La reculada de la recerca a Catalunya

(Extret del bloc http://www.xavier-hernandez.com/blog/)


Es tracta d’un article publicat al diari Avui el divendres 26 d’octubre. Es una reflexió sobre l’estat de la recerca a Catalunya feta després d’uns quants mesos de silenci d’ençà la dimissió com a director general de recerca. En condicions normals no m’hagués definit sobre aquesta problemàtica, per haver tingut un passat massa implicat. Tanmateix davant el desori calia marcar distàncies respecte al desgovern actual.

Que la recerca és l’objecte i el subjecte de la Història en el segle XXI ningú ho dubta. Les polítiques de R+D+i són cabdals i el futur del nostre país en depèn. Amb els consellers Andreu Mas-Colell i Carles Solà la Generalitat va bastir un model de R+D+i propi per Catalunya, vertebrat per centres de recerca de qualitat, a partir de fundacions i consorcis, i amb participació de les universitats. Es va arribar a predefinir l’horitzó dels 50 instituts, que havien de constituir el puny de la recerca catalana. La impressionant capacitat de retorn d’aquests centres i el prestigi que van aconseguir en poc temps avalava l’encert de la proposta. Al seu torn es va impulsar ICREA, per captar talents i l’AGAUR per gestionar convocatòries, i es van perfilar els itineraris de la carrera investigadora. Aquestes mesures s’havien de completar amb una Llei de la Ciència que donés congruència al sistema català de R+D+i, i que possibilités la creació d’una Agència Nacional de Recerca que, a l’estil del Max Plank alemany, coordinés els centres adherits. Naturalment aquestes iniciatives, que apuntaven a l’afermament d’un sistema català, generaven desconfiança en l’administració central i en els corrents polítics sucursalistes.

El projecte es vertebrava a partir de la conquesta que havia significat la constitució del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, un dels encerts més clarividents del president Pujol.

En els darrers temps però, s’està evidenciant el col·lapse, per etapes, d’aquest model “nacional” de recerca. Primer va ser la deconstrucció del DURSI en el darrer període Maragall i exercint com a enterrador el conseller del Pozo. En paral·lel, el projecte va ser minoritzat per la política obstruccionista del conseller Castells, entestat a restringir la creació de fundacions i consorcis dedicats a la recerca, i a condicionar el seu finançament amb les més diverses argúcies burocràtiques. Finalment, el cop de gràcia l’ha donat el govern Montilla (Conseller Huguet i comissionada Palmada). La nova reestructuració de departaments va provocar una situació de caos i paràlisi administrativa, que encara avui patim, en l’entorn de R+D+i, no imputable als treballadors sinó a càrrecs poc capacitats per prendre decisions i gestionar el dia a dia.

A hores d’ara, després de gairebé un any de govern, l’únic que podem constatar es la inexistència de projecte (algú sap què volen?). S’han bandejat els compromisos i les previsions d’inversions establerts pel Pla de Recerca i Innovació, així com els suggeriments d’institucions i instàncies europees. El Pla d’Infrastructures de Recerca, que havia de pal·liar el dèficit quant edificis i equipament, ni tan sols ha sortit del calaix. S’evidencia l’afebliment del model de centres basat en fundacions i consorcis. Hi ha paralització quant a creació de nous instituts, amb una vergonyosa desestimació de projectes ja endegats, especialment en humanitats i ciències socials. Aquestes mesures es combinen amb l’ofec econòmic de centres ja existents. En destaca també la manca de criteris respecte a la relació entre centres i universitats, i l’entreguisme d’instituts a l’endogàmia universitària (amb el perillós precedent de l’ICAC de Tarragona). Aquestes pràctiques s’han agreujat amb la fossilització de la carrera investigadora i la incapacitat per impulsar noves dinàmiques quant a avaluació i promoció de la recerca. I encara cal afegir la submissió a les directrius de Madrid en els nous plans de ciència i tecnologia.

És també significativa la retirada, amb mentalitat provinciana, del finançament a missions científiques catalanes a l’exterior (Uzbekistan, Tunísia…). Cal preguntar-se també el perquè de la paralització, a canvi de res, de la Llei Catalana de la Ciència i la Tècnica, que definia l’Agència Nacional de Recerca i que ja estava elaborada i pactada. D’altra banda el DIUE ha estat incapaç de tirar endavant un “Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació” que s’hauria d’haver implementat durant el primer any del nou govern. Finalment, allò més rellevant, ha estat la ineficàcia quant a transferència de coneixement i d’impuls de la recerca en el marc de l’empresa i especialment en les PIMEs, tot i disposar de bons instruments per fer-ho. Tot plegat sembla que el nou període es caracteritzarà per una política de vol gallinaci. Si no hi ha un decidit cop de timó estem a punt de perdre una oportunitat històrica.


Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Catedràtic Didàctica Ciències Socials. Universitat de Barcelona.
Ha estat Director General de Recerca.

www.HistoCat.cat