Discurs de Víctor Alexandre al Fossar en el comiat a Lluís Maria Xirinacs

Discurs de Víctor Alexandre al Fossar en el comiat a Lluís Maria Xirinacs
Divendres, 17 d'agost de 2007 a les 12:00
Informa: Guillem Política


El passat 13 d'agost, a Girona, unes quantes persones ens vam reunir per fer un acte en record de Lluís Maria Xirinacs. Va ser un acte petit, improvisat en tres hores, però molt emotiu, que es va tancar amb l'himne nacional de Catalunya. En acabar, un senyor va llançar una pregunta a l'aire. Va dir: "Creieu que servirà d'alguna cosa la mort de Xirinacs? Creieu que els polítics reaccionaran i faran que aquest país faci un tomb?". De fet, eren les mateixes preguntes que es fa molta gent. I, ves per on, l'acudit del dia 14 del diari El Punt les responia de manera molt gràfica, com correspon a un acudit. Es veia un polític assegut al seu despatx, presumiblement el president de Catalunya, i, davant seu, un presumible vicepresident que, mostrant-li un text que deia "Xirinacs. Testament polític", li preguntava: "Què fem amb això?" I el presumible president contestava: "Passar pàgina".

Explico això perquè em sembla que és un reflex d'allò que pensem molts catalans sobre quin serà el comportament del nostre govern en aquesta qüestió. És la conclusió lògica després de sentir les declaracions de diversos polítics o el que n'han dit determinats mitjans de comunicació. Ara resulta que en Xirinacs només era "un símbol de la lluita antifranquista", un home gran que el pas del temps havia convertit en un foll sense cap connexió amb la realitat. N'hi ha, fins i tot, que aquests dies l'han qualificat de malalt mental, de ser algú que ja no hi tocava i que deia coses mancades de sentit. És una ignomínia, certament. Però, ben mirat, la ignomínia no ens ha d'afectar, perquè és filla de la impotència. La ignomínia no és res més que la constatació pública de les greus limitacions intel·lectuals del denigrador i la demostració explícita de la gegantina superioritat moral de l'ignominiat.

És en aquest sentit que les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs són la resposta a tots aquells que, des del poder o des de les tribunes d'opinió, han fet de la claudicació de Catalunya una norma d'obligat compliment. Tan cec és el seu egoisme, tan cínica és la seva deserció, que són incapaços de percebre el galdós paper que els reserva la història.

Hi ha persones que necessiten desacreditar Xirinacs -ridiculitzar-lo, si cal-, perquè ell era justament la seva antítesi. Són tots aquells que ja fa molt de temps que han trobat en la subordinació a Espanya o a França una manera de satisfer els seus interessos personals o de partit, són tots aquells que diuen que l'autoderminació és una collonada o que troben que el nom d'Espanya es diu massa poc a TV3 o que afirmen que els drets històrics de Catalunya no existeixen o que voten a Madrid al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana o que ens demanaven el sí a l'Estatut per convertir-nos en còmplices d'un frau històric. Ves per on, el col·lapse recent de les infraestructures del país ha posat en evidència fins a quin punt som una colònia espoliada per Espanya amb el consentiment, ja sigui per ideologia o per covardia, de la nostra classe política. És la mateixa classe política, amb tota la seva cort de creadors d'opinió, que ens vol amansits, claudicants i sotmesos com ells; és la mateixa classe política que ens diu que ara no és el moment de parlar d'independència perquè hi ha coses més importants. I quines són aquestes coses tan importants que no tenen res a veure amb la independència? Els escons, potser? Els càrrecs, la jerarquia dels partits, la vanitat personal? Ens diran que primer calen els vots, ens diran que primer cal que la gent voti opcions independentistes perquè la plena sobirania del poble català pugui ser una realitat. Però no és veritat. És només una excusa per justificar l'immobilisme. És la classe política la que té l'obligació de conscienciar aquest país de la magnitud de l'espoli a què es veu sotmès des de fa tres segles, és la classe política la que té l'obligació d'explicar que tots els problemes que té plantejats actualment la nació catalana -tots- són conseqüència directa de la seva subordinació a un altre país. Un polític honest, un polític català que no sigui un espanyolista, té el deure moral de sacsejar la societat del seu país i fer-li saber que ha arribat el moment de dir prou: prou a la submissió, prou a la mediocritat, prou a l'espoli, prou a la mentida, prou a la fatxenderia, prou al racisme contra el poble català.

