2.9.06

Consideracions sobre l’origen de Ferran Colom, i sobre Espanya o l'imperi espanyol


(conversa creuada entre Jordi Bilbeny i Tais Bastida)

Tais Bastida
Hola Jordi, he acabat l'últim llibre teu, que era de lectura obligada abans de fer res. Et comento dues coses que no acabo d'entendre (bé, a banda de tot el que se m'hagi escapat i que deu ser molt, és clar), encara que són secundàries:

Sobre el fragment on Colom afirma, en el seu diari, que pateix pels "dos fills que havia deixat a l'estudi a Còrdova, abandonats de socors i en país estrany", argumentes (pàgina 410): "(...) si en Ferran, a Còrdova, es trobava en un país estrany, és que no era andalús. I si hom feia referència a Catalunya, com en realitat deuria ser, el text també voldria dir que en Ferran venia de fora. I, en conseqüència, podia provenir perfectament de Portugal." El que no entenc, però, és que en Jaume, l'altre fill, a Catalunya no ho deuria ser pas en un país estrany, no?

En l'últim capítol del llibre es fan referències al topònim "Espanya", com també "espanyol". Quan en Bernardini exposa (pàg. 414) els motius pels quals creu que la Beatriu Enríquez fou una legítima esposa d'en Colom, cita 2 fons que es refereixen a Espanya per indicar: a) que el Colom, segons ell mateix, havia deixat a Espanya dona i fills, i que, segons l'Herrera, Colom s'havia establert i casat a Espanya.

La qüestió és, en aquestes fons contemporànies (als Colom), a què es refereixen quan parlen d'Espanya? Jo creia que es referien a la península, que era el que designava el topònim romà. Així mateix, creia que van ser els castellans a apropiar-se del topònim (tot i que el seu ús sembla que fou restaurat pels catalans, no?), per tal d'identificar el seu projecte imperialista sobre tota la península: com que no van acabar de reeixir, el topònim es va acabar aplicant a tots els territoris assimilats per Castella, a excepció, és clar, de Portugal, fins al dia d'avui.

Doncs bé, això és el que creia, però ara resulta que en Ferran Colom carrega obertament contra els espanyols i la ciència espanyola (pàg. 415-416, citant l'Altoaguirre i en M Siurot). Llavors, doncs, a què es refereix en Ferran quan parla dels Espanyols i, per extensió, d'Espanya? No crec que es refereixi ni als portuguesos ni als catalans. En tot cas, com a molt es podria referir als botiflers i usurpadors que es fan passar com a tals i n'ocupen el poder, tant a Portugal com a Catalunya, però no a tota la nació ni molt menys a la ciència que tant lluny els va portar. Tampoc és lògic que la censura castellana hagi introduït aquest terme si és que se'l volia apropiar en exclusivitat o intentava arrabassar-lo als catalans, i perquè, en tot cas, els incloïa a ells; a no ser, és clar, que pels censors contemporanis d'en Ferran, "Espanya" escara estigués més identificat amb Catalunya que amb Castella. Així doncs, en quin punt estem? De què parlen cadascuna de les nacions i fons quan es refereixen a Espanya al segle XV-XVI?

Això em sembla important, perquè pot portar a moltes confusions i pot ser un impediment per a molta gent (a mi mateix, per exemple, però sobretot estrangers) per a la comprensió del llibre. De la mateixa manera que especifiques en cada cas que es parla d'Aragó i d'aragonesos que, en realitat, es refereixen a catalans. De cara a l'edició del llibre en altres idiomes, crec que fora important un aclariment en aquest sentit: tant pel fet que aquest no és un llibre adreçat o d'interès només per a acadèmics (i s'ha demostrat) com perquè els mateixos historiadors i acadèmics mai entendrien la importància de les diferents accepcions d'Espanya, ni aquí ni a fora. Recordo que la meva professora de renaixement, a la Universitat de Nàpols, em corregia cada cop que parlava de catalans per referir-me a la cort d'Alfons el Magnànim (o a les seves obres d'art, comerç, etc.): "aragonesi!" em corregia reiteradament...


Jordi Bilbeny
Tot el que fa referència als termes Castella, Espanya, Aragó i Catalunya, s'hauria d'estudiar amb molt de deteniment. Jo, amb prou feines ho he fet. Sóc conscient que això que tu mateix dius, de la confusió aquesta, és el que pot portar a errors de comprensió. Però, vols més errors que els que han estatuït una censura sistemàtica i silenciosa sobre la ment tova i infantil de la intel·lectualitat catalana?

