Bilbeny des d'Àsia (II) - Postal del Nepal

Abans d'aïr en Carles, en juls i jo vam anar a Pashupatinath. Fent broma dèiem abans d'anar-hi que avíem d'anar a Baixo-Patinant, perquè quasi sona el mateix. I de fet, és una mica això, una passajadeta, de baixada, almenys fins al riu a una mitja ora del barri de Boudha. El camí no és una camí normal, com aquí que diríem un camí per Anar d'Arenys de Munt a Sant Iscle o a Sant Vicenç. Aquí tot el llarg del camí es abitat. És ple de gent de cases, de barraques, de botiguetes, de gent al carrer que mira, que juga, que espera algú, que ven alguna cosa, de gent que torna de la feina o que hi va, dels nens sortint i tornant al col·legi, vestits d'uniforme. I de nens descalços, alguns amb el cul a l'aire. Fins i tot, a sota un arbre hi vam veure un barber afaitant un ome. Els gossos ajaguts a terra, a qualsevol lloc, passant de tot, alguna vedella fent la seva, molt de tant en tant i gallines amb sabates i gallinots amb sabatots. De tot i força. Fer camí, aquí és passar per dins mateix d'una pel·lícula molt fina de vida, convertint-se un mateix en la mateixa pel·lícula. La gent et mira, perquè, és clar, jo no vaig veure cap més altre europeu que nosaltres tres. Però els nens es queden encara més sorpresos mirant-te. Alguns riuen i d'altres et vénen a donar conversa i a practicar el seu anglès. Amb mitja oreta érem al riu. Al sorral hi avien tres dones rentant roba, que no van poder aguantar-se el riure, en veure que ens hi aproximàvem. Volíem travessar el riu per estalviar-nos d'entrar per l'entrada oficial i aver de pagar. Vam fer un salt entre les pedres i ja vam ser a l'altre costat, perquè no baixava gaire aigua. A l'altra riba ens vam enfilar per unes escales, graó rera graó que pujaven muntanya amunt. Perquè Pashupatinath és una gran muntanya o es troba dins d'aquesta gran muntanya --no ho vaig acabar d'esbrinar del tot. Preguntant a un amic nepalès què volia dir el nom em va respondre que és "el lloc sagrat (nath) del senyor o rei, o senyor rei (pati) dels animals (pashu)". Una mena de paradís, segons aquesta definició, però sense animals salvatges llevat dels micos que hi ha a tots els temples sagrats i d'una mena de gaseles, que em recordaven, per les banyes, els impales africans. Però, és clar, aquí els nepalesos, com nosaltres, els catalans, expliquen els topònims amb la llengua actual i no pas amb l'arcaica, que és amb la qual es deuria donar nom a aquesta muntanya sagrada. I ja se sap, els significats em recorden una mica els contes de fades. Sigui com sigui, pujant escales vam anar a petar a dalt de tot. Hi avia els micos --molts de micos, la majoria dormint en grups de tres quatre o cinc, a terra, i algun, encara dormint panxacontent a dalt d'un arbre. Efectivament era l'ora de la migdiada. I aquest llenguatge és universal.

Avent dinat, becaina. Vam seguir per un corriol que vorejava la muntanya i per on anàvem veient el riu, a baix a la dreta, i el tancat dels micos a l'esquerra. Així uns vint minuts. Fins que sense saber ben bé com vam anar a petar a una mena d'esplanada, ja asfaltada, amb uns bancs, com un mirador, amb tot ple de gent mirant el que passava a l'altre costat. El que passava a l'altre costat és que hi cremen els morts. Avíem arribat al final del camí. Hi avia una colla de vailets asseguts en un d'aquests bancs, fent-la petar; i algunes parelles festejant i gent mirant el crematori. Com si fos la cosa més natural del món: anar a mirar com cremen els morts per passar la tarda. Des d'aquest mirador, per l'esquerra es baixa a unes grades que donen just a sobre el riu. Un riu brut, que quasi no té força per empènyer l'aigua. I a l'altra riba, en una mena de moll, amb unes plataformes de pedra, més aviat quadrades, on estiben la llenya que ha de servir per cremar el difunt. Hi avia un mort a terra, embolcallat amb unes faixes balnques, esperant el torn de cremació. Ens vam asseure una estona per veure si el cremaven. Però no. Així que vam decidir anar més avall on vèiem una fumera d'una pira, amb algú a dins. Se sent, és clar, l'olor de carn rostida. El fum no para de sortir. No tenen extractors ni campanes que absorbeixin els fums. Ésa dir que l'olor de carn rostida te l'emportes després a casa. Vam seure davant d'aquesta pira. I vam estar contemplant, amb d'altra gent que teníem a dreta i esquerra, com s'anava cremant aquell cos, com la cosa més natural del món. Els parents --suposo que eren els parents, perquè el mort no deuria arribar sol-- s'estaven asseguts en uns bancs que hi ha darrera les pires, davant d'uns edificis que podrien semblar estacions de tren o magatzems. Tot en una gran armonia, en una gran pau i tranquil·litat. Ni plors, ni crits. Ni dolors. Va venir una noia i ens va donar conversa ben bé mitja ora, a canvi d'oferir-li una cigarreta. parlava un anglès prou fluïd. ens va dir que no hi venia cada dia perquè seria fastigós. Però que de tant en tant hi treia el nas "per elevar l'esperit".

