els estatuts fundacionals, que de forma clara assenyalen els seus objectius. (sic)


Con fecha 18 de abril de 1738 el Rey D. Felipe V, aprobó por decreto dirigido a su Consejo la elevación a condición y título de Academia de la Junta que, para el estudio de la Historia y formación de un Diccionario Histórico-Crítico Universal de España, venía reuniéndose en los salones de su Real Biblioteca.

El objetivo final de esta Institución sería el de aclarar "la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento de muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado el descuido".

En la fecha indicada, aprobó también el Rey los Estatutos de la Academia, publicados en la Real Cédula que firmó en el Buen Retiro en 17 de junio de año expresado.

En el primero de los parágrafos de los Estatutos, se insistía en la finalidad esencial del cultivo de la Historia, para "purificar y limpiar la de España de las fábulas que la deslucen e ilustrarla de las noticias que parezcan más provechosas".

Jordi Grau

www.HistoCat.cat

El silenci de les nostres institucions


Vàrem assistir ahir dissabte al ja 6è Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica que com des dels seus inicis, és celebra a l’Ajuntament d’Arenys de Munt (El Maresme).

Enguany i com passa any rera any, l’èxit de públic supera a l’anterior i lluny queda ja aquells primers anys on tant els simposis com les diferents conferències que es duien a terme, congregaven al conferenciant, a quatre amics i al porter del local de torn.

Avui dia i molt especialment gràcies a l’impagable feina d’en Jordi Bilbeny, la falsificació de la història del nostre país, ja és un tema que està al carrer. És un tema que un ja en pot parlar en qualsevol lloc, perquè qui més qui menys, alguna cosa ha llegit o ha sentit.

Ens han mentit amb els ibers, amb els exploradors catalans, amb els templers, amb la reialesa catalana, amb tota l’aventura americana, amb la guerra de successió, amb les diferents guerres d’independència americanes, amb la guerra del francès, amb les guerres carlines, amb la decadència catalana del XVI, amb la guerra civil…..

Ens han mentit amb tantes coses, i son tants els rastres que han deixat que un es posa les mans al cap davant de tanta estupidesa i de tant analfabetisme congènit que envolta la nostra societat actual.

Tenint en presents aquests fets i que per posar un exemple, ahir en l’esmentat 6è Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica, no hi havia ni un sol periodista ni res que s’assemblés, un no té per menys preguntar-se algunes coses:

ON SON LES NOSTRES INSTITUCIONS?, ON SON ELS NOSTRES PERIODISTES?, ON ÉS EL NOSTRE MÓN DOCENT?

NO SERÀ PAS QUE NO ENS VOLES ESCOLTAR?, QUE NO ELS INTERESSA EL QUE INVESTIGUEM?, NO SERÀ PAS QUE ESTAN DE L’ALTRE COSTAT?

Potser cal començar a dir les coses pel seu nom i a posar a cadascú al seu lloc. No pensem que tothom és tant beneit sinó el contrari, que hi ha molt viu en aquest país!

Eric Barrat

www.HistoCat.cat

13.11.06

Reflexió de la Jornada


Aquesta és la reflexió d'un boan amic, en Drake, que aprofitant la jornada de rflexió del passat 31 d'octubre, ens fa pensar una mica sobre Espanya, l'espanyol, el Principat, i sobre la nostra història. L'article, va ser publicat originalment al Vilaweb el passat dimarts, 31 d'octubre de 2006 a les 11:17h per l'esmentat Drake.

ARTICLE

Avui és la jornada de reflexió. No dubto que és un dia innecessari per a la majoria de gent que llegeix els blocs de mesvilaweb. És per això que aprofitaré el dia per a fer una reflexió que res té a veure amb el dia 1 ni amb el dia 2.

O potser sí.
(continua...)

Del que vull parlar-vos és de paraules. I de semàntica. I de tant equivocats com estem tots plegats. De que vivim a Matrix, i de que jo ja he prés la píldora vermella.

I de que us invito a prendre-la amb el mateix argument que a la pel·lícula. No us ofereixo més que la veritat.

Vull parlar-vos de fa 500 anys. D'Espanya, de l'espanyol, del Principat, de la nostra història.

Espanya és la paraula catalana per Hispània, i és la denominació que vam posar els catalans a la península el dia que el rei Català va aconseguir ser el rei de l'últim dels regnes que faltava a la península. Castella.

Catalunya era el país més important del món conegut en aquells moments. Tenia terres arreu del gran mar que hi havia al mig del món. I amb els seus 200 consulats el controlava d'un extrem a l'altre.

