24.9.06

1714: Només vàrem perdre una batalla


En aquests darrers anys moltes coses han passat en el món polític a Catalunya. Després de molts anys del “ara no toca”, alguna cosa ha començat a bellugar-se.

La dreta espanyola és la més extremista dels darrers anys, la catalanofòbia ha anat creixent a passos gegantins, i en definitiva l’Espanya més rància és més viva que mai.

Així doncs, hem pogut viure episodis molt significatius. Enfrontats o no, la majoria al parlament de Catalunya és clarament nacionalista. La deriva socialista cap a l’espanyolisme a fet que ERC vagi a poc a poc constituint-se com l’esquerra nacional catalana. Les campanyes contra tot producte català s’han repetit diverses vegades en els darrers anys, sempre trobant una excusa perfecte per dur-la a terme. Les seleccions esportives catalanes i en el seu defecte, les federacions que les representen, han estat menyspreades d’una manera escandalosa. S’ha enganyat al poble de Catalunya amb un estatut que res té a veure amb el que el parlament va aprovar aquell 31 de setembre de fa un any. Ha nascut la plataforma pel dret a decidir amb un munt d’entitats cansades de tanta mentida, i no solament aquesta entitat, sinó que son innumerables les associacions i d’altres col·lectius que arreu del país han començat a treballar per la reconstrucció nacional.

Un dels punts més àlgids de tota aquesta successió d’esdeveniments ha estat l’obsessió que s’ha tingut a Espanya per aconseguir que qualsevol altra companyia europea és fes amb el control d’Endesa abans que ho fes una companyia catalana. Òbviament és clar, ara, quan ja és tard, s’adonen que deixaran el control de l’energia espanyola en mans estrangeres. No és pas això més positiu per Catalunya que no pas el fet de què aquest control passes a mans dels senyors de La Caixa?

Paral·lelament a tot això, comencen a sortir investigadors, escriptors i d’altres que comencen a posar en dubte la història sempre explicada i ensenyada a les nostres escoles per una ensenyança de doctrina clarament espanyola. I la resposta és evident, insults, menyspreus, crits, però això si, mai un sol argument que intenti desmuntar aquests nous arguments.

Podríem continuar parlat molta estona de tot això però la meva intenció únicament és deixar una pregunta en l’aire: de què tenen por?

No serà potser que aquesta catalanofòbia creixent en els darrers temps, i aquest creixement del nacionalisme entre les noves generacions no és més que la constatació de què, el que vàrem perdre el 1714 no va ser la guerra si no sols una batalla? Potser comencem a adonar-nos que la guerra encara està en l’aire, i que només la podem guanyar nosaltres.

En Deulofeu ja ens ho deia.

Eric Barrat

www.HistoCat.cat

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

varem pedre una batalla... y la guerra, no te jode

10:27 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home