Cròniques d'una nació

Quan Espanya comença a semblar Sèrbia

2008-07-12T22:50:00.000+02:00

per Vicent Partal
dijous, 10 de juliol de 2008

Si durant anys el nacionalisme espanyol s'expressava d'una manera encara moderada, acceptant un cert bilingüisme i aparentant una certa imatge 'amable', la careta cau aquest 2008 tan espectacularment que haurem d'apuntar-ho als llibres d'història. El manifest contra el bilingüisme o les reaccions d'ahir al document del conseller Castells sobre l'espoli fiscal marquen un camí nou que acosta el nacionalisme espanyol a la història recent del nacionalisme serbi. Amb alguns paral·lelismes concrets que fan feredat.

Aquest manifest que reclama la superioritat de l'espanyol significa un canvi de nocions socials. Hom ja no proclama la conveniència del bilingüisme en les zones amb llengua pròpia de l'estat; allò que reclama és la reculada de les altres llengües. Deixa d'existir la preocupació formal que hi havia fins ara per la convivència, a la qual hom ja no apel·la de cap manera. Ara la crida va a la superioritat demogràfica dels parlants de l'espanyol, reclamant-ne la imposició pura i simple. Demogràfica. I en aquest sentit, el manifest recorda molt el famós Memoràndum publicat l'any 1986 per l'Acadèmia Sèrbia de les Arts i les Ciències, memoràndum que serví de base ideològica a Milosevic i que acabà portant a la guerra, a la independència de totes, però totes, les àrees no purament sèrbies de l'ex-Iugoslàvia i a l'aïllament internacional de Sèrbia. Aquell memoràndum, per exemple, afirmava, contra la realitat, que els únics que no tenien dret a usar la seua llengua eren els serbis que vivien en territoris 'bilingües' i reclamava la primacia imposada del serbo-croat sobre totes les altres llengües, i que tot allò que no fos afirmar aquesta idea era 'particularisme' i 'antidemocràtic'.

El missatge que inspirava aquell manifest i el que inspira el manifest espanyolista és el mateix: creure que hi ha cultures o llengües que són superiors a unes altres, diguen què diguen o facen què facen els parlants, i exigir la imposició de la pròpia amb mesures legals discriminatòries i, si cal, amb el recurs a la força pública.

El Memoràndum del 1986 també posava en relleu allò que els seus autors (intel·lectuals com en el cas del manifest espanyol) consideraven que era una opressió econòmica de Sèrbia per les altres repúbliques. I aquest missatge exacte es féu sentir ahir també molt als mitjans espanyols com a resposta a la presentació de les dades sobre l'espoli econòmic. És la mateixa perversió: la realitat no importa. I així ahir vam poder veure i sentir gent que la negava obertament, que capgirava les dades o, simplement, que les reconvertia en un discurs espanyolista afirmant que el problema no és que Catalunya, i la resta del país, sofresquen l'espoli fiscal d'Espanya, sinó que Espanya viu ofegada per la potència de les empreses catalanes, que la tenen colonitzada. De nou, un canvi de discurs que implica un canvi de percepcions socials notable. Fins ara ningú, tret de grupuscles aïllats, no s'havia atrevit a dir una cosa com aquesta. Ahir ho vam sentir als mitjans de masses i de boca de comentaristes molt violents que arribaven a la cridòria.

Confesse que aquesta deriva que prenen les coses em preocupa. Em preocupa, sobretot, perquè va acompanyada d'un augment notable i visible de la violència. L'actitud dels espanyolistes és cada volta més violenta i agressiva i, dels insults, ja han passat a les amenaces o als incidents, com es va veure en l'Eurocopa, malgrat el silenci de la majoria dels mitjans. Però també cal dir que la deriva sèrbia del nacionalisme espanyol és una amenaça sobretot per a ells. A diferència d'allò que passava a l'ex-Iugoslàvia, nosaltres vivim en la Unió Europea i ací no són tolerables ni es permetran de cap manera guerres ni cops d'estat militars o legislatius. I això hauria de fer pensar a algú, a Espanya. Perquè Sèrbia ha acabat sola, empobrida i aïllada. I explicar avui això és fer una pura i simple descripció d'on podrien acabar els espanyols, si continuen amb la bogeria supremacista que els ha agafat.

www.HistoCat.cat

Carta oberta a Mario Vargas Llosa

2008-07-12T22:48:00.003+02:00

L'escriptor peruà, firmant del «Manifesto por la lengua común», hauria de saber que els qui l'han signat ens fan por. Por per la seva força, per l'extrem autoritarisme que mostren, per la seva al·lèrgia a la diversitat, per l'esperit colonitzador.

Tribuna 10.7.2008 EL PUNT

Benvolgut senyor. Qui més qui menys ha repassat aquests dies la llista dels qui donen suport al Manifiesto por la lengua común. Morbós de mi, ha estat el meu cas. Confesso que la presència a la llista de gent de la cultura, especialment de la literatura, m'ha resultat especialment corprenedora. Estic encantat que Luz Casal i Ramoncín se n'hagin esborrat dient que ells van a favor de la cultura, no en contra, i que els han enganyat. Chapeau! Però el nom que sí que hi he trobat, no sols com a firmant sinó com a promotor, és el vostre, Mario Vargas Llosa. Era previsible, però no per això deixa de ser terrible. Terrible, dic, perquè prèvia lectura del vostre llibre La ciudad y los perros estranya extraordinàriament que algú que tingui la sensibilitat de denunciar les situacions d'abús i d'imposicions que s'hi denuncien sigui avui capaç de subscriure un manifest que tan ostensiblement ataca els febles en nom dels poderosos. Ara, suposo que tothom evoluciona en un sentit o altre.

El manifest que heu subscrit diu que tot allò públic a l'Estat ha de ser en castellà perquè és la «llengua comuna». No sé si sou prou conscients de fins a quin punt aquesta asseveració denota una voluntat d'imposició brutal. Perquè això no és una defensa sinó un clar atac. Equival a treure al meu idioma tot futur, tota possibilitat de desenvolupar-se en l'àmbit públic. És lògic, doncs, que hagi quedat de pasta fullada en veure com algú de la Cultura, amb majúscula, pot subscriure un manifest així a aquestes altures del segle XXI. Certament, el que heu subscrit implica que penseu que el meu idioma no val res. I segurament és cert que el català no pot rivalitzar amb el vostre hiperidioma en termes de premis Nobel als prestatges i nombre de parlants. D'acord. Però potser us pot sorprendre saber que, per exemple, el català sí que compta entre els primers vint idiomes del món pel que fa a volum d'ús a la xarxa. És a dir, tampoc som exactament un patuès com voldríeu. I si no tenim més pes, el fet que durant molts anys hagi estat una llengua proscrita –fet del qual vau ser testimoni directe– segurament no deu ser-hi del tot aliè. Però temo molt que aquesta línia d'argumentació no us deu fer ni fred ni calor. O potser sou dels qui els encanta allò de «ahora hacen los nacionalistas lo que Franco». No fotem.

Em limitaré, doncs, a parlar-vos del que més em suggereix el vostre manifest. I és la por. Perquè sí, haig d'admetre que em feu por els qui heu pogut firmar una bestiesa així. Por de la vostra força. Por de les moltes coses que compartiu acríticament amb els franquistes. Por de l'extrem autoritarisme del missatge que heu llançat. Por de la immensa sensació d'indignació que feu venir a tants familiars i amics, realment afectats per la voluntat anorreadora que demostreu. Por, també, de la vostra al·lèrgia a la diversitat. No sé en quins ambients us vau moure quan vau viure entre nosaltres, a Barcelona, però penseu que aquesta terra que us va acollir ha pensat, cantat, estimat i plorat durant mil anys en la llengua catalana. Els nostres avis no sabien castellà, i bé que van tenir una sàvia cultura amb el seu petit lloc –també– a la història de la humanitat que ara voleu negar. Per què ens voleu treure el que tenen tots els països normals? Què us dóna dret a dir que no som res: la força? L'antic imperi? L'arrogància del progre globalitzat? La llarga onada de l'anticatalanisme? No us enganyeu, això que us mou té un nom, ara i sempre: esperit colonitzador. Per què tot s'hi val contra el català? Us heu aturat mai a pensar-hi? Per a vós, quants milions fan una cosa «comuna», i quants la condemnen al no-res? Quina tara tenim nosaltres els catalans que faci eliminable la nostra llengua en l'àmbit públic? Permeteu-me de dir-vos que no veig cap diferència entre el que prediqueu i el que fan els xinesos al Tibet.

Sapigueu, autor de La ciudad y los perros, que mentre lluiteu amb fúria perquè el regne del castellà sigui absolut –a un costat del charco i de l'altre–, potser us esteu esforçant debades. Perquè teniu molt de guanyat ja. D'entrada, nosaltres els catalans no podem fer vida en català a casa nostra com sí podeu fer-la vosaltres en castellà. Per tant, no somieu més utopies perquè ja les teniu assegurades. A l'actualitat, l'Estat només fa un 97% de la seva publicitat institucional en castellà. No en feu prou? Tan insaciables sou? A més, disposeu d'instruments de castellanització massiva a casa nostra com són La Vanguardia, l'Editorial Planeta i quasi tot el parc de cinemes i cadenes de televisió. Per cert, un canal de TV firmant del vostre manifiesto actualment no té ni un trist minut de programació en la meva llengua, per si us consola. També podeu respirar perquè la Guàrdia Civil està molt activa desmuntant TV3 al País Valencià sense que cap manifiesto vostre ho hagi denunciat. Francament no sé de què us queixeu. Pel que fa a l'espai comú, podeu estar molt tranquil perquè cap cantant català no us robarà un sol segon d'espai televisiu espanyol cantant en la meva llengua. Tot és per a vosaltres. Encara en voleu més?

Però del que segurament més us voleu queixar, suposo, és del tema de l'ensenyament, oi? Doncs sí, a l'ensenyament públic a Catalunya l'idioma vehicular és el català com ho és l'holandès a Holanda o el danès a Dinamarca. Com vosaltres, nosaltres tampoc volem anar a la creació de dues comunitats a casa nostra. Volem una sola comunitat en què tothom sàpiga tres idiomes de la mateixa manera. I aquesta és la realitat que totes les enquestes i estudis revelen que es compleix magníficament. I si no sou prou sensible per adonar-vos-en, almenys tingueu la decència de respectar la nostra sensibilitat i d'identificar-vos un instant amb els subalterns. Com vau escriure quan vau escriure, fa tants anys, La ciudad y los perros. Una lectura d'estiu infinitament més recomanable i culta que no pas el manifiesto que acabeu de redactar.

TONI STRUBELL. Esciptor toni@strubell.cat

www.HistoCat.cat

Les excavacions romanes de Besalú es reprendran a mitjan juliol

2008-07-12T22:47:00.001+02:00

Vilaweb - divendres, 4 de juliol de 2008

També es rehabilitarà el tram de muralla del carrer dels Horts i de la Font, a partir del mes de setembre

LAURA PORTAL. Besalú

Les restes de la vil·la romana que es van trobar a la prolongació del carrer del Comte Tallaferro de Besalú el 2007 es reprendran aquest estiu, a partir del dia 21, segons va explicar ahir l'alcalde de la vila, Lluís Guinó. Així mateix, també va informar que a partir de setembre començarà la segona fase de rehabilitació de la muralla, a la zona del carrer dels Horts i de la Font.

Els arqueòlegs tornaran a treballar aquest estiu a Besalú. Després de la gran tasca arqueològica feta a la sinagoga medieval, amb la seva troballa i recuperació, ara el torn de la recerca es remunta a l'època romana i anirà a càrrec de l'empresa Janus. Es tracta del jaciment, descobert el 2007, que es troba al costat de la carretera que travessa el municipi, l'antiga N-II, i en la continuació del carrer Comte Tallaferro. Eren unes hortes que es volien adequar com a aparcament, però en la inspecció arqueològica prèvia s'hi van localitzar diferents restes dels segles I aC en un indret que va estar ocupat fins al XV dC. Allà hi van trobar un assentament romà i medieval amb estructures de murs, fosses i sitges. Els resultats van fer que l'Ajuntament decidís que es continués la campanya i que es conservin les restes i es museïtzin, de manera que siguin visitables. Precisament per això, ahir, l'arquitecta i representant del Ministeri d'Habitatge, Gemma Alonso, va firmar amb l'alcalde de Besalú, Lluís Guinó, l'acta de replanteig prèvia a la licitació de les obres, en virtut de la qual el ministeri, amb els seus fons propis, finançarà una part d'aquesta recerca, juntament amb l'Ajuntament. Així mateix, el finançament servirà per unir el nucli antic de Besalú amb el barri de Capellades, que tradicionalment havia estat un, però que amb la construcció de l'N-II va quedar aïllat. Actualment, en aquest sector, amb l'església de Sant Martí de Capellades i el cementiri, es trenca el sentit natural del passeig al costat del Fluvià. El pressupost és d'uns 600.000 euros.

ACABAR LA MURALLA

A part d'aquesta nova campanya d'excavacions, a partir del mes de setembre també es realitzarà la rehabilitació del tram final de la muralla, entre el carrer dels Horts i de la Font. Es tracta de la segona fase del projecte de recuperació. Aquest sector de la muralla està documentat des del segle XIV. En aquesta zona, estretament relacionada amb els horts de l'Abadia, es volen soterrar els serveis que tenen un fort impacte visual i paisatgístic, continuar el tractament del paviment i dels materials com en el primer projecte i recuperar els diferents trams que estan deteriorats i que, segons l'alcalde, són els més malmesos i desconeguts de la vila. També es restaurarà algun pont que servia d'accés des de les finques de la muralla fins als horts i les escales que hi portaven. Algunes encara existeixen, però d'altres van perdre's, com la que hi havia on ara hi ha un transformador elèctric construït a mitjan segle XX. L'execució d'aquestes obres començarà al setembre, està previst que acabi al desembre i anirà a càrrec de l'empresa Obras Pirenaicas de Figueres, a qui la Generalitat va adjudicar l'obra. El projecte té un pressupost de més de 200.000 euros, cofinançats entre la Generalitat i l'Ajuntament.

www.HistoCat.cat

Si tries el català, has de tenir molt clar que ets un escriptor de segona

2008-07-12T22:43:00.001+02:00

"Si tries el català, has de tenir molt clar que ets un escriptor de segona"

DIRECTE.CAT - 25.06.2008

Isabel-Clara Simó - Escriptora i periodista

Isabel-Clara Simó i Monllor va néixer a Alcoi, el 4 d’abril de 1943. És llicenciada en Filosofia a la Universitat de València, on va conèixer els primers grups nacionalistes que, sota el mestratge de Joan Fuster, anaven descobrint el seu propi país. Es va dedicar a l’ensenyament a Bunyol (Altiplà de Requena) i a Figueres (Alt Empordà). En el 1968 es va casar amb Xavier Dalfó, fundador de Canigó, revista que, després de diversos expedients, escorcolls domiciliaris, detencions, judicis i lluita per tirar endavant la publicació, va haver de tancar. A l’any 1973 s'instal·la a Barcelona, exerceix de professora a l’Institut Sant Josep de Calassanç i més tard passa a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Mentrestant, es va doctorar en Filologia Romànica.

És autora de diversos reculls de narracions, entre els quals destaquen És quan miro que hi veig clar (1979), premi Víctor Català; Històries perverses (1992), guardonat amb el premi Crítica Serra d’Or 1993. Destaquen, a més a més les novel·les T’estimo Marta (1986); Els ulls de Clídice (1990); La salvatge (1993); El Mossèn (1994); La innocent (1995); El professor de música (1998); i T’imagines la vida sense ell? (2000).També ha escrit novel·les per a joves: com Raquel (1992), Joel (1996), De nom, Emili (1998) i la narració per a infants, En Jordi i la sargantana (2000). Les seves obres han estat traduïdes a l’alemany, anglès, basc, castellà, francès, gallec, italià, neerlandès, suec.

El 1996 va ser nomenada delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en l’etapa que aquest organisme va passar a formar part de la Institució de les Lletres Catalanes, càrrec que va exercir fins al 1998. Des del gener de 1999 publica un article diari al diari Avui i aquest mateix any la Generalitat de Catalunya li va atorgar la Creu de Sant Jordi.

Des del 1999 que publica articles a l’Avui, segueix tenint temes sobre què parlar?
Sí, perquè la realitat va canviant i és inesgotable i cada dia és diferent: obres el diari i hi ha deu temes cada dia. És estar atenta a la realitat. De fet, en Francesc-Marc Àlvaro parla que els columnistes tenim cara de columnistes i que anem per la vida caçant les columnes. Vas al cine i penses que d'això en puc fer un article, o llegeixes un llibre i penses que també et serviria i ho subratlles, llegeixes el diari, navegues per internet. Tot i que jo tinc una auto-limitació i és que no m'agrada parlar de mi mateixa.

Pot parlar de tot?
No, jo dels temes que no en sé prou procuro no parlar-ne. I, si en parlo, amb moltes precaucions. A mi no em fa res dir que d'un tema en concret no en sé prou.

Quins són els temes dels seus articles?
Tinc diverses línies. Com tot columnista, opino sobre fets opinables, poso el dit en el tema lingüístic, el feminisme, la injustícia social, internacional que, tot i que el tracto poc perquè en sé poc, me n'assabento. Després, actituds de l'estat espanyol davant d'Europa, i també tinc un tema que és l'humorístic: faig ironia sobre manies del homes o els costums que tenim els humans tant estranys.

Quina reacció busca del lector quan llegeixi el seu article?
Doncs ben bé no ho sé. Qui no li agradin els meus articles, que no els llegeixi. Però la persona que el llegeixi que trobi altres notícies, un nou enfocament, originalitat.

Pretén donar nous arguments sobretot quan escriu sobre el nacionalisme o el feminisme?
Això sempre, tu no pots opinar sense aportar unes raons, a menys que siguin tema de passada. Almenys és això el que procuro.

Es veu reflectida en algun columnista?
Què més voldria ! Perquè els que m'agraden estant molt per sobre meu. El meu columnista de capçalera és Joan Fuster, perquè ens ha ensenyat a tots. I després de la nova onada del periodisme que a casa nostra, i vull dir a Catalunya, tant en català com en castellà, hi ha articulistes com Maruja Torres que parlen d'un manera molt desinhibida de temes molt quotidians que m'agraden molt.

I les noves generacions?
Hi ha de tot. Al meu diari hi ha un 90 % de gent molt jove. I la veritat és que dóna gust llegir-los perquè tenen un vocabulari molt fresc i molt nou, posen llenguatge informàtic i en parlen amb una naturalitat admirable.

Són prou crítics?
En Gregorio Moran que publica a 'La Vanguardia' és per mi de lectura obligatòria, i mira que el pensament que té és ben diferent al meu. Pel seu sentit de l'humor, a mi m'encanta el Manuel Trallero perquè posa l'humor allà al mig, el Manolo Vicent ha tingut moments molt bons, i de l'Avui a mi m'agrada molt en Salvador Cot, molt ben documentat, fresc.

Creu que el periodisme en general és prou crític?
No, gens. S'ha baixat el nivell de crítica i d'anàlisi per part del periodisme. El reporter és una persona que pacta els temes, que no surt de les agències i que va fent una compareixença pública amb preguntes pactades, això és antiperiodisme. I el periodisme cultural que és el que segueixo jo és vergonyós. La cosa ha arribat a límits d'imitar la televisió que és el pitjor que es podria fer: ara el què compta és l'audiència. Ara tots els periodistes et diuen “que tinguis molt èxit i que venguis molt”. Però això només fa 3 o 4 anys que ho diuen. I jo els dic, "Però no anàvem a parlar de literatura?". Els escriptors tenim un sentit d'acorrelament respecte la premsa. De vegades, hi ha hagut un autor que s'ha fet prou gran i famós o ha publicat prou a l'estranger perquè comencen a tractar-lo seriosament i li dediquen un dossier.

I vostè, opina amb total llibertat?
Nosaltres, els columnistes, tenim una llibertat que mai no et toquen res i pots dir el què vulguis i jo opino amb absoluta llibertat. També és veritat que jo sóc una persona prudent en el sentit que no insulto, no sóc grollera, no assenyalo a ningú amb el dit.

Vostè diferencia molt bé la seva tasca de periodista amb la d'escriptora?
Sí i d'una manera diàfana. Una cosa és literatura i després hi ha el què jo anomeno "paraliteratura" que són les conferències que faig - el més documentades possibles-, els articles, fins i tot, ser crítica literària en un jurat. Totes aquestes activitats les faig de més a més, i hi dedico els matins i les tardes a escriure.

Dedica molt més temps a la novel·la?
Sí, perquè el periodisme t'ensenya la immediatesa. Ara he d'escriure un article i he de fer els meus 1400 espais, i els he de fer en un temps determinat.

En quin gènere se sent més còmode?
En novel·la, sobretot. Però m'agrada explorar altres indrets. El periodisme m'agrada moltíssim i també m'agrada explorar la poesia,el teatre. Jo tinc una gran curiositat per a tots els gèneres literaris.

En la seva última col·laboració amb el manifest del Correllengua d’enguany, quina és la importància que vostè li dóna a aquests actes?
Sóc actes que tenen un factor una miqueta excessiu de folclorisme però tenen un factor immens d'oportunitat històrica. El fet de recordar que tenim una llengua, recordem-ho per tot arreu, i fem-ho de la manera més divertida possible. A part la idea del Correllengua, recordem que tenim una llengua i que la seva situació està retrocedint d'una manera exagerada. I des de la visió sòcio-lingüística el tema comença a ser preocupant perquè està donant els primers senyals de decadència.

Creu que els catalans hem de ser més pessimistes respecte la nostra llengua?
Més que pessimistes, hem d'estar alerta. No ens podem adormir i continua essent una militància. Després de tants anys de democràcia és una injustícia històrica. Algú ho ha fet malament. O ho ha fet malament la societat catalana, o els polítics, o el context internacional o tots plegats. Però no podem estar en la mateixa situació ara que fa 20 anys. Les converses que estem redimint a les taules rodones avui, són les mateixes que ara fa 20 anys. Això és preocupant. Es dóna la paradoxa que sembla ser que hi ha més nombre d'independentistes ara que fa uns anys, però en canvi molta més gent parla el castellà.
To i que jo no sóc gens "pujolística", en Pujol va tenir la clau, que no la va tenir ni la ha tingut ningú més encara que en Carod digui que sí, ell va jugar fort però va jugar unes cartes que a mi no m'interessaven, que van ser les cartes de tenir més competències i diners. I crec que el camí hauria d'haver estat d'aconseguir més lleis per a la reforma de l'Estatut. Això de la fama de pidolaries, perquè, alhora de la veritat, si ens implanten la tercera hora del castellà, a mi de què em serveix tenir competències plenes d'ensenyament?

Aquest retrocés de la llengua, també es nota en la literatura feta a casa nostra?
No, tot el contrari. Els països més pobres lingüísticament tenen un nombre de poetes esparverador. El nombre d'escriptors és una resistència. Nosaltres hem tingut molts bons escriptors durant l'època del franquisme, que vivien aquí i que publicaven un llibre sense cobrar ni un duro. I així va ser important Maria Aurèlia Campmany i Manuel de Pedrolo. I, en circumstàncies difícils, la gent s'avoca més a l'art.

El nivell de literatura a Catalunya és òptim?
És com un país normal, però petit, i amb un nivell molt bo. Jo veig que surten editorial noves cada dia, joves. Però jo vinc d'una època que veníem molt més que ara.

Respecte el seu llibre, 'Adéu Boadella' ha rebut alguna resposta d’Albert Boadella?
No, però tot i que no té res a veure, han augmentat els insults de gent anònima a través d'internet. Ja m'ho esperava que no contestés perquè no té prou arguments.

Per què va optar per fer el llibre dirigit específicament a Albert Boadella? Li faria un llibre a Jiménez Losantos o a altres personatges que constantment ens ataquen?
És que al Jiménez Losantos no li tinc tant respecte com en Boadella. I en Losantos si insulta cada dia a Catalunya i si diu que ser català és el pitjor que hi ha, odiar un poble és l'avantsala del feixisme. I el llibre “Adéu Boadella” em va venir com anell al dit, me'l van encarregar quan jo estava llegint el llibre del Boadella. Però jo els vaig dir que havien de tenir present que jo no insulto, raonar, explicar perquè s'equivoca i perquè determinades frases que són errònies. El llibre és contundent i crec que pot molestar més que no pas l'insult perquè li dic algunes coses que per un dramaturg no deuen ser agradables.

I no s'ha cansat mai d'argumentar?
Cada dia. Estic molt cansada d'aquest tema, el meu somni és viure en un país normal. I no em canso perquè sé que estem en perill. Aquí hi ha dos tipus de nacionalisme, l'ofensiu, el que vol eixamplar el territori, que primer fa una campanya contra els altres pobles i després els ocupa militarment, i després el defensiu que és la gent que ha estat envaïda i el què vol és no morir com a poble i es defensa parlant molt de la seva llengua, fent-se pesat, i jo sempre dic que si les dones hem fet la revolució més important d'aquest segle XX, inclosa la comunista, la hem fet sense armes perquè la nostra arma ha estat ser un corcó. I com que amb el nostre nacionalisme no som violents, o quan ho hem creat ho hem autodestruït, hem de fer lluita dialèctica. Però no pots veure que et trepitgen el peu i no dir ai.
Però aquí ja sabem con estem, has de saber que quan tu escrius un llibre, ets invisible, i el del costat escriu un llibre i aquell tindrà molta més difusió que tu, que en els aparadors ell hi serà i tu no, que en un congrés a ell l'avisaran i a tu no.

I què la motiva?
Si tu tries el català, has de tenir molt clar que diguin el què diguin tu ets un escriptor de segona. És injust però és així. Ets un ciutadà de segona i inferior als altres. Però vostès tenen tots els seus drets lingüístics, i jo no tinc els meus. Una persona que és de cinquena categoria en la literatura espanyola, li doneu programes de televisió i li doneu portades, i escriptors que funcionen a Catalunya, no tenen ni les engrunes.

Ha pensat de passar-se al castellà? Per quina raó ho faria?
Sí que ho he pensat, però ho faig molt malament. I el motiu bàsic és per sortir del gueto on ens han ficat. Però el cert és que la majoria d'escriptors catalans no canvien de llengua, i si ho fan, es converteix en una anècdota. Potser sí que hi ha una part dels meus col·legues que pensen que la competència és més dura escrivint en castellà, però la fama també és més alta.

Té algun llibre previst?
No puc parar d'escriure i tinc pràcticament acabat de memòries que es diu 'Racons de la Memòria' i és el record de les persones que he conegut. Evidentment hi ha una mica d'autobiografia, però poqueta. Perquè he conegut gent tant extraordinària que m'agrada explicar-ho. N'he conegut molta més de la que cito allà, però m'he centrat només en les persones que a mi m'han deixat petjada.

www.HistoCat.cat

La FAVB denuncia manca de transparència municipal en els incidents causats pels seguidors espanyols

2008-07-06T11:44:00.000+02:00

Vilaweb - 06/07/2008

La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) denuncia que l’Ajuntament de Barcelona no ha estat transparent en relació als incidents que hi hagué en la celebració de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa. L’entitat considera que el consistori ha volgut amagar els aldarulls ‘causats per grups d’ultradreta que aprofitaren el triomf futbolístic per fer una exhibició de força sota la mirada passiva de la Guàrdia Urbana i els mossos d'esquadra. El comunicat de la FAVB també protesta que 'van passar cinc dies abans que es fes públic l'accident que va patir el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona i que la nota oficial de l’ajuntament no reconeixia alteracions ni aldarulls quan els bombers van haver de fer 80 sortides'. Durant els incidents, el cap de la policia municipal de la ciutat, Xavier Vilaró, quedà ferit de gravetat i poques hores després hagueren d’extirpar-li la melsa. Els mossos d'esquadra investiguen les causes de la lesió, ja que sembla que hauria estat una pilota disparada pels agents de la policia de la Generalitat. Així ho han confirmat diversos testimonis a VilaWeb. La nit dels fets Mossos i Guàrdia Urbana havien previst un desplegament conjunt per de la celebració pels seguidors espanyols de la victòria de la seva selecció. Al final, va derivar en importants incidents amb crema de contenidors, destrosses en un autobús i constants agressions als automobilistes que no celebraven la victòria d'Espanya. Durant dues hores la policia no va fer res per a controlar els incidents, en els quals hi havia involucrats força militants d'extrema dreta amb banderes espanyoles, franquistes i nazis. Finalment la Brigada Mòbil dels Mossos d'Esquadra va intervenir fent unes càrregues contundents.

www.HistoCat.cat

La ponència del PSOE ignora les esmenes del PSC sobre autodeterminació i grup propi a Madrid

2008-07-06T11:43:00.000+02:00

DIRECTE.CAT - 04.07.2008

Només incorpora referències al federalisme i la llengua

El PSOE no inclourà a la ponència marc del seu 37è Congrés federal, que se celebrarà aquest cap de setmana, les esmenes presentades per militants del PSC a favor de reconèixer el dret d'autodeterminació i instant el PSC a disposar d'un grup propi a Madrid. Per contra, si que s'han acceptat esmenes catalanes en favor d'un model federal de l'Estat. Els socialistes preveuen que la ponència final inclogui 'un paràgraf sencer sobre federalisme, el desplegament dels estatuts i el sistema de finançament'. El document també farà referència a la reforma del Senat.

'S'intentarà que a la ponència hi hagin temes més polítics', han afirmat altres fonts consultades. Aquestes fonts esperen que 'al document de la ponència marc apareguin les aspiracions del PSC'. En aquest sentit, han manifestat que això es veurà en el model federal i alguna referència en defensa de la pluralitat lingüística de Catalunya'. De fet, també s'inclourà alguna referència a la llengua. Això coincideix amb la irrupció del 'Manifest per la llengua comuna', en referència al castellà. 'Hi ha hagut una bona feina per part de la delegació dels socialistes' encapçalada per Daniel Fernández 'per assegurar que les esmenes del PSC s'incloguin amb la ponència marc del PSOE', han destacat aquestes mateixes fonts.

En el mateix congrés i amb tota probabilitat, el viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, serà escollit com a membre de l'executiva del PSOE. El portaveu del PSC substituirà així el primer secretari dels socialistes catalans i president de la Generalitat, José Montilla, i serà acompanyat per l'actual ministre de Defensa, Carme Chacón. Altres noms que havien sonat per entrar a l'executiva del PSOE han estat José Zaragoza i Daniel Fernández. Fonts consultades han defensat la presència d'Iceta a la direcció del PSOE en un moment important per Catalunya amb el desplegament de l'Estatut i del sistema de finançament.

El PSC va presentar les seves 74 esmenes a la ponència marc del 37è Congrés federal del PSOE. Els socialistes catalans van explicar la seva intenció d'incidir en aquesta ponència en la idea que 'la tradició federal del PSOE ha estat i ha de seguir sent' el seu 'més valuós patrimoni per continuar aprofundint en una articulació federal de l'Estat'.

En algunes de les esmenes, el PSC reclama incloure referències al model federal. Per exemple, assenyala que 'el pacte federal és l'expressió més genuïna del reconeixement de la sobirania popular de la que emana la legitimitat institucional'.

En un altre paràgraf reclama incloure la frase: 'L'ideal federal ha de guiar el desenvolupament de l'Estat autonòmic'. En aquesta línia, insta als socialistes a aprofundir en les 'eines d'articulació federal', especialment 'en la reforma del Senat perquè sigui possible el diàleg territorial permanent que sigui propi de qualsevol estat de tipus federal en el món'. Les fonts consultades també han explicat que a la ponència es farà referència a la reforma del Senat.

www.HistoCat.cat

El TSJC ordena l'aplicació de la tercera hora d'espanyol a Primària a partir del curs vinent

2008-07-06T11:42:00.000+02:00

VILAWEB - DIVENDRES, 04/07/2008

És una mesura cautelar del tribunal mentre no hi hagi un pronunciament a fons

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat a la conselleria d'Educació que a partir del mes de setembre les escoles de primària apliquin la tercera hora d'espanyol, atenent un recurs presentat per Conviviencia Cívica Catalana. La decisió judicial és una mesura cautelar però no pas un pronunciament sobre el fons de la qüestió. Ara bé, exigeix el compliment de la normativa mentre no hi hagi una decisió en ferm sobre el recurs.

Fa un mes el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) va publicar una ordre que endarreria un any l'aplicació de la tercera hora. Aleshores, les escoles tenien fins al juny del 2009 per presentar el projecte lingüístic, ja que el departament havia donat llibertat als centres per decidir com s'impartia aquesta tercera hora.

Ara el tribunal ha requerit a Educació que adopti les mesures necessàries per garantir que a partir del curs vinent que s'imparteixin 655 hores d'espanyol.

www.HistoCat.cat

Espanya renuncia a jugar Campionat del Món sub-23 de Bitlles per no coincidir amb Catalunya

2008-07-06T11:40:00.000+02:00

Extret del http://www.racocatala.cat
Dilluns, 30 de juny de 2008
Informa: Guillem

La Federació Espanyola de 'Bolos' (FeBolos) ha decidit retirar el seu equip del proper Campionat del Món sub-23 de Bitlles per evitar coincidir amb la selecció catalana d'aquest mateix esport, que compta amb el reconeixement oficial internacional, un reconeixement que a més a més va ser avalat pel Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS-CAS) de Lausanne (Suïssa), en una decisió que ja vam avançar que seria un precedent important per al futur de les seleccions catalanes.

Aquest torneig, que compta també amb el reconeixement oficial del Comitè Olímpic Internacional, començarà el proper 18 de juliol a Orlando (Estats Units), on hi desfilaran desenes de seleccions, cadascuna amb la seva bandera. La catalana, evidentment, amb la senyera. I és que la Federació Catalana de Bitlles i Bowling va ser reconeguda per la Federació Internacional de Bowling (FIQ) l'estiu passat com a membre de ple dret d'aquesta entitat. Pocs mesos després la Federació Espanyola impugnava el reconeixement al TAS, amb un escrit basat en l'ordenament jurídic espanyol, però l'abril d'enguany aquest desestimava la petició i confirmava que la Catalana és membre de ple dret de la FIQ. Abans, havia recorregut també l'admissió a la mateixa FIQ, petició que també li va ser denegada.

Ara per tant la Federació Catalana enviarà un combinat dels seus clubs al Campionat del Món sub-23 de Bitlles, tal i com farà també la resta de seleccions que s'hi han classificat. De fet poques setmanes després d'aquest torneig sub-23, Catalunya participarà també al Campionat del Món absolut de Bitlles. A Espanya la preocupació pel tema és més important de la que sembla. Perquè la Federació Internacional de Bowling (FIQ) està reconeguda pel COI, i per tant compta amb un "extra" de legitimitat, a nivell d'ordenament jurídic internacional, amb què no compten els partits de la selecció catalana de Futbol Sala, Futbol Australià, Korfball o fins i tot el cas de l'Hoquei sobre Patins, modalitats esportives totes elles encara no reconegudes pel Comitè Olímpic Internacional.