Lluís Maria Xirinacs parlava de la "traïció dels líders" i, en fer-ho, demostrava la seva generositat. Perquè... de quins líders parlava? On són els líders de Catalunya? Mahatma Gandhi sí que era un líder. L'home que deia "facis el que facis potser no servirà de res, però és important que ho facis" va retornar la llibertat a l'Índia. "Però és un país pobre", pensarà algú. Sí, és veritat. L'Índia és un país pobre, però... i què? Els indis no volien la independència per ser rics, sinó per ser lliures. La llibertat no dóna riquesa, la llibertat dóna dignitat.

És de dignitat que parla Xirinacs quan diu en el seu comiat "amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!".

Són paraules que ens diuen que ara ens toca a nosaltres, són les darreres paraules d'un home que, com a creient que era, només es va agenollar davant de Déu, mai davant d'Espanya. I és que la independència no és cap privilegi, la independència és un dret. I és perquè hi tenim dret que la volem. La volem per poder-nos realitzar com a poble, la volem per poder-nos representar nosaltres mateixos, amb la nostra veu i amb el nostre vot, en el concert de les nacions, la volem per fer la nostra aportació al progrés de la humanitat. No és, per tant, per egoisme, que volem i necessitem ser independents, és per solidaritat. Perquè no és amb l'aeroport de Barajas ni amb les autovies o amb el metro de Madrid que volem ser solidaris, sinó amb els pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys, la meitat de la nostra. Volem i necessitem ser independents per alliberar-nos de reis i de reines i de prínceps dropos que viuen a costa nostra; volem i necessitem ser independents per acabar amb la subordinació del nostre Parlament a la voluntat d'un altre Parlament, un Parlament que ni tan sols ens permet parlar en la nostra llengua.

Ens diran radicals, no hi ha dubte. Però ens diran radicals perquè no poden dir-nos res més. És clar que som radicals. Som radicals perquè el contrari de radical és reaccionari. I són reaccionaris, de dretes o d'esquerres, tots aquells que volen que els Països Catalans estiguin sotmesos pels segles dels segles a la voluntat de les seves nacions veïnes. És, en definitiva, perquè som radicalment desacomplexats en la reivindicació dels nostres drets que exigim als nostres polítics que no ens deixin orfes de sigles, que no dimiteixin de la seva catalanitat, que no oblidin que no és amb el seu partit amb qui tenen un compromís sinó amb el seu país. Amb el seu país i amb els qui van donar la vida per ell. Perquè si no és així, si la història no compta per a res i en nom de l'estabilitat hem d'oblidar que vam ser una nació lliure i sobirana, quina comèdia estem fent avui al Fossar de les Moreres? Quin sentit té el manteniment d'aquest indret? Quin sentit tenen els actes institucionals de l'Onze de Setembre? L'ambició és legítima, però el compromís és noble. I entre la legitimitat i la noblesa, crec honestament que cal triar la noblesa. Per això, cal demanar als nostres polítics que entre l'ambició i el compromís triïn el compromís.

S'ha dit que Lluís Maria Xirinacs es va suïcidar. No és cert. Xirinacs no es va llevar la vida, Xirinacs només va escollir el lloc on volia morir, i quan hi va ser va deixar serenament que la vida s'escolés del seu cos. Aquest va ser el seu acte de sobirania, anar a trobar-se amb la mort en lloc d'esperar-la estès a l'asfalt o en un llit d'hospital, i aquest és el seu testament vital: dir-nos que som nosaltres, únicament nosaltres, els amos del nostre destí.

www.HistoCat.cat