En molts casos que l'autor carregava contra Castella o els castellans, el censor ha canviat els mots per cristians o espanyols. En d'altres, que és glossava la força, les gestes, la perícia, l'art dels catalans, el censor ha fet talment. O sigui que una petita pauta la tenim: si l'autor és català, no atacarà Espanya i els espanyols, sinó més aviat Castella i els castellans, com apareix en múltiples obres i fulls volants de connotació i propaganda política, on a més els catalans són pintats com els millors entre els espanyols.

L'imperi espanyol, a vista de la realitat política que es desprèn del context històric, va ser l'imperi català, amb Castella, que era un sol regne. La realitat poliregnal i federal sempre va ser catalana, mai dels mais castellana. La revolta comunera va ser antiimperial i pretenia, entre d'altres exigències, que el rei parlés castellà i que no es mogués de Castella, ultra no ser governants per estrangers, ni que els diners de les Corts es destinessin a afers imperials aliens a Castella. Quan Isabel mor, Castella s'independitza de l'imperi. O no? I Ferran torna als seus dominis catalans. Llavors el tema Castella-Espanya, si bé geogràficament té una lectura, a nivell polític en té una altra d'antitètica. Castella és Castella i l'imperi català és l'imperi espanyol.

És clar que caldria un estudi sistematitzat, d'autor rere autor, sobre aquest particular que, a hores d'ara, per la complexitat i prolixitat, no crec que pugui emprendre ningú. Hi ha estudis, és cert, però són fets sempre des de l'òptica tradicional i llosca d'una Castella imperial, pilar i pòndol d'Espanya. Quan això va ser totalment a l'inrevés, com demostren els estudis més recents i les meves recerques sobre el virregnat català i americà.

Tant l'Elliot com En Vilar asseguren que l'estructura política de l'imperi espanyol és el virregnat. Llavors, com que el virregnat és cent per cent català i inexistent a Castella, és que l'imperi espanyol va ser l'imperi català.

Al “Totes les preguntes …” ja exposava com En Colom mai no bateja cap territori al Nou Món amb topòníms ni castellans ni amb referència a Castella. L'illa es diu Espanyola i Mèxic es batejarà com a Nova Espanya. No es diuen "castellola" ni "nova castella", oi?

Pel que em dius d'En Jaume i En Ferran Colom, el primer no es podia trobar a Catalunya en un país estrany, perquè hi avia nascut. En tenim, a més a més, nombrosa documentació que l'esmenta. I era orfe, perquè el seu pare era exiliat, però avia estat acollit pel seu oncle Pere Antoni d'Alòs, que se l'avia afillat. Raó per la qual sovint apareix esmentat com a Jaume d'Alòs i Colom. En canvi En Ferran, si realment va néixer, com jo postul·lo, a Portugal, avia de ser estranger tant a Andalusia-Castella com a Catalunya. I això és el que ensorra la tesi d'un Ferran andalús, nascut de mare cordovesa, perquè En Cases ens diu nítidament i En Colom també, que el fill d'En Colom tingut d'aquesta dona va quedar en terra estranya. És possible que, amb el retoc que s'opera en aquest passatge, i amb la bugada pertinent d'altra informació s'hagi fet una bona barreja i apareguin els dos fills on en el context només n'exigeix un. En Ferran. Però com tu ja saps, aquest pren el nom d'En Jaume en els textos dels cronistes. Sí el text fa referència a Castella, tot funciona. Si era a Catalunya, només té sentit per a l'un, però no pas per a l'altre. Certament, caldria mirar el paràgraf novament amb lupa.

Bé, això és el que et puc dir ara mateix, d'improvís. Tot s'ha d'extreure del context en què s'ha escrit, disseccionar-ho, comparar-ho amb d'altres documents i referències. I sempre pensant que hi ha un retoc, mercès al qual podem saber que a sota hi avia una altra cosa.

No crec que de cara a un lector estranger, sigui tot això tant important. Té la seva part d'interès, però no crec que sigui tant determinant. Si els espanyols i els catalans s'han empassat la collonada monumental que l'imperi espanyol era l'imperi castellà, i que Catalunya no era un regne, i que tots eren aragonesos, no crec que unes minúcies com les que tu descrius puguin alterar la nítida i correcta visió dels fets.

T'agraeixo, amb tot, l'amabilitat de comentar-ho, tot i que crec que seria molt més profitós per la nostra causa, que poguessis enviar a la premsa què t'ha semblat la lectura del llibre i si el recomanaries a la ciutadania. Això trencaria el silenci imposat i seria un bon cop al control historiografic que detenta la universitat. Si t'hi veies amb cor, ja ho saps.

www.HistoCat.cat

4 Comments:

Anonymous Anònim said...