Tenint en compte tot això i per evitar un enfrontament entre Catalunya i Espanya, la Federació Espanyola ha decidit retirar el seu propi equip d'aquest torneig, una acció que ja va anunciar que faria en totes i cadascuna de les competicions on puguessin coincidir Catalunya i Espanya. De fet les diferències entre la Federació Catalana i l'Espanyola de Bitlles són abismals: la primera ha fet un gran esforç per situar Barcelona i Catalunya com a un dels focus europeus d'aquest esport -molt jugat arreu del món, però molt poc a l'Estat espanyol-, i compta amb clubs i jugadors en moltes modalitats. En canvi la segona acull disciplines de les bitlles jugades només a nivell territorial espanyol (bolo leonés, pasabolo, bolo burgués), i a més a més no disposa d'una federació pròpia només de Bowling, per ordres del Consejo Superior de Deportes (CSD), de manera que la FeBolos no té ni entrenadors, ni excessius jugadors, ni joves promeses, ni en general cap mena d'infraestructura esportiva potent.

Un cas similar es va produir al 2005, quan la Federació Internacional de Bitlles (FIQ) va reconèixer la Federació de Gibraltar. El CSD va retirar immediatament els equips espanyols de totes les competicions on hi participava Gibraltar, i els va prohibir jugar-hi mentre hi fos present. Posteriorment, però, va retirar la prohibició, i en l'actualitat la selecció espanyola participa en competicions on també hi és Gibraltar.

L'escletxa, doncs, per a les federacions catalanes és evident. La decisió del TAS ha creat un precedent jurídic esportiu internacional de conseqüències importantíssimes, i alguns mitjans de comunicació espanyols, com El Mundo, ja afirmen resignadament que "és qüestió de temps" que altres federacions esportives catalanes segueixin les passes de la Federació Catalana de Bitlles i assoleixin reconeixement internacional.

www.HistoCat.cat

Els vàndals van ser una gent civilitzada

2008-06-30T10:05:00.001+02:00

ENTREVISTA AMB TERRY JONES, ESCRIPTOR - PUBLICA 'ROMA Y LOS BÁRBAROS. UNA HISTORIA ALTERNATIVA'

L'interès de Terry Jones per capgirar la història no es va esgotar amb les pel.lí- cules de Monty Python que va dirigir (Los caballeros de la mesa cuadrada, La vida de Brian i El sentido de la vida). Jones va abandonar els estudis de Literatura Medieval a Oxford quan es va dedicar a l'espectacle però, després de tancar la seva etapa com a comediant, ha escrit llibres d'història i infantils i ha dirigit sèries de la BBC com Els bàrbars, de la qual va sorgir un llibre, Roma y los bárbaros. Una historia alternativa, escrit amb Alan Ereira, que l'editorial Crítica publica ara a Espanya. Un llibre alhora gamberro i documentat. A La vida de Brian, els militants del Front Popular de Judea (¿o era el Front Jueu Popular?) es preguntaven: "A part del clavegueram, la medicina, l'educació, el vi, l'ordre pú- blic, el regadiu, les carreteres, l'aigua corrent i la salut pública, ¿què han fet per nosaltres els romans?". Jones, que ha respost a una entrevista per correu electrònic, s'esmena ara a si mateix: res d'això va ser mèrit dels romans.

--Canviem els termes: a part de crucifixions massives, esclavitud, genocidi, convertir la mort en un festival, ¿alguna cosa bé devien fer els romans pels que van conquistar?
--Bé, suposo que alguna cosa bona van fer. Per començar, van permetre que la gent mantingués les seves religions. Però van ser explotadors i colonialistes i només veien els altres pobles en funció de què en podien treure. I crec que els problemes van augmentar quan els romans van adoptar el cristianisme.
--¿Roma va imperar perquè va ser una màquina de matar o per la superior organització, lleis i cultura?
--Potser el factor més important va ser que l'Exèrcit romà era professional i era capaç de mantenir-se sobre el camp de batalla tot l'any. No necessitava sortir corrent cap a casa per sumar-se a la collita. Probablement la seva habilitat organitzativa hi va ajudar. I també hi havia l'intens desig entre els no romans de sumar-se al superpoder. Igual com passa avui amb els Estats Units.
--Vostè argumenta que la majoria de pobles anomenats bàrbars, tant a Orient com a Occident, van arribar a nivells culturals més elevats del que creiem, però que la història va falsificar el passat.
--La història va ser escrita en llatí pels romans o pels seus admiradors. En realitat és interessant fins a quin punt els escriptors romans eren crítics amb la seva pròpia civilització. Però els seus admiradors, en canvi, no tenien aquesta mena de dubtes.
--Igualitaris, pacifistes si no els molestaves, protofeministes... ¿No ha pintat un retrat idíl.lic dels pobles celtes i germànics?
--Sí, és probable que, en l'intent de rectificar la balança, hàgim exagerat el costat positiu dels bàrbars. Però no m'importa després de les pallisses que s'han endut en 2.000 anys d'història.
--Diu que no hi ha expressions més injustes que vàndal o vandalisme.
--Els vàndals van ser una gent particularment civilitzada. Al cap i a la fi, van ser ells els que van acabar amb els gladiadors com un esport públic, no els cristians.
--Una de les afirmacions més xocants del seu llibre és que, malgrat la reputació dels romans com a enginyers, van frustrar una incipient revolució tecnològica grega. ¿Va ser culpa de Roma o de l'esclavisme generalitzat en l'antiguitat?
--Pot haver estat una combinació del sistema esclavista i del fet que els romans simplement no estaven interessats en la ciència teòrica. Tendien a concentrar-se en la política, la retòrica i el poder.
--Afirma que els pares d'Europa són els bàrbars. ¿No som, doncs, fills de Roma?
--Bé, som fills dels bàrbars i del sistema romà, suposo.
--Entén que a l'antiga Bàrcino, a la vora del Mare Nostrum, tinguem tendència a veure els romans com nosaltres i els bàrbars com ells.
--És precisament la idea de nosaltres i ells la que intentem trencar.
--Un pot pensar que el cristianisme, al cap i a la fi, va fer alguna cosa per transformar una cultura que menyspreava la vida. Però vostè no és gaire contemporitzador amb el catolicisme en el món antic.
--Per descomptat que no. Els papes van mantenir els combats de gladiadors. També és just dir que van ser els romans cristians els que van destruir l'herència clàssica, precisament perquè era pagana i no mereixia ser preservada. La major part de l'antiga Roma va ser derruïda per construir-hi esglésies.

ERNEST ALÓS - El Periodico

www.HistoCat.cat

L´artesania rural, de la Garrotxa al Vallespir

2008-06-30T10:04:00.000+02:00

diaridegirona.cat - 26/06/08

La regeneració del món rural, el desenvolupament integral de l'artesania i el foment de les microeconomies locals són els tres principals eixos de Transruralia, un programa de cooperació territorial entre la Garrotxa i la zona de Vallespir de la Catalunya Nord valorat en 21 milions d'euros. ACN/DDG Al capdavant d'aquesta iniciativa, que es presentarà a la convocatòria de Cooperació Territorial Espanya-França-Andorra, figura Riudaura. La seva alcaldessa, Eulàlia Massana, ha assegurat que està pensada per 'enfortir' el gremi dels artesans. El projecte, que es preveu allargar fins a l'any 2012, comença amb la construcció d'un edifici a Riudaura que acollirà tallers.

Aquest projecte pretén unir esforços entre dues zones que, a pesar d'estar separades per una frontera, pateixen una problemàtica comuna, com és la marxa dels joves de municipis rurals cap a les grans ciutats o la pèrdua d'una identitat pròpia. Transruralia neix amb l'objectiu de fomentar i revaloritzar la cultura artesanal, popular i tradicional d'aquestes terres, a través de la recerca de noves estratègies de promoció, difusió, estudi i venda dels productes artesanals d'ambdues comarques, com podria ser per exemple la creació d'una marca conjunta.

D'aquesta manera, els artesans d'ambdós territoris intercanviaran experiències a través de tallers i fires i es buscaran estratègies comunes per tal de 'donar una empenta' al sector de l'artesania. Segons paraules de l'alcaldessa de Riudaura, Eulàlia Massana, aquest projecte va més enllà de la recuperació d'oficis antics, ja que el que es planteja és aconseguir que pobles rurals que ara mateix no poden viure d'aquestes activitats, per la falta d'espais i mitjans, ho pugin fer.

En el cas de Riudaura, s'ha creat l'Associació Multidisciplinar del Foment de les Arts que pretén acollir tots els artesans de la comarca i des de l'Ajuntament s'està treballant en la compra d'un terreny d'1,5 hectàrees a l'entrada de la població on es construirà un edifici de nova planta que inicialment acolliria entre quatre i sis tallers. En ells, s'elaboraran i vendran els productes que s'estan fent a aquesta població, com són joguines de fusta, figures de pessebre o escultures. Aquesta associació treballarà de forma molt estreta amb la seva homòloga de la Catalunya Nord, l'anomenada Associació Palalda Ara i Sempre amb més de seixanta membres adherits.

El projecte també compta amb el suport del Cercle de Cultura Tradicional i Popular Marboleny i l'ajuntament d'Amelie-lesBains-Palalda-Montalba de la zona de Vallespir com a socis. El seu alcalde i vicepresident del Consell General dels Pirineus Orientals, Alexandre Reynal, ha subratllat la importància d'aquesta iniciativa no només en la seva vessant econòmica sinó també per 'reactivar' i estimular la 'fraternitat' entre els dos pobles que tenen molt en comú.

Per la seva banda, el director general d'Administració Local del Departament de Governació i Administracions Públiques de la Generalitat, Carles Bassaganya, ha donat ple suport al projecte al considerar que no només promou 'llaços' en el món local d'ambdós territoris que fan 'més permeable la frontera' sinó que a més aporta 'contingut econòmic i cultural'.

El pressupost necessari per a dur a terme el projecte és de 21 milions d'euros i es desenvoluparia en un total de quatre fases fins a l'any 2012. Ara cal esperar, però, que s'aprovi en la convocatòria de Cooperació Territorial Espanya-França-Andorra que va començar el 4 d'abril passat però que restarà oberta en els pròxims set anys.

www.HistoCat.cat

Historiadores y teólogos afirman que san Pablo estuvo en Tarragona

2008-06-22T18:44:00.002+02:00

La llegada del apóstol a la antigua Tarraco se produjo tras ser exiliado

20/06/2008 - Tarragona. (EFE) - Los 31 teólogos e historiadores de Europa y América que participan en el congreso 'Pablo, Fructuoso y el Cristianismo Primitivo' que se celebra en Tarragona han concluido que hay pruebas históricas para afirmar que el apóstol san Pablo visitó la Tarraco romana.

En el congreso, que se celebra hasta mañana, expertos de Francia, Alemania, Italia, Suiza, Inglaterra, Estados Unidos, Rumanía y España han analizado los textos históricos para intentar averiguar si san Pablo estuvo en Tarragona.

"Una de las claves" para dilucidar la cuestión es la ley penal romana, ya que, según la legislación imperial, el César podía sentenciar a un acusado a la pena del exilio mediante la fórmula de la deportatio (deportación) o de la relegatio (relegación), han explicado los expertos reunidos en Tarragona. "En cualquier caso, la persona exiliada perdía sus bienes y, si era ciudadano romano, podía perder igualmente su ciudadanía", han subrayado los historiadores.

Precisamente, la primera carta de Climent, que es la fuente más antigua sobre un viaje de Pablo "al límite de occidente", es decir, a Hispania, afirma que el apóstol fue exiliado, y otras fuentes de los siglos I y II (segunda carta de Timoteo, Actas de Pedro y Canon de Muratorio) "se limitan a sugerir o a afirmar directamente que Pablo visitó Hispania".

"Los precedentes de los dos hijos de Herodes, Arquelao y Antipes, que fueron exiliados a la Galia y a Hispania, apoyan la posibilidad de que Pablo fuera igualmente condenado al exilio en un lugar de las provincias hispánicas", han explicado los historiadores.

En este sentido, la Tarraco romana, por su condición de capital de provincia y de ciudad comercial y administrativa, y por el hecho de ser el puerto natural de enlace de Hispania con Roma "tiene muchas posibilidades de ser el lugar donde Pablo fue enviado al exilio", han consensuado los teólogos y historiadores participantes en el congreso.

El profesor Rainer Riesner (Universidad de Dortmund, Alemania) resume así el consenso logrado: "Es muy probable que Pablo fuera a Hispania al final de su vida y es posible que Tarragona fuera el lugar de su estancia, dado que es la ciudad que tiene más elementos a su favor. Otros lugares de Hispania son mucho más hipotéticos".

Este congreso se engloba dentro del año jubilar dedicado a la memoria de los santos mártires fructuosos asesinados en el anfiteatro romano de Tarraco el 21 de enero de 259, y de la celebración del año jubilar de san Pablo, que empezará el próximo 28 de junio, ambos proclamados por el Papa Benedicto XVI.

La Vanguardia 20-06-2008

http://xpoferens.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

Acadèmia francesa = acadèmia corcada

2008-06-22T18:42:00.000+02:00

12 juin 2008 : déclaration de l’Académie française

(Cette déclaration a été votée à l'unanimité par les membres de l'Académie française dans sa séance du 12 juin 2008).

Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France. Par un juste retour, notre Constitution a, dans son article 2, reconnu cette évidence : « La langue de la République est le français ».

Or, le 22 mai dernier, les députés ont voté un texte dont les conséquences portent atteinte à l’identité nationale. Ils ont souhaité que soit ajoutée dans la Constitution, à l’article 1er, dont la première phrase commence par les mots : « La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale », une phrase terminale : « Les langues régionales appartiennent à son patrimoine ».

Les langues régionales appartiennent à notre patrimoine culturel et social. Qui en doute ? Elles expriment des réalités et des sensibilités qui participent à la richesse de notre Nation. Mais pourquoi cette apparition soudaine dans la Constitution ?

Le droit ne décrit pas, il engage. Surtout lorsqu’il s’agit du droit des droits, la Constitution.

Au surplus, il nous paraît que placer les langues régionales de France avant la langue de la République est un défi à la simple logique, un déni de la République, une confusion du principe constitutif de la Nation et de l’objet d'une politique.

Les conséquences du texte voté par l'Assemblée sont graves. Elles mettent en cause, notamment, l’accès égal de tous à l'Administration et à la Justice. L'Académie française, qui a reçu le mandat de veiller à la langue française dans son usage et son rayonnement, en appelle à la Représentation nationale. Elle demande le retrait de ce texte dont les excellentes intentions peuvent et doivent s'exprimer ailleurs, mais qui n'a pas sa place dans la Constitution.

www.HistoCat.cat

El verger perdut

2008-06-22T18:40:00.001+02:00

El Periódico, 16/6/2008

Un assaig investiga la proliferació de jardins i horts urbans a BCN al llarg dels segles XVII i XVIII

ROSARIO FONTOVA - BARCELONA

Al segle XVII, al maig, Barcelona feia olor d'eglantina i d'espígol i romaní. A la ciutat emmurallada hi florien els jardins de convents i cases senyorials i els horts urbans que donaven fruites carnoses i una gran varietat d'hortalisses. Hi havia ni més ni menys que 42 tipus de tulipes de noms tan evocadors com els de La reyna de Ungria, La hermosa letja, Francesa gallarda o El sangriento Roldán, segons un antic manuscrit del 1703 localitzat per l'historiador Albert García Espuche a l'Arxiu Històric.

L'historiador dirigeix una nova col.lecció de llibres sobre la Barcelona del 1700 que edita el Museu d'Història amb l'epígraf La ciutat del Born i l'objectiu d'estimular la investigació al voltant de les restes del barri trobades al subsòl de l'antic mercat. El primer títol de la col.lecció, Jardins, jardineria i botànica, se centra precisament en els espais verds de la ciutat i en els científics que es dedicaven a divulgar coneixements sobre plantes i tubercles. El mateix García Espuche, amb Montse Rivero, Josep Maria Montserrat i Neus Ibáñez, és coautor del llibre, que es presenta dimecres al jardí de la Casa d'Ignacio Puig (Boqueria, 10).

Dinamisme

La proporció d'espais verds a Barcelona era enorme, no només a Ciutat Vella sinó també a bona part del que es va eliminar quan es va construir la Ciutadella, al barri de la Fussina, per exemple. "Hi havia jardins molt bonics també al sud del Raval i hortes on la gent podia passejar", explica García Espuche. Tot i que ja no queda cap d'aquells vergers del set-cents, encara s'hi conserven alguns jardins aeris, que quedaven a l'altura de la sala principal de la casa i no es podien veure des del carrer.

L'historiador desmenteix amb fermesa la llegenda que Barcelona estava sumida en una profunda crisi, "en un moment de decadència i foscor". En canvi, García Espuche assenyala que "la societat urbana era molt dinàmica i estava molt ben relacionada, amb una vida cultural intensa". Per exemple, a l'Acadèmia dels Desconfiats, Pablo Ignacio de Dalmases havia reunit una biblioteca formada per 7.000 volums en diversos idiomes.

També hi havia horts urbans que eren de les mateixes dimensions. El llibre es refereix al que tenia el noble Josep de Borja Lansol al carrer Nou, un paradís fruiter amb centenars de tarongers, pomeres, figueres, pereres, pruneres i codonys. En aquests horts també s'hi feia la bugada i s'estenia la roba. Hi havia fonts per refrescar l'ambient i bancs amb estampes i sanefes de ceràmica per passar l'estona o conversar amb les visites. Un plafó del Museu de Ceràmica mostra un jardí amb templets i sortidors on s'hi celebra una elegant xocolatada.

En el llibre hi apareixen personatges de gran envergadura com els botànics Jaume Salvador --la seva apotecaria era una espècie d'acadèmia per a metges i cirurgians-- i el seu fill Joan, el gabinet d'història natural del qual s'exposa a l'Institut Botànic. Els Salvador tenien un jardí botànic a Sant Joan Despí que ha arribat als nostres dies i que devia ser un camp d'experimentació. Els botànics tenien un herbari format per més de 4.000 espècimens, alguns completament extingits.

El manuscrit trobat per García Espuche es titula Cultura de jardins per governar perfetament las flors, arbres y plantas per la Constellació de Barcelona, i és una delícia per als amants de les plantes. Recomana plantar "fabas primarencas y pèsols per Sant Francesch" i "las mungetas per la Semana Santa". L'autor anònim dóna instruccions per traçar camins de sorra i posar les flors segons els colors. Coneix les aromes i l'època de floració dels clavells, l'angèlica, l'orenga, la menta i el boix. I fins i tot ofereix receptes per curar el carbuncle a base de barrejar encens i cendra que es maceren en saliva masculina i herba penedella. Llegint les seves aromàtiques recomanacions, es desperta l'olfacte atrofiat per la contaminació.

www.HistoCat.cat

El sisè curs d'arqueologia de Castell centrarà les excavacions a l'acròpoli del poblat ibèric

2008-06-16T09:40:00.001+02:00

EL PUNT - L.P.. Palamós

El Museu d'Arqueologia de Catalunya-Empúries organitza aquest any una nova edició del Curs d'Iniciació a l'Arqueologia Ibèrica de Castell, a Palamós. La sisena edició del curs tindrà lloc entre el 6 i el 20 de setembre. Es tracta d'un curs que s'ha anat realitzant des del 2003, destinat a totes aquelles persones que tinguin interès per l'arqueologia i que vulguin conèixer de prop com funciona una excavació arqueològica. Per participar-hi cal ser major d'edat i no cal ser arqueòleg. Es faran pràctiques arqueològiques al jaciment als matins. A les tardes s'han programat una sèrie de conferències i de visites a diferents museus i altres punts d'interès de l'Empordà.
Les excavacions se centraran a la zona de l'acròpoli del poblat amb l'objectiu de finalitzar la investigació en aquest sector del jaciment, on, segurament, hi hauria un temple o santuari del poblat indiget. El curs compta amb la col·laboració del Museu de la Pesca de Palamós i és patrocinat, com en les edicions anteriors, pel Mas de Castell segons el conveni de mecenatge que es va signar el passat dia 27 de maig a la direcció general del Patrimoni Cultural de la Generalitat.

INSCRIPCIONS
El període de preinscripció al Curs d'Iniciació a l'Arqueologia Ibèrica de Castell estarà obert fins al dia 1 de juliol i les sol·licituds s'han d'adreçar al Museu d'Arqueologia de Catalunya-Empúries. Per obtenir més informació sobre aquest curs i sobre altres activitats que es realitzen al poblat ibèric de Castell es pot consultar la plana web del Museu d'Arqueologia de Catalunya (www.mac.cat) o trucar al telèfon 972 77 02 08.

www.HistoCat.cat

Escriptors catalans, bascos i gallecs constitueixen avui a Poblet la Federació Galeusca

2008-06-16T09:36:00.000+02:00

EL PUNT. Vimbodí i Poblet

Les associacions d'escriptors en català, basc i gallec constituiran la Federació Galeusca, amb l'objectiu que els escriptors en les tres llengües minoritzades de l'Estat espanyol tinguin un instrument legal per defensar la seva professió. L'acte tindrà lloc avui, a les dotze del matí, a la sala del Patronat Tarradellas (Palau de l'Abat) del monestir de Poblet, i comptarà amb les intervencions de reconeguts escriptors catalans, gallecs i bascos.
La professionalització dels escriptors en llengua catalana és un dels problemes més greus a què s'ha d'enfrontar el sector, malgrat la millora en el procés de normalització lingüística de la literatura en els últims 25 anys. Actualment, només un 5% dels escriptors en llengua catalana poden viure exclusivament d'escriure, segons l'estudi Escriure en català: estat de la professionalització, elaborat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En vista d'aquest panorama, creen la Federació Galeusca amb l'objectiu que la col·laboració entre les tres associacions tingui un instrument jurídic de coordinació i acció conjunta.

www.HistoCat.cat

El govern valencià reconeix a contracor el nom de «català» per al valencià

2008-06-16T09:35:00.000+02:00

El Punt, diumenge, 15 de juny de 2008

DANIEL LUJÁN.

El Diari Oficial de la Comunitat Valenciana (DOCV) ha publicat finalment l'article 2.k) de l'estatut de la Universitat d'Alacant que havia estat censurat pel Consell Executiu valencià. El consell havia aprovat l'estatut el 2004 després d'haver-hi suprimit la part que feia referència a la llengua catalana. Posteriorment, la universitat va interposar un recurs contenciós administratiu davant del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) del País Valencià, que va considerar el recurs interposat. El 15 d'abril del 2008 el DOCV publicava finalment el sentit de la sentència del TSJ, però no el text original. El tribunal aleshores va requerir l'aprovació i la publicació en el DOCV del text de l'article 2.k) de l'estatut, que diu que la Universitat d'Alacant ha de «potenciar el coneixement i l'ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, valencià segons l'Estatut d'Autonomia, acadèmicament català, atenent a la seua consolidació i plena normalització en tota la vida universitària.» Ho signen Alejandro Font de Mora, conseller d'Educació, i Francisco Camps, president de la Generalitat.
"ÉS UNA CORTINA DE FUM - Josep Forcadell, cap del secretariat de promoció del valencià de la Universitat d'Alacant, considera que «la polèmica sobre el nom de la llengua és una cortina de fum perquè passi desapercebuda la situació gravíssima de la llengua catalana a l'ensenyament». A Alacant, per exemple, de 54 centres públics d'ensenyament infantil només 10 ofereixen línia de català, i als centres privats la proporció és de 32 contra 1. La situació, explica Forcadell, és més precària al batxillerat: «Al sud de Benidorm, per exemple, no hi ha un sol centre de batxillerat que ensenye en valencià.» «L'actitud del PP –diu– respon sobretot a interessos electorals. Ha assumit el discurs lingüístic secessionista d'Unió Valenciana per menjar-se-li l'espai electoral. I ho ha aconseguit."
Maties Segura, del servei de llengües i terminologia de la Universitat Jaume I de Castelló –universitat que espera una resolució judicial en el mateix sentit en relació amb el seu estatut–, afirma que el govern «no ha acceptat la unitat de la llengua catalana més que per imperatiu legal». «Si prevaricar és mancar a l'obligació del càrrec que s'exerceix, què és sinó açò el sistemàtic incompliment pel govern valencià de les resolucions judicials en matèria lingüística?», es demana.

www.HistoCat.cat

El dietari del bisbe que va aconseguir les obres que reclama Barbastre es publicarà al setembre

2008-06-16T09:34:00.000+02:00

El llibre recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari, escrit a mà per Josep Messeguer fa més de cent anys.

El dietari del bisbe que va aconseguir les obres que reclama Barbastre es publicarà al setembre.

Pagès Editors publicarà el llibre, on es detalla com es van aconseguir les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l'intercanvi.

El dietari personal del bisbe de Lleida entre 1876 i 1891, Josep Messeguer, en què detalla en primera persona com va aconseguir les obres de la col·lecció del Museu Diocesà, part de les quals reclama la diòcesi de Barbastre, es publiqués el mes de setembre vinent. El director de l'editorial Pagès Editors, Lluís Pagès, ha explicat que el llibre recollirà una transcripció totalment fidedigna del dietari del bisbe, escrit a mà per Messeguer fa més de cent anys.

Pagès ha indicat que "s'ha hagut de transcriure perquè la lletra del bisbe és molt difícil de llegir, i hem tardat molt a fer aquest procés, però no hem canviat ni una coma perquè no ens puguin acusar d'haver fet interpretacions del text". L'editor concreta, en aquest sentit, que en el dietari el bisbe Messeguer explica com va aconseguir una a una les peces que conformen la col·lecció del Museu Diocesà de Lleida, per mitjà de la compra o de l'intercanvi. "Es tracta d'un llibre que llançarà molta llum sobre la polèmica quant a la propietat de les obres", ha assegurat avui Pagès.

El text anirà acompanyat de fotografies aportades pel bisbat de Lleida del museu que va crear Josep Messeguer amb les peces d'art sacre. Pagès ha dit que la transcripció del dietari la realitzen la conservadora Carmen Bernabé i l'historiador Isidre Puig, i que va ser el bisbe emèrit de Lleida, Francesc Xavier Ciuraneta, qui va cedir el dietari de Messeguer a petició de l'editor.

FONT : avui
http://xpoferens.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

El nomenclàtor de l'ajuntament i la seva disbauxa II (Miserables explicacions)

2008-06-08T12:57:00.002+02:00

A tenor de l'anterior articlet publicat en aquest bloc, sobre el carrer del Poeta Cabanyes, us faig ara algunes referències més d'altres carrers de la ciutat, prcisament de la mateixa zona (el Poble Sec), i en el que el web de l'ajuntament ens explica el següent:

Carrer de Margarit
Josep Margarit i de Biure (Castell d'Empordà, Baix Empordà 1602 - Perpinyà, Rosselló 1685). Militar i polític. Mestre de camp de Vilafranca. Contrari a Felip IV de Castella, fou governador de Catalunya i ambaixador de la Generalitat a París. Lluità contra les forces del marquès de Los Vélez en la defensa de Barcelona (1641). El nom s'atorgà al carrer simultàniament amb els de Cabanyes, Radas i Tapioles (tots ells al Poble-sec), herois catalans, amb Pau Claris, Fontanella i Tamarit, a la guerra dels Segadors.

Plaça del General Moragues
Josep Moragues i Sobrevia, signava Mas (Sant Hilari Sacalm, Selva 1669 - Barcelona 1715). Militar. Governador de la Seu d'Urgell. Al servei del rei arxiduc Carles III. Pres i executat pels filipistes, el seu cap fou exhibit al Portal de Mar de Barcelona fins al 1727.

Carrer de Villarroel
Antoni de Villarroel i Peláez (Barcelona 1656 - Segòvia 1742). Comandant suprem de les forces catalanes defensores de Barcelona el 1714.

Altres preguntes que ens podem fer: L'aportació d'aquests personatges a la nostra història es tan imfima que no mereix alguna explicació millor?, no mereixen aquests carrers portar també el nom del protagonista i no solament el cognom a fi de no confondre'l amb ningú altre? No serà pas això una feina per fer-nos oblidar algunes coses?

www.HistoCat.cat

El nomenclàtor de l'ajuntament i la seva disbauxa (El carrer del Poeta Cabanyes)

2008-06-08T12:49:00.002+02:00

Només cal fer una ullada al nomenclàtor de l'ajuntament de Barcelona (www.bcn.cat) i veure com la ocultació de personatges històrics o fets importants de la nostra història, son sistemàticament anorejats. Aquest es per exemple, el cas sagnant del carrer "Poeta Cabanyes", on l'Ajuntament ens diu literalment:

"Manuel de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, Garraf 1808 - 1833). Poeta preromàntic. El carrer correspon, això no obstant, a Francesc Cabanyes, capità d'una companyia de miquelets que formà part de les tropes catalanes que el 26 de gener de 1641 aconseguiren la victòria de Montjuïc sobre l'exèrcit castellà. El qualificatiu "poeta" s'afegí al nom del "carrer de Cabanyes" l'any 1949, de manera que es va substituir el patriota català que era homenatjat des del segle XIX pel poeta abans esmentat."

Jo hem pregunto doncs: A que estem esperan per rectificar aquest agravi realitzat durant l'època franquista?
www.HistoCat.cat

Els Mossos d'Esquadra s'incorporen a la Catalunya Nord

2008-06-01T01:13:00.001+02:00

Treballaran en el Centre de Coordinació Policial i Duanera del Pertús
Vilaweb 01/06/08

Els Mossos d'Esquadra han ingressat al Centre de Coordinació Policial i Duanera (CCPD) del Pertús, a la Catalunya Nord. D'ara endavant, nou mossos treballaran en el CCPD, ubicat en un edifici a dos quilòmetres de la frontera, juntament amb la Gendarmeria, la Policia Nacional Francesa, el Cos Nacional de Policia, la Guàrdia Civil i els serveis de vigilància duanera francesa i espanyola.

El centre de policia transfronterera va ser creat arran dels acords europeus de Schengen de 1985 com un primer pas en la cooperació policíaca europea a les zones de frontera. D'aquesta manera, la policia de Catalunya assoleix un nou reconeixement en formar part d'un organisme de cooperació internacional com el CCPD, tot i que s'ha d'esperar a un eventual model judicial comú en l'Europa integrada.

Els Mossos d'Esquadra és el cos de policia més antic d'Europa. Va ser creat el 1719 arran de l'ordre del govern català. Des de 1980 compleix totes les missions de policia, seguretat pública, policia judicial, policia científica, unitats d'intervenció i socors a muntanya per tot el territori del Principat de Catalunya i a partir de 1994 ha anat assumint les funcions que exercia la Policía Nacional i la Guardia Civil espanyoles.

www.HistoCat.cat

La fal·làcia de la "nació espanyola" a la guerra del francès

2008-06-01T01:02:00.000+02:00

La caverna mediàtica esta aquesta setmana mangonejant la historia com sempre amb l’ocasió del 200 aniversari de la revolta del dos de maig a Madrid de 1808, arribant fins i tot el Cap de l’Estat, que potser hauria de conèixer millor la historia del seu pais a dir idioteses com "El 2 de mayo fue una toma de conciencia de identidad nacional".

La realitat es que el fet de que la població es revoltes contra els francesos, davant l’apatia dels borbons i la seva displicència amb Napoleó te poc a veure amb un suposat nacionalisme espanyol, i molt amb no voler un exercit invasor a casa (fos el que fos) que feia matances i va provocar una gran fam a la població.

Catalunya, no es posà a favor d’uns o d’altres, sinó que lluita contra l’invasor, fos qui fos. I no pel fet de que fos francès o liberal.

Ja en la guerra dels segadors, quan l’Olivares va atacar França desde Catalunya per provocar que els catalans recolzessin la
Unió d’armes, va poder comprovar que primer els catalans van organitzar-se militarment per lluitar contra els francesos per defensar el Rosselló, i desprès, van lluitar contra els espanyols als que van estomacar a la Batalla de Montjuïc del 26 de Gener de 1641.

Abans de l’invassió napoleònica, Catalunya tampoc havia perdut la seva consciència nacional, i a pesar de la submissió oficial a la nova monarquia, quan el 1789 es reuniren les Corts a Madrid per al jurament del príncep hereu Ferran, la representació catalana acudí com Diputació del Principat de Catalunya, malgrat la Generalitat estava abolida dença el decret de Nova Planta.

La Revolució Francesa fou, per a certs sectors de Catalunya, com un nou aire de llibertat. Quan França declarà la guerra a Espanya (1793), Catalunya organitzà la seva defensa contra els francesos, els quals van resultar derrotats.

La emergència de Napoleó Bonapart al encarregar al seu exèrcit a la conquesta d'Europa implicà de nou a Catalunya en una nova guerra de defensa, al cap de tretze anys del fi de la "Guerra Gran". Carles IV (1788-1808) va ser incapaç d’afrontar la situació i Napoleó aprofità hàbilment la debilitat del rei i l’inexperiencia de Ferran VII per a ampliar el seu imperi. La defensa del territori català estava motivada, en aquella època, per l’animadversió al invasor i per sentiments religiosos, mes que no pas per la defensa d’una suposada nació espanyola.

A mitjans de 1808 es constituí la Junta Superior del Principat, que organitzà de forma autònoma les forces militars de defensa.
El sis de Juliol de 1808, El rei d’Espanya Josep Bonapart, atorga una Constitució a Espanya, reunint a tal efecte un important nombre de gent principal espanyola a Baiona.

Napoleó aleshores intentà guanyar-se a Catalunya mitjançant l’oferiment d’una forma de autogovern independent de la corona de Josep Bonapart (1810), i estableix a Catalunya un ‘Govern de Catalunya’ i proclama oficial la llengua catalana, abolint el Decret de Nova Planta.

Per decret de Napoleó de 26 de gener de 1812, fins al final de la guerra el maig de 1814, el Principat va quedar incorporat a l'Imperi francès. Es va dividir el territori en quatre departaments a la francesa:Departament del Ter, capital Girona; Departament del Segre, capital Puigcerdà. Inclòs el Principat d'Andorra i exclosa la Vall d'Aran incorporada al departament de l'Alta Garona ; Departament de Montserrat, capital Barcelona, y el Departament de les Boques de l'Ebre, capital Lleida. Inclosos els municipis de Fraga i Mequinensa.

Però el Principat no acceptà l’ocupació francesa

El 18 de Març de 1812, s’aprova a Cadis, una altra Constitució espanyola, que proclama rei a Ferran VII, i que no inclou les reclamacions dels representants catalans.

La guerra del francès va acabar el 28 de Març de 1814, amb la retirada de les tropes franceses de Barcelona, i de tots els “pobles d’Espanya”, Catalunya va ser qui mes va patir els abusos i crims dels francesos.

I per acabar us obsequio amb algunes de les moltes frases de l’últim llibre de Francesc Ferrer Gironès, referents a aquest període:

“Avec l’instruction et les baïonettes nous établirons dans cette campagne la République Catalane”
Carta dels representants Milhaud i Soubrany desde Perpinyà al Gran Comité de Paris, 20-06-1794.

