El bon amic castellà: en Sanxo Panxa
Sempre se m'havia passat pel cap la remota possibilitat que "el Quixot" pogués ser una obra satírica en contra del "hacer castellano". Les poques coses que en sabia, de l'obra, m'hi feien pensar de tan en quan. Petits detalls que podien amagar un gran missatge.
Avui, continuo sense haver-me llegit l'obra. Però n'he llegit alguns fragments per tal de tenir una idea general d'aquesta i, en concret, del que avui exposo aquí. Un d'aquests petits detalls als quals em referia es el nom del personatge secundari del llibre: en "Sancho Panza". Aquest personatge té totes les característiques pròpies d'algú que ens pot fer riure només de veure: és baixet, grasset, ingenu, en certa mesura ignorant,.. Segueix un home que li falta un bull tot transformant els moments més tràgics de la novel·la en una nova excusa per somriure en silenci. En definitiva, és l'home perfecte per tenir un nom digne de fer petar de riure. Si traduïm el nom castellà del personatge, Sancho Panza, al català ens surt un nom que ens produeix una certa gràcia: Sanxo Panxa. La sonorització dels dos mots i la semblança entre aquesta a més del fet de relacionar els mots, inconscientment, amb actituts o situacions gracioses(com quan pronunciem la paraula "panxa" relacionant-la amb la imatge d'un panxacontent...) ens lliuren a la voluntat del nostre interior d'expressar el que sent amb un lleuger somrís.
Ara, quan ja sabem que el Quixot va ser una obra escrita per primera vegada en la llengua catalana de València, no té gaire importància capficar-se per coses tan de base. De totes maneres, però, és una nova prova del tergiversament, en aquest cas en forma de traducció mal feta, del nostre passat caminat o escrit que mai se'ns hauria d'haver negat.
Albert Gispert Ganduxe
Avui, continuo sense haver-me llegit l'obra. Però n'he llegit alguns fragments per tal de tenir una idea general d'aquesta i, en concret, del que avui exposo aquí. Un d'aquests petits detalls als quals em referia es el nom del personatge secundari del llibre: en "Sancho Panza". Aquest personatge té totes les característiques pròpies d'algú que ens pot fer riure només de veure: és baixet, grasset, ingenu, en certa mesura ignorant,.. Segueix un home que li falta un bull tot transformant els moments més tràgics de la novel·la en una nova excusa per somriure en silenci. En definitiva, és l'home perfecte per tenir un nom digne de fer petar de riure. Si traduïm el nom castellà del personatge, Sancho Panza, al català ens surt un nom que ens produeix una certa gràcia: Sanxo Panxa. La sonorització dels dos mots i la semblança entre aquesta a més del fet de relacionar els mots, inconscientment, amb actituts o situacions gracioses(com quan pronunciem la paraula "panxa" relacionant-la amb la imatge d'un panxacontent...) ens lliuren a la voluntat del nostre interior d'expressar el que sent amb un lleuger somrís.
Ara, quan ja sabem que el Quixot va ser una obra escrita per primera vegada en la llengua catalana de València, no té gaire importància capficar-se per coses tan de base. De totes maneres, però, és una nova prova del tergiversament, en aquest cas en forma de traducció mal feta, del nostre passat caminat o escrit que mai se'ns hauria d'haver negat.
Albert Gispert Ganduxe
posted by Anònim at 5:44 p. m.
7 Comments:
Totalment d'acord. Quan pense en el nom "Sanxo Panxa" no puc evitar enrecordar-me d'allò d' “En panxo li va dir al pinxo....”
Em sembla que la traducció correcta de Sancho Panza és Sanç Panxa. (vegeu com a l’Enciclopèdia Catalana tots els reis amb nom castellà de Sancho els tradueix com a Sanç) Així sortiria de nou la fina ironia de l’autor: quan llegim aquest nom pensem en algú “sense panxa”, que és l’antítesi de la imatge de grassonet que tenim del company del Quixot.