Dominava totalment el comerç del gran mar perquè les seves lleis eren les que en regien les operacions comercials. Els consulats de mar eren les borses i els mercats de la mediterrània. I la mediterrània era el centre del món.

Així doncs, quan un rei no gaire estimat va casar-se amb la reina de la gran mosca collonera que suposava Castella, els catalans, que ens saviem tecnològica i econòmicament superiors a Castella vam començar a anomenar Espanya a la integració de Castella a Catalunya.

Catalunya era una federació d'estats absolutament independents, que compartien corona i burgesia, però que actuàven amb total independència. Castella estava cridada a ser un estat més. Com Sicília. Com Nàpols. Com el Regne de València. Com hagués estat Portugal en molt poc temps.

Però el nostre rei, que no era nostre sinó que era Castellà, ens va traïr. I va començar a regalar gran part del nostre regne a Castella. El seu pare havia regalat Còrsega a França per salvar-li la pell, tot i perdre l'honor en l'intercanvi. Així que el nostre rei no va fer res que no fos això. Va regalar Granada a Castella. Va regalar Murcia a Castella. Va regalar tot el que va poder a Castella. Va regalar les Amèriques a Castella.

I com que la cort castellana no tenia honor sinó que només tenia ànsies il·limitades de poder, Castella va començar a anomenar Espanya al seu nou gran regne.

Van apropiar-se del nom, i en van canviar el sentit. Van començar a anomenar elefant a allò que era clarament una poma. I saps que passa quan durant anys i anys les pomes són anomenades elefants? Quan l'administració reescriu els documents oficials i substitueix poma per elefant arreu que aparegui? Quan això passa, les pomes es converteixen en elefants, i tard o d'hora, aquells que tenien alguna mena de drets sobre les pomes passen a tenir-los sobre els elefants grisos i sobre els elefants-poma.

Això és el que ha estat passant des de fa 500 anys. Castella ha estat denominant Espanya a una cosa que no és Espanya. És Castella. Castella la Gran, si voleu, però Castella. Amb la constitució i les lleis orgàniques per sobre dels furs/estatuts. Com sempre ha fet Castella. Castella la Gran.
Una poma.

Una poma que anomenen elefant perquè tots aquells que encara recorden que un dia van pertànyer a Espanya es pensin que ara pertànyen a Castella.

Però ara sabem que això és fals. Ens ho han amagat durant 5 segles però hem descobert un altre cop la veritat. Els elefants no són pomes. Les pomes no són elefants.

Per tant, ha arribat el dia que comencem a anomenar les coses pel seu nom.

El que ara anomenem Espanya no és Espanya. Mai ho estat i mai ho serà. És la Gran Castella. És Castella.

El conflicte no és entre Catalunya i Espanya. És entre Catalunya i Castella. Catalunya no és Catalunya. És el principat de Catalunya. La Catalunya Central. L'Espanyol no és l'idioma castellà. No ho fou mai. És l'idioma català. L'idioma de comunicació de totes les terres sota domini Espanyol fins que Castella va començar a autodenominar-se Espanya.

Però si comencem a denominar les coses pel seu nom els fonaments del seu imperi es desfaran. Perquè el seu imperi té els fonaments de paper. De paper tergiversat i reescrit amb mentides.

El nom fa la cosa. Recuperem els noms. No parlem d'Espanya, que és una cosa nostra. Parlem de Castella. Castella la Gran si voleu.

No parlem de Catalunya com si Catalunya s'acabés una mica més enllà de l'Ebre, perquè no és veritat. Parlem del Principat de Catalunya. La Generalitat del principat de Catalunya, la Comunidad Autónoma del Principado de Cataluña.

O de la Catalunya Central, si voleu. O millor La Comunidad Autónoma del Condado de Barcelona. Que pertany a Catalunya com hi pertanyen el regne de valència o les illes balears.

Les eines més importants per desfer la caseta de paper que tenim són les paraules. El significat de les paraules.

Si diem a València si volen pertànyer als Països Catalans o a Espanya, és molt possible que diguin que a Espanya. Perquè han oblidat com o quan, però se saben espanyols.

No fem servir les seves armes. València vol pertanyer als Països Catalans, dels quals el Comptat de Barcelona n'es un més, o a la Gran Castella?

Se senten Castellans o valencians?

Aquesta és la veritable qüestió.

Us convido a reflexionar-hi.