"Nostra Patria serà llibre i ditxosa, formarà sa constitució com li plaurà i disfrutarà de sos antichs privilegis. Viva la Llibertat, viva la Igualtat, viva la Germandat, vivan tots los estats Libres i vivan los bons patriotes."
Opuscle “Lo català”, 1794, editat al Baix Empordà seguint les orientacions del Gran Comité de la Salut Publica de Paris.

"Els catalans han promès a la Cort garantir llur pais i defensar-lo contra tota irupció hostil; pero el Gabinet de Madrid, que no ha oblidat el treball que li va costar desarmar els catalans, no ha estat tant impolític de tornar-los llurs armes: s’estimaria més veure’ls en poder dels francesos que no pas armats altra vegada”.
M. Leonce Pingaud.

“Les catalans en géneral sont zelés partisans de l’independance...”
General Guillem Filibert Duhesme.

“Els catalans porten un odi quasi igual [que els francesos] als espanyols."
Alban del Villeneuve, 1812

“A Catalunya les tropes imperials estaven sempre en penuria.....A Catalunya molta tropa, tanmateix atrinxerada, no era prou per a mantenir en ordre els habitants i a decantar-los de l’acostumat exercici de la guerra de partides, per a la qual, llur variat territori, s’els oferia favorablement arreu”.
Camillo Vacani, Storia delle campagne e degl’italiani in Spagna, dal 1808 al 1813.

Miquel Manubens
http://xpoferens.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

Marisa Azuara y la confusión sobre fray Boyl

2008-05-25T12:30:00.002+02:00

Del extraordinario rendimiento de la patata: a propósito de Marisa Azuara y su Christoval Colón…

Hace un tiempo, en el suplemento cultural de La Vanguardia, aparecía la crítica de una novela histórica al uso en la que unos personajes medievales, anteriores al descubrimiento de América, se sustentaban de patatas; “no más patatas”, clamaba el sufrido crítico literario, sin duda harto de tener que digerir novelas presuntamente históricas.

Muy a nuestro pesar hemos tenido que recordar aquella frase al leer el libro de Marisa Azuara, Cristóval Colón: Más allá de la leyenda. No quiero parecer ingrato. Lo sería a todas luces si olvidara que su autora dice reconocer mi “labor”. Tomémoslo por el lado de la benevolencia. Muchas gracias, Marisa. Pero, queramos o no, la verdad ha de estar por delante de la gratitud. Si algo nos parece erróneo, conviene aclararlo, venga de donde venga, aunque sea de la persona más benevolente y cortés del mundo.

No quiero entrar en la temática colombina. No sé fehacientemente dónde nació Colón, ni de dónde procedía su familia. Como desconocedor del tema, si tuviera que señalar necesariamente y sin escapatoria un lugar, marcaría la casilla de Génova, fiado en el parecer de eminentes historiadores. Por tanto, más allá del lugar común he de decir “no sé”. Y si alguien apunta a un origen catalán, balear, portugués, o sardo de manera medianamente sensata y bien argumentada, diré “tal vez”.

Por tanto, no me meto en el tema de Colón. Pero sí me meto y me entrometo en el tema de fray Bernardo Boyl. Sobre el personaje Boyl se había llegado, tras una cadena de errores y distorsiones, a cierto nivel de serenidad. Y aquí Marisa Azuara nos ha querido colar una patata, aunque sea una patata complementaria al guiso principal. No hay ningún documento conocido y publicado que acredite una procedencia sarda del Bernardo Boyl que fue con Colón a América en 1493. Ninguno. Ciertamente nada sabemos sobre su familia. El único documento claro que tenemos sobre su origen se refiere al Zaidín aragonés. El entorno catalanoaragonés de Boyl es claro, desde su pertenencia al clero ilerdense a su traducción del De religione de Isaac del latín al “aragonés”, pasando por su labor de secretario del arzobispo cesaraugustano y su amistad con Pedro Zapata. El registro de la Cancillería de Juan II en el que aparece la mención de Bernardo Boyl dice “evidentemente” lo que dice, no lo que Marisa Azuara le hace decir. No nos detenemos en la presunta grafía latina de Cerdeña como Çaydina (?); basta señalar que en los documentos de la época y más en el contexto en el que se expide el registrado, Cerdeña puede ser un reino o una isla, pero difícilmente se la identificará con un locus, denominación más propia de lo que hoy llamamos (nótese la etimología) una localidad.

En fin, si para lograr un Boyl sardo se quieren formular hipótesis problemáticas sobre la identificación de la localidad mencionada en el registro de la Cancillería de Juan II, háganse. Pero por el Monteserrate siciliano no paso. No, Marisa, no. A tenor de la documentación, no hay la menor duda razonable de que la ermita de la Santísima Trinidad habitada por Boyl era la del Montserrat catalán; Boyl no fue benedictino ni abad, pero sí superior del grupo de los ermitaños del Montserrat de Cataluña. En este aspecto la documentación es clarísima, por más que la escritora se empeñe en embrollarla. El mayor tubérculo está todavía por arrancar. Se trata del disparate de cambiar los condados de Rosellón y Cerdaña, pignorados por el rey Juan a Francia, por Rosellón y “Cerdeña”. Nos ahorramos cualquier comentario, aunque imaginamos la irritación de los lectores medianamente instruidos en historia cuando vean que se les cree susceptibles de tragar tal tomadura de pelo.

La autora formula, además, otras afirmaciones inquietantes. De San Francisco de Paula se está celebrando el V Centenario de su muerte y, respecto a su familia, los historiadores más serios y sesudos sólo han podido establecer, después de que durante siglos prevaleciera la errónea tesis de que se apellidaba D’Alessio, que su verdadero apellido fue, según documentos coetáneos de plena fiabilidad, Martolilla, y que sus padres se llamaban Giacomo y Vienna. Marisa Azuara, en cambio, nos dice sin pestañear que Francisco de Paula era miembro de la nobleza valenciana (!).

Al parecer la obra Christóval Colón más grande que la leyenda es la primera entrega de una trilogía. O sea que habrá más, dicen: una novela histórica y otra de ficción. Si tuviéramos que juzgar por lo que se dice de Boyl, la continuación será más de lo mismo, pero ahora ya bajo apariencia de relato y con reconocimiento del carácter ficticio. Nos tememos seguir asistiendo a un ejercicio de desinvestigación y puzzle con trampa, a la facilidad de inventar, al desparpajo rentable de colarnos patatas.

Josep M. Prunés, O.M.

NOTA: el P. Josep M. Prunés es actualment el millor especialista sobre Fray Buyl

www.HistoCat.cat

Història (pactada) del 1714

2008-05-25T12:23:00.001+02:00

Diari AVUI - 22/05/08
Francesc Puigpelat / fpuigpelat@avui.cat

Durant la colonització francesa, els nens de Tunísia estudiaven a l'escola la mateixa història que a la metròpoli. Així, aprenien que la seva nació era França i que eren descendents dels gals (!?). I que els seus avantpassats (!?), encapçalats per Carles Martell, havien vençut els invasors àrabs (!?) a l'èpica batalla de Poitiers, el 732. No és broma: ho explica l'Eugeni Casanova a Sàhara nord sud. De petit, vaig tenir una experiència anàloga a la dels nens de Tunísia. Em van ensenyar que, a la Guerra de Successió, el bo Felip V va vèncer els dolents catalans, que volien mantenir uns privilegis medievals. Felip V havia estat el creador d'una Espanya moderna, centralitzada i eficaç. Que collonuts érem nosaltres (!?), els espanyols!

Avui, les escoles catalanes donen una altra versió del 1714, amb la qual potser pares d'alumnes de mentalitat espanyola tampoc no estaran d'acord. La història es repeteix, oi? I és perquè tots els sistemes educatius (a França, a Espanya o a Catalunya) venen un mite històric nacional. El 1843, el ministre d'Instrucció francès ho explicava a Stuart Mill: "Un milió d'estudiants estan recitant la mateixa lliçó de la història de França en tots els liceus de totes les ciutats de la nació".

Per sort, el vici de la història patriòtica acaba de rebre un cop molt fort. França i Alemanya han editat un manual conjunt d'història destinat, igualment, a alumnes d'instituts dels dos països. Abasta un període conflictiu: del 1814 al 1945. El text ha estat elaborat per un equip franco-alemany integrat per 12 professors, i supervisat per un comitè científic de 20 experts. Les pitjors divergències es van haver de salvar quant a la Primera Guerra Mundial. Hi ha hagut equilibris com, per exemple, compensar la narració dels abusos comesos per l'exèrcit alemany sobre la població del nord de França amb una altra sobre la violència soferta pels habitants de Prússia Oriental i la fam a Alemanya a causa del bloqueig. I els francesos s'han d'empassar l'orgull i reconèixer que Vichy va col·laborar amb entusiasme a la persecució antisemita i que "la Resistència va ser un fenomen molt minoritari".

Ja hi ha candidats a repetir l'experiència. Polònia i la República Txeca han demanat ja fer una història conjunta amb Alemanya, i Ucraïna ha sol·licitat fer-la amb Rússia. No serà fàcil. Xavier Rubert de Ventós explica que fa més de 10 anys havia participat amb Edgar Morin i Alberto Moravia en un projecte del Parlament Europeu d'elaborar una història no nacionalista. Tot va acabar sense acord i a pinyes. Però la llavor d'aleshores ja ha donat ara un primer fruit.

I Catalunya i Espanya? Haurien de saber consensuar la seva història. Proposo uns fets concrets: els del 1714. ¿Podria una comissió d'historiadors catalans i castellans acordar un únic text, que s'ensenyés a Espanya i a Catalunya? Que ho provin, com a mínim. Perquè, si no som capaços ni de pactar el que va passar el 1714, ¿com hem de pactar el finançament del 2008?

www.HistoCat.cat

L’hereu català de Marco Polo

2008-05-19T23:15:00.001+02:00

Jordi Carrión - www.jorgecarrion.cat

Antoni de Montserrat, Ambaixador a la cort del Gran Mogol, edició i traducció de Josep Lluís Alay, Lleida, Pagès Editors, 2005.

L’esperit anti-viatger de la Península Ibèrica ho és només dels darrers tres segles. Des de l’antiguitat fins al segle XVII, els pobles peninsulars es van caracteritzar pel moviment. Però amb la decadència general que va suposar l’arribada de la malanomenada (aquí) Edat Moderna, la realitat present va fer oblidar la realitat pretèrita. I amb ella, la memòria d’una considerable tradició viatgera, que es va expressar en tots els idiomes peninsulars: portugués, castellà, àrab, hebreu, català...

Aquest seria el marc general de l’oblit de la figura d’Antoni de Montserrat, el gran viatger, d’origen català i formació portuguesa, que va recòrrer l’Orient del segle XVI. Òbviament hi ha una raó concreta: el manuscrit de la seva obra més important –de les conegudes–, el Mongolicae legationis commentarius, va romandre oblidat en una biblioteca de Calcuta fins el 1909. Des d’aleshores, ha hagut de passar gairebé un segle perquè es publiqui en català. El responsable de la reparació és Josep Lluís Alay, director de l’Observatori del Tíbet i Àsia Central de la Universitat de Barcelona.

Per què ha calgut un traductor? Perquè el jesuïta va relatar els seus periples per l’Índia, Pakistan, Afganistan i Himalàia en dues obres conservades: una breu, en portugués, i una altra, la seva opera magna, en llatí. La traducció porta per títol Ambaixador a la cort del Gran Mogol, i ha estat editada amb comentaris crítics d’Alay que en faciliten la lectura contextualitzada. De manera que ens trobem davant d’un viatge doble: el del religiós pel món del Renaixement i el de l’estudiós pel nostre, il.lustrats ambdós amb làmines d’època i fotografies actuals, respectivament.

Un document universal

Al tercer quart del segle XVI, Montserrat va arribar amb altres monjos a la cort del Gran Mogol Akbar, qui volia conéixer totes les religions del món. Després d’un any de debats teològics amb doctors islàmics, va tenir lloc una guerra. La campanya militar va ser documentada pel benedictí. I anys més tard, aquells apunts van esdevenir un llibre. En ell predomina la tercera persona del plural (“va confiar-los l’educació del seu segon fill”) i la primera, també del plural (“sempre aconseguíem emmudir els nostres adversaris”). Això remet a una voluntat de crònica que no té a veure amb l’individu i la seva autobiografia, sinó amb l’empresa col.lectiva.

La fascinació del relat no recau, doncs, en la veu i l’aventura personals, sinó en com un grup estranger s’insereix en les tensions polítiques de la cort del Gran Mogol, i com els seus viatges descriuen un món riquíssim. “No hem de deixar de parlar de Lahor, la més gran ciutat d’Àsia i Europa en riquesa i nombre de mercaders”, diu l’autor, en la seva dislocació anti-eurocèntrica. El projecte, d’altra banda, se situa en una voluntat de contribuir al coneixement humà que sí es contempla com a europea. El nostre autor vol pertànyer a la tradició dels “homes de l’antiguitat” que “mentre viatjaven, relataven amb la màxima precisió els esdeveniments de cada jorn en els seus reculls diaris”. Això diu en les primeres línies del seu llibre i cita, significativament, a Eratòstenes, com a cronista d’Alexandre, i a Juli Cèsar. És a dir, el viatge entés com a crònica del poder. El paisatge, les tradicions, el diàleg, etc., supeditats a la raó última del periple: la conquesta. En aquest sentit, Montserrat és una mena d’age
nt doble: d’una banda, esdevé home de confiança de l’emperador asiàtic; de l’altra, no oblida que forma part d’un exèrcit universal de missioners, intenta que l’emperador es converteixi, cartografia un món que hauria de ser cristià.

No és casual que Montserrat sigui l’autor del primer mapa conegut de l’Himalàia. En el pròleg de Ambaixador a la cort del Gran Mogol, comenta que es tracta d’una aportació als estudis sobre la història de la Índia. És a dir, en una època en què Europa està donant les primeres passes cap a un projecte de modernitat autoconscient, l’interés per les cultures veïnes és innegable. Però no es pot mirar això amb innocència. Cada passa individual -fins i tot el seu captiveri de set anys, amb tota mena de penúries i maltractes, durant els quals va redactar l’obra- s’ha de contemplar com a part minúscula d’una tasca en què el domini era l’objectiu a assolir. En aquest sentit, el llibre acompleix dues funcions: descobrir-nos l’individu i mostrar-nos una de les infinites contradiccions de la construcció occidental. Com Llull. Com Marco Polo.

www.HistoCat.cat

Dubtes i Sospites

2008-05-19T23:13:00.000+02:00

Miquel Colomer - www.llatzer.cat

Recuperat un cert benestar. La boira d’ahir, pràcticament desapareguda. I em sembla que aquest vespre assistiré a un sopar-tertúlia on es tractarà d’un tema que m’apassiona. Qui va ser realment Garcilaso de la Vega? Es deia Garcilaso de veritat?

Perquè, és clar, la pregunta, la gran pregunta, és si resulta creïble que una cultura com la catalana passés de sobte d’una extraordinària producció literària a l’Edat Mitjana (Llull, Arnau de Vilanova, les Cròniques, el frare Eiximenis, Metge, Turmeda, Jordi de Sant Jordi, March, Roig, Roís de Corella, el Curial e Güelfa, el Tirant), una cultura així, passés dic, d’una producció d’una tal categoria -gràcies Riquer, d’haver-nos-la descobert!- al desert immens que suposen els segles XVI, XVII i XVIII, només amb les minses, escadusseres i no gaire brillants aportacions de Pere Serafí, un poc de Timoneda, les Cròniques de la ciutat de Tortosa, el rector de Vallfogona (amic de Lope), el sobrevalorat Baró de Maldà i el menorquí Joan Ramis. Tres segles i només això?

Com pot ser que la qualitat literària s’estronqués de sobte pràcticament després del Tirant i no es reprengués fins a mossèn Verdaguer, nascut a Folgueroles el 1846? És creïble això? Ens ho podem empassar? La veritat és que resulta, si més no, sospitós.

Però hi ha gent que hi treballa, que es dedica a esbrinar a partir de documents el que pot haver estat una gran tergiversació de la història. D’una història oficial d’Espanya que comença el 1516 amb Carles I, tan sols 26 anys després que a València es publiqués el Tirant lo Blanc. I em sembla que en sentirem a parlar molt, de tot això. De moment, aquest vespre m’agradarà escoltar què diuen de Garcilaso.

www.HistoCat.cat

Restes d’un vaixell del segle XIII al costat de l’estació de França

2008-05-13T00:22:00.001+02:00

Un, que es belluga en aquestes coses de la recerca i la difusió de la història, no deixa de sorprendre a si mateix cada dia en escoltar segons quines notícies. El diumenge passat, mentre prenia un cafetó i una enciamada, en una granja del meu barri, i alhora que llegia un diari que el propi establiment oferia als clients, em va sorprendre la notícia de la darrera troballa arqueològica feta a la ciutat, concretament la d’un vaixell sembla que del segle XIII al costat de l’estació de França, en un lloc que segles enrera estava ocupat pel mar.

Però el mes sorprenent encara, és que amb aquesta troballa, algú ha descobert que la ciutat i per extensió, Catalunya, ja tenien un important passat naval. Quines coses, ‘Y yo con estos pelos’. Com és que ara i amb aquest fet, la gent pot despertar a un passat oblida’t?, de que serveixen els milers i milers de llibres que poden parlar d’aquella època daurada?

Es què hem oblidat aquella marina catalana que estava considerada com una de les tres més importants del món?

Quina paciència

www.HistoCat.cat

Constitucion, 200 años

2008-05-13T00:06:00.000+02:00

(Alfons Lopez Tena - diarioiberico.com)

01 May 2008

Se cumplen 200 años de la primera Constitución de las Españas y las Indias, aprobada por las Cortes en 1808, basada en un pacto entre el Rey y el pueblo y que por primera vez estableció el poder legislativo de las Cortes, responsabilidad de los ministros, el Poder Judicial independiente y los juicios públicos, derechos de acusados y condenados, la supresión de aduanas interiores, una Hacienda pública separada de la Corona e igualdad contributiva, la promoción de los funcionarios por mérito y capacidad, igualdad ante la Ley, las libertades personales y de imprenta, inviolabilidad del domicilio, y la abolición de la tortura. Esta magna obra de los ilustrados, de liquidación del absolutismo e inicio de la larga marcha hacia la democracia, estuvo vigente seis años, excepto en Catalunya, que se integró en Francia en 1812, al mismo tiempo que una asamblea insurrecta aprobó ilegalmente en Cádiz la segunda Constitución. Mañana celebrarán los españoles el inicio de su revuelta terrorista y reaccionaria contra el orden constitucional, de frailes bandoleros como los talibanes y con su mismo programa oscurantista, que aprovechó la victoria británica para, al grito de “¡Vivan las cadenas!”, restablecer la Inquisición, abolir toda Constitución y ocupar Catalunya. Ocultarán también mañana, como siempre hacen, sus legítimos Rey y Constitución de la época. Curioso nacionalismo paleto el de los españoles, cuya xenofobia no ceja hasta ocultar lo mejor de su pasado, su primera Constitución liberal.

www.HistoCat.cat

Josep Clara sosté que la història local està mal considerada en l´àmbit acadèmic

2008-05-02T00:35:00.001+02:00

Tres historiadors coincideixen que Joaquim Nadal ha d'escriure la història de Girona

D.B., Girona

L'historiador Josep Clara, professor de la UdG, va sostenir ahir que la història local està "mal considerada en l'àmbit acadèmic" i, per demostrar-ho, va aportar dades sobre les tesis doctorals presentades fins ara a la UdG sobre temes d'història. Segons aquestes dades, en els seus anys d'existència, a la UdG s'han presentat un total de 16 tesis doctorals sobre temes d'història: 6 de prehistòria i antiguitat, 4 d'època medieval, 1 d'època moderna i 5 de l'edat contemporània. Josep Clara va afirmar que "pràcticament cap d'aquestes tesis no té relació amb Girona" i, a tall d'exemple, va esmentar que, mentre una tracta sobre el País Basc, altres analitzen les pintures rupestres al Sahara, l'anarquisme a la península ibèrica o la implicació de Hollywood en la II Guerra Mundial.
Josep Clara va fer aquestes afirmacions en la presentació del llibre Per una història de Girona (CCG Edicions), una mena de guia de lectura o bibliografia firmada pel conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal.
L'acte de presentació va prendre el format d'una taula rodona en la qual, a més a més de Josep Clara i de Joaquim Nadal, van participar els també historidors Enric Mirambell i Josep Maria Nolla.
Clara, Mirambell i Nolla van coincidir en la necessitat que Joaquim Nadal escrigui -quan les obligacions polítiques li ho permetin- un llibre sobre història general de Girona. D'alguna manera, aquesta obra queda a puntada amb la bibliografia Per una història de Girona.
Josep Clara va reconèixer que és cert que la ciutat de Girona ha crescut molt els darrers 40 anys i que ara té cura dels arxius. Clara va qualificar de "petita joia bibliogràfica" el llibre de Nadal que, segons el seu parer, hauria de ser el capítol final del llibre que l'historiador i polític té pendent d'escriure; és a dir, la bibliografia de la futura història general de Girona.
Malgrat això, no va tenir cap perjudici per lamentar la "reducció horària" de l'Arxiu Diocesà des que va morir mossèn Josep M. Marquès, o una cosa molt més greu, la "pèrdua de documentació" del Govern Civil de Girona, documentació que ell havia pogut consultar als anys noranta i que ara no es troba.
Clara va reportar un article escrit per Nadal l'any 1977 en el qual l'actual conseller demanava "rigor" en els originals abans de lliurar-los a impremta.
En aquest context, el professor de la UdG va demanar "més bons llibres" als autors, promotors i institucions públiques, editorials i jurats de premis literaris. Segons Clara, no pot ser que s'hagin arribat a publicar llibres d'interès relatiu i amb faltes d'ortografia.

(diaridegirona.cat)

www.HistoCat.cat

Notícies gens contrastades (II)

2008-05-02T00:26:00.001+02:00

Continuant el meu post "NOTICIES GENS CONTRASTADES" del dia de Sant Jordi on demostraba que era una mentida que s'haguesin imprès 1.000.000 de llibres del titol d'en Ruiz Zafon, i que en canvi no trobava la edició del mateix titol en català, dos textes apareguts avui a el PeriodicO, no nomès confirmen que encara no es a la venda la edició en català del llibre de Ruiz Zafon, sino que, i aixó es mes greu, passa el mateix amb l'edició en català del llibre d'en Jordi Pujol.

Us trameto els dos textes per a que tregueu les vostres propies conclusions. La meva es que amb el 1.000.000 d'exemplars de l'edició en castellà del Ruiz Zafon s'han esgotat les existencies de paper, i no hi ha paper per l'edició en català ni per reeditar la edició en català del llibre d'en Jordi Pujol.

Miquel Manubens

Ni per Sant Jordi en català, per JOSEP-MARIA Terricabras

El cas més espectacular del darrer Sant Jordi ha estat el de Carlos Ruiz Zafón, nascut a Barcelona, que va estudiar als jesuïtes, que parla català, que escriu en castellà i que viu a Nova York des del 1993. Del seu primer llibre en va vendre, diuen, 10 milions d'exemplars, amb guanys per a ell per sobre dels 2.000 milions de les antigues pessetes. Un resultat esplèndid, per a ell, per a l'editorial i per a la seva agent.

Aquest Sant Jordi, Planeta li ha fet un llançament sensacional d'un altre llibre. Hi han col.laborat tots els mitjans catalans i, diguem-ho així, fins i tot els catalanistes. La ràdio, a les nou del matí del dia 23 ja deia --i ho anava repetint cada 20 minuts-- que seria el llibre més venut d'aquest Sant Jordi.

Si a les sis de la tarda algú encara no havia comprat el llibre, devia tenir mala consciència i devia córrer a comprar-lo perquè no el renyessin a casa. Els Monzó, Barbal, Cabré o Isabel-Clara Simó, per posar només uns quants exemples, no rebien ni una centèsima part d'atenció per part dels mitjans.

L'endemà va venir l'explicació per la ràdio: el llibre sortirà en català pel maig i ho farà abans que en surtin la traducció alemanya, francesa o italiana. En sentir-ho vaig tenir dues reaccions: la primera, alegrar-me que em tractessin com a un estranger. La segona, entristir-me perquè això m'ho feien una editorial amb seu a Barcelona i un ciutadà català.

Que un llibre tan ben publicitat com aquest no surti per Sant Jordi alhora en castellà i en català no és solament una absoluta manca de respecte per la festa que fa possible la seva difusió, sinó també la prova del nou de com entenen alguns això del bilingüisme: és una vulgar excusa perquè jo sàpiga castellà, llegeixi i compri llibres en castellà, mentre ells poden continuar sense ni tenir consideració comercial --és la que interessa, ¿oi?-- per la llengua del país.

El mercat és el mercat i el capitalisme és com és. Ho lamento, però ho entenc. Que se'ls faci el joc per Sant Jordi des d'àmbits pretesament compromesos amb la literatura catalana, també ho lamento molt i, a més, no ho entenc gens.

FONT: El PeriodicO

LITERATURA POLÍTICA

Pujol, en castellà
J. S. Barcelona

Vaig comprar el llibre de memòries de Jordi Pujol, però a l'arribar a casa vaig veure que el llibre Història d'una convicció que m'havien donat estava escrit en castellà. No m'imagino l'expresident relatant la seva vida en aquesta llengua, de manera que vaig tornar a la llibreria i vaig demanar que em canviessin l'exemplar per un altre en català. Al cap d'uns dies, em van comunicar que aquesta edició no estava disponible. Vaig consultar el catàleg d'una gran llibreria i l'edició en castellà està entre les existències, però la catalana aquesta llibreria no la tindrà fins d'aquí a 10 dies. ¡Quin país!

Cartes dels Lectors, el Periodico

http://benplantat.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

En Guàrdia

2008-04-28T21:35:00.000+02:00

Des de fa uns anys, tenim en antena un interessant programa de ràdio anomenat EN GUÀRDIA. Catalunya Ràdio és l’emissora que emet aquest programa i l’Enric Calpena és el seu presentador, amb l’ajuda habitual del qüestionat historiador Oriol Junqueres.

En aquest programa, podem rememorar la història de Catalunya, de les seves batalles, guerres, personatges, herois, desfetes, paratges, etc. És una eina fantàstica per rememorar allò, que tan difícil es fa poder fer-ho des de l’escola o des d’altres àmbits. Com tothom sap la història és cada cop més lluny de la societat i contra això cal lluitar aferrissadament.

Felicitem a totes les persones que fan possible aquest programa, i des d’aquí només un suggeriment o pregunta: per quant Colom, Cortès, Desvaler, Galí…, tots aquells que van fer de la marina catalana la més gran del món?

Èric Barrat
www.HistoCat.cat

El Tribunal d'Arbitratge Esportiu obre la porta a l'oficialització de les seleccions catalanes

2008-04-28T21:22:00.001+02:00

(Diari AVUI 25/04/08)

Una sentència de l'organisme rebutja el recurs presentat per la federació espanyola contra l'acceptació de la catalana de bitlles, aprovada l'agost de l'any passat a Monterrey. La resolució manté que la legislació espanyola no pot incidir en les decisions d'un organisme internacional independent com és una federació esportiva

EFE
Barcelona

La secretària general de l'Esport, Anna Pruna, ha manifestat aquest dijous que la ratificació de la Federació Catalana de Bitlles i Bowling (FCBB) com a membre de ple dret de la Federació Internacional de Bowling (FIQ) suposa un important precedent ja que és la primera vegada que una federació catalana és admesa en una federació reconeguda pel Comitè Olímpic Internacional que també té la federació espanyola del sector com a membre.

Per la seva banda, el secretari general de la vicepresidència, Rafel Niubò, ha afirmat que ara ja no té sentit pensar "si permetran o no permetran" a Catalunya oficialitzar les seves seleccions esportives, ja que la sentència del TAS "canvia les regles del joc".

L'advocat Miquel Roca Junyent ha explicat que el Tribunal Arbitral de l'Esport (TAS), amb seu a Lausana i competències internacionals, és un organisme respectat per la majoria de federacions del món, de manera que aquesta sentència té una gran importància. Roca també ha destacat el fet es tracta d'un precedent perquè aquesta decisió és "aprofitable" per a altres supòsits.

L'advocat ha donat a conèixer la sentència del TAS, que argumenta que les federacions internacionals són entitats privades amb estatuts propis i, en tot cas, es pot aplicar subsidiàriament el dret de l'estat. Miquel Roca ha remarcat que no es tracta d'una actuació política sinó jurídica.

El TAS ha rebutjat el recurs presentat per la Federació Espanyola de Bitlles contra la decisió del comitè executiu de la federació internacional d'aquest esport, que va reconèixer la catalana com a membre el novembre passat.

El 30 d'agost de 2007 l'assemblea de la FIQ va aprovar a Monterrey (Mèxic) el reconeixement com a membre de la federació catalana, decisió qualificada llavors d'"irregular" pel Consell Superior d'Esports espanyol (CSD) i adoptada en absència dels representants de la federació espanyola.

L'esmentada federació va recórrer després aquesta decisió, encara que va ser ratificada igualment pel comitè executiu de l'organisme internacional, cosa que va portar la federació espanyola a acudir al Tribunal Arbitral de l'Esport, que ara se li ha tornat en contra.

www.HistoCat.cat

Notícies gens contrastades

2008-04-28T21:20:00.000+02:00

Cada cop em sorprenc mes de la facilitat amb que es poden fotre gols a tota la classe periodística. Em sorprèn molt que no hi hagi ningú amb capacitat de pararse a pensar, per un moment, la noticia que esta donant.

Això que en el mon polític es molt llefiscós i per tant difícil de detectar a menys que es donin dades ( per exemple un transvasament amb tub de 1,4 m no te perquè ser menor d'un amb 1,6 m, tot depèn de la força dels motors de bombeig) , a la que es tracta d'una informació quantificable, el procés mental de la majoria d'informadors segueix amb el pilot automàtic.

El primer cop que em vaig sorprendre va ser quan el PP va recollir signatures contra l'Estatut i es van presentar al Congres de Diputats amb 12 palets amb els folis de les signatures.

Suposadament van lliurar en els 12 palets uns 2.000.000 de signatures. Bé , la qüestió es que si en un foli caben 20 signatures, en un paquet de 500 folis que tothom hem vist el volum que fa, serien 10.000 signatures . Per a recollir 2 milions nomès necessitarien 200 paquets.

200 paquets , si un full 21 x 29,7 de 90 grs. pesa (0,21*0,297*0,09=) 5,6 grs., els 2.000.000 de signatures pesarien 560 Kg., i per tant no serien tants palets ni tantes furgonetes com va fer servir el PP.

Si fins aquí estem d'acord, ara apliqueu els mateixos comptes a la noticia que de l'últim llibre de Ruiz Zafón s'hagin imprès ja 1.000.000 d'exemplars.

Per on han passat aquest mil palets ?. Quina autopista ha quedat bloquejada amb tant de paper? Ademes aquest paper deu haver vingut de fora, es deu haver imprès en varies impremtes alhora, i enquadernat en moltes enquadernacions. On son tots els caos circulatoris que tal logística han provocat?

Ah, per cert, algú de vostès ha vist a alguna llibreria l'edició en català del llibre?. Potser es que els 100.000 que diuen que han fabricat en català no donen per a totes les llibreries del pais.

Qui diu que no ens hem quedat en el "1984"?

Salutacions

Miquel Manubens
http://benplantat.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

López Tena defensa a Brussel·les la presència d'una Catalunya independent a la Unió

2008-04-17T20:35:00.000+02:00

(17/04/2008, Vilaweb - Notícies)

El president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Alfons López Tena, ha fet a Brussel·les una conferència en què ha defensat que Catalunya formarà part de la UE com a estat independent. Ha plantejat que el proper procés d'ampliació comunitari es basarà a acollir nacions, com Escòcia o Catalunya, que ja en formen part com a ens subestatals. Quan esdevinguin estats, no hi hauran de tornar a demanar l'ingrés. López Tena ha dit això davant d'un auditori format per polítics, funcionaris europeus, empresaris, i periodistes. A la conferència 'Catalonia, the next State in Europe? The question of internal enlargement, a new process in the EU', ha dit que no existeix cap tipus de legislació europea sobre el tema i que, per tant, s'hauran d'aplicar els tractats internacionals vigents. En aquest cas, com que Catalunya ja és part de la Unió, no n'haurà de tornar a demanar l'ingrés, sinó que en continuarà formant part amb un estatus diferent, tesi que també defensa el govern escocès al document 'Choosing Scotland's Future'. L'article 17 del Conveni de Viena de 1978 estableix que 'quan una nació s'escindeix té el dret de subrogar-se i assumir les obligacions contretes per l'estat al qual pertanyia' i que 'només ho ha de notificar a totes les parts'. En el cas de Catalunya, diu que seria tan fàcil com comunicar-ho al govern espanyol i als altres vint-i-sis socis de la UE, informa ACN. Els oients li han plantejat dubtes econòmics i jurídics sobre les relacions entre Catalunya i la Unió, i han estat particularment interessants les demandes de concreció que li ha sol·licitat un membre de la direcció general d'ampliació, que s'ha identificat com a tal. López Tena, vocal del Consell General del Poder Judicial espanyol i militant de CDC, ha estat presentat pel director de VilaWeb i vice-president del Centre Europeu de Periodisme, Vicent Partal. (Foto: ACN)

www.HistoCat.cat

SEAT: "Nosotros somos españoles"

2008-04-17T09:11:00.003+02:00

16/4/2008 23:17 h
EN UN ACTO EN LA EMBAJADA DE BERLÍN

Un alto directivo de Seat dice que no hay ningún coche con nombre de ciudad catalana porque "nosotros somos españoles"
La marca de Martorell fabrica el Málaga, el León, el Toledo, el Ibiza, el Marbella y el Córdoba.

Francisco García Sanz, presidente del consejo de administración de Seat. Foto: SEAT

ACN
BERLÍN

El presidente del consejo de administración de Seat, Francisco García Sanz, que también es miembro del consejo del grupo Volkswagen en Wolfsburg (Baja Sajonia), ha asegurado que se están discutiendo el nombre de la berlina que el fabricante de automóviles con sede en Martorell sacará al mercado a finales de año.

García Sanz ha afirmado entre carcajadas: "Se nos han acabado los pueblos y las ciudades". Cuando la ACN le ha indicado que no hay ningún modelo con nombre de ciudad catalana, el empresario ha respondido: "Nosotros somos españoles".

Risas de los asistentes

Francisco García Sanz ha hecho estas declaraciones en un encuentro con corresponsales de prensa a la embajada española, en Berlín. Buena parte de los asistentes al acto, entre los cuales estaba el embajador español en Alemania, Gabriel Busquets Aparicio, han estallado en carcajadas al oír la respuesta del ejecutivo de Seat.