I posats a buscar traduccions en català, em sembla interessant esmentar que tant el diccionari de la RAE com en Coromines (parlo de memòria) diuen que “Quijote” ve del català “cuixot”, que és la peça de l’armadura que cobria la cuixa. D’altra banda, encara que “mancha” en català és “taca”, també tenim que el “canal de la Mancha” és el “canal de la Mànega”, potser perquè en francès “Manche” és “màniga”. Així tindríem que el “Quijote de la Mancha” podria ser traduït (lliurement) pel “cuixot de la màniga”, que sembla una manera humorística de referir-se a l’avantbraç.
Per últim, acabo amb el cavall de don Quijote, el Rocinante. Crec que és en l’Alcover-Moll que surt el verb “rossinar” amb el significat de cobrir o muntar les eugues amb un cavall semental. Segons això, el “Rossinant” seria el que rossina, o sigui el “Semental”. Una nova ironia quan parlem d’un cavall vell i atrotinat.
Tot plegat fa pensar que l’autor, a part de ser de la broma, coneixia prou bé la nostra llengua...
Aquest fragment del capítol 5 vist amb l'òptica del Bilbeny sembla ser molt revelador:
(Llegando a escribir el traductor desta historia este quinto capítulo, dice que le tiene por apócrifo,
porque en él habla Sancho Panza con otro estilo del que se podía prometer de su corto ingenio, y
dice cosas tan sutiles, que no tiene por posible que él las supiese; pero que no quiso dejar de
traducirlo por cumplir con lo que a su oficio debía y, así, prosiguió diciendo:)
Em sembla que m'hauré de començar a agafar la teoria del Bilbeny amb més seriositat...
Això que el Quixot es va escriure en català traieu-vos-ho del cap i poseu-vos-ho als peus: no és veritat ni ho serà mai per molts gurús que ho prediquin.
Ho sento, però el que no pot ser no pot ser i a més és impossible.
Albert, el nexe entre “sense” i “Sanç” es pot derivar del francès, ja que en francès “sense” és precisament “sans” ( i en occità “sens”) i suposo que no seria difícil trobar en textos medievals aparicions en català de “sens” o “sans”. Encara avui en dia quan diem, per exemple, ·”sense dubte”, tendim a pronunciar-ho com “sensdubte”.
Salutacions.
Potser podriem trobar una relliscada del traductor al capítol 50 de la 2a part on parla de la dona del Sancho Panza i l'anomena sempre Teresa Panza excepte una vegada, que li diu Teresa Sancha. No serà que el traductor en veure escrit a l'original Teresa Panxa vagi confondre la P per una S i vagi llegir Sanxa i per això vagi escriure Sancha en comptes de Panza? Potser el fet que la filla s'anomeni Mari Sancha va contribuir a que el traductor no s'adonés de l'error.
Marc i companyia,
M’expresso amb tanta rotunditat simplement perquè m’avalen pràcticament tots els erudits i totes les acadèmies del món, mentre que la vostra teoria només se suporta en algunes coincidències intranscendents, quatre frases esbiaixades i una bona dosi de credulitat. I vosaltres em dieu que s’ha de ser objectiu? Si no sabeu ni què vol dir aquesta paraula! Si això meu era “cerrazón”, això vostre és contumàcia en l’error.
Entranyable, l’arenga patriòtica que m’etzibeu, sí senyor. Tota una mostra de discurs objectiu! Potser funciona entre vosaltres per ventilar els vostres drapets, però voler-lo emprar per a sustentar una teoria historicofilològica es pixar fora de test. La realitat és allà fora, el passat no el canvia ni Déu i esbrinar com són i han estat no és qüestió de sentiments, sinó d’estudi constant. I si voleu vendre les vostres tesis a la resta del món haureu de canviar d’arguments, que amb aquests no anireu gaire lluny. Encara se us en riurien.
“Amicus Platonis sed magis amicus veritatis”. Colom i el Quixot són “nostres” (si és que són d’algú) en la mesura que són universals. No hi fa res que el Quixot sigui escrit en castellà, igual que el Faust és en alemany i “Guerra i pau” en rus. És així per consens ecumènic i cap il·luminat no ens farà passar bou per bèstia grossa.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home