4.8.06

Som un país ocupat!


Sí, som un país ocupat! Diguem-ho clar i català i no amaguem el cap sota l’ala. El més greu és que una bona part del nostre poble en som o n’és completament mesell, encobrint la nostra situació entre enganyoses i falses aparences de normalitat. Som un país plenament ocupat, per la força de les armes i contra la nostra voluntat. Històricament el nostre emplaçament nacional, s’ha convertit per als catalans en el repte més important, per a la continuació de la nostra lliure identitat. El 1714 en varem adjudicar la culpa a espanyols i francesos i altres co-responsables. Després de 300 anys, la culpa és nostre perquè hem amagat el cap sota l’ala d’espanyols i francesos. Diguem-ho també molt clar!

És evident que ha passat molt de temps de la nostra derrota més punyent, al llindar del genocidi. Altres derrotes, s’han succeit fins a la darrera dirigida pel sanguinari militar espanyol, de mal record, “Francisco Franco” Les condicions en què ens trobem actualment han millorat en alguns extrems encara que sempre secundaris.

Actualment no maten, podem dir, almenys si succeeix no és massivament. Sí, és segur que maten d’una altra manera, subtilment i sense deixar un rastre evidenciador. Altrament, no ens estalviem però que quan la policia espanyola atrapa a un independentista li dediquen tota classe d’atencions, sense el més mínim escrúpol. Aboquen tot el seu odi acomulat sobre aquella persona indefensa.

En el dia a dia, els espanyols i sens dubte també els francesos, entorpeixen tant com poden i amb qualsevol excusa aquells fets o símbols o situacions que evidencien una irredempta catalanitat o com a mínim les ridiculitzen, les menyspreen, les ignoren, o les prohibeixen, etc... N’hi ha exemples a pleret. Cal no oblidar que tots aquests fets es produeixen amb el beneplàcid dels presidents catalans i una majoria de la corrua dels nostres desmotivats polítics. És més, molts d’entre ells frisen per poder ocupar un càrrec més o menys rellevant al govern espanyol de Madrit. Segur que per a obtenir aquests brillants i inconmensurables beneficis, s’ha d’estar ben domesticat a un submís i fidel espanyolisme. Així avança Catalunya cap a la seva llibertat!

No em puc resistir de citar-ne esdeveniments ben il·lustratius i dels que no se’n pot dubtar. El primer: el nostre territori és conegut com a “España” o “France”. Així de clar i rotund consta a tot el món. Pobre del polític que s’atrevís a afirmar que el nostre territori és Catalunya i no cap altre país que no correspongués als dos citats. La persecució i el màxim rebuig li caurien a sobre com a l’indesitjable més detestat.

Les llengües que disfruten dels majors privilegis en el nostre territori, no ho neguem, són l’espanyol i el francès. En el cas “español”, el bilingüisme s’ha imposat des de Madrit amb l’acceptació i renúncia dels polítics catalans, mostrant el seu elevat grau de irresponsabilitat i niciesa política més absolutes.

Només la por o la covardia poden haver induït a acceptar aquesta imposició en el desgraciat moment en que els polítics catalans, van claudicar. Gràcies a aquestes claudicacions, el català a Catalunya ha esdevingut, en pocs anys, la llengua de segona importància o simplement minoritària a tot el país. La llengua que li correspondria el segon lloc després del català, malgrat altres consideracions, seria l’anglés. Doncs no, és el català i si badem pot arribar a ser la tercera dins el nostre propi país. Fàcilment l’ordre de importància que pot produir-se, pot esdevenir el següent: primer l’espanyol- castellà i el francès, el segon l’anglès i el tercer el català. Moltes gràcies!

Les legislacions més rellevants i decisives es dicten a Madrit o a París. Els polítics catalans, com sempre en els temes importants, xuclant el xupa-xup amb el major desfici, començant per Sant Jordi Pujol i continuant per Pasqual Maragall. No pensem pas que serà diferent en mans d’un espanyol engiponat de català, si, “José Montilla” arriba a la presidència de la Generalitat. Amb tota la raó l’ocupació és indiscutible.

D’acord, que actualment la situació ha canviat en la forma, però els paràmetres de fons resulten inamovibles. Tots els ressorts importants de decisió són únicament a Madrit o a París i ells disposen de tota la capacitat de decisió. Nosaltres anar fent realitzacions a mitges tintes, com a TV3 amb el seu català sovint macarrònic i innaceptable en un ens públic. Evidentment que en altres cadenes encara és molt pitjor.

En conceptes com, nació, finançament, territori, bilingüisme, història, etc... espanyols i francesos no mostren cap actitud de cessió en els seus plantejaments destructors. Se’ls reserven amb la més inexpugnable exclussiva. Per tant estarem d’acord que les claus de totes les aixetes de major rellevància, estan a l’armari dels veritables amos i resulten completament inabastables pels catalans. Al marge d’aquest panorama tan poc atractiu, els polítics catalans han servit a la safata de la negociació, una sèrie de conceptes que cap país ha de tolerar.