Cuando se le ha recordado de que la fábrica de Seat está en Martorell, el presidente del consejo de administración de Seat ha dicho que "no se puede llevar la fábrica a Madrid" y ha repetido: "Nosotros somos españoles".

Seat fabrica los modelos Málaga, León, Toledo, Ibiza, Marbella y Córdoba

www.HistoCat.cat

On és l'espasa dels comtes de Barcelona?

2008-04-13T23:58:00.003+02:00

(Extret del bloc http://estat-catala.editboard.com/historia-d-estat-catala-f3/on-es-l-espasa-dels-comtes-de-barcelona-t1946.htm

Suposo que no tots sabreu a quina espasa em refereixo. Em refereixo a l'espasa Tisó que, juntament amb l'espasa Vilardella i altres menys importants va ser una de les espases dels comtes de Barcelona. Em refereixo a aquesta espasa:

La dita espasa Tisó, la fulla de la qual mesura 0'785 m de llarg per 0'045 m. d'ample, es la mateixa que l'inepte i fraticida comte de Barcelona Berneguer Ramon II (assassí de son germà Ramon Berenguer II Cap d'Estopa) va perdre a mans de Rodrigo Diaz de Vivar a la batalla de Tevar (prop de Morella), es a dir el Cid. Es la aleshores ja antiga espasa dels primers comtes d'Urgell que ell havia heretat dels seus avantpassats i així mateix ho diu el propi Cantar del Mio Cid on es confon l'espasa Colada (l'altra espasa del Cid capturada en aquest cas al rei musulmà de València) i molts historiadors des de sempre.

Be, el Cid la tingué un temps molt breu i abans de morir la cedi a la seva filla Maria esposa de Ramon Berenguer III "el Gran" que la rebé en dot pel seu casament amb Maria. El Cid l'anomenava "Tizona", traducció del seu nom original "Tisó".

Ramon Berenguer III, fill de Ramon Berenguer II "Cap d'Estopa" la va tenir sempre i son nombroses les referències a documents on es parla d'ella (i no pas de la Colada) incloent el llibre dels Fets de Jaume I que diu usar-la en una de les batalles on particià, al setge de Borriana de 1233 concretament, durant la conquesta de València, on la va dur des de l'armeria del castell templer de Montsó:

"...haviem nos auyta una espasa de Montsó que havia nom Tisó, que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven, e volguem-la més levar que la llança..."

Pere III "el Cerimoniós" torna a parlar d'ella (i no de la Colada) juntament amb l'espasa Vilardella (o de Sant Martí) i, al seu testament de 1370, ens diu que era a l'Armeria Reial:

"... et quinque enses quorum unus vocatur Sancti Martini alius de Vilardello alius Tison..."

Així seguí durant els Trastàmares fins a Ferran II "el Catòlic" que, molt generós ell, la regalà a un castellà (el marquès de Falces) la familia del qual la conservà durant generacions al seu palau (al Palau de Marcilla) fins que, a la guerra civil, despres del saqueig de la casa d'aquest noble castellà, va caure en mans del govern republicà que va tractar de vendrela a Rússia....

La dita espasa va estar al Castell de Figueres empaquetada i llesta per ser tramessa a Rússia i allà va caure en mans dels franquistes que la retornaren als nobles castellans aquests que, de retruc, la deixaren en dipòsit al Museo de l'Ejercito de Madrid.

Al Museo del Ejercito la van tenir exposada 60 anys etiquetada, com no podia ser d'una altra manera, com "la Tizona, espada del Cid". Pel que sembla és més important que fos del Cid uns pocs anys que no pas que hagués sigut durant segles i segles i ja originariament l'espasa dels comtes de Barcelona...

Aquí la teniu exposada al Museo del Ejército de Madrid (al centre en un lloc d'honor, dins la vitrina)

Be, doncs ara resulta que la dita espasa esta en venda... la ha comprat la Junta de Castilla y Leon per un milió i mig d'euros (1.600.000 euros exactament), i es discuteix la seva autenticitat...

Aquesta va estar corroborada, pel que fa a la fulla, per tècnics de la Universitat Complutense que l'han donat com a contemporània de l'època en que visqué el Cid, no en canvi el mànec que fou canviat a l'època de Ferran II, i ara novament ha estat dicutida...

El Ministeri de Cultura va presentar diversos informes técnics per no formalitzar la compra per considerar que era massa cara. L'informe del Patrimoni Nacional considera que "no existen datos fiables para identificar esta espada como la auténtica del Cid", el Museu Arqueològic Nacional la qualifica de "falsa reliquia" i un historiador medievalista (José Godoy) creu que es del segle XV-XVI amb afegits del XIX que no coincideixen amb la primera inscripció de l'auténtica Tisó.

I els catalans o el govern català que fem?...

que fem a banda de pagar els impostos amb els que es financia la Junta de Castilla y Leon i que s'han usat per ROBAR-NOS la nostra espasa i manipular la seva història... es clar!... i a banda de no dir mai res d'ella fins el punt que el 99'9 % dels catalans no tenen ni idea de com va anar la cosa amb aquesta espasa "del Cid"

L'ESPASA TISÓ A CATALUNYA !!!!

PD: sigui com sigui la espasa Colada també és a Madrid i per tant encara que es discuteixi quina és la dels comtes de Barcelona, si la Colada o la Tisó, a causa de l'error del Cantar del Mio Cid (que recordem que és un cantar del que no es conserva l'original ja que fou escrit moltissm tems despres de la mort del Cid i s'havia difós fins aleshores per tradició oral...) una d'elles és nostra. I mirant els textos catalans queda clar quina és, és la Tisó. Ara caldria saber si son veritablement les espases originals o que diantre son perque hi ha tantes versions (a València una altra original o rèplica de la Colada) que per força varies (o totes) han de ser falses.

Mireu com ho expliquen els del In-Mundo (vosaltres veieu alguna referència a de qui era de debó l'espasa?... jo tampoc):

El dueño de la Tizona: 'Diría lo mismo que Calvo para justificar el error de no comprarla'

Font del text

'Me duele que se esté desprestigiando esa espada por intereses políticos'

'Lo considero una deslealtad hacia mí, hacia la espada y hacia el Ejército español'

'Me han hecho otras muchas ofertas más suculentas que ese millón y medio de euros'

José Ramón Suárez del Otero y Velluti, junto a un retrato del antepasado al que los Reyes Católicos obsequiaron con la espada del Cid. (Foto: Diego Sinova)

A la espada que blandió el Cid Campeador le falta aún una última batalla que librar: la de demostrar su autenticidad. Después de 600 años mimada por las aristocráticas manos de los marqueses de Falces y los últimos 60 expuesta con orgullo en el Museo del Ejército, al arma "del que en buena hora nació" le toca lidiar con la duda.

José Ramón Suárez del Otero, marqués de Falces y actual dueño de la pieza, confiesa que ha presumido desde niño de poseer la espada del Cid y que este episodio le ofusca y le cabrea: "Desde mil cuatrocientos y pico la Tizona ha estado en manos de mi familia y me duele que por intereses políticos se esté desprestigiando esa espada que es todo un símbolo de nuestra historia".

La compra de la supuesta espada de Rodrigo Díaz de Vivar por parte de la Junta de Castilla y León ha desatado un fuego cruzado entre la Administración autonómica y el Ministerio de Cultura. La primera no duda que la pieza es la que acompañó al Cid en mil y una contiendas. El Ministerio, sin embargo, rechazó pagar el millón y medio de euros que pedía el dueño de la espada porque considera que son varios los estudios que han demostrado que no es la verdadera Tizona.

"Esa afirmación de la ministra de Cultura supone una deslealtad hacia mí, hacia la espada y hacia el Ejército español, que la ha custodiado durante más de 60 años y la ha expuesto al público durante todo este tiempo como la espada Tizona”, espeta el marqués de Falces.

"¿Que no es la espada Tizona? Desde luego no tenemos ningún código de barras, ningún ticket de compra ni ninguna foto de los Reyes Católicos entregándosela a mi antepasado. Pero ésta es la espada del Cid. Claro que, si yo hubiera sido la señora Carmen Calvo, quizá hubiera dicho lo mismo, para intentar justificar el error de no haberla comprado’.

Ocho años de negociaciones para la venta

Las conversaciones para la venta de la espada se iniciaron en 1999 cuando el dueño de la misma comunicó su intención de venderla. A partir de ese momento comenzaron las negociaciones con el Ministerio de Cultura para establecer el precio. En octubre de 2003 los abogados de Suárez del Otero recibieron una carta de Ministerio en la que se ofrecía un millón y medio de euros [Ver carta en pdf]. El marqués aceptó la cifra.

Cuando todo había quedado a punto para que la compra se hiciera efectiva, apareció un nuevo informe sobre la espada que rebajaba su valor hasta los 200.000 o 300.000 euros y el dueño de la supuesta Tizona recibe una carta en la que se le informa de que el Ministerio ya no está interesado en adquirirla.

El Gobierno se basa en informes elaborados por el Patrimonio Nacional, el Museo Arqueológico, la Real Academia de la Historia y el experto historiador medievalista José Godoy, de quien Suárez del Otero afirma: "Me atrevería a decir que ese señor no ha visto la espada en su vida".

A la venta de la espada le queda un último paso para hacerse efectiva. "Sólo falta la última firma, que esperamos que tenga lugar en Valladolid en pocos días", apunta Suárez del Otero, quien asegura que ha recibido "otras muchas ofertas más suculentas que ese millón y medio de euros" y las ha rechazado porque no quiere "que la espada acabe en el escaparate de un banco o un centro comercial". También reconoce que podría haberla donado, "pero así es el ser humano. Si puedo disfrutar de ese dinero ¿por qué no voy a hacerlo?", dice.

El marqués se confiesa "muy contento" con la venta porque dice que con ella cumple un deseo que he tenido desde que la heredó: "Que la espada Tizona esté en Burgos, junto a los restos del Cid".

De cómo la Tizona llegó a los marqueses de Falces
"Mi antepasado llevó la cuestión política del matrimonio de los Reyes Católicos. Incluso, el rey Fernando y él se vistieron de arrieros para ir a ver a Isabel de Castilla. Después del casamiento, los Reyes, en agradecimiento, le trasladaron su interés por agasajarle con lo que más le placiera: tierras, palacios… Mi antepasado dijo que quería la espada del Cid Campeador", así resume José Ramón Suárez del Otero cómo llegó la Tizona a manos de su familia.

"La espada permaneció durante años en el palacio de Marcilla de la familia. Luego, en casa de mis abuelos, donde mi abuela construyó una cámara secreta en la que, cuando estalló la Guerra Civil, quedó guardada la espada junto con cuadros y joyas. Pero los ‘rojos’ dieron con ella y se lo llevaron todos", explica.

Finalmente, la espada apareció en Figueras. “Estaba a punto de salir rumbo a Rusia cuando fue localizada por los ‘nacionales’. Estaba bien embalada en una caja oscura con un cristalito que dejaba ver el interior. Llevaba un mensaje que decía: ‘Camarada, respeta esta espada, es la espada del Cid’".

La espada volvió a Madrid, y los abuelos de Suárez del Otero decidieron darla en depósito. Por eso, desde 1944 la espada ha permanecido en el museo del Ejército. "Si no es la espada Tizona, ¿por qué ha permanecido 60 años en un lugar preferente del Museo donde siempre se la ha presentado como la espada del Cid? ¿Nos han estado engañando?".

www.HistoCat.cat

La reculada de la recerca a Catalunya

2008-04-13T23:41:00.000+02:00

(Extret del bloc http://www.xavier-hernandez.com/blog/)

Es tracta d’un article publicat al diari Avui el divendres 26 d’octubre. Es una reflexió sobre l’estat de la recerca a Catalunya feta després d’uns quants mesos de silenci d’ençà la dimissió com a director general de recerca. En condicions normals no m’hagués definit sobre aquesta problemàtica, per haver tingut un passat massa implicat. Tanmateix davant el desori calia marcar distàncies respecte al desgovern actual.

Que la recerca és l’objecte i el subjecte de la Història en el segle XXI ningú ho dubta. Les polítiques de R+D+i són cabdals i el futur del nostre país en depèn. Amb els consellers Andreu Mas-Colell i Carles Solà la Generalitat va bastir un model de R+D+i propi per Catalunya, vertebrat per centres de recerca de qualitat, a partir de fundacions i consorcis, i amb participació de les universitats. Es va arribar a predefinir l’horitzó dels 50 instituts, que havien de constituir el puny de la recerca catalana. La impressionant capacitat de retorn d’aquests centres i el prestigi que van aconseguir en poc temps avalava l’encert de la proposta. Al seu torn es va impulsar ICREA, per captar talents i l’AGAUR per gestionar convocatòries, i es van perfilar els itineraris de la carrera investigadora. Aquestes mesures s’havien de completar amb una Llei de la Ciència que donés congruència al sistema català de R+D+i, i que possibilités la creació d’una Agència Nacional de Recerca que, a l’estil del Max Plank alemany, coordinés els centres adherits. Naturalment aquestes iniciatives, que apuntaven a l’afermament d’un sistema català, generaven desconfiança en l’administració central i en els corrents polítics sucursalistes.

El projecte es vertebrava a partir de la conquesta que havia significat la constitució del Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, un dels encerts més clarividents del president Pujol.

En els darrers temps però, s’està evidenciant el col·lapse, per etapes, d’aquest model “nacional” de recerca. Primer va ser la deconstrucció del DURSI en el darrer període Maragall i exercint com a enterrador el conseller del Pozo. En paral·lel, el projecte va ser minoritzat per la política obstruccionista del conseller Castells, entestat a restringir la creació de fundacions i consorcis dedicats a la recerca, i a condicionar el seu finançament amb les més diverses argúcies burocràtiques. Finalment, el cop de gràcia l’ha donat el govern Montilla (Conseller Huguet i comissionada Palmada). La nova reestructuració de departaments va provocar una situació de caos i paràlisi administrativa, que encara avui patim, en l’entorn de R+D+i, no imputable als treballadors sinó a càrrecs poc capacitats per prendre decisions i gestionar el dia a dia.

A hores d’ara, després de gairebé un any de govern, l’únic que podem constatar es la inexistència de projecte (algú sap què volen?). S’han bandejat els compromisos i les previsions d’inversions establerts pel Pla de Recerca i Innovació, així com els suggeriments d’institucions i instàncies europees. El Pla d’Infrastructures de Recerca, que havia de pal·liar el dèficit quant edificis i equipament, ni tan sols ha sortit del calaix. S’evidencia l’afebliment del model de centres basat en fundacions i consorcis. Hi ha paralització quant a creació de nous instituts, amb una vergonyosa desestimació de projectes ja endegats, especialment en humanitats i ciències socials. Aquestes mesures es combinen amb l’ofec econòmic de centres ja existents. En destaca també la manca de criteris respecte a la relació entre centres i universitats, i l’entreguisme d’instituts a l’endogàmia universitària (amb el perillós precedent de l’ICAC de Tarragona). Aquestes pràctiques s’han agreujat amb la fossilització de la carrera investigadora i la incapacitat per impulsar noves dinàmiques quant a avaluació i promoció de la recerca. I encara cal afegir la submissió a les directrius de Madrid en els nous plans de ciència i tecnologia.

És també significativa la retirada, amb mentalitat provinciana, del finançament a missions científiques catalanes a l’exterior (Uzbekistan, Tunísia…). Cal preguntar-se també el perquè de la paralització, a canvi de res, de la Llei Catalana de la Ciència i la Tècnica, que definia l’Agència Nacional de Recerca i que ja estava elaborada i pactada. D’altra banda el DIUE ha estat incapaç de tirar endavant un “Pacte Nacional per la Recerca i la Innovació” que s’hauria d’haver implementat durant el primer any del nou govern. Finalment, allò més rellevant, ha estat la ineficàcia quant a transferència de coneixement i d’impuls de la recerca en el marc de l’empresa i especialment en les PIMEs, tot i disposar de bons instruments per fer-ho. Tot plegat sembla que el nou període es caracteritzarà per una política de vol gallinaci. Si no hi ha un decidit cop de timó estem a punt de perdre una oportunitat històrica.

Francesc Xavier Hernàndez Cardona
Catedràtic Didàctica Ciències Socials. Universitat de Barcelona.
Ha estat Director General de Recerca.

www.HistoCat.cat

El futbol al III Reich

2008-04-07T20:02:00.000+02:00

04/04/2008, Vilaweb

El 'Bon Cop de Cap' d'aquesta setmana recorda com es va viure el III Reich a Alemanya des d'un punt de vista futbolístic. En aquella època, un dels equips que va tenir més ressò a Europa va ser, precisament, el Schalke 04, actual rival del Barça als quarts de final de la Lliga de Campions. Amb el partit nazi al poder, el Schalke va guanyar més de la meitat de les lligues alemanyes i va esdevenir l'equip més mediàtic del país. Aquesta circumstància no desagradava al govern, que en valorava el poder propagandístic i de convocatòria sobre els col·lectius obrers; el Schalke havia estat sempre un club modest i format majoritàriament per minaires i treballadors de la ciutat de Gelsenkirchen. El partit nazi, de fet, va arribar a potenciar el Schalke 04 per controlar els moviments obrers. Ara, Hitler mai no va veure amb bons ulls que molts jugadors de l'equip fossin fills de minaires polonesos.

www.HistoCat.cat

El TGV Barcelona-València serà "de segona"

2008-04-07T20:01:00.001+02:00

Zapatero no preveu desdoblar el tram Tarragona-Castelló de la Plana

(www.directe.cat)

Segons la Generalitat Valenciana, el projecte de TGV entre València i Barcelona és "de segona", ja que no contempla que el tren arribi als 300 quilòmetres per hora ni preveu desdoblar el corredor mediterrani entre Tarragona i Castelló de la Plana. El conseller d'Infraestructures i Transport, Mario Flores, ha acusat el Govern Zapatero i De la Vega en concret de vendre fum en campanya, quan parlaven d'apostar pel corredor mediterrani.

Per la Generalitat Valenciana el desdoblament del tram Tarragona-Castelló de la Plana és essencial, ja que amb les vies actuals haurien de conviure TGV i mercaderies, que viatgen a velocitats molt més lentes. Els populars valencians demanen quatre vies d'ample internacional, dues per rodalies i mercaderies i dues més pels combois del TGV.

www.HistoCat.cat

Una empresa de EE.UU. explotará el tesoro de un galeón español hundido en la República Dominicana

2008-03-30T14:13:00.000+02:00

25/03/08 LA VANGUARDIA

Marine Exploration Inc., con sede en Miami, pagará 3.000 dólares por poder investigar el barco

Miami.(EUROPA PRESS).- Una empresa de Estados Unidos explotará el tesoro del galeón español Nuestra Señora de la Concepción, hundido en aguas de República Dominicana a cambio del pago de 3.000 dólares (1.922 euros) por cada mes que dure la expedición, según informó la empresa Marine Exploration Inc. (MEXP), con sede en Miami.

Se estima que el valor del tesoro podría superar los 150 millones de dólares (unos 96 millones de euros). Con el contrato firmado MEXP se compromete, si encuentra el galeón, a garantizar la seguridad del hallazgo y del barco Ocean Lady -que realizará la expedición- mediante el uso de fuerzas de la Marina de Guerra.

El presidente de MEXP, Miguel Thomas González, dijo en un comunicado de la compañía que preservar la relación con su "socio" el Gobierno de República Dominicana, a través de un Join Venture Partner, es "de importancia extrema". "Como beneficio a nuestros accionistas, estas acciones garantizan la protección de parte o del total del tesoro que podría ser encontrado de los piratas y otros potenciales reclamantes no autorizados", declaró.

La búsqueda se realizará a unos 100 kilómetros al norte de Puerto Plata y estará dirigida por el cazatesoros Burt Webber, quien permanecerá, según se estima unos cinco meses en aguas de República Dominicana. La expedición, que podría costar cerca de dos millones de dólares (1,3 millones de euros), partirá esta misma semana hacia los arrecifes del sur del Banco de Plata.

Webber descubrió en 1978 que los restos del galeón Nuestra Señora de la Concepción naufragaron en 1641 a causa de un huracán cuando se dirigía a España después de hacer una escala en La Habana. Se estima que el pecio podría albergar un importante tesoro que incluye monedas y lingotes de oro y plata así como porcelanas chinas y otros artículos de valor.

www.HistoCat.cat

La llengua de la Mare de Déu

2008-03-30T14:12:00.000+02:00

Ara que fa cent cinquanta anys de les aparicions, cal recordar que Bernadeta Soubirous va néixer a Lorda, que els francesos en diuen Lourdes, a la Bigorra, país de Gascunya, a Occitània, i només parlava gascó; precisament la llengua aranesa n'és un dialecte. A l'època, el francès encara no havia suplantat la llengua pròpia d'aquell territori a l'àmbit rural on vivia la noia. L'obstinació, però, de l'Estat en l'afrancesament lingüístic era lluny de tota raó i sentit. El procurador, o fiscal, en el curs de les investigacions que feia de les aparicions de Masabièla, va preguntar a Bernadeta en quina llengua li parlava la Mare de Déu. Quan la noia li va respondre que en la llengua pròpia del país, el gascó, aleshores el funcionari la va reprendre dient-li que allò era mentida perquè la Verge Maria només podia haver-li parlat en francès.

Oriol Panyella

www.HistoCat.cat

"Fracasa por la lluvia el izado de una megabandera en Cádiz"

2008-03-23T12:50:00.001+01:00

HOMENAJE A LA PRIMERA CONSTITUCION ESPAÑOLA.

Fracasa por la lluvia el izado de una megabandera en Cádiz
El intenso chubasco rompió la tela de 73 metros cuadrados.

El Periodico de Extremadura - 20/03/2008 JULIA CAMACHO

La lluvia de última hora fastidió la ostentación patriótica que el Ayuntamiento de Cádiz, gobernado por el PP, pretendía hacer izando una macrobandera española de 73 metros cuadrados. Solventado el contratiempo, la enseña lucirá de forma permanente para recordar que esta ciudad andaluza fue la cuna de la primera Carta Magna, conocida popularmente como la Pepa.

La bandera, que mide la mitad de la existente en la madrileña plaza de Colón y con el lema Cádiz Ciudad Constitucional , debía estar luciendo desde el 19 de marzo, día en que se cumple el 196 aniversario de la proclamación de la norma, a 22 metros de altura en una de las isletas reguladoras del tráfico de la plaza de Sevilla, cerca de edificios oficiales como la Diputación o el consistorio. Pero la lluvia hizo que la tela de poliéster se empapase y duplicase sus 17 kilos de peso, por lo que acabó rasgándose al izarla. Los gaditanos deberán esperar 10 días para verla ondear.

La iniciativa ha partido del equipo de gobierno que lidera desde hace 13 años la popular Teófila Martínez, la alcaldesa más votada en las municipales del 2003 y el 2007. Es uno de los actos previstos en la denominada Semana Constitucional.

www.HistoCat.cat

Jaume I, Baltasar Porcel i aquest país de miserables

2008-03-23T12:49:00.000+01:00

La matinada del passat diumenge dia 23 de març, al canal 33 i concretament al programa ‘Millenium’ conduït per en Ramon Colom, vàrem poder veure un petit debat-tertúlia centrat en la figura del rei català En Jaume I.

El programa en si, va ser molt fluix, com ja és tradicional en aquest país sempre que parlem d’història, i mes encara si aquesta història és la nostra, però el que més em va sobtar va ser l’entrevista inicial del programa que en aquest cas va ser amb l’escriptor illenc, en Baltasar Porcel.

Aquest bon home, del que no en tinc cap dubte de què com a escriptor és d’un nivell notable, va demostrar un total desconeixement sobre la figura del nostre mític rei. La nostra història com sabem, ha estat anorreada, trepitjada, tergiversada, i poden vostès mateixos incorporar tots els adjectius que prefereixin, però ja el súmmum, és que nosaltres mateixos anem tirant més porqueria sobre aquells pocs personatges que ens han arribat avui en dia i que encara podem prendre com a referents.

Dir que en Jaume I va estar un covard, que no es va atrevir amb francesos i castellans entre d’altres, i que mes o menys, va organitzar una croada quasi com si allò fos una berbena, és tenir poca o cap documentació, però sobre tot, és un acte de desprestigi de tot allò que envolta la nostra història.

Jo recomano al senyor Baltasar Porcel, llegir una mica més d’història i indagar més en les fonts originals. Li recomano també ser una mica més optimista i positiu amb la història dels catalans, i sobre tot i mes important, dir-li que no es preocupi que encara que ell pateixi d’un auto-odi enorme, som molts els que no participem de la mateixa malaltia i lluitem, perquè ell i gent com ell, quedin en una simple anècdota folklòrica.

Èric Barrat
www.HistoCat.cat

sobre el portolà d'en Domingos Teixeira

2008-03-16T19:56:00.001+01:00

Sobre el portolà d'en Domingos Teixeira, he estat buscant escuts portuguesos a internet i SEMPRE apareixen amb el camper (el fons) blanc, no negre; per tant, al portolà els escuts portuguesos SÍ apareixen ocults per un pegot de pintura negre. Seria un cas per estudiar. A més a més, la representació de l'escut no és correcta, perquè a sota de la tinta negre s'hi endevinen cinc escuts blaus, però forman una aspa (X), quan en l'autèntic escut portugués els cinc escuts formen una creu (+). Força estrany, oi?

I encara, tinc la certesa que, en el cas dels escuts catalans que hi apareixen, l'aparició del roig formant pals (I), faixes (-) i barres (/), té un significat precís, perquè si l'orientació hagués estat purament decorativa o estètica, com comenta en Porter en segons quines representacions de la bandera catalana, suposo que hi hauria algun escut en el portolà en què tindríem bandes (\) i no hi ha ni un sol exemple d'aquesta disposició! La qual cosa fa sospitar que la disposició no és atzarosa.

I,a més a més, les osques que presenten els escuts semblen marques amb algun significat, perquè em sembla que tampoc no es repeteixen, segons si són presents en escuts amb barres, pals o faixes. Si voleu , en podria escriure com un escrit, d'aquestes observacions i potser amb il·lustracions i tot.

Xavi Ribau

www.HistoCat.cat

Català Sempre

2008-03-16T19:55:00.000+01:00

(AVUI 12 març 2008)

Faig referència a l’article “Perdone, no le entiendo” que el dia 3 va publicar en aquest diari el filòleg Albert Pla Nualart. Trobo molt encertada la descripció que fa de les circumstàncies que han envoltat la nostra llengua des dels anys 60 fins ara. Voldria però referir-me a dues frases que apareixen al final del seu article. Diu “Siguem clars: qui avui a Barcelona manté el català al marge de tota consideració pot acabar sent maleducat”. Doncs bé, ara fa justament un any que un grup de persones entre les quals jo m’hi conto, vàrem decidir crear el col·lectiu Català Sempre, que pretén, precisament, superar i impulsar l’hàbit de no canviar de llengua excepte en casos excepcionals i només quan sigui necessari. Procurem actuar sempre amb la deguda consideració i amabilitat, però amb fermesa. Tanmateix només qui tingui prejudicis, podrà dir-nos mal educats. Diu també: “Pretendre fer dels ciutadans la carn de canó d’una batalla que els polítics no gosen lliurar és hipòcrita i té efectes contraproduents”. Miri Sr. Pla, ara ja som més de tres mil les persones les quals, amb un grau major o menor de compromís, pretenem parlar sempre català, com si visquéssim en un país normal amb llengua pròpia. Tot i que de vegades no és fàcil tampoc ens considerem un herois ni “carn de canó”, ni que el que fem pugui ser contraproduent. Respecte a la hipocresia dels polítics li diria que no m’agrada el qualificatiu però sí que els hi demanen actituds més enèrgiques i compromeses. Que siguin més valents a l’hora de defensar la llengua i també als catalanoparlants doncs, cada vegada amb més freqüència, ens trobem amb la necessitat de superar situacions difícils pel fe de no canviar de llengua. Per acabar voldria donar l’adreça de la nostra web: http://www.sempre.cat on expliquem el que fem i com busquem la manera d’ajudar-nos i vèncer l’aïllament en que, moltes vegades, es troben les persones que pretenen viure en català. Atentament.

J.M.B.

www.HistoCat.cat

Cristóbal Colón y la sífilis

2008-03-06T08:04:00.000+01:00

En diversas publicaciones de todo el mundo se afirma y vienen repitiendo que Cristóbal Colón importó la sífilis de las Américas.

Y es muy posible que tripulantes enrolados en las naves del almirante introdujeran en Europa la mencionada infección tropical, que afecta a la piel, los huesos y las articulaciones. Sin embargo, hay excavaciones que revelan que la sífilis no procede de América y que ya estaba presente en Europa antes de que Colón regresara del primer viaje.

El caso es que hay un estudio científico realizado en la Universidad de Bradford (Inglaterra) y que se hizo público en 1999, según el cual en el cementerio de una agustiniana en el puerto de Kingston upon Hull, habitado entre 1119 y 1539, fueron estudiados 245 esqueletos y tres de ellos tenían síntomas de sífilis. Es más, el Carbono 14 demostró que un varón con muestras claras de haber padecido la terrible enfermedad había fallecido entre los años 1300 y 1450. No le carguemos, pues, la plaga a Cristóbal Colón.

Nito VERDERA
Eivissa

www.HistoCat.cat

Carta oberta al President del Govern Espanyol

2008-03-06T08:03:00.001+01:00

CARTA OBERTA AL PRESIDENT DEL GOVERN ESPANYOL
Comissió de la Dignitat
secretariat@comissiodeladignitat.cat

Carta al President del Govern espanyol, Sr. José Luís Rodríguez Zapatero

Senyor President del Govern espanyol,

Us escrivim perquè l'any 2004 vam entreveure la possibilitat que el vostre accés a la presidència del Govern espanyol pogués servir per desencallar aspectes relacionats amb la superació del franquisme. Vostè va fer promeses en l'àrea de la recuperació de la memòria històrica que vam interpretar com a intents d'arreglar, finalment, aspectes del dèficit democràtic espanyol en aquesta àrea amb aspectes tan importants com ara el retorn dels "Papers de Salamanca", l'anul.lació de les sentències del franquisme i la plena restitució -entre d'altres- de la figura de Lluís Companys, President de la nostra nació afusellat per Franco. A la conclusió de la legislatura, però, veiem amb desencís que cap d'aquestes promeses no s'han dut a terme, malgrat l'aprovació d'una Llei per al primer dels casos, el retorn dels documents. Considerem aquest fet un autèntic fracàs de la seva gestió i alhora us informem que si en un futur, per la raó que fos, aquests lamentables crims del franquisme no es corregissin, ens veurem obligats a denunciar-ne el vostre Govern com a principal responsable d'haver-ho aturat davant tots els fòrums de drets humans nacionals, estatals i internacionals que tinguem a l'abast.

Ben cordialment,

Barcelona i València, 1 de març 2008

Enviar a: jlrzapatero@presidencia.gob.es; info@socialistes.org (PSC)
còpia a : secretariat@comissiodeladignitat.cat
Impulsa la campanya : Comissió de la Dignitat

www.HistoCat.cat

El que sabem de "El Cid Campeador"

2008-03-02T18:31:00.001+01:00

(Resposte d'en Carles Camp a un correu rebut a la FEHC)

En efecte, la sospita de que el Cid es tracta d'un personatge català la tenim des de fa temps. El cognom Vivar existia a Catalunya en aquells temps. Tot el que se sap del cert del Cid passa entre Saragossa, el Principat i València. Casa la seves filles amb reis, una d'elles el Comte de Barcelona Ramon Berenguer (en sembla que II)i l'altra amb el rei de Navarra. Jaume I és el propietari de la Tiona (que no Tizona). El seu teòric rei Alfons VI de Castella és derrotat estrepitosament a Alarcos per un exèrcit que el Cid i el seu exèrcit de desterrats aturen a València, etc, etc.

El que sabíem fins ara és que almenys es tractaria d'un plagi d'un original que es trobava a Ripoll en llatí, Carmen Campusdotoris (tractat del mestre de camp, del camp de batalla, s'entén). Que l'obra fos catalana originalment i se'ns ho hagin apropiat els castellans és un fet que sospitem com ja he dit, des del principi que vàrem començar a rastrejar fets històrics robats per Castella.

Per mi, i ho he dit més d'un cop, en Roderic (o com es digués) de Vivar, era un cabdill almogàver, un capità d'un important grup de guerrers que lluitaven per interès, tant contra moros com contra cristians, al millor postor, sempre amb interès propi.

És aquest un tema obert, que fins ara ningú ha treballat. Agrairem qualsevol aportació que se'ns pugui fer en aquest tema. La feina és molta, i pocs els que la fem. Ens aniria molt bé que algú se n'ocupés.

Carles Camp
www.HistoCat.cat

Un enemic d'un enemic no es sempre un amic

2008-03-02T18:22:00.000+01:00

Llegint i veient les valoracions dels nostres polítics, vull explicar una mica que ha passat a Kosovo.

Kosovo es territori serbi. No només ho ha estat sempre sinó que per als serbis es on va nàixer la seva nació, com pels espanyols es Astúries o pels catalans la Catalunya nord.

Fa anys molts albanesos, que com diu Sostres, "es morien de gana a la seva merda de pais" van emigrar a aquesta província serbia, per poder menjar.

Aquests emigrants d'origen albanès han forçat una independència passant-se per l’engonal la historia i robant al país que els va acollir, i no han dubtat en sortir al carrer amb la bandera albanesa.

Kosovo, en català Coçova, no es cap exemple a seguir per cap nació sense estat europea. Nosaltres no pretenem robar res, simplement aspirem a la DEVOLUCIÓ dels nostres drets, llibertats i, ja que estem parlant d’això, territoris.

La comparança amb Catalunya m'indigna, i es molt lògica en els nostres illetrats polítics, especialment en l'atontat del Ministre d'Exteriors del país veí, però no es pot utilitzar d'exemple. Apart de que no necessitem cap exemple, ni ningú que es marqui el camí.

Com deia l'amic Borràs en un dinar, la situació extrapolable de Coçova seria, posat el cas de que Catalunya es declares independent, que l'Hospitalet es declares República Independent Marroquí, o el Raval Pakistanès, o el carrer Trafalgar, república independent xinesa.

Miquel Manubens
http://benplantat.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

Cossiga reclama a Espanya que reconegui l'autodeterminació de catalans, bascos i gallecs

2008-02-24T18:01:00.001+01:00

Cossiga reclama a Espanya que reconegui l'autodeterminació de catalans, bascos i gallecs
L'ex-president italià vol que els EUA i la UE pressionin el govern espanyol perquè ho faci

(Vilaweb. Dimarts 19 de febrer)

L'ex-president italià Francesco Cossiga ha dit que la Unió Europea i els Estats Units haurien de pressionar el govern espanyol perquè desisteixi de reprimir les nacions catalana, basca i gallega i els reconegui el dret d'autodeterminació. Cossiga s'ha pronunciat així tenint en compte l'ampli reconeixement internacional del nou estat de Kosovë, que ha estat saludat pels EUA i pels grans estats europeus. Espanya, en canvi, no l'ha reconegut.
Segons Cossiga, Espanya adopta una actitud franquista envers els militants independentistes bascos, catalans i gallecs.

