"He provat de comprendre Jaume I per damunt de les visions territorials"

(Article de VILAWEB - DIMECRES, 19/12/2007)


Entrevista amb l'historiador i director de les Publicacions de la Universitat de València, Antoni Furió, que acaba d'editar una biografia de Jaume I.

Antoni Furió és historiador social, professor de la Universitat de València i, des de fa deu anys, director de les publicacions d'aquesta universitat. Acaba de publicar 'El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda' (Bromera), coincidint amb els vuit-cents anys del seu naixement. Furió explica per què a València i a Mallorca és anomenat 'el bon rei en Jaume', i per què catalans i aragonesos hi tenen greuges.

També parla del compromís social i cultural adquirit per les Publicacions de la Universitat de València.

Aquesta biografia de Jaume I vol ser bàsicament divulgativa?
No. És clar que és un llibre adreçat a un públic ampli, un llibre d'encàrrec que es publica per commemorar els vuit-cents anys del naixement del rei En Jaume; però també és un llibre personal, d'interès per a historiadors i erudits, perquè aporta una idea original de Jaume I.

Original, en quin sentit?
El de trencar el mite. Habitualment, darrere el nom de Jaume I hi ha el nom d'un carrer o d'una estàtua..., la imatge simbòlica de fundador dels Països Catalans, una imatge de cartró. I jo aporto la visió de l'home més enllà del mite i de la visió històrica, des de la mirada del segle XXI.

Com ha canviat la mirada de l'historiador aquests darrers cinquanta anys?
Fa cinquanta anys la biografia que va escriure Ferran Soldevila no s'interessava, per exemple, pels moros, anomenats sarraïns. En canvi, avui és una qüestió important. O l'interès per la incorporació de València i de Mallorca: fa cinquanta anys no es tenia en compte la gent que poblava aquests territoris. O bé el paper de les dones. En cinquanta anys han canviat els valors i això modifica la mirada i els interessos. La història és rescriu constantment.

El llibre conté aportacions noves?
He utilitzat documents que els historiadors no havien utilitzat abans, com una sèrie de textos musulmans que figuren en antologies literàries.

I quin ús ha fet del 'Llibre dels Fets'?
La Crònica de Jaume I és un document interessant, amb el qual el rei vol condicionar el futur, justificar-se, justificar la seva trajectòria, caure simpàtic... Però la tasca de l'historiador és de defugir-ho. A més, la mirada de l'historiador és cada vegada més plural i rica. Abans Jaume I es veia en blanc i negre, però ara té tot un ventall de grisos. Per exemple, era un home profundament cristià, però amb un gran realisme polític. No va expulsar els musulmans de València perquè eren necessaris per a treballar la terra. En canvi, a Mallorca, que no els necessitava, no va dubtar a fer-ne una gran matança i va acabar venent els supervivents com a esclaus.

La interpretació de la figura de Jaume I varia gaire segons que l'historiador sigui de Catalunya, del País Valencià o de Mallorca?
Jo he intentat de comprendre el personatge per damunt de les visions territorials. Perquè, efectivament, sí que n'hi ha: per mallorquins i valencians Jaume I és el mite fundacional, amb ell comença la seva història. És per això que, progressista o reaccionari, tothom li té simpatia, una adhesió sense fissures. Jaume I és el fundador de tots dos regnes, i els dota de lleis pròpies, de cort, moneda... En canvi, a Catalunya i a l'Aragó no és el monarca més important, perquè no és el mite fundacional. El de Catalunya és Guifrè el Pilós.

A València, Jaume I és 'el bon rei' en Jaume.
Al País Valencià, els pagesos de final del segle XVII o els Maulets de la guerra de Successió, que s'alçaren contra el poder feudal, exigien els privilegis de Jaume I i consideraven el segle XIII una mena d'edat d'or perduda. El segle XIX, els liberals que lluitaven contra l'absolutisme el veien com un monarca que els havia donat la llibertat parlamentària. Durant la Renaixença, l'època de Jaume I es considerada l'època d'esplendor. Més endavant, el 1938, en plena guerra, es va escaure el set-centè aniversari de la conquesta de València, i les autoritats republicanes van reivindicar Jaume I com un monarca progressista i democràtic, pràcticament com un rei republicà. I el 1940, els franquistes van considerar que no s'havia celebrat bé l'efemèride i van presentar Jaume I com un monarca profundament religiós, conservador i fins i tot precursor del general Franco, perquè així com Jaume havia alliberat València dels moros, Franco havia alliberat Espanya dels 'rojos'. Amb això què vull dir? Que aquest monarca és per a tothom 'lo bon rei en Jaume'.