Drake

www.HistoCat.cat

5.11.06

El rat penat de València ve de la Cova del rat penat de Collbató


El que no saven és que el rei en Jacme va posar el Rat penat a l'escut de València per qué l'havia conquerit gràcies al guano de Rat penat que va emprar per a obtenir l'arma que li va donar la victòria: "la pólvora"
Algú té una explicació més fefaent?

"Sembla que és també a principis d'aquest segle XVI quan es popularitzà el nom de Senyera del Rat Penat, el que indica que allò que es considerava més important i recognoscible de la Senyera era la cimera del pal. Sabem que en 1545 es féu per primera vegada una cimera d'argent i que en 1587 es va fer completament nova perquè aquella s'havia cremat en l'incendi de l'any anterior, ordenant que es fes lo rat penat que se acostuma portar en lo cap de la bandera de la present ciutat . En 1596, al mateix temps que es reparava la Senyera, s'aprofità per reduir les dimensions de la cimera del rat penat, situat sobre l'elm o celada de l'escut del rei. En 1638, per al quart centenari de la conquesta, es va fer un nou pal d'argent amb la cimera, la qual segons va demostrar Vives Liern és segurament la mateixa que ha arribat fins a nosaltres i encara s'utilitza, ja que s'adequa a les descripcions documentals i pesa exactament el mateix".

Manel Capdevila

www.HistoCat.cat

El salnitre de Collbetó era conegut al menys el s.xiii


"Et in Hispania invenitur versus Aragoniam in quodam monte juxta mari"..– Michael Scott

–aquesta muntanya de l'Aragó al costat del mar només pot ser Montserrat-

Segons doncs Michael Scot (1180?-1236?, s'en conserven tres manuscrits) l'únic lloc de la Europa cristiana ón es podia trobar el salnitre –el component més important de la pólvora– era Catalunya (a les coves de Collbató –cova del Rat penat– conegudes des del Neocè, el guano (excrements de rat penat) dipositat durant milers d'anys es va convertir en salnitre per lixiviació per l'aigua meteórica. De fet el mètode de les "nitraries" descrit al "Feuerwerkbuch" (manuscrit de Friburg) que es va fer servir a Alemanya el s.xv, imita exactament el que la naturalesa ha fet tota sola durant aquests milers d'anys.

Més tard es van trobar coves de salnitre a Múrcia, que debia ser d'on treia el salnitre el rey de Granada, per a fer la seva pólvora.

"..Pero este hecho no significaba en modo alguno que los chinos conocieran los cañones sino que usaban flechas que tenían un cohete en su extremidad, análogamente a las llamadas falaricas, que estaban en uso en España en el año 1234, siendo empleadas por el ejército de don Jaime I el Conquistador contra el castillo de Museros..." – Enciclopedia Espasa 1934

Manel Capdevila

www.HistoCat.cat

Els gilipuas i el sinodal de Aguilafuente


Ens ho negan tot!

"En 1472 Johann Parix instala la primera imprenta en Segovia, donde imprime la Sinodal de Aguilafuente en tipos romanos, primer libro español de que se tiene noticia. (Anteriormente se había creído que la Gramática de Bartolomé Mates, impresa en Barcelona, lo había sido en 1468, fecha que aparece en cifras romanas en el colofón, pero los especialistas opinan que es errónea y que la más probable es 1488 . Después se tuvo como libro español más antiguo Les obres e trobes dauall scrites les quals tracten de lahors de la sacratissima verge Maria, impreso en Valencia en 1474, pero el descubrimiento de la Sinodal de Aguilafuente hace que este sea, hasta el presente, el más antiguo.) Al terminar el siglo XV casi toda Europa cuenta con imprenta, incluso, a veces, en pequeñas poblaciones".

"En América el primer país que cuenta con imprenta es México (1539), cien años antes que Cambridge, en los Estados Unidos (1639), y doscientos ocho antes que Rio de Janeiro, en Brasil (1747). En la América hispana, solo Montevideo, en Uruguay, implanta la primera imprenta en el siglo XIX (1807). ¿A qué se debe esta lentitud en el traslado de la imprenta al continente americano? Sin duda a la oposición de las respectivas metrópolis, que preferían enviarles libros impresos antes que permitirles que los imprimieran ellos. El caso de la instalación de la primera imprenta norteamericana es una aventura histórica, pues fue instalada clandestina e ilegalmente, ya que estaba prohibido llevar la imprenta inglesa a sus posesiones americanas".

Manel Capdevila

www.HistoCat.cat