D'una altra banda, les autoritats sèrbies han reaccionat amb indignació al reconeixement de Kosovë pels grans estats: els EUA, França, el Regne Unit, Austràlia, Alemanya i Itàlia. Ahir mateix el primer ministre, Vojislav Kostunica, va retirar l'ambaixador de Washington i va dir que tractaria igualment tots els països que reconeguessin el nou estat kosovès. A més, el parlament serbi va aprovar una resolució declarant nul·la i il·legal la proclamació.

Ahir els ministres d'Afers Estrangers de la Unió Europea es van reunir per pactar una posició comuna sobre la independència kosovesa, però no hi va haver unanimitat: sis dels vint-i-set estats membres no la van voler reconèixer, entre els quals Espanya, Grècia, Romania i Xipre. En vist d'això, la presidència eslovena va decidir que cada estat fes com volgués. Doncs bé, els grans estats europeus, com Alemanya, França, Itàlia i el Regne Unit, han dit que reconeixerien l'estat de Kosovë, igual que els Estats Units, que ja ho han fet oficialment. En efecte, la secretària d'estat nord-americana, Condoleezza Rice, va comunicar ahir que els Estats Units reconeixien oficialment l'estat sobirà de Kosovë i que el president Bush acceptava la petició del país balcànic d'establir-hi relacions diplomàtiques. I, és clar, va felicitar els kosovesos.

Andorra s'espera a reconèixer Kosovë

El Ministeri d'Afers Estrangers andorrà va comunicar que, abans de reconèixer el nou estat, esperaria la reacció dels Estats Units i de la majoria de països membres de la UE (en el moment del comunicat aquests estats encara no s'havien manifestat). La ministra d'Afers Estrangers, Meritxell Mateu, és fora, en un viatge oficial, i no farà cap més comunicat abans dimecres, quan es reunirà el consell de ministres.

Ara, l'oficina del portaveu del govern andorrà ha explicat que sospesarien amb més atenció el reconeixement de Kosovë quan tinguessin confirmació oficial del reconeixement del nou país pel president francès i copríncep andorrà, Nicolas Sarkozy. De totes maneres, si Espanya s'entestés a oposar-s'hi, el reconeixement andorrà podria ajornar-se 'sine die'.

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2745774

www.HistoCat.cat

El nom de Salvador Dalí no apareix en el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona

2008-02-24T17:57:00.000+01:00

(EFE. Barcelona 18 febrer)

El pintor Salvador Dalí no té a Barcelona cap carrer, plaça o jardí que recordin la seva figura gairebé vint anys després de la seva mort, un oblit poc comprensible tenint en compte que cada any es «bategen» a la ciutat uns 50 espais públics. L'absència de Dalí en el nomenclàtor barceloní, que té prop de 4.750 carrers, places i jardins, és encara més sorprenent tenint en compte que a Madrid i a 33 municipis de la comunitat madrilenya tenen algun carrer o plaça dedicada al pintor. Aquest buit contrasta amb la rellevància que s'atorga a Miró, a qui van dedicar el 1984, només uns mesos després de la seva mort, un gran parc a l'Eixample.

www.HistoCat.cat

L'Ateneu Barcelonès rescata artistes catalans oblidats en un cicle

2008-02-24T17:56:00.000+01:00

(EL PUNT. Dilluns 18 de febrer)

L'Ateneu Barcelonès organitza a partir d'aquest dimarts el cicle Els mestres invisibles (I). Artistes catalans del segle XX. Es tracta d'un primer recorregut sobre diversos artistes catalans desconeguts, procedents de diverses disciplines artístiques, que han quedat en segon terme. El cicle comença, dimarts, amb l'anàlisi d'un pedagog (Francesc d'Assís Galí), i continuarà amb més sessions dedicades a un escultor (Enric Casanovas), un pintor (Manuel Humbert) i un artista representatiu de les arts aplicades (Xavier Nogués). Tots ells, membres destacats del noucentisme. Els experts que descobriran aquests artistes invisibles són, respectivament, Albert Mercadé, Teresa Camps, Lluís Boada i Cecília Vidal. Les conferències seran a les 19.30 h.

www.HistoCat.cat

Lladres de saqueig... literari

2008-02-18T15:18:00.001+01:00

(Article d'en Joan Calsapeu al bloc UCRONIES)

Acabo de llegir el prefaci de Josep Maria Orteu a La vida de Llàtzer de Tormos. Ha estat una lectura torbadora, desconcertant, incòmoda, que em reforça intuïcions i sospites prèvies. ¿Com hem pogut beure acríticament tantes mentides sobre les literatures catalana i castellana dels segles XVI i XVII? ¿Com hem pogut suportar tones d’ignorància, confusió i enganys sense morir-nos de vergonya? ¿Que som beneits?

No en faré cap resum -altres feines tinc. Em limitaré a citar unes dades que il·lustren la magnitud de la manipulació que ha desfigurat la literatura catalana dels s. XVI-XVII. En són només unes petites mostres.

a) “El molí de vent era un giny nou i desconegut a la Castella de les acaballes del segle XVI”, escriu Orteu. “Segons les guies del segle XIX, la majoria de molins de la Manxa no comptaven amb la tecnologia que descriu el Quixot […] i a València la tecnologia en qüestió sí que hi era".

b) “La traducció castellana del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis, de Valladolid del 1542, titulada Carro de las donas, es presenta com a anònima.” Aquest fou un recurs clàssic per a l’apropiament d’obres literàries catalanes a favor de la literatura castellana: només calia fer desaparèixer les primeres edicions catalanes per esborrar-ne la memòria i garantir l’èxit de l’operació. A la València del s. XVI aquesta martingala era vox populi, però la censura impedia que es pogués denunciar per escrit.

c) “La raó per la qual Francisco Calero creu que Joan Lluís Vives escrigué La vida de Llàtzer de Tormos en castellà és que en parla referint-se a «l’obra que començaré a hispanitzar»”. Calero oblida que tant es podia hispanitzar en català com en castellà, i que quan Vives es refereix a la llengua de Castella en diu castellà.

d) Vives, catalanoparlant, escriu en llatí, i “després tot se li tradueix a les diverses llengües vulgars, curiosament menys en català”. (Això, a pesar que Vives, en carta a Enric VIII d’Anglaterra, es mostrà partidari de l’ús literari de les llengües vulgars i maternes, car «és millor ser útil a molts que a pocs».)

e) “Daniel Vives [familiar del filòsof valencià] fou sotmès a un procés inquisitorial, acusat, mitjançant confessions obtingudes sota tortura, de judaïtzant i d’haver fet l’edició de La Bíblia en pla, és a dir en català.”

f) Afegim-hi que la ciutat de La Celestina està vora mar i s’assembla molt a València; que Francesc Tarafa havia publicat el 1552 el llibre Dels pobles, rius y montanyes d’Espanya, obra que es va traduir al llatí, però del text català no en queda rastre; que Onofre Manescal no vol que el seu Sermó (1603) s’imprimeixi en castellà, “del qual parer eren alguns, entenent que en llenguatge castellà avia de ser més comú i més apazible”, però les edicions següents són ja en castellà; i que a Jeroni Pujades li passa el mateix amb la Crònica Universal del Principat de Catalunya (1606). Et caetera.

Això és un pou sense fons, ja ho veieu. Orteu es demana: “més enllà de La vida de Llàtzer de Tormos i La Celestina, ¿de quins altres autors cal dubtar obertament? ¿Quantes obres de la literatura moderna que s’han conservat en castellà foren escrites originalment en català i pertanyen, doncs, a la literatura catalana i no pas a la castellana?”. Fora mandra, fora son.

Joan Calsapeu

www.HistoCat.cat

La barretina a les Feroes (II)

2008-02-18T14:23:00.000+01:00

(Comentari d'un amic al respecte de l'article publicat en aquest bloc, "La barretina a les Feroes")

La majoria o pràctica totalitat de les independències dels països llatinoamericans arriba després de la desfeta als Països Catalans. El 1707 cau València, el 1714 Barcelona. D'alguna manera, bo i parlar en castellà (per obligació: era el preu per conservar les hisendes des que els amenaçà Felip II a la dècada del 1560 en endavant, quan es carrega mitja família d'en Cortès i tant els Colom com els "Pizarro" continuen amb plets fins el segle XVII), bo i parlar en castellà, deia, l'elit política són descendents de catalans, els seus parents són aquí. D'alguna forma, el vincle que els manté lligats a la península és l'ascendència catalano-valenciana-aragonesa. Quan veuen la pota de Castella esclafant les llibertats i abolint les institucions catalanes, s'enceta el procés cap a la Independència. De ben segur que les colònies americanes van acollir un bon nombre d'exiliats catalans de l'època (d'altres van marxar cap a les connexions que mantenien als dominis dels Àustria).

Així, quan assoleixen la Independència i es converteixen en Cuba, Argentina, Colòmbia, Bolívia, etc... fan constar als escuts de les noves nacions el símbol de l'alliberament nacional perquè és de Castella (ara Espanya), que s'han alliberat.

www.HistoCat.cat

El setge espanyol a les llibertats

2008-02-17T01:45:00.001+01:00

S’acosten dies en què catalans i bascos veurem a quins nivells de prevaricació pot arribar un Estat mancat de cultura democràtica. L’escenari serà -de fet, ja ho és- el País Basc i les accions més destacades tindran a veure amb la il·legalització de dues forces polítiques -PCTB i ANB- i la criminalització del lehendakari Juan José Ibarretxe. Serà la continuació de l’empresonament d’Arnaldo Otegi i de la condemna del Tribunal Suprem a Juan María Atutxa, expresident del Parlament basc, i a Gorka Knörr i Kontxi Bilbao, membres de la mesa, per no haver dissolt el grup Sozialista Abertzaleak. La guerra santa per la sagrada unitat d’Espanya tot s’ho val. Incloent-hi, naturalment, el tancament de diaris, tortures als seus directius i persecució sistemàtica de l’independentisme. Davant aquest estat de coses, no és estrany que, com afirma el vocal del Poder Judicial, Alfons López Tena, “la Justícia espanyola ocupi el 46è lloc en imparcialitat i el 64è en independència, per sota de Botswana, Nepal i Uganda”. No pot ser de cap altra manera, atès que estem parlant d’una Justícia que està al servei del govern espanyol, tant si mana el PSOE, com ara, com si ho fa el PP, com abans. L’excusa, és clar, és el terrorisme. Però hi ha coses que no es diuen sobre aquesta qüestió. Una és que el Partit Socialista i el Partit Popular necessiten de l’existència d’un suposat enemic interior per poder retallar les llibertats dels bascos en nom de la seguretat. L’altra és que estan disposats a criminalitzar Ibarretxe fins a les últimes conseqüències per impedir que porti a terme la seva promesa de consultar al poble basc sobre el futur nacional del país. Espanya sap que la fotografia d’unes forces armades impedint que la gent exerceixi pacíficament el seu dret a dipositar una papereta en una urna en un referèndum donaria la volta al món i malmetria la seva imatge d’Estat democràtic. Per això disposa d’una greixada maquinària judicial que es dedica a “fabricar proves” que permetin empresonar totes aquelles persones rellevants que es declaren desafectes a la unitat d’Espanya. Recordem, en aquest sentit, les paraules de l’exministre de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, quan va confessar la fabricació de proves per mantenir a la presó persones que ja havien complert la seva condemna o les declaracions del seu successor, Mariano Fernández Bermejo, quan també va confessar que les “proves” contra PCTB i ANB són “per garantir allò que volem: que no puguin concórrer a les eleccions”. I ho va dir així, sense ruboritzar-se. És el mateix discurs de José Bono, un altre nostàlgic del franquisme que ha afirmat que, “amb evidències o sense”, fa temps que ell ja hauria enviat a la presó l’esquerra abertzale.

Doncs bé, si ara plouen pedres és perquè mentre la consciència nacional dels pobles català i basc ha romàs endormiscada no hi ha hagut cap problema a tolerar l’independentisme. Al contrari, l’independentisme ha estat utilitzat com una prova del gruix democràtic espanyol. Però quan l’independentisme, de dretes o d’esquerres, ha deixat de ser testimonial per convertir-se en un perill per a la unitat d’Espanya ha començat la seva estigmatització, persecució i il·legalització. És a dir, que allò que el PSOE i el PP no poden guanyar a les urnes, perquè els vots els deixen en minoria, ho volen obtenir valent-se de la força. D’aquí que no fa gaire el PSOE, apel·lant a “l’interès general d’Espanya”, menyspreés la voluntat majoritària dels navarresos i ordenés al PSE un pacte amb UPN, que és la cara navarresa del PP, per impedir que el govern passés a mans de Nafarroa Bai, defensora de la independència per la via parlamentària. En altres paraules, allò de “totes les idees són defensables en política, inclosa la independència, sempre que es faci de manera pacífica i democràtica” és una mentida desmuntada per l’autèntica veritat. I la veritat ens diu que Patxi López, que era el representant socialista a la mesa del Parlament basc i que va fer exactament el mateix que Atutxa, Knörr i Bilbao, no ha estat processat –així és com la Justícia espanyola protegeix els seus-, i ens diu també aquestes altres tres coses: que el PP necessita el PSOE per presentar-se com a salvador de la pàtria espanyola, que el PSOE necessita el PP per poder recollir els vots de la por a la caverna i que tots dos, PP i PSOE, necessiten ETA per quedar-se com a partits únics al País Basc. Dintre de poc, amb l’esquerra abertzale il·legalitzada, començarà el setge al PNB. L’antídot seria una gran coalició de tot el sobiranisme basc contra l’absolutisme espanyolista, però sabrà el sobiranisme basc aparcar les seves diferències i demostrar que els importa més el país que el partit?

Víctor Alexandre
(font de l'article)

www.HistoCat.cat

Independentisme monarquic (2) : El dia després

2008-02-11T00:11:00.000+01:00

La independència de Catalunya serà aconseguida de forma novedosa. Ja ho deia Unamuno que ens perd l’estètica (ara li diríem disseny). Tenint en compte com van les coses , la gran presencia catalana a internet que fins i tot ha obligat a la Comunitat Europea a crear un Fòrum en català, jo crec que Catalunya aconseguirà la independència, ( be això al que nosaltres anomenem independència que no es mes que la DEVOLUCIÓ del nostres drets i llibertats), a traves d’internet o del SMS, amb missatges al President de la Generalitat, al Rei, i al president del govern espanyol, i au, amb un e-mail que mes o menys dirà : “A partir del proper XX del XX del XXXX, el poble català assumeix la Devolució, per tant instem al Sr. president del govern espanyol a publicar el decret de derogació del Decret de Nova Planta, al Sr. Rei a personar-se a Santa Maria del Mar, tal dia, a jurar les nostres lleis i Constitucions, i al Sr. President de la Generalitat, a un cop entrades en vigor les nostres Constitucions reuneixi el Parlament per aplicar-les i si s’escau actualitzar-les”.

Les nostres Constitucions deien, entre moltes altres coses, que : Les Corts son formades per tres braços, el eclesiàstic, el militar i el noble.

Això ara no hauria d’ésser així, però no seria mala idea que Aquestes Corts de la Generalitat actuessin com un Senat, i que la iniciativa legislativa restes en mans del (actual) Parlament democràtic.

Seria molt interessant pel país, que els militars catalans, inclosos els caps de la policia, el descendents dels comptes catalans i els bisbes i priors de les diòcesis catalanes tinguessin una força, en aquest cas mes representativa que real.

El Parlament democràtic català triaria el cap de govern, Conseller en Cap, i aquest triaria els consellers del govern.

En canvi , les Corts triarien una terna a President, entre els quals el Rei o el Lloctinent, triarien el President pel sistema d’insaculació instituït per Ferran II, precisament per evitar partidismes.

Si el Rei no residís a Catalunya, hauria de nomenar un Lloctinent (en cap cas un Virrei), amb preferència a que aquest lloc fos ocupat pel hereu de la Corona, com era el costum.

Per descomptat que un sol noble no podria ocupar varies cadires d’aquestes Corts per l’acumulació històrica de títols, i per exemple la Duquessa d’Alba hauria de cedir cada escun dels seus títols catalans a familiars seus, iniciant-se així la recuperació de varies nissagues comptats catalanes.

Us imagineu que els membres dels organismes autònoms de la Generalitat, per exemple la CCRTV , els nomenessin Les Corts, amb criteris de profesionalitat en comptes del Parlament amb els criteris de cuota política a que ens te acostumats. I els alts càrrecs del Poder Judicial, i del Consell Consultiu, i de tots els organismes autònoms de la Generalitat. Els partits deixarien de colocar-nos els tontos dels partits en aquests llocs.

Aquestes noves Corts, serien un magnífic lobby de pressió davant la Corona i amb fil directe amb ella o amb el mon econòmic. Tindríem també un excel·lent enllaç amb els militars espanyols que així es tranquil·litzarien una miqueta, i fins i tot amb el Vaticà que no només hauria de desitjar-nos Bon Nadal en català, sinó escoltar ens nostres Bisbes com a representants reals i legals del poble.

Evidentment, com podeu veure, el Lloctinent no només coneixeria Catalunya a fons, sinó que parlaria correctament el nostre idioma, i s’educaria de manera diferent a com ho han fet fins ara els Borbons.

Per descomptat també que la derogació del Decret de Nova Planta suposaria la derogació de les Diputacions Provincials i qualsevol altre organisme de Madrid a la nostra terra.

Quedaria pendent de renegociar la “Unió d’Armes”, pero aixó, avui en dia tal i com estan les coses, no seria gaire problema, amb unes forçes armades que cada cop depenen mes d’Europa.

I també podeu veure que amb aquest sistema, difícilment el President podria ser un pobre home sense cap ofici ni estudis com el que ara tenim. Amb sort tindríem de President al Bisbe d’Urgell, Co-princep d’Andorra o a l’Abat de Montserrat. Cap tonto, mai mes.

El mes important, es que desactivats així els interessos del Sr. Rei, dels militars, i dels capellans, el tema de la DEVOLUCIÓ es podria aconseguir tranquil·lament, i pacíficament, i tots contents. Perquè de 1492 a 1714 érem part d’Espanya, oi que si senyors del PP?, dons tranquils homes, que no passa res, que només estem aplicant la disposició addicional 1ª de la “vostra” Constitució, que diu : “La Constitució empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. I que son les nostres Constitucions sinó drets històrics forals?

I a qui dubti d’aquest vell sistema polític, només recordar-li que a Andorra no li ha anat tant malament.

Un cop tot això en funcionament, ja reclamarem al Museu del Ejercito i a la resta de museus espanyols tot el que van robar, perdó, guardar en millor condicions, per poder “vestir” una miqueta la residencia del Lloctinent. Bé això ja li encarregarem a ell mateix.

Als nostres nobles que també tornin tota la documentació i aixovars corresponents, i al nostre braç eclesiàstic el mateix en el que respecta als molts arxius de Monestirs catalans enviats a Madrid.

Ja voreu com lo de Salamanca eren quatre paperets, i la de coses que se sabran quan els historiadors puguin accedir a tots aquests papers fins ara amagats.

De les feines mes importants a fer per aquestes noves Corts del tres braços, seria la reclamació de tot alló que sha fet ilegalment, sense consultarles desde 1640, amb peticions directes al tribunal d’Estrasburg:

En primer lloc reclamar la Catalunya nord, regalada il·legalment al Tractat dels Pirineus, on França va incomplir el Tractat de Péronne del 19 de Setembre de 1641, article 13e, on França es comprometia a no separar mai aquests territoris, i que sempre serien part de Catalunya.

En segon lloc, reclamar les terres de la Franja de Ponent, que una divisió provincial espanyola ens va robar.

En tercer lloc, reclamar les Illes Balears, que sempre van ser part de Catalunya i només tenien delegats a Corts Catalanes, com també les tenien els rossellonesos.

En quart lloc, reclamar la indemnització oportuna a Anglaterra per l’incompliment del Tractat de Gènova, on es comprometien al recolzament militar necessari per garantir les nostres Constitucions.

Aquest es el camí. L’altre camí, el republicà, el que faria legalment al ser un marc legal nou, es condonar totes aquestes il.legalitats.

I de Republiques catalanes ja n'hem tingut o intentat si no vaig errat unes cinc (Pau Claris, 1714, periode liberal Ildefons Cerdà, Francesc Macià 1931, i el 6 d’Octubre, i si no recordo malament la que mes va durar ho va fer tres dies.

Evidentment de les coses del dia a dia, s’encarregaria el Parlament Democràtic, ja sabeu les coses importants com son limitar la velocitat, les rodalies, el fer cada cop les aixetes mes petites en comptes de fer mes pantans, els carrils bici, i totes aquestes coses que tant els agrada fer.

Miquel Manubens
http://benplantat.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

On son els homenatges a Jaume I ?

2008-02-10T21:35:00.000+01:00

La setmana passada vaig poder veure a les notícies i a vista d’ocell, com a Ses Illes, al País Valencià i a Catalunya Nord, es feien llurs homenatges al rei En Jaume I en el dia en què es commemorava el vuitè centenari del seu naixement. I em vaig preguntar: i aquí Catalunya que s’ha fet?

La veritat és què vaig sentir vergonya en veure com al Principat, encara és hora de què la nostra administració faci la seva feina i posi en el lloc que li correspon, a un dels més grans personatges de la nostra història.

Properament podrem assistir a l’estrena de la pel·lícula ‘King Conqueror’ que com us podeu imaginar, seguirà la moda d’altres films que s’han produït darrerament, i en què s’expliquen històries i personatges totalment catalans, que un cop a la pel·lícula, semblem més espanyols que altra cosa.

No podem deixar que ni els espanyols ni els nostres governs progressistes, continuïn mentint sobre la nostra història.

Èric Barrat

www.HistoCat.cat

El Centre d’interpretació del Call de Barcelona

2008-02-10T20:42:00.001+01:00

El passat divendres dia 8, tot fen una passejada pel barri gòtic, em vaig trobar de cara amb un nou centre obert per l'Ajuntament de Barcelona, anomenat, Centre d’Interpretació del Call.

No vull ser extremadament dur, perquè segurament la gent que allà hi treballa no és culpable de res, però cal dir que l’actitud de l’Ajuntament envers la història de la ciutat que no explica o que tergiversa fins a quedar en un no res, és auténticament vergonyosa.

El centre de fet, consta en una planta baixa, de dues pedres amb un gravat en hebreu, dos panells informatius i un taulell amb uns tríptics poc importants. En una segona planta, trobem una pantalla que regularment projecta un power-point elaborat sense gaire gràcia i sense àudio, i una desena de cadires per poder-ho contemplar. Això és tot el centre d’interpretació.

Tot i així, cal dir que poden estar contents els interessants en el tema dels jueus a la Barcelona medieval perquè, en infinitat de llocs com poden ser, l’hospital de la Santa Creu, o d’altres de desapareguts com poden ser l’antiga presó o l’església de Sant Jaume per esmentar alguns, no en tenim ni un sol panell que expliqui res de res.

Tot sigui per fer oblidar la història d’una nació a la seva amnèsica població.

Éric Barrat

www.HistoCat.cat

El pare del Lazarillo va morir a l'illa de Gerba

2008-02-03T21:07:00.000+01:00

Hi ha un fragment, en el text de la novel·la del Lazarillo de Tormes que ens informa que En Llàtzer 'era hijo de un buen hombre, el cual, por ensalzar la fe, había muerto en la de los Gelves'. És a dir, en una armada contra l'illa de Gerba, a Tunísia.

Quan esmenta Gerba, sense donar més detalls del fet històric, ho ha de fer necessàriament d'un fet real, i en un entorn social i cultural on tant lectors com autor, amb una simple al·lusió 'a la de los Gelves' tinguin clar a quin episodi bèl·lic es refereix, i quin valor simbòlic va lligat a aquesta expedició.

Vista l'autoria dels fets, els cronistes que les recullen, i el seu context nacional, aquesta comunicació precisa d'unes gestes bèl·liques conegudes i sentides com a pròpies, només és possible si l'autor i els lectors són catalans, i més concretament, valencians.

(font de l'article)

www.HistoCat.cat

Dia zero de l'Any Jaume I

2008-02-03T20:32:00.000+01:00

Vuit estudiosos del rei conqueridor expliquen les seves aportacions editorials el dia del seu 800 aniversari

Dia zero de l'Any Jaume I

Ada Castells

(Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 37. Dissabte, 2 de febrer del 2008)

Aquesta matinada ha fet 800 anys del naixement de Jaume I i, aprofitant l'avinentesa, els territoris de parla catalana ho celebren amb més o menys entusiasme i un epítet que ha de durar dotze mesos: Any Jaume I. L'objectiu és que, passats aquests mesos de celebracions, es pugui dir alguna cosa més que el tòpic d'haver sigut el Conqueridor.

Per ara hi ha pocs actes concretats, sobretot en l'àmbit popular, però els editors ja s'han animat a fer la seva contribució. Han sortit estudis i noves edicions i lectures del seu llibre més cèlebre: el Llibre dels Fets. L'Institut d'Estudis Catalans l'ha reeditat, en la versió de Ferran Soldevila, i amb notes afegides de Maria Teresa Ferrer i Jordi Bruguera, que també és el curador de l'edició que n'ha preparat Proa. Bromera en presentarà una versió modernitzada feta per Francesc Machirant, que es publicarà a l'abril, i els rossellonesos Robert Vinas i Agnès Vinas n'acaben de publicar la primera versió en francès.

Diversos estudiosos i admiradors de la figura del Rei en Jaume expliquen quina és la seva aportació a l'Any Jaume I i què falta per fer.

M. Carme Roca

A principis de març la historiadora treu Les dones de Jaume I a l'Esfera dels Llibres. "Coneixem les seves esposes, com Violant d'Hongria, però jo he volgut endreçar les dades i veure com l'havien influït persones com Aurem Biaix, que va propiciar el comtat d'Urgell o Berenguera Alfonso, que va impulsar la conquesta de Múrcia. Ell tenia la necessitat de fer-se el mil homes davant d'elles".

Ernest Belenguer

Catedràtic de la Universitat de Barcelona, és autor de Jaume I a través de la història (Ed 3i4,1984), i acaba de treure Jaume I i el seu regnat (Pagès). El defineix com "un llibre total" perquè "té en compte el seu vessant militar, de conquesta, polític i altres aspectes, com el fet de ser qui incrementa les institucions, les consolida, crea nous regnes, busca el suport fonamental de les ciutats, fa créixer l'economia, el barri de la Ribera...".

Belenguer considera que falten alguns aspectes per estudiar no tant sobre Jaume I, "que ha estat molt estudiat per Robert Burns, com sobre com era el segle XIII, per exemple quins eren els motius de les ensopegades que tenia el rei amb la noblesa. Caldria investigar més. Cal conèixer la societat i els fets que envolten aquesta figura i espero que al llarg de l'any, en els congressos, això anirà sortint".

En canvi, es mostra molt crític amb "l'oportunisme" de llibres apareguts a corre-cuita. Esmenta el de Cignolani: "Ell és filòleg i pot donar una perspectiva literària, però com a historiador, no".

Ernest Marcos

Acaba de treure La croada catalana. L'exèrcit de Jaume I a Terra Santa, a l'Esfera dels Llibres, per destacar un vessant que troba poc estudiat, l'internacional. "Sovint s'ha dit que la croada palestina va ser un episodi fallit, però jo intento demostrar que neix del seu talent polític i prové de la decisió anterior de trencar amb les aliances tradicionals: amb el papat, la corona de França i, en part, amb la de Castella. De fet, ell protagonitza un gir en la política internacional quan està assetjat per la conjuntura diplomàtica".

Antoni Furió

Analitza el caràcter i la vida del personatge des de diversos punts de vista a El rei conqueridor, un llibre il·lustrat que ha tret Bromera. L'aportació d'aquest catedràtic de la Universitat de València ha estat "confrontar aquell temps amb el nostre prisma". Això vol dir "parar més atenció als vençuts, als musulmans, a la població autòctona que va ser desallotjada de les seves terres. És aquesta preocupació contemporània respecte als altres".

Enric Lluch

A Temps de conquesta (Bromera), l'autor acosta als més joves un episodi clau: la conquesta de Mallorca i València. Ho fa des del punt de vista d'un ferrer de Cardona i el rei hi surt d'una manera lateral: "Vaig fer servir el Llibre dels Fets per veure com era, però sense refiar-me'n gaire. Si hagués triat Jaume I com a protagonista hauria estat més senzill perquè hi ha més documentació, però jo volia parlar des del punt de vista de les persones que l'acompanyaven, dels més humils".

Stefano M. Cignolani

Defensa el seu llibre Jaume I. Història i mite d'un rei, publicat a Edicions 62, com "un replantejament general del regnat, l'acció i el personatge, una visió diferent, nova". Cingolani s'ha centrat en les mentalitats d'aquell temps, "en el perquè i en com pensaven". Coincideix amb Belenguer que falta per estudiar "les dinàmiques de poder i la relació amb la noblesa".

Robert Vinas

Amb Agnès Vinas ha fet la primera traducció francesa completa del Llibre dels Fets, completada amb un aparat crític i il·lustracions. "Sempre hem pensat que se l'havia de donar a conèixer al Rosselló, a la Cerdanya i a Montpeller, on va néixer i al final l'hem tret en una editorial una mica especial, la de la Societat Agrícola, Científica i Literària dels Pirineus Orientals, que des del 1833 publica cada any un llibre del patrimoni cultural".

Albert Salvadó

Autor d'èxit -com es pot comprovar a www.albertsalvado.com-, un dels seus filons ha estat la figura del rei, amb la trilogia Jaume I, El Conqueridor. "La meva ha estat una aportació romàntica perquè el relat històric permet entrar dins els sentiments i donar humanitat al personatge. No sóc historiador i no goso entrar en un terreny que no és el meu". Amb el llibre va descobrir "un personatge increïble que va morir als 62 anys en aquella època, que ja és un miracle. Quan entres a la seva vida, dius: «Ostres, tot això va ser capaç de fer?»".

www.HistoCat.cat

Independentisme monàrquic (I) : justificació

2008-01-25T08:34:00.000+01:00

Fa prop de 600 anys que tractem amb funcionaris castellans i prop de 300 que sabem com les gasten, i ni així aprenem. Només en Tarradellas sabia sortir dient que tot havia anat molt be i que havien establert un gran “bon rotllo” desprès de reunir-se amb Adolfo Suarez i no haver aconseguit res de res.

El govern català actual, que si sap mentir, però molt malament, va afirmar que la reunió de la comissió de traspassos Estat-Generalitat no es faria si no hi havien garanties d’aconseguir bons resultats, entre ells el traspàs de rodalies.

Finalment el Rubalcaba els va oferir traspassar Rodalies excepte el personal, la direcció, la decisió executiva , etc. etc. O sigui tot excepte la despesa i donar la cara.

I , això seria només fins el 2012, perquè a partir d’aquest any, segons la Comissió Europea, aquest mercat s’ha de liberalitzar. Ja veuen vostès lo llestos que son tots plegats.

I aquí va ser on en van recordar a Tarradellas, perquè si dius que no hi aniràs si no hi hauran resultats, dons no hi vas, i si vas, fas el que feia Tarradellas.

Això de les Rodalies es un forat negre. Per actualitzar la actual , insuficient i tercermundista xarxa de Rodalies-Barcelona son necessaris no menys de 6000 milions d’Euros, una xifra relativament petita del que seria fer un pla seriós i complert de la xarxa de trens de curt recorregut que necessita Catalunya si el que es vol ( de vegades ho dubto ) que la gent utilitzi el transport públic. Els polítics tenen les dades del Cens, allí tenen on vivim, i on treballem, i suposo jo que per el súper poderós ordinador de Hisenda (aquest es el millor, evidentment) fer un planell de una nova xarxa en funció de les necessitats de la gent, seria tant senzill com per al meu ordinador fer un tetris.

Ademes, a aquest assumpte se li esta donant una importància que no té, dons afecta a 150.000 persones, de les quals, la majoria no pot votar perquè son immigrants. O sigui estem creant un merder en un tema deficitari, que malgrat l’efecte mediatic, quan l’aconseguim només ens reportarà un trasllat de la insatisfacció de la gent, i mes despesa.

I es aquesta manca de visió practica dels suposats progressistes del país que sempre ens ha fet mal. Ens va fer mal quan van fer que la Generalitat s’enfrontes al rei Joan II, posant-li unes condicions totalment estúpides com no poder trepitjar Catalunya sense permís de la Generalitat. Ens van fotre mal quan, per culpa de no voler negociar la Unió d’Armes amb Olivares ( negociar no vol dir claudicar) ens van fotre en una guerra contra l’exercit castellà que posteriorment ens va costar la Catalunya Nord.

I ens van fotre ben fotuts quan quatre “vigatans” es van rebel·lar contra el primer rei en anys que jurava les nostres Constitucions, i es van aliar amb els anglesos amb un Pacte de Gènova que mai han complert, i ens van fer perdre les Constitucions el 1714, i el nostre líder es va amagar a la casa dels sogres a Sant Boi. De qui eren o que en pensaven els membres de la Diputació del General en aquell moment ningú en sap res.

I finalment els que ara son pijo-eco-progres ens van fotre en una guerra incivil contra l’exercit espanyol recolzat pels nazis alemanys i els feixistes italians tot per sortir el dia 18 de Juliol amb banderes negres o vermelles cridant revolució i comunisme, en comptes de sortir amb banderes republicanes reclamant simplement “democràcia”. I si el cop no hagués tingut oposició armada, i hagués simplement estat un “pronunciamiento” mes, potser de Franco recordaríem ara que va ser el inútil general al qui els americans van esborrar en un dia de la zona militar d’Àfrica per envair España a la II Guerra Mundial.

I desprès hauríem tingut Pla Marshall en comptes del que vàrem tenir.

I cada cop que veig a aquests del tripartit parlant de negociar amb Madrid, m’enrecordo de que Tarradellas no volia Estatut, sinó tenir les quatre diputacions, que l’Estat cedis tres o quatre competències al complert, i anar hi anant. Perquè si això hagués estat així. i Madrid s’hagués quedat Sanitat i Educació, les dues competències que han generat mes dèficit a la Generalitat perquè mai inclouen el creixement de la població ni la immigració, i en canvi ens haguessin traspassat la Obra Publica, ara tindríem un país preparat per a exportar industrialment, en comptes de tenirlo per a ser el bar i el prostíbul d’Europa.

Jo no se si les putes parlen català, però si se que desprès de 30 anys de tenir el control total sobre l’Educació, si truques a una Caixa Catalana, la musica d’espera que et posen es això que diuen “pop español”, i si et truquen per qualsevol cosa desde els “serveis centrals”, o truques a “atenció al client”, t’atenen en castellà.