Per molts somriures aparents i bons tarannàs que mostrin, segons quins personatges, espanyols i/o francesos no cedeixen en el seu afany d’apropiació del nostre país. Els nostres polítics però, continuen parlant de triomfs i de consecució de importants parcel·les de poder. Quina falta de visió o quina submisa covardia!

Tot ens ve presentat amb una nova caligrafia més digerible, però continuem patint les inamovibles, conseqüències de la desfeta del 1714 i del consegüent “Decreto de Nueva Planta” és a dir, ocupació i domini absoluts. Som un país ocupat! No hi ha cap més realitat que aquesta!

Així es sotmeten tots els països del món, ocupant-los amb la màxima violència i amb la més premeditada destrucció. Forçant-los a oblidar les seves constitucions, les seves pròpies lleis, imposant la insultant llengua del país ocupador, foragitant i substituint el seu poder judicial, trencant i esmicolant el seu territori nacional, obligant-los a obeir unes lleis foranes, negant la seva història i redactant-la de nou a conveniència del país dominant. Empresonant, torturant o assassinant els que s’hi resisteixen, fins que el país dominador aconsegueix esberlar i finiquitar la dinàmica de resistència, com ho acredita la nostra història, i acabar subjugant-lo plenament, perquè han aconseguit emmordassar definitivament el poble.

Aquesta és la nostra realitat nacional i no cap altre, a causa dels implacables dominis establerts pels estats espanyol i francès. No siguem tan estúpidament il·lusos de fer-ne una lectura benèvola i amb un cert grau d’optimisme. És prou clar que el primer pas consisteix a reconèixer la nostra situació i no acceptar ni tolerar una aparença de normalitat, tan enganyosament tergiversada com absolutament nociva i enverinada per a la vitalitat identitària del nostre país.

És completament imprescindible tenir clar aquest reconeixement de la cruïlla, aparentment indefugible, en que està enclavat el nostre país, per tal de poder iniciar una etapa de reconstrucció i alliberament nacional. Si no es produeix aquesta reacció com a base per a un treball i una lluita seriosa i enèrgica de cara al restabliment d’una nova perspectiva de llibertat, el país queda completament entregat a les urpes de nacions estrangeres i enemigues. Si no mostren el contrari, es diguin Castella, Espanya, França, o el que vulguin, no els podem contemplar d’altra manera, mentre perseverin imposant-nos arbitràriament la condició de súbdits.

Sí, sóm un país ocupat! Malgrat que els nostres polítics diguin que amb el nou Estatut tindrem un autogovern que Catalunya mai havia tingut (frases en boca dels Pujol Maragall, Mas, Saura, etc...) I on queda la nostra guanyada i brillant història plena de llibertat, viscuda just fins abans del 1714? És que pertany a Rússia o ves a saber quin altre país? Insinuen amb això, que és “España” qui ens aporta el més gran paradigme de llibertat a que ha arribat mai Catalunya? Hipòcrites mentiders de la poltrona més indigne al servei dels ocupants!

És que els nostres Comtes-Reis catalans, com el mateix Jaume I el Conqueridor, que ells citen com “el Rey español Jaime I el Conquistador” no era català? i les seves Conquestes relatades al Llibre des Feits i els pactes per bona part de la Mediterrània, no els han perdut els espanyols després d’haver-los furtat? Semblantment als que han inflingit, no tan sols al continent europeu sinó també a Amèrica?

El Quixot, escrit molt possiblement pel valencià Miquel de Sirvent, il·lustre membre d’aquesta gran família valenciana del que no se’n coneix l’original escrit en català, perquè? És quasi segur i ara s’està investigant molt seriosament per algún historiador català, el perquè no s’ha trobat enlloc el text original de l’exitós “Quijote”.

El més probable és que els castellans el van fer esfumar. Sabedors del seu gran èxit, immediat a la primera edició, tan a Anglaterra, com a França, Portugal, etc... se’l van apropiar i en van fer desaparèixer la versió original catalana. Segurament és pel que ara se’n diu “El Quijote” i el nom de l’autor apareix com a “Miguel de Cervantes”. Són una perla, aquests espanyols!

La gran novel·la, és més que probable que resulti ser una paròdia constant i una hàbil burla dels llibres de cavalleria castellano-espanyols i la seva obsessiva i ridícula “Hidalguia”. S’entén perfectament que un català, se n’enfotés amb fina ironia i en una de les millors proses que mai s’hagin escrit.

Sí, sóm un país ocupat! I si ens mostrem negligents, pot ser que un dia l’altre també gran novel·lista valencià, Joanot Martorell autor del magnífic Tirant lo Blanc acabi dient-se “Juanito de Moratalaz” o “Juan de Martínez” i la seva novel·la “Echando el Blanco” o “Echando leches” frase prou habitual en aquest personal.

No cal dir que és una suposició fins ara sortosament irreal. Però si hi haguéssin arribat a temps, probablement podria haver passat alguna cosa semblant al què segons sembla va succeir amb el Quixot. Com és natural en els espanyols, mai fan esment d’aquest altre gran novel·lista i la seva indiscutible importància. Si fós castellà seria completament diferent.