Jordi, acabo de veure aquest video teu (http://www.histocat.com/vid/130505_tv_mataro.avi) i dir-te que jo tinc la mateixa filosofia de vida que tu. Em sembles una persona increible, genial, tot un exemple a seguir. Jo des de que tinc capacitat de raonament (fa uns anys ja i això que sóc molt jove encara) mai no m'he deixat empassar tot el que m'han dit. Sempre he sigut crític amb tot i he pensat per mi mateix. I això m'ha portat a ser català i sentir-me'n, car el taranna català és el que més s'ajusta a la meva manera de veure el món, cosa que no em passa ni de bon tros amb el tarannà castellà, malgrat que administrativament si que ho sigui.
Sóc un apasionat defensor de les causes justes, i com la catalana, n'hi ha poques.
Molts ànims! Cada cop som més els que no ens deixem alienar i pensem per nosaltres mateixos.
Salut company!

2:02 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Te he leído, Jordi; visto, oído e incluso escuchado: en vídeos, en documentales financiados por TV3; en unos cuantos sitios, vamos. Como es muy probable que no entiendas el castellano, me atreveré a solapar (tras esta lengua que apenas hablaba un 3% de la población allá por el cuatrocientos, dices, en una de tus intervenciones -en torno a Cervantes y a su naturaleza catalana (no me atrevo a decir origen)-, si mal no recuerdo); a solapar, decía, unas cuantas apreciaciones. La primera es que tienes raó en lo que toca a la expansión de la lengua catalana; es verdad que en siglo XI llegó a hablarse incluso en Almería, realidad muy distinta a la de ahora que se debe, como sabes con mucha más seguridad que la senda en tanganillas que sostienen tus deducciones fundamentalistas, a la bien asentada y contrastada evolución interna de tu lengua. Schuhardt lo estableció así para la tuya y para todas las demás y nadie hasta hoy lo ha discutido nunca: existen lenguas expansivas y lenguas regresivas. El catalán es una lengua regresiva y desaparecerá, como bien sabes, sin remedio. Bueno es que, hoy por hoy, se arbitren medidas análogas a las que se aplican a las especies en peligro de extinción. El castellano es una lengua expansiva, y ni siquiera tú puedes negarlo, ni muchísimo menos agumentarlo. Schuhardt sigue teniendo raó. Me hago cargo de tu formación diacrónica y puedo disculpar semejante ignorancia. Lo que no es posible es que te aproveches de una clá entusiásticamente integrista y hagas de la historia religión; no de otro modo podrías hacerlo, pues es bien cierto que la magia que guarda el fanum subvierte a los profanum (o profani, si lo prefieres),con una ignorancia en grado proporcional a su desconocimiento de la historia; pero bueno, ahora tú se la revelas: ¡Epifanía!.
No hablaré más de las lenguas catalana, castellana, francesa, italiana... (por cierto, estas dos últimas también desaparecerán: son regresivas)porque me parecen habladurías. Variante: me parece una tormenta en un vaso de agua.
La segunda es que, si sigo tu hilo argumental identitario ad infinitum, creo que llegaría a toparme con que la Batalla de Lepanto fue un episodio de la Guerra Civil Catalana, o que los náufragos españoles (perdón, catalanes) de la Armada Invencible que llegaron a las costas británicas debieron cambiar su apellido para no ser ejecutados, como el del actual diputado "tory" llamado Sánchez, cuyos ascendientes debían de llamarse Sants. Algo así debió de ocurrir con todos los catalanoparlantes desde Almería hasta Castellón; no de otra manera puede entenderse que asistamos hoy a tan tremenda regresión de esa lengua: debieron de ser decapitados, asaeteados, ahorcados, arcabuceados (según incumbiera a la tecnología armamentística) durante siglos.
La tercera es que, en el fondo, creo que vas de conya, o que te vaselinan el bolsillo, o que tu complejo de inferioridad es de grado abismal y, si no es ninguna de estas tres cosas u otras más, entonces deberíase incluirte en un cuadro de patología clínica (y sí, ya sé que esperabas que alguien te tomara por loco, y que te lo dirían y que nos ignorarías: es el argumento común del pathos: el apathos). Lo que me repatea es que haya tenido -¡mechachis!- que recurrir a este diagnóstico que nada tiene que ver con la historia... aparentemente. Porque tus exhaustivas y enjundiosas investigaciones han dado por fin con los manuscritos del catalanismo muerto, que han permanicido durante años ocultos en otros tantos búnkeres de Tel Aviv custodiados por la inteligencia israelí y sometidos a pormenorizados estudios de diplomática y exégesis textual. ¡Y has sido tú, Jordi, quien ha dado con ellos! Y no sólo eso, sino que has podido rescatar de las desprensivas y usureras manos de un anticuario (español, en este caso, y no egipcio)unos cuantos documentos que se creían perdidos.
Con sinceridad: ¡Vaya palo lo de Pals! Sería ésta otra habladuría. Variante: discusión bizantina (perdón, discusión catalana, por lo de los Almogáraves, digo, y la Magna Grecia: allí sucedió que las gentes del Moncayo y del altiplano turolense, y las del somontano pirenaico, y las de la Sierra de Játiva, y de las tierras de Utiel modificaron sus apellidos para hacerlos catalanes, así de un plumazo y sobre la marcha. Tan obsesionados estaban con este asunto del apellido que se olvidaron de guerrear, y, claro, solamente los "catalanes" empuñaron la espada).
Cervantes no fue hijo de médico, sino de barbero pequeñocirujano (matiz diferenciador trascendentalen el Renacimiento). Claro que tú no crees que exista la inteligencia natural, sino la curricular, y sólo cuando ésta es catalana, postura que define bien a las claras buena parte de tu ideología, la que sin pudor está alienada y alineada con el poder de una burguesía feroz, étnica, excluyente,racista, megalómana, que ensombrece cualquier razón animada y construye un ontologismo de rancio conservadurismo, capaz de adherirse y edificar posturas tan falaces históricamente como las que nos hizo tragar a menudo un Menéndez Pidal, o un Joan Corominas. Así haces tú ocultando la etimología de Servant (=Cervantes)bajo una aseveración radicalmente falsa.
Algunos comportamientos endogámicos de Cataluña están dando ya sus frutos, su amorfismo producto de una cosanguididad que jamás admitió una verdad mayúscula: la progresiva arabización de su marquesado "hispánico";lo repito: hispánico. Porque, en efecto, aquel ontologismo profundamente conservador sólo puede entenderse como el rechazo patológico a un antropomorfismo arabizado. Y, además, como la salvaguarda de un mito que sólo se revela a sí mismo en un único símbolo sintético: la pela. Todo lo demás que lo rodea no es sino polvos talco para ocultar los volcanes de la viruela, pelucas de cabello natural comprado o arrebatado a los indigentes con sus piojos y sus pulgas. En otras palabras: un neoimperialismo construido a base de erupciones faciales y pobreza intelectual que, naturalmente, resulta incomprensible para el "pueblo", para el "verdadero pueblo catalán". Pero a mí -no me resito a decirlo- me levanta ampollas en los sesos.
Permíteme, para terminar, una arrogancia sin historia: Jordi: el sabio gana cada día un enemigo.