Per tant, jo com els escocesos, no vull ni Estatuts ni Independència, vull simplement DEVOLUCIÓ, i tenir el mateix rei i les mateixes forces desarmades amb noiets sud-americans que el país veï, perquè posat a tenir un rei, millor tenir el rei mes “bribón” (o suposadament -sempre s’ha de dir suposadament- tonto) del mon, no els sembla?, i de pasada, desactivem dos enemics importants.

Per a mi es fundamental utilitzar la paraula "DEVOLUCIÓ". Tot el mon l’entén, i en canvi veu amb por mots com "nacionalista" o "independentista".

Ademès, un espanyol també l’entén, i desarma d'arguments als desconeixedors de l’historia (la majoria). I si no, es fàcil d’explicar: DEVOLUCIÓ vol dir tenir el mateix status que de 1492 a 1714 ( un estatus on segons ells som “Espanya” i segons nosaltres som “independents”. Així tots contents). Cosa que es perfectament asumible segons les disposicions transitories de la "seva" Constitució.

En publicitat, la simplificació del missatge es el triomf. I això de l'independència es un producte com un altre, que s'ha de "vendre" i ha de convèncer.

Miquel Manubens
http://benplantat.blogspot.com/

properament : INDEPENDENTISME MONARQUIC (II) , EL DIA DESPRÈS.

www.HistoCat.cat

Zeitgeist: La pel·lícula de les mentides

2008-01-25T08:31:00.000+01:00

Una pel·lícula interessant. Dura 2 hores, però crec que val la pena. Té tres parts independents: les mentides de la religió, les mentires del terrorisme i les mentires de la Reserva Federal dels EEUU.

Te subtítols en castellà. Aqui ho deixo, i que cadascú en tregui les seves conclusions.

Veure la pel·lícula

Jordi Colomer

www.HistoCat.cat

Cervantes i les llengües mortes

2008-01-25T08:24:00.000+01:00

“… Y a lo que decís, señor, que vuestro hijo no estima mucho la poesía de romance, doime a entender que no anda muy acertado en ello, y la razón es esta: Homero no escribió en latín, porque era griego, ni Virgilio no escribió en griego porque era latino. En resolución, todos los poetas antiguos escribieron en la lengua que mamaron en la leche, y no fueron a buscar las extranjeras para declarar la alteza de sus conceptos; y siendo esto así, razón sería se extendiera esta costumbre para todas las naciones, y que no se desestimase el poeta alemán porque escribe en su lengua, ni al castellano, ni aún el vizcaíno, que escribe en la suya”

(Miguel de Cervantes, el ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, capítulo XVI, 1605)

www.HistoCat.cat

La barretina a les Feroes

2008-01-25T08:20:00.000+01:00

Sobre els powerpoints i el tema de la barretina catalana i la seva expansió, us envio una fotografia d'un grup de gent de les Illes Feroes vestits amb la roba tradicional. Em va cridar l'atenció perquè n'hi ha un de vestit amb barretina roja; de fet, tota la vestimenta d'ell té un cert ressò català.

El fet important és com la barretina sembla que és ben bé una peça de mariners, atès que els feroens també ho són de mariners, però com és que fins i tot la trobem allà a les Feroes?, tant se'n va estendre l'ús des del Mediaterrani? Algun català o mediterrani perdut per les Feroes?

Xavi Ribau

www.HistoCat.cat

La paraula Gallofol (Adj.) o La Gallofa, al Llatzer de Tormos

2008-01-20T19:31:00.000+01:00

Estic llegint tot i que encara no l'he acabat, el "Llatzer de Tormos". A un capítol surt la paraula Gallofol. Aquest adjectiu ve del nom Gallofa.

La RAE ho té resgistrat. No se li escapi paraula falsa. Es pot mirar la definició que dona i la lliga amb el camí de Santiago.

El més curiós és buscar al corpus de la llengua Castellana. La seva pàgina Web: http://http://www.corpusdelespanol.org/

Es busca Gallofa i en vuit segles hi ha dues ocurrències. Quina paraula tan popular eh!!!!

Ara, el que m'acullona del tot es trobar aquesta paraula en un únic poblet de Soria, a on va néixer la meva àvia.

El tercer dia de la festa major es va menjant casa per casa fins la darrera una patxanga, i això li diuen la "Gallofa". Però no és pejoratiu, ni res. A la gallofa es recullen magdalenes, pastes i vi per repartir a la nit mentre es balla.

A la contrada, a la comarca no hi he vist paraula similar. Només al meu poble a això li diuen Gallofa. I només ho fan servir lingüísticament per nomenar aquest dia.

Jaume Valls

www.HistoCat.cat

Un grupo de académicos alemanes cree haber descubierto la identidad de la 'Mona Lisa'

2008-01-20T19:26:00.000+01:00

(Europa Press - lunes, 14 de enero, 21.14)

BERLÍN, 14 (Reuters/EP) - Un grupo de académicos alemanes de la Universidad de Heidelberg cree haber solucionado el enigma, de siglos de antigüedad, que hay detrás de la identidad de la 'Mona Lisa' en el celebérrimo retrato de Leonardo da Vinci, que se encuentra expuesto en el museo Louvre de París.

Ahora, los expertos de Heidelberg aseguran que unas notas apuntadas por el conocido del autor y trabajador del Ayuntamiento de Florencia, Agostino Vespucci, en los márgenes de un libro en octubre del año 1503 confirman de una vez por todas que Lisa del Giocondo es la modelo de uno de los retratos más populares del mundo.

Muchos historiadores han barajado la posibilidad de que la sonriente mujer sea la amante de Da Vinci, su madre o el propio artista. Sin embargo, el estudio de los académicos alemanes concuerda con la hipótesis más aceptada hasta la fecha, que afirma que la modelo del cuadro fue Lisa Gherardini, la mujer del poderoso mercader de Florencia Francesco del Giocondo.

El descubrimiento que realizó hace dos años el doctor Armin Schlechter, un experto en manuscritos, despeja "todas las dudas" sobre la identidad de la 'Mona Lisa' y aclara las "escasas pruebas" de los documentos del siglo XVI, que dejaban "muchas posibilidades" abiertas a la interpretación, según un comunicado emitido por la biblioteca de la Universidad alemana.

En las notas que Vespucci anotó en su libro sobre el orador romano Cicerón, comparaba a Leonardo con el artista de la antigua Grecia Apeles y relataba que el pintor florentino estaba realizando tres cuadros a la vez, uno de los cuales sería 'La Gioconda', que significa feliz o alegre, además de sugerir el sobrenombre de la supuesta modelo.

Los expertos ya habían fechado el cuadro en la misma época, por lo que ahora aseguran que el descubrimiento de Heidelberg es un gran paso adelante, ya que es la primera mención oficial que hace referencia a la mujer del mercader. El historiador de arte de la Universidad de Leipzig Frank Zoellner afirmó que "no hay ninguna razón para que persistan las dudas sobre la existencia de otra mujer" y que todos los libros escritos acerca del enigma de la identidad de la mujer "eran innecesarios".

El comunicado de la biblioteca de la Universidad de Heidelberg explicó que la primera identidad con la que se vinculó a la 'Mona Lisa' la propuso Giorgio Vasari, un funcionario italiano, en torno a 1550, aunque ya existían dudas de la fiabilidad de este personaje, que hizo su afirmación medio siglo después de que fuera pintado el cuadro.

A pesar de que el descubrimiento ya se había publicado en el catálogo de la biblioteca poco después de producirse, había recibido muy poca atención hasta que un periodista decidió registrarlo.

www.HistoCat.cat

Fraga i la sang de Grimau

2008-01-20T19:24:00.000+01:00

(per Vicent Partal - dilluns, 14 de gener de 2008)

Ignore si Joan Tardà feia una simple metàfora, quan va afirmar, la setmana passada, al congrés espanyol, que Fraga era un home tacat de sang. Si volia referir-se gràficament al suport que havia prestat prestar a la dictadura, no feia sinó indicar que aquest suport el tacava moralment de sang. Però és que hi ha més que metàfores en el cas del president d'honor del PP. Dies abans de l'assassinat de Julián Grimau Franco va demanar als seus ministres, un a un, si calia matar aquell comunista. Manuel Fraga Iribarne va dir que sí.

Els fets són prou documentats perquè no reste espai al dubte. Després d'un judici simplement il·legal i sense garanties, un tribunal militar va condemnar el cap comunista Julián Grimau a pena de mort. El consell de guerra es va obrir el 18 d'abril de 1963, quan Fraga Iribarne era ministre. Grimau fou condemnat per 'delicte continuat', i la sentència de mort va arribar al govern. Amb Franco formaven el govern dinou individus, set dels quals militars. El consell de ministres va durar més de deu hores i Franco, que temia la repercussió internacional, va demanar l'opinió dels seus ministres, un a un. Dos dels ministres, Vicente Fernández Bascarán (que ho era en funcions) i Fernando Castiella van manifestar dubtes. Fraga no. Fraga va apostar decididament per l'execució, l'assassinat, de Grimau.

Com a ministre de propaganda que era, a més, va fer editar dos fulls, que encara es poden trobar en algunes biblioteques, per escarnir la memòria de Grimau i difamar-lo. I va donar la cara davant els periodistes espanyols i estrangers defensant la condemna. Vint-i-set trets, el 20 d'abril de 1963 a les sis del matí, mataren Grimau. En una darrera mostra de crueltat, soldats de lleva foren obligats a formar part de l'escamot d'afusellament.

Tacat de sang Fraga Iribarne? I tant! De la sang, concreta, burocràtica, signada i rubricada, de Julián Grimau. No cal anar molt més lluny...

www.HistoCat.cat

Progressa la unitat del sobiranisme

2008-01-13T23:44:00.000+01:00

(Editorial de la Plataforma Sobiranía i Progrés)

Si hi ha hagut alguna constant dins l'independentisme polític català ha sigut l'exagerada tendència a les lluites fratricides, al sectarisme i a les escissions. Algunes vegades arrelades en fermes divergències ideològiques, d'altres vegades atiades pels personalismes i les misèries de dirigents i militants, aquestes tendències caïnites s'han perllongat fins i tot allà on semblava que es trobarien més contingudes, és a dir, en l'àmbit de l'independentisme més institucional. En l'àmbit de la societat civil, però, sembla que la tendència és inversa. La multiplicitat d'organitzacions i corrents sobiranistes de recent creació ha suposat expansió i pluralització del moviment, però no el seu fraccionament ni la seva autodestrucció per la via de l'enfrontament intern. Les entitats sobiranistes mantenen bones relacions, teixeixen xarxes de col·laboració formal i informal i prenen iniciatives conjuntes per a difondre el projecte (o caldria dir: els projectes) del sobiranisme català. La última: la conferència pública organitzada a Barcelona per la Plataforma Sobirania i Progrés, la Plataforma pel Dret de Decidir i el Cercle d'Estudis Sobiranistes on assistirà com a ponent i convidat d'excepció el lehendakari Juan José Ibarretxe. Seguirem informant sobre aquest esdeveniment, sens dubte d'un gran interès pels i les nostres adherides.

www.HistoCat.cat

El Papa da la espalda a los fieles en antiguo ritual religioso

2008-01-13T23:42:00.000+01:00

(Reuters - domingo, 13 de enero, 17.16)

CIUDAD DEL VATICANO (Reuters) - El Papa Benedicto XVI celebró partes de su misa del domingo dando la espalda a la congregación, restaurando un antiguo ritual religioso que no había sido practicado en décadas.

El Papa usó el altar de la antigua Capilla Sixtina colocado contra la pared, debajo de la dramática representación del "Juicio Final" de Michelangelo, en lugar de un altar situado en una plataforma móvil que permitió a su predecesor Juan Pablo II dar la cara a los fieles.

Un comunicado de la oficina del Vaticano para las celebraciones litúrgicas dijo que se había decidido usar el viejo altar, donde se colocan las urnas para las elecciones de nuevos Papas, para respetar "la belleza y la armonía de esta joya arquitectónica".

Eso significa que por primera vez en este tipo de celebración desde el Segundo Concilio del Vaticano, el Papa ocasionalmente dio la espalda a los presentes y se puso frente a la cruz.

También leyó la homilía desde el antiguo podio de madera ubicado a la izquierda del altar usado por el Papa Pio IX en el siglo XIX.

El conservador Pontífice nacido en Alemania está reintroduciendo lentamente algunos de los antiguos rituales dejados de lado después del Segundo Concilio del Vaticano, que sustituyó el latín por las lenguas locales, modernizó la Iglesia y fomentó el diálogo interreligioso.*

www.HistoCat.cat

Toponímia colombina

2008-01-13T23:39:00.000+01:00

Amb relació a la toponímia catalana a Amèrica, per si interessa als senyors Bassa, Jordi Grau i als lectors d'aquest diari, puc afegir que Cristòfor Colom va utilitzar molts de noms de lloc de les costes d'Eivissa i de Formentera, com poden comprovar a la meva web cristobalcolondeibiza.com. Els més importants son Illetes, Mares, Rama, Mata, Caleta, Anguila, Barbaria, Formigues, Rates, Cabra, Saona, Galera, Camarí, Caragoler, Margalida i Martinet. Del llevant peninsular destaquen Campana (Benidorm), del Principat de Catalunya trobem Montserrat a les Petites Antilles, i altres catalanismes són Cheranero (per redós o recer), Retreta, Belpuerto, Belprado i Belaforma.

Tots els topònims esmentats varen ser usats per Cristòfol Colom entre 1492 i 1502. En qualsevol cas, els noms de lloc de les Pitiüses poden servir per ajudar a trobar els orígens del descobridor del Nou Mon.

Nito Verdera Escandell
Eivissa

www.HistoCat.cat

2008: el despertar del segle XVI als Països Catalans

2008-01-07T14:35:00.001+01:00

(Extret del bloc de xavier Mir)

A la llum de les investigacions de Jordi Bilbeny, concretades darrerament en els llibres Cristòfor Colom, Príncep de Catalunya i La vida de Llàtzer de Tormos, cada cop és més clar que cal mirar amb lupa el segle XVI. Per a mi encara és massa aviat per saber què es pot concloure, però la lectura d'aquests dos llibres posa damunt la taula moltes coses que no lliguen o, més ben dit, que lliguen massa bé. Al llarg del 2008, el segle XVI renaixerà. Se'n parlarà. Ja existeix una xarxa de blocs i de persones que fa temps que aboquen informació, però aquesta xarxa farà el salt el 2008. La disponibilitat de gran quantitat de recursos a Internet accelera el procés i fa que moltes persones puguin fer-se ràpidament una idea dels elements principals. Auguro, per a l'any que som a punt de començar, un gran interès per la història, pels arxius, per la filologia; una revifalla espectacular. Hi ha persones que són molt reticents a admetre certes hipòtesis i que no volen entrar en discussió, perdre el temps. Però ells també es poden beneficiar d'aquesta explosió d'interès. Ens caldrà molta informació, molt de criteri. I ens sobraran els prejudicis i els apriorismes.

Per què el segle XVI? Què passa? Doncs passen coses en l'àmbit polític, en el religiós i en el cultural que en fan una de les etapes més interessants. Hi ha el Renaixement i l'Humanisme. La recuperació dels clàssics comporta també la recuperació de l'Imperi Romà i intensifica el desig de les monarquies europees d'erigir-se en imperis. L'emancipació de la cultura respecte de l'Església (Devotio Moderna, erasmisme, Luter, etc.) es viu d'una manera ben diferent a la Península Ibèrica. Els Reis Catòlics instauren la Inquisició, que a més de ser un aparell de control religiós és, sobretot, un aparell de control polític. Espanya, l'antiga Hispania, és un projecte d'imperi que interessa tant a la Corona d'Aragó com a la de Castella, però sembla que pel control d'aquest imperi s'està disposat a tot.

I quin paper hi té la impremta en tot això? Doncs aquest és un altre tema que s'ha de mirar amb deteniment. Josep M. Nadal i Modest Prats hi dediquen unes quantes pàgines a la seva Història de la llengua catalana. 2: El segle XV. El capitol X, “De l'edat mitjana a l'època moderna (1479-1519)” és tot ell de lectura recomanable per situar-se en el context. Molt concretament, però, a la pàgina 363 hi trobem una periodificació de la producció de llibres a les impremtes del País Valencià bastant curiosa. Resulta que entre 1473 i 1489 es té coneixença de 24 llibres (1,5 llibres/any); entre 1490 i 1506, de 79 llibres (4,9 per any, increment lògic); entre 1510 i 1520 es passa a 91 llibres (9,1 per any). I entre 1507 i 1509, què passa? Doncs que no hi ha cap llibre. Els autors diuen que “es degué produir una greu crisi”, però costa molt, moltíssim d'entendre que no en sortís ni un tractant-se d'un invent tan revolucionari.

El 1504 mor Isabel I de Castella i Ferran esdevé regent. El 1506 mor Felip I de Castella. Imaginem el moment històric. El matrimoni entre Ferran i Isabel deixava les dues corones a un pas de la unió, que arribaria amb l'emperador Carles, el seu nét. Però entre la mort d'Isabel el 1504 i l'arribada al tron de Carles el 1517 passen uns anys en que la formació de l'imperi és més que previsible i la batalla per l'hegemonia dins de l'imperi deu ser ferotge. Apareix la figura del cardenal Cisneros, tercer inquisidor general de Castella i regent a la mort dels reis Felip i Ferran (aquest darrer, el 1516). No n'hi ha per mirar-s'ho amb lupa? Tan descabellat és que primer es traduís al castellà una obra escrita en català i que després es fessin desaparèixer els exemplars publicats en català? Que potser no va fer coses molt pitjors la Inquisició?

Si teniu una mica de curiositat i voleu saber més sobre l'època, cada cop hi ha més recursos a Internet mateix. Podeu començar escoltant alguns episodis de l'espai En guàrdia de Catalunya Ràdio, amb Enric Calpena i l'assessorament d'Oriol Junqueras. A la Viquipèdia podeu fer tantes consultes com vulgueu. I feu una ullada a Histocat.cat per veure les darreres novetats. Més endavant potser podrem tafanejar catàlegs com aquest o anar a visitar la Institución Colombina a Sevilla.

www.HistoCat.cat

Les nacions petites són millors, segons el Financial Times

2008-01-07T12:10:00.000+01:00

(Reproduït de www.tribuna.cat)

13/12/2007 · Antoni Reig

"Per a les nacions, el petit és bonic / For nations, small is beautiful", és el títol de l'article publicat al prestigiós diari britànic Financial Times el passat dia 4 i signat per l'articulista habitual Gideon Rachman, defensant la viabilitat i eficiència de les petites nacions que es doten d'estat propi. L'autor comença constatant que Europa s'està recomposant amb peces (estats) més petites i en els pròxims mesos n'apareixerà una nova en el mapa, Kosovo, un dels set estats sorgits de la descomposició de l'antiga Iugoslàvia. La Unió Soviètica va desfer-se donant naixement a quinze estats, i actualment a l'Europa occidental hi ha converses per dividir Bèlgica en dos, mentre un partit independentista ha arribat al poder a Escòcia. El trencament dels estats és com el de les parelles, els matrimonis, són coses que passen. I quan la formació d'un nou estat es fa pacíficament, és normal celebrar-ho. "Estem en l'era dels estats petits", diu Rachman. Si mirem la lliga del benestar nacional, veiem que dominen els estats petits, segons les dades del Fons Monetari Internacional que classifica els estats pel seu Producte Interior Brut (PIB) per càpita. En aquest rànquing se situen en els primers llocs quatre o cinc estats amb una població al voltant dels cinc milions de persones, excepte el cas dels Estats Units, que estan en quarta posició. Una altra classificació es la del The Global Peace Index , feta per Economist Intelligence Unit, que situa als estats en funció del criteri d'homicidis i població empresonada. L'estat més pacífic és Noruega i vuit dels deu primers classificats tenen poblacions al voltant de deu milions d'habitants. The World Economic Forum's, que mesura els índexs de competitivitat, diu que cinc dels set estats mes competitius tenen poblacions al voltant dels deu milions de persones. En canvi, dels cinc estats més poblats del món, sols els Estats Units són rics, cosa que no es pot dir de Brasil, Xina, Índia i Indonèsia.

www.HistoCat.cat

Els Papes catalano-aragonesos

2007-12-30T19:22:00.000+01:00

Es ben curiós, que justament els Papes amb més llegenda negre i mes teories paranormals. místiques i posin vostès l'adjectiu que prefereixin, siguin precisament els tres Papes catalano-aragonesos, en Pere Luna (Benet XIII), i els Borja (Calixt III i Alexandre VI).

No cap el menor dubta que tot aquest llegendari negre no fa altre cosa que ocultar la veritable importància en l'història d'aquests tres homes, que l'oficialitat ha volgut fer passar com a Espanyols, quant en realitat d'això, res de res.

En Benet XIII es clau en el 'Compromís de Casp' i totes les conxorxes que van acabar misteriosament amb les vides de Marti I i de Marti el Jove. Cal no oblidar que el rei i el Benet XIII eren família. Per altre banda la importància dels Borja es brutal, especialment n'Alexandre VI, ja que es anomenat Papa el mateix mes d'agost en que Colom va salpar de Pals. Es a dir, que en un mateix moment, Catalunya ostenta el domini del mediterrani, la conquesta (que no descobriment) d'Amèrica, i te el control de la Cúria Romana mitjançant Alexandre XIII (al vaticà es parlava catala) i te un dels monarques principals de la Europa de l'època, en Ferran II (i no la Isabel que ens han intentat vendre).

Cal interpretar la història amb ulls lògics i no pas amb els ulls dels nostres dominadors.

www.HistoCat.cat

Un estudio dice que 'El Lazarillo de Tormes' es valenciano

2007-12-30T19:02:00.000+01:00

(Article de 'lasprovincias.es' - 16.11.07 - EUROPA PRESSBARCELONA)

El historiador Jordi Bilbeny sostiene que El Lazarillo de Tormes es de un autor valenciano -especula que podría ser el humanista Juan Luis Vives o el escritor Joan Timoneda-, que el original está escrito en catalán y que transcurre entre Valencia y Gandia. Bilbeny defiende esta tesis en el estudio preliminar en la traducción al catalán de La vida de Llàtzer de Tormos (Llibres de l'Índex).

Bilbeny señaló que el original de El Lazarillo de Tormes no se conserva, sino sólo otras ediciones y cree que se debe a que la censura lo prohibió, ya que se trata de "una alegoría de la revuelta de las Germanies", que se llevó a cabo a principios del siglo XVI en el Reino de Valencia en contra del Rey y del Papa.

El historiador también dijo que el original está escrito en catalán pero como "era obligatorio escribirlo en castellano, a pesar de que la mayoría del pueblo no lo conocía" se hizo una traducción "llena de catalanismos que se perciben al leerlo".

La obra medieval describe los terrenos de Toledo, según Bilbeny, con huertas frescas que se asemejan más al paisaje mediterráneo que a Castilla. Bilbeny dijo que tiene "más lógica" que el nacimiento del Lazarillo fuera en la población valenciana de Tormos, en lugar de dentro de un río llamado Tormes.

Otro aspecto que ha tenido en cuenta Bilbeny para defender su tesis es que después de la publicación de Tirant lo Blanch, "obra de referencia de la literatura catalana medieval, no hay ninguna obra en catalán de su categoría, mientras que en Castilla, que no tienen una tradición literaria, surge una obra anónima llena de catalanismos".

Sobre la autoría de Timoneda, Bilbeny dijo que este autor nombra en una de sus obras a un criado del médico que se llama Lazarillo, hermano de Lazarillo de Tormes".

www.HistoCat.cat

Una Veneçuela protocatalana?

2007-12-25T10:24:00.000+01:00

Carta a la Bústia del diari Avui publicada el dijous 20.12.07 en resposta a la Carta publicada a la mateixa secció el 10.12.07.

1) primera carta publicada el 10.12.07

Una Veneçuela protocatalana?
A Veneçuela no només hi ha una ciutat anomenada Barcelona (capital de l'Estat d'Anzoátegui), sinó que, tot just fa un parell de dies, m'he assabentat de la pervivència d'una expressió ben catalana en el món rural. Ha estat per casualitat, mentre mirava dues pel·lícules antigues inspirades en dues obres de l'escriptor veneçolà Rómulo Gallegos, Doña Bárbara i Canaima, i protagonitzades, respectivament, per María Félix i Jorge Negrete. Es tracta de l'expressió aguaita, en comptes del castellà mira. En ambdues pel·lícules, els araucans reben retrets dels seus patrones perquè utilitzen un vulgarisme tan groller.
Agrairia que algú em pogués donar més informació sobre aquest tema. Perquè no deixo de pensar si això tindria res a veure amb la tesi de Jordi Bilbeny sobre una primitiva colonització catalana a les Amèriques abans de la prohibició expressa del rei Ferran el Catòlic.

Jordi Bassas i Ribalta

2) Segona carta resposta a la primera publicada el 20.12.07

Toponímia catalana
En relació amb la carta publicada dilluns 10 de desembre, on el senyor Bassas demanava informació sobre la toponímia catalana a Amèrica, voldria comentar que la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya va publicar a la seva web (histocat.cat), la setmana del 10.12.07, uns mapes americans amb una allau de toponímia catalana a Mèxic, Centreamèrica, Cuba, Argentina, Colòmbia... que pel seu nombre no pot ser justificada per un poble que, segons la historiografia oficial, no va poder anar a Amèrica fins l'any 1765, gràcies a l'esplèndida generositat i magnificència de sa majestat Carles III de Borbó.

Jordi Grau i Bartomeu
Barcelona

www.HistoCat.cat

"He provat de comprendre Jaume I per damunt de les visions territorials"

2007-12-19T10:14:00.000+01:00

(Article de VILAWEB - DIMECRES, 19/12/2007)

Entrevista amb l'historiador i director de les Publicacions de la Universitat de València, Antoni Furió, que acaba d'editar una biografia de Jaume I.

Antoni Furió és historiador social, professor de la Universitat de València i, des de fa deu anys, director de les publicacions d'aquesta universitat. Acaba de publicar 'El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda' (Bromera), coincidint amb els vuit-cents anys del seu naixement. Furió explica per què a València i a Mallorca és anomenat 'el bon rei en Jaume', i per què catalans i aragonesos hi tenen greuges.

També parla del compromís social i cultural adquirit per les Publicacions de la Universitat de València.

Aquesta biografia de Jaume I vol ser bàsicament divulgativa?
No. És clar que és un llibre adreçat a un públic ampli, un llibre d'encàrrec que es publica per commemorar els vuit-cents anys del naixement del rei En Jaume; però també és un llibre personal, d'interès per a historiadors i erudits, perquè aporta una idea original de Jaume I.

Original, en quin sentit?
El de trencar el mite. Habitualment, darrere el nom de Jaume I hi ha el nom d'un carrer o d'una estàtua..., la imatge simbòlica de fundador dels Països Catalans, una imatge de cartró. I jo aporto la visió de l'home més enllà del mite i de la visió històrica, des de la mirada del segle XXI.

Com ha canviat la mirada de l'historiador aquests darrers cinquanta anys?
Fa cinquanta anys la biografia que va escriure Ferran Soldevila no s'interessava, per exemple, pels moros, anomenats sarraïns. En canvi, avui és una qüestió important. O l'interès per la incorporació de València i de Mallorca: fa cinquanta anys no es tenia en compte la gent que poblava aquests territoris. O bé el paper de les dones. En cinquanta anys han canviat els valors i això modifica la mirada i els interessos. La història és rescriu constantment.

El llibre conté aportacions noves?
He utilitzat documents que els historiadors no havien utilitzat abans, com una sèrie de textos musulmans que figuren en antologies literàries.

I quin ús ha fet del 'Llibre dels Fets'?
La Crònica de Jaume I és un document interessant, amb el qual el rei vol condicionar el futur, justificar-se, justificar la seva trajectòria, caure simpàtic... Però la tasca de l'historiador és de defugir-ho. A més, la mirada de l'historiador és cada vegada més plural i rica. Abans Jaume I es veia en blanc i negre, però ara té tot un ventall de grisos. Per exemple, era un home profundament cristià, però amb un gran realisme polític. No va expulsar els musulmans de València perquè eren necessaris per a treballar la terra. En canvi, a Mallorca, que no els necessitava, no va dubtar a fer-ne una gran matança i va acabar venent els supervivents com a esclaus.

La interpretació de la figura de Jaume I varia gaire segons que l'historiador sigui de Catalunya, del País Valencià o de Mallorca?
Jo he intentat de comprendre el personatge per damunt de les visions territorials. Perquè, efectivament, sí que n'hi ha: per mallorquins i valencians Jaume I és el mite fundacional, amb ell comença la seva història. És per això que, progressista o reaccionari, tothom li té simpatia, una adhesió sense fissures. Jaume I és el fundador de tots dos regnes, i els dota de lleis pròpies, de cort, moneda... En canvi, a Catalunya i a l'Aragó no és el monarca més important, perquè no és el mite fundacional. El de Catalunya és Guifrè el Pilós.

A València, Jaume I és 'el bon rei' en Jaume.
Al País Valencià, els pagesos de final del segle XVII o els Maulets de la guerra de Successió, que s'alçaren contra el poder feudal, exigien els privilegis de Jaume I i consideraven el segle XIII una mena d'edat d'or perduda. El segle XIX, els liberals que lluitaven contra l'absolutisme el veien com un monarca que els havia donat la llibertat parlamentària. Durant la Renaixença, l'època de Jaume I es considerada l'època d'esplendor. Més endavant, el 1938, en plena guerra, es va escaure el set-centè aniversari de la conquesta de València, i les autoritats republicanes van reivindicar Jaume I com un monarca progressista i democràtic, pràcticament com un rei republicà. I el 1940, els franquistes van considerar que no s'havia celebrat bé l'efemèride i van presentar Jaume I com un monarca profundament religiós, conservador i fins i tot precursor del general Franco, perquè així com Jaume havia alliberat València dels moros, Franco havia alliberat Espanya dels 'rojos'. Amb això què vull dir? Que aquest monarca és per a tothom 'lo bon rei en Jaume'.

I a l'Aragó i a Catalunya?
A l'Aragó fa vuit-cents anys que estan enfadats amb Jaume I, perquè pretenien que Tortosa i les terres valencianes passessin a ser aragoneses. Però no va ser així perquè a última hora el rei va crear un regne nou, i l'Aragó no va poder créixer més ni va tenir sortida a mar. Quant als catalans, tenen dos greuges envers Jaume I: per una banda, el de la renúncia del somni occità, perquè Jaume I va frustrar l'expansió cap al nord; per una altra, perquè mentre França i Castella es constituïen en estats unitaris, Jaume I va repartir els territoris entre els fills.

Per què va fragmentar el territori?
Jo he mirat de comprendre Jaume I i m'he trobat amb un home que fa 'realpolitik', un rei pragmàtic. Amb aquesta actitud es poden explicar moltes de les seves decisions. Aquest rei té aspectes de modernitat: crea l'arxiu reial, on centralitza tota la documentació de l'estat, crea una administració de l'estat... Però en uns altres aspectes és més conservador, per exemple, en la fragmentació patrimonial.

No fa gaire s'ha publicat una biografia de Jaume I escrita per Stefano M. Cingolani. La seva i la de Cingolani són coincidents o divergents?
Són complementàries. La de Cingolani parteix de la Crònica, perquè és un gran expert en aquest llibre. Ell és historiador filòleg i jo sóc historiador social. Per això la meva biografia aporta informació nova sobre el context social: els pagesos, eclesiàstics, sarraïns..., la societat catalana del segle XIII. Ambdues biografies comparteixen moltes coses, com ara una mateixa mirada generacional i allò que dèiem: una mirada des del segle XXI.

Parlem ara de les Publicacions de la Universitat de València (PUV), una editorial universitària de referència, de la qual fa deu anys que és director.
Vaig començar en l'edició a la primeria dels noranta quan vaig assumir la direcció de la IVEI (Institució Valenciana d'Estudis i Investigació), amb el segell Edicions Alfons el Magnànim. Eduardo Zaplana, quan va arribar a la presidència de la Generalitat, em va destituir (1995) per raons polítiques. Llavors em vaig posar a escriure la història del País Valencià, i el 1997 vaig assumir la direcció de les Publicacions de la Universitat de València.

Quin paper ha de tenir una editorial universitària?
Avui la universitat no és tan sols un centre de transmissió del saber i de creació de nous sabers (docència i investigació), també ha de complir una funció social, ha de tenir la voluntat d'intervenir en la vida pública (a través de conferències, fòrums...) I una part fonamental d'aquesta funció es fa a través de les publicacions de les universitats, perquè difonen la investigació, l'alta divulgació, i perquè permeten d'arribar a un públic de fora de la universitat.

Quin paper té aquesta editorial universitària al País Valencià?
A València la trama civil és més feble que no pas a Barcelona. Per això la universitat ha de fer un paper substitutori més notable. Si, a sobre, hi afegim la llengua i la debilitat de l'edició en català, és molt important que la universitat tingui una dimensió editorial important.

Què la determina?
Una bona part dels nostres llibres es poden trobar també a Barcelona, Girona, Vic... Això vol dir que fem Països Catalans, que no pensem en termes merament valencians. Com tampoc no pensem a publicar tan sols per a universitaris. I tenim la voluntat de ser una editorial de referència.

De quina manera?
Traduïm molt, però també publiquem originals, tesis doctorals, assaigs... Volem ser una editorial de referència en el camp de la cultura, del pensament, de l'assaig. No publiquem ficció per no fer la competència a les editorials privades. Volem incidir allà on fa falta, on hi ha un buit. Perquè qui publicaria una tesi sobre l'aprovisionament de carn a la Barcelona dels segles XIV i XV? Publiquem aquesta tesi al costat d'una biografia de la psicoanalista Lou Andreas-Salomé o un recull d'assaigs de la pensadora Hannah Arendt. També publiquem revistes: L'Espill, Mètode, Caràcters, Pasajes (en castellà)..., que formen la nau insígnia, però en publiquem una trentena. I darrere de cada revista hi ha un consell de redacció amb experts en camps diversos de tot arreu, una quantitat de massa grisa impressionant.