Recordem que qui fà un elogi extraordinari d’aquesta novel·la de Joanot Martorell, és precisament l’autor del Quixot, qualificant-lo del millor llibre de cavalleria escrit fins aquell moment. Recordem també que el mateix personatge del Quixot, a l’únic lloc que li desapareixen tots els mals i també la seva misteriosa bogeria, és quan està a Barcelona o a València!?

És quan abandona terra catalana i entra a terres manxegues o castellano-espanyoles que veu molins de vent que semblen gegants, etc... el seu grotesc “Sancho Panza”, sí que és manxec i/o castellà. Aquí es pot trobar el missatge de fons de l’obra. Completament oposada n’és la lectura que en fan els espanyols, interpretant el text d’acord als seus interessos i obviant aquests probables parodiaments.

Sí, som un país ocupat! No em cansaré de repetir-ho. Tenen la barra d’acceptar el nom del “Colombo” de nacionalitat genovesa, pel del Colom català, simplement perquè volen destruir un prestigi d’aquesta magnitut per a Catalunya, a més d’adjudicar-se’l. O de promoure la sortida del primer viatge des de Palos de Moguer, quan en realitat es va produir a Pals de l’Empordà, i tantes coses més.... Total, que varen apropiar-se de la descoberta catalana i ja fa molts anys que se l’han patejat. Es per això que s’entossudeixen a renunciar o a perdre els seus dominis sobre Catalunya, País Basc i Galícia que no volen perdre a cap preu.

Prou volien que un dels més grans violoncelistes del món, Pau Casals, per a ells “Pablo Casals” retornés a Catalunya, perdó “España”. Va ser després de les contun-dents manifestacions del nostre gran músic, al Congrés nord-americà davant del President Jhon F. Kennedy que no han volgut saber res d’ell, ni l’anomenen mai més.

I tants i tants exemples que es poden constatar en la pròpia història i en el mateix present. No ho oblidem i siguem-hi sensibles. Ells continuen impulsant aquest esforç d’anul·lació constant de la nostra identitat i idiosincràcia, condicionant la nostre presència al món com a catalans i sempre desvirtuant-la i maquillant-la amb una brutal espanyolització sense límits.

En el mateix camp de l’esport és prou manifest. Com que no poden tapar la prepon-derància d’esportistes catalans, no s’obliden mai d’anomenar-los “el atleta, el tenista o el gimnasta español”, perquè no poden sufrir la catalanitat de cap manera. Els crea una urticària rabiosa i furoncolosa que se’ls menja, els destrossa i els corromp de viu en viu!

Sí, som un país ocupat!... no cal insistir-hi més! nosaltres tenim la paraula, nosaltres tenim la responsabilitat que tot continui així, com ells volen per sempre més... Aquesta és la nostra maleïda realitat actual... fins quan?

Claudi Romeu, abril del 2006

www.HistoCat.cat

4 Comments:

Anonymous Anònim said...

Tu, en canvi, no en deus estar gaire, d'ocupat, quan et sobra temps per etzibar tot aquest raig de bestieses patrioteres i xenòfobes (valgui la redundància) en el pitjor estil de la verborrea fatxa.

12:34 p. m.  
Anonymous Gongylus said...

Doncs a mi em sembla un comentari interessant. Tampoc em sembla que siguin bestieses patrioteres o xenòfobes. En tot cas, és un punt de vista tan vàlid com qualsevol altre i, sobretot, no he llegit que es falti el respecte a ningú. Faltar el respecte, insultanti qualificant l'escrit de verborrea fatxa podria considerar-se fatxa, no us sembla?

9:22 a. m.  
Blogger Albert said...

Jo crec que en Claudi ha dit el que molts dels que comencem a tenir una visó prou nítida de la Veritat fa temps que pensem i veiem. La resposta d'en "Anónimo" jo me la miro més com el primer indici d'una conseqüència provocada pels nostres coneixements reveladors i fiblants: la intervenció al bloc de gent que no només no investiga sinó que, a més, defuig de la realitat tot fent comentaris que no aporten res a la seriositat reconeguda d'aquesta fundació i de la seva voluntat reveladora ni a cap dels que en ella hi veuen l'esperança alliberadora que el nostre poble necessitava(i necessita) veure.

Sí, som un país ocupat!

(Potser si tornèssim a empunyar el coltell començarien a retrocedir...qui sap. Ara bé, res s'ha de fer sense tenir el poder d'aliat primer)

3:27 p. m.  
Blogger Marc said...

Feu la prova:

Pregunteu a qualsevol d'on és en Fernando Alonso. Tothom sap que és asturià.

Després pregunteu d'on és en de la Rosa. A viam quants us ho saben dir.

A Espanya hi ha dos pilots de formula 1: "El asturiano Fernando Alonso" i el "español Pedro Martinez de la Rosa"

Repeteixo, feu la prova.

2:26 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home