I a l'Aragó i a Catalunya?
A l'Aragó fa vuit-cents anys que estan enfadats amb Jaume I, perquè pretenien que Tortosa i les terres valencianes passessin a ser aragoneses. Però no va ser així perquè a última hora el rei va crear un regne nou, i l'Aragó no va poder créixer més ni va tenir sortida a mar. Quant als catalans, tenen dos greuges envers Jaume I: per una banda, el de la renúncia del somni occità, perquè Jaume I va frustrar l'expansió cap al nord; per una altra, perquè mentre França i Castella es constituïen en estats unitaris, Jaume I va repartir els territoris entre els fills.

Per què va fragmentar el territori?
Jo he mirat de comprendre Jaume I i m'he trobat amb un home que fa 'realpolitik', un rei pragmàtic. Amb aquesta actitud es poden explicar moltes de les seves decisions. Aquest rei té aspectes de modernitat: crea l'arxiu reial, on centralitza tota la documentació de l'estat, crea una administració de l'estat... Però en uns altres aspectes és més conservador, per exemple, en la fragmentació patrimonial.

No fa gaire s'ha publicat una biografia de Jaume I escrita per Stefano M. Cingolani. La seva i la de Cingolani són coincidents o divergents?
Són complementàries. La de Cingolani parteix de la Crònica, perquè és un gran expert en aquest llibre. Ell és historiador filòleg i jo sóc historiador social. Per això la meva biografia aporta informació nova sobre el context social: els pagesos, eclesiàstics, sarraïns..., la societat catalana del segle XIII. Ambdues biografies comparteixen moltes coses, com ara una mateixa mirada generacional i allò que dèiem: una mirada des del segle XXI.

Parlem ara de les Publicacions de la Universitat de València (PUV), una editorial universitària de referència, de la qual fa deu anys que és director.
Vaig començar en l'edició a la primeria dels noranta quan vaig assumir la direcció de la IVEI (Institució Valenciana d'Estudis i Investigació), amb el segell Edicions Alfons el Magnànim. Eduardo Zaplana, quan va arribar a la presidència de la Generalitat, em va destituir (1995) per raons polítiques. Llavors em vaig posar a escriure la història del País Valencià, i el 1997 vaig assumir la direcció de les Publicacions de la Universitat de València.

Quin paper ha de tenir una editorial universitària?
Avui la universitat no és tan sols un centre de transmissió del saber i de creació de nous sabers (docència i investigació), també ha de complir una funció social, ha de tenir la voluntat d'intervenir en la vida pública (a través de conferències, fòrums...) I una part fonamental d'aquesta funció es fa a través de les publicacions de les universitats, perquè difonen la investigació, l'alta divulgació, i perquè permeten d'arribar a un públic de fora de la universitat.

Quin paper té aquesta editorial universitària al País Valencià?
A València la trama civil és més feble que no pas a Barcelona. Per això la universitat ha de fer un paper substitutori més notable. Si, a sobre, hi afegim la llengua i la debilitat de l'edició en català, és molt important que la universitat tingui una dimensió editorial important.

Què la determina?
Una bona part dels nostres llibres es poden trobar també a Barcelona, Girona, Vic... Això vol dir que fem Països Catalans, que no pensem en termes merament valencians. Com tampoc no pensem a publicar tan sols per a universitaris. I tenim la voluntat de ser una editorial de referència.

De quina manera?
Traduïm molt, però també publiquem originals, tesis doctorals, assaigs... Volem ser una editorial de referència en el camp de la cultura, del pensament, de l'assaig. No publiquem ficció per no fer la competència a les editorials privades. Volem incidir allà on fa falta, on hi ha un buit. Perquè qui publicaria una tesi sobre l'aprovisionament de carn a la Barcelona dels segles XIV i XV? Publiquem aquesta tesi al costat d'una biografia de la psicoanalista Lou Andreas-Salomé o un recull d'assaigs de la pensadora Hannah Arendt. També publiquem revistes: L'Espill, Mètode, Caràcters, Pasajes (en castellà)..., que formen la nau insígnia, però en publiquem una trentena. I darrere de cada revista hi ha un consell de redacció amb experts en camps diversos de tot arreu, una quantitat de massa grisa impressionant.

M. S.

www.HistoCat.cat