M. S.

www.HistoCat.cat

Miguel Negrete: El cavall de Troia

2007-12-14T23:55:00.000+01:00

(Article del bloc Es poblat d’en Talaiòtic)

Negrete a Flandes abans de l'assalt dels turcs

En Florenci Sastre es demana per quin motiu en Negrete "era a Flandes el 1558, tot sol, sense la seva companyia, que havia restat a Menorca, comandada pel seu germà". Segons ens explica l'historiador, "s'ha intentat presentar Miquel Negrete com un estratega que fou requerit per treballar a l'estat major del Capità General Gonzalo Fernández de Córdoba, tercer Duc de Sesa; fins i tot s'ha dit que era una persona de confiança de Felip II, que el va enviar expressament a Flandes per tal que es complissin les seves ordres". Però per en Sastre la realitat és que havia estat condemnat "a 6 anys de desterrament fora de la península a causa d'haver furtat a la justícia un soldat de la seva companyia, que n'havia ferit un altre". Hi ha en aquest supòsit algunes ambigüitats o imprecisions que s'han de remarcar. Primer de tot, s'ha de dir que si en Negrete hagués estat desterrat "de la península" hauria pogut complir la seva pena perfectament a Menorca, que no està precisament a la península. Però el que em crida l'atenció és que el document que fa referència a aquest desterrament d'en Negrete i que aporta en Sastre és redactat en tercera persona per afirmar que el capità diu tal cosa. Literalment, s'informa que "El capità Negrete diu que pels alcaides d'aquesta cort fou condemnat a sis anys de desterrament d'aquests regnes...". Podria ser aquest el propi estil d'un capità a l'hora de dirigir-se a la cort de referir-se a ell mateix en tercera persona, o es va intentar posteriorment intercalar aquest desterrament per algun motiu per part d'algun censor de la Corona? De quins regnes exactament fou desterrat el capità? Sembla lògic pensar que hauria estat desterrat del regne de Mallorca, del que Menorca formava part el 1558, i segurament també de la resta de regnes peninsulars de la llavors ja anomenada Corona d'Aragó i potser encara de la resta de regnes peninsulars del rei Felip, Castella i Navarra. Potser per aquest motiu seria a Flandes, però es fa estrany que un desterrament a un capità al s. XVI afecti de forma tan selectiva els territoris de l'actual Estat espanyol i no afectés la resta de territoris de la Corona com Flandes, el Franc Comtat, Sardenya, Nàpols, Sicília...

Però continuem amb les imprecisions, perquè segons la documentació, el capità "presenta una informació per la que pareix que aquest juny fa quatre anys que compleix el desterrament". Al respecte en Sastre diu que "sabem que al juliol de 1555 encara era a Menorca. Però al 1558 afirmava que el mes de juny s'acomplirien 4 anys que havia començat el desterrament a Flandes" (per tant, quan encara no faria ni 3 anys del desterrament). Per l'historiador menorquí, açò és símptoma que "els nombres no eren el seu fort, o tal vegada ho eren massa, manejant les dates segons la seva conveniència". Tal vegada sigui així, o tal vegada es pretenia presentar per algun motiu un suposat desterrament a Flandes anterior a l'accés al tro de Felip I el 1556. De fet, en una altra carta s'afirma que el 1558 ja feia sis anys que en Negrete coneixia Menorca, quan en realitat havia estat nomenat Capità de la gent de Guerra de Menorca el 23 d'abril de 1553. Per què aquesta insistència en la diferència de més d'un any en la documentació? A més, si aquesta documentació és directament del propi capità, per què diu de forma dubtosa que "pareix" que fa quatre anys que compleix el desterrament i no ho afirma amb seguretat? És que ell mateix no ho sabia del cert, pretenia confondre la Cort expressament o és que ho escrivia algú altre?

En qualsevol cas, la presència de Negrete a Flandes el mateix 1558, tant si fos per un desterrament que se li hauria aixecat abans d'hora per tornar a Menorca o com a conseqüència de la confiança que li tenia el rei Felip com afirmarien altres autors, em provoca noves inquietuds: no s'haurien posat allà en contacte en Negrete i el bombarder flamenc anomenat Claudio que, pel que es veu, arribaria a Menorca poc després del capità? No devien rebre tots dos instruccions per part de la Corona espanyola sobre el paper que haurien de jugar en el ja previst assalt a l'illa per part dels turcs? L'evidència de la connexió Miguel Negrete-Claudio bombarder podria haver fet necessari confondre els rastres d'un enviament exprés del primer a Flandes per part de Felip I i es va reconvertir en la documentació en un desterrament anterior, mentre que al segon se l'hauria intentat fer passar per francès una volta mort pels menorquins i evidenciada la seva traïció.

Encara des de Flandes, i amb ple coneixement de l'arribada de l'armada turca, s'informa que "el capità Negrete diu que havent-se posat per partir cap a l'illa de Menorca, on té la seva companyia, és just no fer-ho sense donar primer relació a Vostra Majestat de les coses d'ella; majorment d'aquelles que per defensar-la són menester, i ara més que mai ja que la vinguda de l'armada turquesca és tan certa i la dita illa està tan desproveïda de tot que no es podrà guardar". El monarca espanyol rebia per tant valiosíssimes informacions del capità sobre les febleses de la defensa de Menorca, que sens dubte podien ser aprofitades per afavorir la tasca dels turcs en el seu assalt a l'illa. Recull en Sastre aquestes informacions en les que es diu, entre altres coses sobre Ciutadella, que "és molt flaca, tant que cap bateria pot sofrir perquè és alta la muralla, a l'antiga, i no hi ha un puny de terra dins per terraplenar ni reparar, ni tampoc té fossos, perquè és pedra viva i no els han pogut fer. No té cavallers on l'artilleria serveixi, sinó unes torretes buides a l'antiga on no hi cap l'artilleria pesada que hi ha. Ha de menester gent i municions", i sobretot crida l'atenció llegir que "hi ha així mateix altres coses a fer i molt necessàries com és (...) un terraplè a la cantonada de Sant Francesc perquè és la més flaca part de tota la terra puix del mateix monestir la poden tota derrocar". I sentencia en Sastre dient que "foren aquestes les paraules d'un profeta, ja que precisament això fou el que succeí".

Negrete a Menorca durant l'assalt dels turcs.

Florenci Sastre defineix Negrete com "un home extraordinàriament violent i orgullós que passava de les paraules als fets, no tenint res a envejar a d'altres militars castellans, tant Governadors com Alcaids de Sant Felip dels quals la història de Menorca en guarda memòria per les seves malifetes". Ho recull Casasnovas quan diu també que Negrete "era molt impopular a Menorca abans dels fets de juliol, sobretot entre l'oligarquia ciutadellenca".

De les documentació localitzada per Sastre a l'arxiu de Simancas sobre les investigacions que les noves autoritats de l'illa realitzaren després de l'assalt, i a la que ja ens hem referit en altres ocasions, es desprèn una actuació en la defensa de Ciutadella contradictòria amb aquest caràcter violent, orgullós i home de fets més que de paraules, i amb l'actitud que també s'aparenta en l'Acta de Constantinoble.

Segons els testimonis:

- Negrete no tenia el nombre de soldats que havia de tenir i que el rei pagava, pel que s'insinua una possible estafa que "no sols perjudicava a la terra no tenint lo nombre que devia dels soldats però encara a sa Majestat fent pagar pagues que no eren servides". Mentre a l'Acta de Constantinoble s'afirma que els soldats de la seva companyia eren 40, alguns testimonis ho rebaixen a 25 0 30.

- Enlloc d'animar els defensors de la ciutat els alarmava constantment dient que "eren perduts", i que "no teníem remei de salvar-nos, i així tots a la clara coneixíem la sua covarderia", "tots deien que del primer dia li havien entès a dir a dit Negrete que tots erem perduts". Sastre diu que "els nou testimonis que declaren coincideixen unànimament en deixar com un gran covard a Negrete" i Casasnovas que "el capità Negrete aconsellà la rendició, a la qual s'oposaren els ciutadellencs". Aquests fets contrasten amb les afirmacions dels virreis de València i Catalunya que acusaven Negrete d'haver volgut defensar una plaça que "diuen no es podia defensar" i de "ficar la gent en llocs flacs i que no es poden defensar", respectivament, i recordem també les insinuacions d'aquest darrer, Don Garcia de Toledo, a la princesa Joana sobre la seva voluntat de què "allò no es guardàs". Pel que sembla doncs, la realitat és que Negrete no faria altra cosa que seguir la voluntat de la Corona de no defensar Ciutadella, però si com diu la pròpia Acta de Constantinoble el Regent Bartomeu Arguimbau tenia ordres de Sa Altesa Reial "de recollir la gent de Maó, Alaior i Mercadal en dita vila de Ciutadella" la pregunta és: què es pretenia amb aquestes instruccions contraproduents, una massacre de gran abast?

- Els testimonis expliquen que el capità no es presentava a la batalla, i només una vegada a petició dels defensors va quedar amb ells "forçat i encorregut per lo requeriment" que li feren. "Negrete sempre fugia de la batalla" i quan el cercaven no el podien trobar.

- Un testimoni apunta que moltes persones deien que Negrete "nos venia i trahia i especialment ho he oit dir paresament a una muller d'un tal Morro sabater que dit capità Negrete nos tenia venuts, i que de nits havia enviat a Joan Olivar ambaixador al camp dels enemics per a parlar ab los turcs, de que yo stigui molt spantat i tinc per cert que per aqueixa causa lo Regent la governació essent en mig de la plaça quan se determinà que les dones se salvassen dix que ab ell no cabia traició alguna ans volia morir per son Rei i Senyor i defensió de sa pàtria, i jo he oit dir de mes pròpies orelles quan dit Regent ho deia".

- Entrats els turcs a Ciutadella, insistí en que es deixassin les armes per evitar ser degollats en contra de la voluntat dels menorquins, cosa que provocà que gairebé el degollassin també a ell, com ja havien fet amb el bombarder Claudio.

- Segons els testimonis i també el notari Rafel Socíes, el capità anà a casa seva, es vestí amb les seves millors robes i una espasa daurada i els turcs el prengueren d'allà mateix i se'l van emportar, mentre que molta altra gent era degollada. Es conta també que tres velles el van veure amb aquestes robes assegut a la popa de la galera de Pialí.

Sastre explica que el paborde Ivañes assegura al virrei de Mallorca que "el capità Negrete després d'haver ben lluitat els de la terra, estant determinats tots de morir en l'empresa, la donà a l'enemic". I el virrei de Mallorca Guillem de Rocafull diu al secretari de Sa Majestat D. Francisco de Ledesma el 15 de juliol que "no vull deixar d'escriure com de ruïnosament ho ha fet el capità Negrete, segons vaig entenent, i tant que es diu que si no fora per culpa seva, no s'hauria perdut la terra, i plaguera a Déu que els mateixos de la terra l'hagueren degollat, com ho van intentar" i el 20 de juliol al Secretari del Consell d'Aragó que "Ciutadella fou presa pels enemics dissabte a nou del present i segons diuen a gran culpa del Capità Negrete perquè encara que els de Ciutadella ho van fer valerosament anava Negrete tan acovardit i aglaçat que en lloc d'animar-los i instruir-los els desanimava sense saber aconsellar-los ni acudir mai a cap bateria (...)".

Negrete a Constantinoble després de l'assalt dels turcs.

Segons la tradició, el capità seria un dels impulsors, juntament amb el regent de la governació Bartomeu Arguimbau i amb altres testimonis, de l'Acta de Constantinoble. Recordem aquí aquella clàusula amb què signà en Negrete aquell document i que deia que "altres moltes coses es feren pel regent i dit capità en servei de Sa Majestat, les quals no es poden escriure aquí pel perill que se'n seguiria, del qual es donarà a sa Majestat raó, si Déu fos servit". Coneguda avui l'actitud del capità, quines eren aquestes altres moltes coses que no havia pogut dir en Negrete a l'Acta i que havia d'explicar al rei? Quin era el perill que temia Negrete? El dels turcs, o el dels propis captius menorquins amb els qui havia participat en la redacció de l'Acta i que havien defensat Ciutadella malgrat ell?

El pagament a Negrete i el seu germà de 1.400 ducats per part de la Corona espanyola amb diners del Jubileu pel rescat dels captius era durament criticat per Mossèn Marc Martí, qui tramitava els rescats a Constantinoble, en una carta al rei. Segons Ruiz Manent, ni el capità Negrete ni el seu germà estaven en captivitat perquè mossèn Martí diu que no estava bé "que cosa dedicada per tal efecte (els diners destinats a la redempció de captius) es doni a persones que estan lliures de tan miserable servitud com el dit Negrete i el seu germà ho estan", i més avall diu "que van ser captius i s'han rescatat". Martí afirmava que si es pagava aquesta quantitat a Negrete "amb molta més raó i dret podrien pretendre el mateix" els altres captius de Menorca a Turquia. Ruiz Manent, ja l'any 1910, davant de les paraules de Martí, deia que "en Negrete resultaria ser tot el contrari del que fins ara l'havíem cregut. L'Acta de Constantinoble, firmada d'en Pere Quintana, ens el presenta com un heroi, però el paborde Martí ens ofereix documents molt greus". En Florenci Sastre refereix que el futur paborde diu que "no recordam en aquesta carta a V. Majestat com va actuar dit capità Negrete quan Ciutadella es va perdre i els turcs entraren en ella perquè d'açò hi ha procés que està en el Consell d'Aragó, pel qual podria ser V. Majestat informat". De quin procés parlava en Marc Martí? Era potser la investigació referida en la documentació arxivada a Simancas i trobada per en Sastre? O era algun altre? Com es pot veure, la voluntat política de la Corona d'obviar i d'ocultar el paper de Negrete a Ciutadella és constant. Sastre escriu que "la primera informació, enviada per Rocafull a la cort des d'Alcúdia, fou considerada confusa", a la qual cosa el virrei de Mallorca responia que "m'ha pesat a l'ànima de veure que la dita informació no fos tal i tan clara com fora just" i es ratificaria en les seves crítiques a Negrete.

Per Casasnovas, tot i el comportament que el capità va tenir a Ciutadella, contribuint a la seva caiguda, "sigui perquè Negrete gaudia del favor de Felip II, sigui perquè pogué al·legar poderoses raons en favor seu, lluny de ser processat, el controvertit fou indemnitzat amb càrrec als fons destinats al rescat de captius".

Sastre, per la seva banda, diu que "sabem que el 19 o 20 de setembre de 1560 Negrete ja partí de la capital turca, rescatat per l'ambaixador espanyol, que avançà els diners. Davant això ens podem demanar: per què fou rescatat tan prest, tenint en compte la seva actuació?", i cita en Josep Pellicer qui, per justificar que Negrete no fou un traidor, diu que si fos així "el Rei no hauria pagat el seu rescat". També en Ruiz Manent fa aquesta reflexió quan escrivia que "pensam que si en el procés que es va obrir contra en Negrete aquest hagués estat condemnat el rei no li hauria fet mercè dels 1.000 ducats pel seu rescat; però si es diu: el Rei no ho sabia, des del moment en què el paborde va haver de fer-li present citant-li el procés que, en aquest cas seria condemnatori, és que en Negrete estava en llibertat i mereixia favors del rei?". La confusió entre els autors sobre l'existència o no de tal procés i, en cas d'haver-se produit, del seu resultat condemnatori o absolutori és un símptoma clar de l'ocultació del paper de Negrete en l'assalt a Ciutadella.

Quines podien ser aquestes "poderoses raons" i els "favors" que podria merèixer en Negrete? Com explicar que se li fes el mencionat pagament amb l'actuació que va tenir? L'enigma es resol, una vegada més, quan es té en compte que la Corona era la primera interessada en el que succeí a Menorca. Un home que ja havia estat capturat pels turcs en l'assalt a Castellnou (Bòsnia) l'any 1539, i que és destinat a Menorca a reviure uns fets dels que ja tenia experiència no era ni un covard ni actuava contra els interessos del rei, sinó que sabia molt bé el que feia. Negrete fou rescatat i indemnitzat amb celeritat precisament perquè havia complert a la perfecció amb allò que s'esperava d'ell per part de la Corona: havia informat de les febleses de Menorca des de Flandes, havia contribuït en l'assalt de Ciutadella des de dins sense perdre la vida a mans dels menorquins com el bombarder Claudio, i finalment enviaria encara els seus informes des de Venècia, segons relata en Josep Pellicer. Del seu destí després de ser rescatat no n'apareix cap cita en la bibliografia consultada sobre Sa Desgràcia de Ciutadella.

Una de les principals vies de comunicació de Ciutadella a "sa Contramurada", el perímetre d'avingudes que envolten el centre antic de la ciutat on s'aixecava l'antiga muralla, dedicada encara avui a l'infaust personatge que va ser el capità Miguel Negrete. Un autèntic atemptat a la nostra memòria històrica: un cavall de troia de la Corona espanyola per afavorir l'assalt dels turcs del 1558 reconvertit en heroi local.

Referències:

SASTRE PORTELLA, Florenci: "El Nou de Juliol. Antecedents, protagonistes i conseqüències". Monografies menorquines 57. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca, 1991.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "...Y otras muchas cosas se hizieron...". Monografies Menorquines. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca. 1993.

RUIZ MANENT, Josep M: "Assaig històric dels dotze anys que seguiren al de sa Desgràcia de Ciutadella". Ed. Nura. Menorca 2004.

CASASNOVAS CAMPS, Miquel A.: "Història de Menorca". Ed. Moll, Palma 2005.

SASTRE PORTELLA, Florenci.: "Aunque los de Ciutadella lo hizieron valerosamente...". Ed. Nura, Menorca 2006.

Acta sobre la Desgràcia de Ciutadella feta a la Ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558. Ajuntament de Ciutadella.

Talaiòtic

www.HistoCat.cat

El Bicentenari desembarca a Catalunya

2007-12-12T08:54:00.000+01:00

(Dues noticies publicades en El Punt d’avui dia 11 de desembre 2007).

Ciutadans pretén que la Generalitat commemori l’aniversari de la Guerra del Francès.
Barcelona. Ciutadans-Partit de la Ciutadania pretén que el govern de la Generalitat celebri el bicentenari de la Guerra del Francès. Per això ha presentat una proposta de resolució al Parlament de Catalunya que insta l’executiu a “crear una comissió” que s’encarregui de difondre el “significat històric d’aquesta celebració” que cooperi amb el govern espanyol, promogui la investigació sobre el conflicte i acordi un “programa d’actes commemoratius” que tinguin lloc del 2008 al 2012 (?).

El PP vol posar el nom de Màrtirs de la Pàtria a una Plaça.
Barcelona. El grup municipal del Partit Popular (PP) a l’Ajuntament de Barcelona ha demanat al consistori que commemori el segon centenari de la guerra del Francès, la guerra contra la invasió napoleònica o guerra de la independència, que va començar l’any 1808. El PP demana també que el nom de la plaça Garriga Bachs, situada al costat de la catedral, es canviï pel de Màrtirs de la Pàtria en record dels herois d’aquesta guerra.

www.HistoCat.cat

Els catalanismes a les obres d'en Colom i d'en Servent (II)

2007-12-07T17:50:00.001+01:00

(Resposta d'un amic al nostre article original)

Els catalanismes vénen de la dificultat -en aquell temps- de traduir algunes paraules o expressions senceres, perquè el traductor no en trobava la correspondència en castellà, potser perquè aquesta no existia (avui existeix, manllevada del català, de vegades), o perquè el traductor no coneixia el català fins a controlar-ne l'íntim desllorigador lingüístic propi dels qui parlaven l'idioma de naixement. Els articles que parlen d'en Nebrija en aquest mateix bloc et poden ajudar a escatir el fet que el català era un idioma més referenciat, més pautat, amb diccionaris llatí-català i alemany-català (necessari per a entendre's amb els mestres d'impremta, inicialment alemanys) del propi Nebrija, que fou "fitxat" per en Cisneros degut a la seva vàlua com a lingüista, segurament. Em jugaria un pèsol que la seva gramàtica castellana del 1492 fou editada (si més no, escrita) inicialment en català i per al català, però el devastador segle XVI en devia esborrar totes les traces i convertí l'obra en una normativa castellana que trigà 100 anys ben bons a ser tinguda en compte pels propis escrivents castellans. No sé si t'he contestat.

www.HistoCat.cat

El camí de Santiago i la seva fragilitat (II)

2007-12-07T17:48:00.000+01:00

(Resposta d'en Dídac López al nostre article original)

En aquella època (primers segles del segon mil·lenni d.C.), els pelegrinatges tenen una gran importància en la revifalla de les grans rutes comercials. Algunes d'elles havien quedat mig arraconades amb l'ensulsiada de l'Imperi Romà d'Occident i ni tan sols el renaixement carolingi les havia pogut restaurar. D'una banda tenim les pelegrinacions locals, que afavoreixen el sorgiment d'unitats econòmiques d'abast regional. De l'altra tenim les grans pelegrinacions ecumèniques, de les quals destaquen Roma, Jerusalem i Compostela. Roma és el centre del món cristià occidental i adquirirà un protagonisme polític que culmina amb el Papa Innocenci (principis del segle XIII). Jerusalem és l'extrem oriental, nus de comunicació amb les potències asiàtiques (àrabs, iranianes, índies i xineses): el pelegrinatge donarà pas a la Croada, primera empresa comuna del Món Llatí. Compostela tindrà menys impacte polític que Roma i Jerusalem, però serà la ruta més popular i trillada de l'Occident Llatí.

www.HistoCat.cat

Descobert un esbós inèdit de Miquel Àngel sobre la construcció de la basílica de Sant Pere

2007-12-07T17:38:00.000+01:00

(Notícia d'EL PERIODICO 6/12/2007 20:47 h SEGONS EL DIARI DEL VATICÀ / EFE - CIUTAT DEL VATICÀ)

La Fàbrica de Sant Pere, l'organisme vaticà encarregat del manteniment de la Basílica, ha trobat entre els seus documents un esbós inèdit de Miquel Àngel sobre la construcció de la cúpula del temple que data del 1563, un any abans de la mort de l'artista.

La notícia de la troballa ha estat publicada avui pel diari vespertí del Vaticà, L'Osservatore Romano, i serà presentada en una roda de premsa diumenge que ve.

L'esbós, que si se'n confirma l'autenticitat es convertiria en l'últim disseny conegut en la vida de Miquel Àngel, representa alguns detalls arquitectònics sobre els pilars del tambor de la cúpula de Sant Pere.

Els experts, segurs de l'autoria

Segons el diari, els experts consultats no tenen dubtes que la "seguretat del traç" i "la mà experta" que mostra l'esbós són atribuïbles a Miquel Àngel.

El dibuix està traçat en un trosset de paper amb guix de color vermell i s'hi observen també les xifres 6, 9 i 3. Segons el diari, podria ser un dels esbossos realitzats per l'artista per donar indicacions als obrers que treballaven en la realització de la cúpula.

El document del 1563

L'apunt de Miquel Àngel va ser fet en la primavera del 1563 quan, explica L'Osservatore, alguns blocs de marbre arribats a les obres de Sant Pere des de la localitat romana de Fiano van ser considerats no aptes per ser esculpits.

El foli ha estat un dels pocs sobre la construcció de la basílica vaticana que no va destruir el mateix Miquel Àngel i que va ser utilitzat després de la seva mort per continuar amb les obres de la cúpula.

Miquel Àngel Buonarrotti va aconseguir la direcció de la construcció de Sant Pere el 1547, quan tenia 72 anys, però el 1564 moria deixant incomplet el seu projecte de gran cúpula, que van acabar Giacomo della Porta i Domenico Fontana el 1590.

www.HistoCat.cat

El Baròmetre corregeix a l'alça les dades del percentatge de lectors d'El Periódico en català

2007-12-03T15:12:00.000+01:00

29/11/2007 · Barcelona · Bernat Ferrer

L'edició en català d'El Periódico de Catalunya acaba de complir el seu desè aniversari, l'octubre d'enguany. Des d'un primer moment, l'edició en català va suposar el 40% del total de vendes, segons especificava el mateix rotatiu al suplement commemoratiu. Tot i això, el Baròmetre de la Comunicació i la Cultura ha deixat palès que el nombre de lectors de l'edició en català és del 46%, dada que el propi rotatiu dóna per vàlida a la notícia en què anuncia que és líder de lectors a Catalunya.

El Periódico, que s'ha erigit de manera inapel·lable com el rotatiu líder a Catalunya, compta amb un total de 728.000 lectors, 340.000 dels quals ho són en català. Així, el tradicional equilibri que mantenien la versió original en castellà i la traducció catalana, que des dels seus orígens es repartien al 60-40%, poden estar canviant. Si aquest fet arriba a succeir, segons apuntava El Periódico a l'especial dels 10 anys, podrien haver-hi "canvis en els sistemes de producció i de distribució", és a dir, que els periodistes podrien escriure les seves peces en català i que la versió acabés sent la peça castellana.

Tot i això, el Grupo Zeta sap com mantenir intacte l'exquisit equilibri del seu buc insígnia. En vàries comarques majoritàriament catalanoparlants d'arreu del país, l'empresa manté acords de col·laboració amb diverses empreses d'autobús i autocar, mitjançant el qual els facilita exemplars gratuïts perquè els puguin repartir als seus usuaris. Així, com que la majoria de clients dels autobusos són catalanoparlants, esgoten de seguida l'edició en català. Els usuaris que pugen a l'autobús més tard, esgotada la versió catalana, es veuen obligats a consumir el diari en castellà, realitzant així un delicat contrapès que acaba repercutint de manera extremadament precisa en el balanç final de les proporcions català-castellà.

(font original)

www.HistoCat.cat

La Vanguardia, en català ?

2007-12-03T15:10:00.000+01:00

Divendres, 30 de novembre de 2007 a les 19:00
Informa: Guillem

La Vanguardia té previst informar aviat del projecte d'una possible doble edició català-castellà, en sintonia amb la doble edició que ja fa anys funciona a El Periódico. Així es desprèn de les declaracions que el director de comunicació del Grupo Godó, Màrius Carlol, va efectuar ahir en el transcurs de la presentació d'un conveni entre aquest grup i la Facultat de Comunicació Blanquerna, i que recull el portal Comunicació 21.

Carol es va mostrar convençut que una doble edició català-castellà de La Vanguardia obtindria una major proporció de lector en català que no pas en castellà, al contrari de les dades que ofereix El Periódico on afirma que un 40% de les seves vendes són de l'edició catalana, i el 60% restant de la castellana (tot i que de fet no és exactament així, com informa en aquest article Tribuna Catalana). Malgrat tot, aquesta possible doble edició no està prevista a curt termini, caldrà esperar encara força temps per a que arribi a fer-se realitat, tal i com insinuava ahir el mateix Carol.

(font original)

www.HistoCat.cat

El descubrimiento de América es aragonés

2007-12-03T00:13:00.001+01:00

(Article del bloc http://xpoferens.blogspot.com/)

El Periodico de Aragón 30/11/2007 - DANIEL MONSERRAT ZARAGOZA

La escritora Marisa Azuara presenta : ´Christoval Colón. Más grande que la leyenda´.

A contracorriente de las tendencias nacionalistas que pueblan el mercado editorial en los últimos tiempos para asegurar que Cristóbal Colón era andaluz, mallorquín o incluso catalán, Marisa Azuara acaba de publicar el ensayo histórico Christoval Colón. Más grande que la leyenda, editado por Amares, en el que asegura que Colón era italiano (de Cerdeña y no de Génova), que su madre era aragonesa (descendiente de las familias Sástago y Luna) y que la Corona de Aragón fue la gran artífice del descubrimiento de América. La turolense presentó su libro, ayer, en el Centro de Historia acompañada por el vicecónsul italiano en Aragón, Máximo Marchetti; el director de la Cámara de Comercio de Italia en Aragón, Brusterra y el director comercial de Amares, Luis Botella.

"Han sido dos años de estudios intensos y de revisión de documentos que prueban todo lo que concluyo. No ha sido un reto fácil este trabajo y menos en una época en la que priman los nacionalismos", aseguró Azuara que desgranó la descendencia aragonesa de Colón: "Colón era en realidad Cristóbal Picolomini de Sena, cuya madre era Isabella Alagón dIArbórea, descendiente de los Sástago y él era de Cerdeña, no de Génova".

Cristóbal Colón surge de limar su apellido verdadero (una sílaba por delante y otra por detrás) para dar origen a un nuevo linaje que sorteara la sentencia de felonía y lesa majestad que pesaba contra la familia desde que su abuelo se rebelara contra el rey de Aragón.

Por este motivo, "el descubrimiento de América se lo adjudicó Isabel para Castilla cuando fue un logro aragonés". El que puso el dinero para el primer viaje fue Luis de Santangel y los que organizaron aquella expedición eran todos aragoneses. Sin embargo, por el castigo que pesaba sobre su familia, "se tuvo que hacer por Castilla", explica Azuara que, concluyó asegurando que "las Capitulaciones de Santa Fe se hicieron con los fueros aragoneses. El problema es que la historia se ha escrito desde Castilla".

El que no diu aquesta escriptora es que un sard al S XIV era un català, i més si es tractaba de un Arborea: Eleonora d'Arborea, reina regent del regne d'Arborea (Sardenya), va néixer l'any 1.340 a Molins de Rei (Barcelona). El llinatge dels Arborea és considerat com el dels autèntics representants del poble sard amb capital a Oristà. La història dels Arborea és la història del regne de Sardenya. El director del Consiglio Nazionale de la Ricerche de Càller (Sardenya) el professor Francesco Cesare Casula és el principal defensor de la tesi que fonamenta que Catalunya és l'origen de la formació del actual estat italià:"El regne de Sardenya ha estat fet pels catalans. En la pràctica, l'estat italià va néixer pels catalans. Catalunya és l'origen de l'estat italià."

Jaume Jeroni de Bonastre, donzell habitant de València, com a nét i hereu de Joan de Bonastre, reconeix a Estefania Carròs d'Arborea, filla del difunt virrei de Sardenya Nicolau Carròs d'Arborea, que n'ha rebut 43 ll. 1 s. 3 d. en concepte de pensions degudes a Elionor de Pròixida i de Castellet, comtessa d'Aversa, corresponents als anys 1488-1492. (Document de la biblioteca de Catalunya).

De vegades la gent de lletres no sap restar : de limar su apellido verdadero (una sílaba por delante y otra por detrás) queda COLOMi , i no Colón.

Miquel Manubens
www.xpoferens.cat

www.HistoCat.cat

El camí de Santiago i la seva fragilitat

2007-11-23T11:40:00.001+01:00

Setmanes enrera vaig assistir a una mena de conferència donada per un hospitaler gallec, concretament en Tomàs M. de Paz, que fa molts i molts anys que dona servei als peregrins que fan el camí de Santiago. Aquest personatge és també un estudiós de tot allò referent a la història d'aquesta coneguda ruta de pelegrinatge. Reconeix que l'època medieval és la seva debilitat i especialment, l'ordre del temple.

Tot i la seva devoció per tot allò que olora a camí de Santiago i a l'espiritualitat que segons ell, allà és respira, cal remarcar l’honestedat d'aquest bon home, al qui la sinceritat sempre el pot.

Preguntat pels orígens de la devoció al deixeble de Jesucrist que segons la història reposa al final d'aquest camí, la seva resposta no va deixar lloc al dubte. Més o menys (no son paraules textuals) ens va explicar que: En l'època de dominació àrab a la península, aquests arribaven fins al río Duero, mentre que tota la franja nord, restava per als cristians. Aquesta zona nord, era molt despoblada i la seva ruta més important, era el camí que unia tota la cornisa amb França, es a dir, el ara conegut com Camí de Santiago.

Donada aquesta situació, les autoritats cristianes ho van tenir clar, calia fer alguna cosa per mirar de repoblar aquelles terres i tractar de resistir les escomeses àrabs. Dit i fet, no varen tenir cap problema es crear i propagar el mite del deixeble Santiago, que era enterrat a Compostela. A partir d'aquell moment, anys en que la religió era una manera de viure, o un dogma, el pelegrinatge va començar a aparèixer d'arreu d'Europa, i fins als nostres dies.

La història te aquestes coses; digues una mentida moltes vegades, i al final es convertirà en veritat.

Èric

www.HistoCat.cat

Els catalanismes a les obres d'en Colom i d'en Servent

2007-11-23T11:36:00.000+01:00

Se n'ha parlat molt dels catalanismes que apareixen el els diferents escrits de personatges com l'almirall Colom, o el propi Servent (Cervantes per als neòfits). Hem pogut veure moltes opinions en els diferents articles que podrem trobar en el web d'Histocat, o en el mateix reportatge de Discovery Channel, Secrets from the grave ("Enigma Colón" a Espanya). Però sempre m'he fet una pregunta a la que no he trobat una resposta satisfactòria. Si tenim en compte que la censura va convertir tots aquells escrits al castellà alhora que eliminava les primigènies versions catalanes, perquè no podem suposar que aquests catalanismes, son els propis dels traductors que varen realitzar la feina? Cal tenir present també, que tots els documents existents d'aquest personatges, son còpies de còpies, i que tot original es desaparegut. Es un tema interessant aquest. Estaré molt agraït a tothom que vulgui donar-li la seva interpretació.

Èric

www.HistoCat.cat

Cervantes a Palamós ?

2007-11-22T11:31:00.000+01:00

Hi ha una llegenda oral que circula per Palamós (Baix Empordà) de tota la vida, sobre l'estada de Cervantes en aquesta vila. Fins i tot i havia una placa que ho esmentava, al lloc on hi havia hagut la única posada del poble (ho van enderrocar fa anys i van reconstruir un edifici nou i ara al seu lloc hi ha la llibreria Gavina, just a la plaça de la vila). I diuen que quan ell va estar a Palamós, allotjat en aquesta fonda es va assabentar de la matança que havien fet els Turcs i que així ho va fer esmentar i ho va escriure al Quixot.

www.HistoCat.cat

La Catedral de Barcelona conserva una desena de papirs del segle VI encara no desxifrats

2007-11-16T09:42:00.000+01:00

BARCELONA, 2 d'octubre 2007 13:59 (EUROPA PRESS)

L'Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona conserva una desena de papirs del segle VI encara no desxifrats, que van ser trobats en la coberta de pell d'un còdex conegut com les Homilies de Sant Gregori, que està datat abans del segle VIII.

La revista 'Auriga' i l'organització Capital de la Cultura Catalana han presentat avui un estudi sobre el conjunt de papirs, a sis dels quals encara no ha pogut ser determinat l'idioma que han estat escrits.

La directora de l'inventari papirològic de Catalunya, Montserrat Tudela, ha destacat que "es tracta dels papirs més grans que mai s'han localitzat en les principals col·leccions del món i els més ben conservats, el contingut dels quals encara no ha pogut ser desxifrat".

Un dels papirs és un document merovingi i l'altre document és de l'època romana, ha explicat, i alhora ha posat de manifest que es tracta de la segona part d'investigació de l'inventari papirològic de Catalunya.

Basant-se en la paleografia s'ha fixat la procedència del còdex, i per tant dels papirs, a la França merovíngia. El relligam primitiu que contenia els papirs probablement es va fer al mateix centre que s'ha produït el còdex. Si no fos així seria difícil explicar la presència d'un document merovingi entre aquests papirs, diu l'estudi.

El 1927, es van portar a restaurar a la Biblioteca Apostòlica Vaticana diversos documents dels arxius eclesiàstics catalans en suport papir i es va enviar també la coberta de les Homilies de Sant Gregori.

Quan va acabar la restauració van ser retornats els fragments de papir i els pergamins muntats en vidre, tot i que alguns es van quedar al Vaticà i mai més van ser tornats. La singularitat d'aquests documents els fa únics al món.

www.HistoCat.cat

Tierra de fuego, antes 'Isla de Xàtiva'

2007-11-16T09:39:00.000+01:00

(Extret d'un correu d'en Manel Capdevila)

Dedicat a en Jordi Bilbeny...i la seva intuïció

Ara ja sabem per què hi havia senyeres a Argentina al mapa de Texeira i perquè els argentins tenen el CHE valencià.