Vam travessar el pont i vam passar a l'altre costat. Hi avia uns músics fent un concert sota una mena de cobert. Gent asseguda a terra escoltant-los, i més gent venent de tot: menjars, ofrenes, collarets, encenedors. Una dona ens va venir a trobar perquè li canviéssim tres euros que duia a la mà per rúpies, que és lamoneda d'aquí. però també duia collarets i tota mena de penjolls i rosaris. No li vam comprar re, ni és clar, li vam canviar els euros. Aquí, per què els volíem? Li vam dir que vivíem aquí i ho va entendre tot rient. En aquest espai amb músics i paredetes és on hi avia un gran temple indú, on els qui no érem indús no podíem entrar. A través de la portalada vam veure un pati immens, que donava ja a l'entrada estricte del temple, amb una escultura d'un gran elefant. Vam girar cua, i vam decidir anar a cercar la carretera per tornar a casa. Vam travessar tota aquesta fira de paredetes, amb músics, captaires, venedors, turistes, pelegrins, parents dels difunts --suposo-- que van i tornen de baix al riu, on cremen els cadàvers, i alguna vaca campant sola per allà al mig com si fos la mestressa de la casa. Vaig veure com algunes dones la tocaven i després es persignaven, en senyal de respecte, com si aguessin tocat un sant o una divinitat encarnada. Tot just sortint, un gran bou s'estava a la vora de la carretera anant omplint el païdor amb unes herbotes que hi avia. Gallines més avall, sense sabates ni sabatots, i entre la gent, un boc blanc impressionant, com un veí que ha sortit a comprar i fa una volta.

Tot transcorria en aquesta mena d'ordre. Tornàvem del cementiri amb una gran pau. Almenys jo. La mort aquí sembla una benedicció més que no pas una tragèdia grega. Una cosa natural. que defet ho és, però viscuda així: com a cosa natural. La mort ens diu ola i adéu vora el riu, amb la llenya, sota el cel, entre els boscos, amb fumeroles que s'enfilen als núvols i es desfan sobre les teulades de la ciutat i dels omes. Amb claror, amb flors. Amb les flors i ofrenes que la gent els llença, la qual cosa propicia que hi agi una mena de cercadors ja no només d'ofrenes, sinó de la mateixa llenya que no ha cremat, que recullen de dins del riu i la carreguen i vés a saber on la duen, i d'alguna pertinença del difunt que no crema i que pesquen els nanos que hi avia per dins del riu, com si fossin cercadors d'or, sense, però el sedàs. Deia, doncs, que morir-se així i anar-se'n així, fa tot l'efecte contrari que a casa nostra, on la mort, més que una companya, ja ha esdevingut un enemic mortal. Ens morim en llocs asèptics, sense el caliu de la llar o de la família. Envoltats de desconeguts en forma de metges i infermeres, però desconeguts al capdavall. Lluny de casa. Lluny d'aquelles parets que ens regalimen la nostra pròpia vidai els nostres records. Enduts a tanatoris freds, grisos, on ve gent a saludar-te amb care agra i rostre compungit. Amb cerimònies fosques, amb capellans que han après un discurs que no senten i que parlen de cels i de la bondat d'un déu que no els acaba mai de nodrir ni d'Il·luminar i que, molt sovint, no saben ni coneixen a qui estan enterrant. Caixa negra, eslgésies resclumides, altaveus muts. Plors i sanglots. Així diem adéu nosaltres als éssers que més hem estimat. I al forat. Quants de nosaltres abans de morir ja et diuen que no volen que els tanquem en un forat! Com un magatzem. Tots els morts arrenglerats, ben posats, com en una gran i mòrbida col-lecció. És cer que així sempre pots anar-hi a fer una ofrena i recordar els passats. Però jo sempre he cregut que els parents que ens han deixat no són en un d'aquells calaixos, sinó arreu i a dins teu. Formen part del vent, del cel, dels arbres, de l'aigua de la vida que flueix i retorna, sempre, amb formes diferents i éssers nous. I estem d'alguna manera també ipnotitzats per lamort, per la por a la mort.

Tornàvem cap a casa i jo pensava en totes aquestes coses. I aquí us les escric per si les volíeu llegir i tenir presents. Per si la mort d'aquí pot aportar una mica de pau, una mica d'esperança a les morts espantoses dels europeus. Per si pot aportar una mica de llum a les nostres petites pors.

Pashupatinath, essent com és un cementiri, és un llibre obert a la perennitat de la vida.

Vostre,

Jordi
www.HistoCat.cat