1:24 a. m.  
Blogger Xevi said...

Osti tu, quin tarat aquest "anònim" que acaba d'escriure abans! Molt valent això de ratllar-nos i avorrir-nos amb un text llarg per amagar lo curta que té la titola. El cas és que una persona que per escriure un text hagi d'inundar-nos amb tants llatinismes, només prova que dita persona pretén aparentar allò que no és.

A veure si el tarat anònim, a part de tenir una tita petita, demostra que té collons i com a mínim signa els seus escrits, donant la cara i dient qui és.

Ah, i que depàs faci una pàgina web on DE-MOS-TRI en què menteix en Bilbeny. Quan dic DEMOstrar no vull dir DIFAmar o ésser DEMAgog.

4:22 p. m.  
Anonymous Anònim said...

¿Todavía identificas el valor con los cojones, Xevi (?)? Es, ciertamente,tu cerebro un símil, como el de todos los machos.
Y tu ignorancia de tal calibre. Si tomas el griego por el latín, no me extraña que no comprendas nada: para ti las lenguas deben de ser un tren que pasa haciendo ruido, y, salvo que vayas a toda prisa a buscarlo al diccionario, tengo la seguridad de que no sabes el significado de la palabra "demagog" que, por cierto, le viene a tu texto, como dedillo al ano: el arma del ignorante es adornarse las orejeras con cascabeles.
Tengo todavía una seguridad mayor: que hoy no has comido lentejas. Sabs el que diu? No, és clar.
Pues eso, que no tienes ni puta idea. ¿Sabes tú en qué dice la verdad el Bilbeny? Pues claro que tampoco; ni siquiera has deducido que "Almogáraves" está incorrectamente escrito a propósito
Y por supuesto que estoy tarat (es decir, manchado. Y qué). Y qué tienen que ver los cojones con el trigo.
Tu juventud lo exculpa todo, incluso tu estolidez;lo que no enmascara de ninguna forma es tu barbarismo genético.

9:02 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home