I desprès es queixen que Felip V estigui cap per vall a l'ajuntament d'Almansa, quan aquest fill de P. va fer borrar les rastres valencianes a Amèrica, no entenc com encara hi ha valencians pro Borbons!!!

A pesar de Felip V, anirem trobant el perquè de totes les senyeres del mapa de Texeira visca en Jordi!! Hem de descobrir tota la veritat, que ens han tapat els borbons!!!

Es curiós però hi he arribat seguint el rastre del meu blog famós (gràcies Quim per obligarme a fer-lo)

Teclegeu a google: "longitudes y latitudes", quedareu meravellats:

1.- Tierra de Fuego, antes «Isla de Xativa» El navegante y geógrafo de Xàtiva Ramírez de Arellano la bautizó y cartografió en el siglo XVII. Felipe V decidió que se cambiara el nombre y pasara a llamarse «Tierra de Fuego».

2.- Descubrimiento . Mapa de las tierras de Patagonia y de la «Isla de Xativa», por Diego Ramírez de Arellano.

MULTIMEDIA

R.V.M., Valencia.

El historiador José María López Piñero se hace una pregunta retórica : «¿Quién sabe quién es Diego Ramírez de Arellano ¿Cuantos en Xàtiva saben la vida de este piloto y geógrafo » .Y en su libro La tecnología de la navegación en la España renacentista , que publica el Ayuntamiento de Valencia, da la respuesta. Este hombre publicó en 1620 el libro El reconocimiento del estrecho de Magallanes y San Vicente . Y dio nombre a la Isla de Xativa -lo que en la actualidad se conoce como Tierra de Fuego-, allá al sur de la Patagonia, en el límite con el Polo Sur o Antártida(abajo sólo está la Tierra de Juan Fernández).

Era el resultado de su viaje en 1618-1619 al hemisferio sur, recorriendo desde Madeira a Río de Janeiro, y el Estrecho de Magallanes. Según Piñero este gran geógrafo, fue capaz de reconocer las islas, cabos, y de medir latitudes y longitudes. «E incluye un mapa sobre el estrecho de Magallanes donde figura la Tierra de Fuego con el nombre de Ísla de Xativa» . Esta denominación se mantuvo hasta que terminó la Guerra de Sucesión y toda la tierra «ardió». Incluida la Isla de Xativa que vio su nombre borrado por algo más caliente. No así el extremo del sur o Cabo de San Vicente Mártir, que sigue en todas las cartas y mapas. El nombre de Diego Ramírez de Arellano también parece borrado, aunque en 1852 Fernández de Navarrete le consideraba uno de los cosmógrafos con mayor preparación científica.

El libro que el Ayuntamiento de Valencia ha publicado tenía un antecedente en un trabajo anterior del historiador, en 1979 una síntesis divulgativa. En ese caso tal vez la laguna quede colmada y la memoria del ilustre valenciano vea reconocida su aportación y valía.

La ocasión la pintan calva en la Multaqa de las tres culturas ,que se celebra desde mañana hasta el domingo 17 de junio en Simat de Valldigna. Porque el viernes se presentará allí el libro y en la primera de las sesiones científicas el académico de la de Historia disertará sobre los conocimientos científicos de los musulmanes de España, entre otros su aportación a la escritura de los números, o a los conceptos de algoritmo, o a la astronomía y la navegación, con el uso del astrolabio. El libro recién publicado tarta de establecer cuáles y qué tipo de conocimientos tenían del Arte de navegar en la época del Renacimiento, y en la época de los grandes descubrimientos. « La intolerancia almorávide acabó con el elevado nivel científico y cultural de Dénia, cuando era capital de un reino de taifa que no sólo comprendía los territorios alicantinos, sino también a las islas Baleares, a los que el rey Muyadid añadió Cerdeña».

Y destaca en el folleto editado para estas jornadas el trabajo de Abû-l-Alâ Zurr ib Mrwan y Abûs-Salt Umayya, una de cuyas obras tradujo a latín Arnau de Vilanova.

MITOLOGIA BRITÁNICA

El catedrático de la Facultad de Medicina de Valencia, Piñero, también señala en el programa de Multaqa de las tres culturas que el libro de Pedro Fernández de Quirós(1609) Relación sobre un memorial... sobre la población y descubrimiento de la quarta parte del mundo, Australia incognita , había conseguido 44 ediciones inglesas desde 1617 a 1791. Y esto que le sirve para desarmar la mitología británica chauvinista sobre los descubrimientos del Capitán Cook, dado que « el diario del aristócrata Joseph Banks sobre su viaje a bordo de HMS Endeavour no se publicó hasta 1826 y las figuras sobre su colección de plantas que se editaron por primera vez en litografías de comienzos del siglo XX(1900-1905)».

www.HistoCat.cat

La ruta prohibida

2007-11-11T20:53:00.000+01:00

(Article del bloc http://xpoferens.blogspot.com/)

En el último libro de Javier Sierra, La ruta prohibida y otros enigmas de la Historia (Planeta, 2007) se afirma que Colón era el hijo del Papa Inocencio VIII.

El escritor se basa para ello que en la tumba del Papa hay la leyenda "Novi orbis suo aevo inventi gloria" (Suya es la gloria del descubrimiento del Nuevo Mundo).

Lo mas divertido es que afirma que nadie se ha dado cuenta antes que él. Menos mal. Que clarividencia tienen algunos.

Cada dia me sorprendo mas de la cantidad de Von Danikens que se atreven con el tema Colón. Yo llevo ya unos quince años con el tema y me cuesta mucho afirmar algo si no veo muy claras las pruebas, y si me baso en "suposiciones" intento que desde varios puntos de vista coincidan los argumentos.

Aquí el sr Javier Sierra afirma que Colón era hijo del Papa, y se queda tan ancho. Tambien afirma que la isla de Cuba se llama así porque el Papa se llamaba Cibo. Otro, como el portugues Luciano da Silva, que no sabe que Cuba era el nombre indigena, y que Colón a esa isla la bautizó como Juana. Con lo facil que es leer la "Carta al Rey".

Colom murió de "senectute bona" según los historiadores coetaneos. Segun los analisis clínicos del Dr Botella Colom tenia entre 60 y 70 años al morir, o sea que habia nacido entre 1436-1446.

Pues simplemente mirando la referencia de Inocencio VIII en la wiki veremos que el Papa nació en 1434, por lo tanto, puede verse claramente que debió ser un padre muy precoz.

Si quereis leer el libro de Javier Sierra, hace un año que esta en internet. Mientras tanto sigo a la espera del libro de Marisa Azuara y su Colón maño.

www.HistoCat.cat

Deliri pop en un Palos de la Frontera d'allò més kitsch

2007-11-04T15:54:00.000+01:00

En cercant imatges pel documental sobre Colom he trobat la següent pintura:

El dibuix està molt ben fet si es segueix la història oficial. Aquest és el veritable Palos de la Frontera que dibuixa la història oficial, i per tant aquesta pintura és la plasmació plàstica de la història que apareix als llibres que estudien els escolars d'ESO. Només hi ha un petit problema, i és que la història oficial obvia un petit detall: la realitat. La realitat és bandejada de la manera més grotesca i vil possible, i és quan ens trobem amb deliris com aquest.

Per començar ens dibuixa una església de Sant Jorge Mártir situada a més distància i altitud de la que realment està en relació a la font de Fontanillas, a part que fortificada. Ens hi dibuixa a prop unes muralles que no hi ha constància que hi hagin sigut mai, i ens hi posa un castell a dalt de tot que difícilment va existir com a tal i en les dimensions dibuixades.

El més divertit, però, és que ens situa, per començar, el mar Atlàntic al nord-est (i això ho veiem gràcies a la situació de la font en relació a l'església) aproximadament, quan hauria d'estar al sud, sud-oest. També és divertit veure que el mar (i per tant el "Puerto de Palos") és just a sota l'església i al cantó de la font, quan la font és a uns vint metres d'alçada sobre el nivell del mar i l'església a uns vint-i-tants més. Això sense comptar que Palos és a uns set quilòmetres del mar i que l'església i la font són a quasi un quilòmetre de distància del riu Tinto.

I la traca final digna d'un quadre surrealista: una font d'aigua dolça (que és d'on diu la història oficial que van agafar l'aigua per a l'expedició) situada just a la sorra de la platja.

Però repeteixo: això no és un problema del pintor. Ell no s'ha inventat res, simplement ha anat a Palos i ha seguit les explicacions de la història oficial sobre la descoberta d'Amèrica.

Vista de la "fuente de Fontanillas" des de l'església de San Jorge Mártir

Vista del "Embarcadero" del "Puerto de Palos". S'ha assecat el mar en 500 anys? Al fons a l'esquerra es "divisa" el riu Tinto.

L'església i la font. La font és seca i inoperativa.

Casualitat? Al costat de Pals de l'Empordà hi ha el poble de "Fontanilles", amb una font encara existent i operativa fins no fa gaire.

Lorente se rinde

2007-11-02T16:46:00.000+01:00

(Article del bloc http://xpoferens.blogspot.com/)

Se esta grabando estos días la segunda parte del documental "Columbus, Secrets of the grave", habiendo iniciado ya la productora entrevistas con especialistas destacados : Nito Verdera, Francesc Albardaner, y el Dr. Miguel Botella entre otros.

Hace pocos días conocimos que una becaria de Lorente, Natalia Lugli, una estudiante de Medicina que gozó de una beca Erasmus en Granada, se había "trabajado" su Tesis Doctoral a costa del Dr. Lorente, afirmando que los orígenes del Almirante eran en la Padania italiana, pero sin precisarnos si estos orígenes eran en el S XV, el el S I, o en la época del big-bang, con lo cual nos quedamos como estábamos.

Recordemos que en esta investigación participaron las Universidades de Granada, Santiago, Roma, "Max Planck" de Leipzig y Barcelona, miembros forenses del FBI de Estados Unidos y las empresas Celera y Applied Biosystems.
Todos los investigadores remitieron los resultados de sus análisis a Granada, que era la universidad que centralizaba la investigación.

Las conclusiones hasta ahora son tan solo que Cristóbal y Hernando Colom Aranas son padre e hijo, y que Diego Colom es hermano del Almirante. Estas conclusiones no modifican la historia, simplemente certifican que los restos mortales de los tres personajes estaban correctamente asignados.

Otras conclusiones, estas realizadas por el antropólogo Dr. Miguel Botella ( que coinciden los los análisis de Charles W. Golf de la U. de Yale, y el Manuel Luna Calderón de Santo Domingo, con el resto del cadáver de Colom que esta en Santo Domingo, realizados en 1959), son que Cristóbal tenia al morir 60-70 años y por lo tanto habría nacido en 1447-1437 y no en 1451 como el Cristoforo Colombo analfabeto y genovés, y su
hermano Diego unos 60 años. (nacido en 1468 según la documentación genovesa). Si murió a los 60 años en 1515, habría nacido en 1455, 13 años antes que el Giacomo Colombo genovés.

Por si fuera poco esto, tenemos los estudios paleograficos de Gabriel Roura y del profesor de Paleografía de la Universitat d'Alacant, David Garrido, que demuestran que el Almirante escribía en letra gótica cursiva catalana y los estudios de Lluis de Yzaguirre en sus cartas autógrafas y de la Prof. Estelle Irizarry en "El Libro de las Profecías" que también demuestran el sustrato catalanohablante del Almirante.
Estas pruebas por si solas ya deberían hacer cambiar todos los libros de historia del mundo descartando a los Colombo genoveses, hijos de lanero y analfabetos, y hacerlos como mínimo, culturalmente catalanes, sin precisar todavía si sus orígenes eran del Principado, valencianos, baleáricos, o de Córcega, Sicilia o del Reino de Nápoles.

Me parece correcto que Lorente se rinda porque los resultados no son acorde con los que esperaban sus financieros mallorquines, pero creo que debería hacer público el código para que otros puedan seguir trabajando y comparen el código ADN de Hernando Colom con las bases de datos existentes en las universidades de Barcelona, Tel Aviv, o Texas, porque muy bien puede tratarse de una familia de origen judío que huyendo de los pogrom de 1391 se refugiara en el norte de África, y dos o tres generaciones después el Almirante adoptara el apellido Colom en agradecimiento a los Colom ibicencos que le enseñaron a navegar en su juventud, y por esto, como demuestra en su libro Nito Verdera, Colom usó mayoritariamente topónimos de Ibiza y Formentera.

Y también se podría comparar ese código con los descendientes de chuetas baleáricos, con el de los
sefardíes emigrados al Magreb, con el extraño ADN ibicenco de origen púnico, y con todo lo que podamos comparar hasta llegar a la verdad.
Y también con los Colón gallegos o los Zarco portugueses para poder descartar las dos tonterías publicadas o resucitadas recientemente, o el de Hernando con los descendientes de la casa de Avis ( cosa que por informaciones que nos llegan ya se ha hecho, en este caso financiado pos los portugueses) para poder descartar también la idiotez que Hernando era hijo de Felipa de Avis.

Porque claro, si no se hace público ya ese código, lo que parece es que Lorente espere a gente que financie otras comparaciones para seguir trabajando.
¿O habremos de creer que Cristobal Colom era extraterrestre?.

Miquel Manubens
http://www.xpoferens.cat/
http://xpoferens.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

Jaume I, un enfocament nou

2007-11-02T16:43:00.000+01:00

(Article de Wilaweb del 30/10/2007)

Després de cinquanta anys, es publica en català una nova biografia del rei

El febrer del 2008 farà vuit-cents anys del naixement del rei En Jaume I. Avançant-se a l'efemèride, Edicions 62 publica la biografia 'Jaume I. Història i mite d'un rei' del medievalista Stefano M. Cingolani. Des que l'any 1958 Ferran Soldevila va publicar 'Crónica o Llibre dels feits. Jaume I el Conqueridor' cap historiador no havia editat des de Catalunya un treball sobre el monarca, figura central de la història de la corona catalano-aragonesa (sí que l'historiador José Luís Villacañas ho havia fet el 2003, des de fora).

Cingolani ha escrit la biografia amb voluntat divulgativa, però sense renunciar a un enfocament nou, que aporta una visió distinta de la vigent fins ara, que també interessarà els historiadors. La diferència més important entre aquest treball i els anteriors és que Cingolani pren 'El llibre dels fets' (l'autobiografia del rei En Jaume I) com un mirall de la seva història i alhora el qüestiona. Diu Cingolani que 'El llibre dels fets' és una de les grans creacions d'en Jaume. 'Però fins ara no s'havia fet un tractament adequat del llibre. S'agafaven les informacions que conté i, si es corresponien amb els documents històrics, es donaven per bons els fets relatats per en Jaume. Per una altra banda, si els fets narrats no coincidien o hi havia buits en alguns episodis, doncs, senzillament, s'esquivaven, no es tenien en compte. Però, és clar, Jaume I a 'El llibre dels fets' no és pas neutre: fa una construcció del passat i mostra la cultura del poder.'

Continua Cingolani: 'Els llibres sobre el rei en Jaume que s'havien escrit fins ara relaten un perfil modèlic, i són escrits des d'una mentalitat burgesa, catòlica i nacionalista. Però en Jaume no és burgès, sinó profundament aristòcrata, i això també fa que no sigui nacionalista, sinó profundament personal. En Jaume devia ser catòlic, però la religió no va ser mai la raó primera que el movia. La religió li va permetre de convertir-se en un home de la providència, el nou messies. Jaume actua seguint la ideologia de la família, i vol imitar i superar el comportament dels seus avantpassats, sobretot en relació amb el seu pare, Pere I el Catòlic.'

En la presentació del llibre, també hi ha participat el catedràtic d'història medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, José Enrique Ruiz Domenec, que ha comentat que Jaume I va crear un model de cultura del poder: 'La cultura del poder de Jaume I és decisiva per a entendre Catalunya i la manera com se'n construeix la identitat, un organigrama polític complex i estrany, que és la Corona d'Aragó, i que inclou Catalunya, el Regne de València, el Regne de Mallorca... els Països Catalans. Jaume I és la clau de volta del sistema; si es treu, l'edifici s'esquerda. Per això és un personatge polèmic, i la polèmica que genera és molt present al llibre.'

Stefano Maria Cingolani (Roma, 1956) ha dedicat aquests últims anys a historiar personatges de l'època: 'Joan Roís de Corella: La importància de dir-se honest' (Premi Joan Fuster 1997, 3i4); 'El somni d'una cultura: Lo somni de Bernat Metge' (Quaderns Crema, 2002); l'edició crítica de 'Lo somni' de Bernat Metge (Barcino, 2006); 'Historiografia, propaganda, comunicació al segle XIII. Bernat Desclot i les dues redaccions de la crònica' (IEC, 2006); i 'La memòria dels reis. Les Quatre Grans Cròniques i la historiografia catalana des del segle X al XIV' (Base, 2007). En tots aquests treballs Cingolani aporta una mirada historiogràfica nova.

www.HistoCat.cat

Paraula de no-nacionalista: Manuel Castells

2007-10-28T21:33:00.000+01:00

Gran es la admiració que sento per En Manuel Castells.

"Adam Smith va explicar com funcionava el capitalisme i Marx va explicar per què no funcionava. Ara les relacions socials i econòmiques de l'era de la informació han estat exposades per Manuel Castells". The Wall Street Journal (Nova York)"

Sociòleg de formació, procliu a tesis marxistes/llibertaries, educat a França i professor desprès a UCBerkeley, va fer una obra gegantina a "The Information Age", que si ho busqueu algú ha qualificat com l'obra fundamental a l'alçada de Marx o Weber. D'origen no català, establert durant dècades fora de Catalunya i arribat a Barcelona al voltant del 2000 per a dirigir la UOC, dir d'ell que és nacionalista, fora no ja una afirmació completament fal·laç sinó totalment estúpida. Escolteu el que diu a LV_20071027. (la negreta es meva):

Eduard

Lejanías de Renfe
Manuel Castells

Nuestra democracia, la española y la mundial, está enferma. Según los datos de las encuestas de las Naciones Unidas, de Gallup, del Eurobarómetro, del Latinobarómetro y otras entidades, en torno a dos tercios de los ciudadanos del mundo no creen que sus gobiernos los representan. El porcentaje en la Unión Europea es en torno al 60% y los datos en España y Catalunya son similares. Los políticos y los partidos políticos están en los niveles más bajos de respeto y prestigio en relación con cualquier otra institución, y éste es el caso también en España y Catalunya. Hay múltiples teorías que intentan explicar la grave crisis de confianza democrática que corroe nuestras instituciones. Porque demagogos parafascistas no faltan y pueden aprovechar el descontento creciente en la ciudadanía, aprovechándose de incidentes coyunturales. Pero a veces no hacen falta grandes teorías para entender el problema sino sentido común. Fundamentalmente los gobiernos se mantienen alejados del ciudadano mientras no tengan problemas para conservar el poder. Porque piensan que la gente no sabe, que el problema es técnico y complejo y que ya lo arreglaremos cuando toque y entonces ya se darán cuenta. Y cuando las cosas van mal, en lugar de ganarse el sueldo gobernando, descargan su responsabilidad en los técnicos y contratistas a su servicio.

Por eso el problema de las cercanías de Renfe en Catalunya y la catastrófica gestión de las obras del AVE no es un problema técnico, ni siquiera político, sino institucional. Porque pretender imponer por ordeno y mando la incompetencia es un reflejo del pasado autoritario de España. No voy a entrar en los aspectos técnicos concretos de cada incidente, porque se han publicado mil veces sin que nadie en condición de hacer algo haya hecho nada efectivo. Pero hay tantos, tantos incidentes, que la casuística no es de recibo. El tema es más profundo. Se puede hacer cualquier desaguisado sin que pase nada, excepto que los ciudadanos sufran y se enfaden, y se tengan que tragar la bilis de su enfado. Y que empiecen a pensar que el hecho de ser catalanes implica sufrimiento cuando están en manos de una empresa nacional. O sea, de la otra nación que los mira con desconfianza.

Si hay un agente provocador para exacerbar el nacionalismo radical catalán tiene que ser la inefable ministra Magdalena Álvarez o un agente a su servicio. Basta ya. Bajo su reinado ha habido continuos fallos de gestión en el aeropuerto, en el suministro eléctrico, en las cercanías de Renfe, en las obras del AVE y en muchas otras cuestiones básicas para la vida de los ciudadanos de Catalunya que han dependido, exceptuando el apagón de Barcelona, del ministerio fomentado por una incompetente que es ministra por cuoteo político.

Yo que no me alineo con nadie, excepto contra el fascismo y sus reencarnaciones, pienso que Rodríguez Zapatero es un político nuevo, ético, progresista, con un sentido realista de la España realmente existente y por tanto cuidadoso con los demonios que nos han aterrado durante siglos. Hace lo que puede en el contexto en el que está. Pero la prudencia histórica no excusa la incompetencia con las cercanías de la Renfe. Si la gente no puede contar con su tren, despida a la responsable del asunto, como haría cualquier empresa seria con quien hace tales desaguisados repetidamente. Porque ella no va a dimitir, se apalanca en el sillón como puede sin ninguna dignidad. Yson estas formas de gobierno, este desprecio al ciudadano lo que va configurando el desánimo y la desconfianza en las mentes de la gente. Más aún: la incapacidad de gestión de temas básicos como la infraestructura tiene consecuencias serias para la productividad y la competitividad de la economía.

La gestión de las infraestructuras de un país no puede depender del politiqueo. Si no cambiamos de estilo, seremos el país subdesarrollado de siempre en lo concreto, por mucho que saquemos pecho con un crecimiento económico sin productividad aprovechando el turismo, la construcción especulativa, el blanqueo de dinero y el maná de la inmigración. Desde luego, la transferencia de competencias a la Generalitat no es una garantía de gestión modélica, como demuestra el Carmel y otros muchos incidentes. Pero ya se ocupará la sociedad catalana de poner en cintura a sus políticos, porque los mecanismos de control cercano (que son sociales y no sólo electorales) son más efectivos que las súplicas elevadas a los despachos de Madrid.

Por eso, si la mega-Renfe no funciona, descentralicen rápidamente las competencias, porque el imperio (muy agostado) no debiera sufrir excesivamente porque la gente que tiene que llegar a su trabajo pueda controlar su transporte y no tenga que soportar a revisores racistas. Catalunya es mayor de edad, déjenle gestionar las cuestiones básicas de la vida, guárdense las esencias patrias (incluidas las fuerzas armadas y la fiesta de la raza) y vivamos todos en paz.

Porque el nacionalismo moderno no es cuestión de banderas sino de gestionar la vida. Y una de dos, o España, la madre patria, puede cuidar de todos sus vástagos en condiciones de igualdad y sin agravios ideológicos y desconfianza política, o nos dejan la autogestión de lo cotidiano. Ysi es necesario pondremos la bandera roja y gualda de la monarquía en las locomotoras de los trenes. A condición de que funcionen, porque si no funcionaran sería una afrenta a la Corona que tal vez el juez Grande Marlaska podría sancionar. En serio, mi respetado presidente Zapatero: si no pone orden en su gallinero político de ministros incompetentes y sus derivados en Aena y demás burocracias centralistas, le será complicado pedirles el voto a los catalanes para reelegirlo en la Moncloa por mucho que queramos al president Montilla. Y desde mi punto de vista personal, sería una lastima para el país. Los Estatutos son letra muerta si no viven en el día a día.

Font original

www.HistoCat.cat

300 actors dubten que Shakespeare escrivís

2007-10-21T20:47:00.000+02:00

(Article d'El Periodico del 10/09/2007)

El procés ha començat. La Coalició sobre l'Autoria de Shakespeare, composta per un total de 287 actors i directors teatrals, incloent-hi una trentena d'acadèmics, va fer pública dissabte una Declaració de dubte raonable sobre la verdadera identitat de l'autor de les obres firmades per William Shakespeare. La declaració, proclamada per l'actor Derek Jacobi al final de la representació teatral Jo sóc Shakespeare al Teatre Minerva de Chichester (West Sussex), recorda els noms d'una vintena de destacats personatges, incloent-hi Mark Twain, Charlie Chaplin, Orson Welles i John Gielgud, que van expressar dubtes similars.

El col.lectiu, del qual també forma part Mark Rylance, exdirector artístic del Globe, es va formar el 23 d'abril passat, coincidint amb el 391è aniversari de la mort de qui podria no ser l'autor de les obres que va firmar. Des del segle XVIII s'han succeït les teories que defensen que William Shakespeare era només la pantalla del verdader autor. Entre els candidats hi han figurat el dramaturg Christopher Marlowe, el filòsof Francis Bacon i Edward de Vere, comte d'Oxford. La Coalició considera que aquest últim és el principal sospitós.

La declaració, que va ser recollida ahir en diversos mitjans de comunicació britànics, recorda la dificultat que algú nascut en una família illetrada arribés a posseir els coneixements tant històrics com legals que demostra l'autor de les obres. La descripció de les maneres de viure de les classes altes i de detalls de països com Itàlia tampoc quadren amb el plebeu nascut a Stratford-upon- Avon. "Crec que el candidat més clar és possiblement De Vere, perquè penso que un autor escriu sobre les seves pròpies experiències, la seva pròpia vida i la seva pròpia personalitat", ha afirmat Derek Jacobi.

El testament de Shakespeare, en què llega a la seva viuda "el seu segon millor llit i els mobles", sense cap referència a llibres o manuscrits, tampoc ajuda a definir-lo com el genial bard del segle XVI.

www.HistoCat.cat

Dependencia o independencia de Catalunya

2007-10-18T22:48:00.000+02:00

(Publicat a el diari EL PÚBLICO, el 15/10/2007)

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.

Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.

Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

Alfons López Tena
(vocal del Consejo General del Poder Judicial)

www.HistoCat.cat

L'acta de Constantinoble

2007-10-14T13:13:00.000+02:00

(Article del bloc Es poblat d’en Talaiòtic

La font més important per conèixer els fets del juliol de 1558 a Ciutadella és un document anomenat "Acte sobre la Desgràcia de Ciutadella fet en la ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558" i que es llegeix íntegrament des de 1852 en sessió extraordinària del Ple de l'Ajuntament de Ciutadella cada 9 de juliol.

L'autoria de l'Acta recau en el notari Pere Quintana, redactada a requeriment del regent de la governació Bartomeu Arguimbau i del capità Miguel Negrete, i "en presència de Mossèn Johan Merthorell, Mossèn Rafel Bru, prevere, Martí Traver, Johan Aloy, ferrer, e Gabriel Mercadal, de Biniatzèn, naturals de la illa de Menorca" com a testimonis, tots ells captius a Constantinoble segons consta a l'encapçalament del document. En acabar el relat, el notari Quintana escriu: "De les quals coses, axí veres y per mi, dit Pera Quintana, [notari], vistes y en aquelles sempre present y entrevenint, en [presència] dels dits testimonis les dites coses confesant y llohant [esser] veres, he fet lo present acte, encara que en terres ubi mihi non licet meum offitium artis notarie exerciri, sotescrit emperò de [mà] dels dits Regent, Capità y testimonis, en corroboració de la veritat. Suplicans, etc., licet., etc".

D'aquest paràgraf es desprenen dues qüestions a tenir en compte: En primer lloc, ens diu que allò que es diu a l'Acta va ser vist pel propi notari, però diu a la vegada que allò que escriu és "sotascrit emperò de [mà]" del governador Bartomeu Arguimbau i del capità Miguel Negrete i dels altres testimonis. I en segon lloc, que l'Acta és feta en terres fora de la jurisdicció del seu ofici notarial. Que cadascú en tregui les seves conclusions d'aquestes advertències, però si el notari escrivia el que escrivia a requeriment d'Arguimbau i Negrete, era també un requeriment dir que el notari ho havia vist tot amb els seus ulls? I el fet de tenir consciència i deixar constància que l'acta no tenia cap validesa jurídica, encara que sí interès documental, per estar feta en terres fora de la seva jurisdicció, no l'eximia com a notari públic de dir alguna cosa que no fos certa? Potser a l'Acta no es diu tota la veritat, però no sembla que s'hi detecti cap falsedat. Sembla prou encertat el que diu Montobbio Jover, que el notari afirma "que ell mateix ha vist tot el que els compareixents han explicat (...) i empara amb la seva fe pública no només que els compareixents diuen el que diuen, sinó que el que diuen és veritat".

De les firmes que aparèixen al document, és significativa la fórmula emprada pel capità Negrete per signar, en l'únic paràgraf en castellà de l'Acta: "Dic jo, el capità Negrette, que allò desús dit passa així i altres moltes coses que es van fer pel regent i dit capità en servei de sa Majestat, les quals no es poden escriure aquí pel perill que d'açò es seguiria, del que es donarà a sa Majestat raó, si Déu fos servit". Montobbio diu al respecte "un extrem intrigant del document és aquesta misteriosa reserva que consigna el capità Negrete, que signa en castellà, però notem que aquesta reserva no desmenteix res del consignat a l'Acta i es limita a senyalar que, a més, van ocórrer altres coses". Florenci Sastre, per la seva banda, escriu al respecte que "llegint i rellegint l'Acta de Constantinoble, en arribar al final, sempre sorgia en el meu interior un interrogant: perquè el capità Negrete consignava al document un reserva mental". I segueix després: "Equivalia això a dir que a l'Acta no es contava tot o, al manco que el que es narrava es descrivia de manera que no significàs perill pels protagonistes? (...) Aquest interrogant quedava sempre pendent com una espasa de Damòcles".

De tota la informació que se'ns ofereix amb l'Acta, resulta tan interessant el que s'explica en la mateixa com allò que no hi és o que no sabem. Del context en què fou escrita l'Acta no es diu res. Quina era la situació personal d'uns "detinguts en captivitat" que suposadament podien reunir-se i redactar una Acta notarial a Constantinoble per descriure la seva experiència en la defensa de Ciutadella contra els turcs? Participar en la corroboració de dit document favorable a Bartomeu Arguimabau i Miguel Negrete podia comportar esperances o promeses de ser rescatat de la captivitat? Es va redactar l'Acta perquè el regent i el capità podien tenir coneixement o suposar que s'investigaria a Ciutadella la seva actuació en la defensa de la ciutat? En l'Acta es relata com es va procedir a recollir homes de tota l'illa per defensar la capital, però per què no hi ha ni una sola paraula per explicar els tràmits que es van fer per demanar ajuda de fora de l'illa? Tan delicada era aquesta qüestió que ni els responsables en fan la més mínima menció en un document que vol reproduir amb fidelitat tot el que feren en servei de sa Majestat? Potser demanar ajuda exterior anava en contra dels interessos de sa Majestat? I per què en l'Acta no es fa ni una sola menció de la suposada implicació de França en l'atac a Ciutadella? Si segons la documentació espanyola de les investigacions posteriors a l'atac hi havia testimonis que afirmaven que un ambaixador francès viatjava amb la flota turca per rebre la rendició de Ciutadella, no és creïble que els autors de l'Acta no coneguessin aquest fet tan cabdal, ni que s'haguessin oblidat de deixar-ne constància. La mateixa princesa Joana, en una carta al seu germà el rei, fins i tot afirmava, exagerant encara més aquelles informacions manipulades, amb els esforços per implicar els francesos en l'assalt, que els turcs demanaven la rendició a França, mentre que a l'Acta de Constantinoble apareguda molts anys després tan sols consta que els turcs cridaven cada nit a la rendició dels menorquins "en llengua castellana", un detall aquest que no deixa de ser, com a mínim, curiós.

Dels testimonis de les diligències del Regent i Capità que eren presents en el moment de fer l'Acta i que es mencionen a l'encapçalament, crida l'atenció que hi manca la signatura de Johan Aloy. Aquesta mancança no es pot atribuir al fet que no sabés escriure, ja que el propi notari Pere Quintana signa en nom d'un altre dels testimons, Gabriel Mercadal, per aquest motiu concret i, segons diu, d'acord amb la seva voluntat. Per què hi falta llavors aquesta signatura? Devia estar en desacord el mencionat Johan Aloy amb algun aspecte del relat que fa l'Acta sobre la desgràcia de Ciutadella? Volia condicionar la seva firma a deixar constància d'alguna qüestió que finalment no es va incloure?

En l'Acord del Ple del Consell de Menorca de 17 de desembre de 2001 (BOIB núm 3, de 05/01/2002), sobre la inscripció de l'Acta en el catàleg insular de patrimoni històric, es diu en el punt 4 sobre dades històriques que "Des de la seva redacció a Constantinoble fins que, l'any 1620, l'Acta torna a aparèixer a Mallorca, no es tenen notícies certes del seu recorregut". És a dir, que l'Acta no apareix fins 62 anys després de l'assalt, quan ja no hi devia quedar viu cap dels supervivents protagonistes d'aquells fets. I apareix a Mallorca, i no a Menorca.

En Montobbio Jover explica com podia haver estat el viatge de l'Acta fins arribar a Ciutadella d'acord amb les dades de què es disposa, en un relat que sembla extret d'un conte de les mil i una nits, en dir que "un home aficionat als llibres i els papers, un mallorquí de cognom Marimón que imaginam mercader i freqüentador dels ports d'orient té ocasió d'adquirir un lot de papers vells. I se'ls emporta per enriquir la seva col·lecció a sa casa de Mallorca. I quan mor, el seu fill Damià Marimon, que els hereta i que devia ser també aficionat als papers ja que examina un per un els col·leccionats per son pare, troba entre ells una estranya Acta Notarial datada a Constantinoble i relativa al setge de Ciutadella. I com que vol congraciar-se amb un noble menorquí, amic seu, Mossèn Joan Martí, Donzell, també aficionat als papers, li regala aquell rar document". No és fins tres anys després, el 1623, que "el lliura als Magnífics Jurats de l'illa que li havien demanat", i aquests al Governador i Capità General Joan de Castellví amb un escrit que per Montobbio "patentitza la bibliofília dels Jurats, el seu profund apreci per la documentació escrita i per la conservació dels llibres" i que fa que acabin demanant "que s'adoptin una sèrie, quasi exagerada, de mesures". Diuen els Jurats que "han tingut a bé de demanar lo dit Acte originalment en el dit Joan Martí i juntament saber d'aquell de on lo havia hagut...", i en dirigir-se al Governador sol·liciten que "sia servit manar que lo dit Acte originalment sia cosit en lo Llibre de Registres de Privilegis Reals que està en la cort de la sua Governació al peu de la present; i d'aquell juntament ab còpia de la present petició, esser-ne donada una o moltes còpies autèntiques fefaents a la Universitat perquè se puga cosir i insertar en lo Llibre Vermell de Reals Privilegis...".

Després de la desaparició dels arxius de Ciutadella, i en una època de tergiversació de la història en benefici de Castella, no resulta estrany que l'aparició d'un document que testimoniava la defensa de la ciutat rebés un tracte tan especial. Però com no podia ser d'altra manera, el rastre de la censura apareix també, com en tots els textos històrics cabdals i comprometedors de l'època, en la nostra venerada Acta de Constantinoble. En el punt 3 del mencionat acord del Consell, sobre la descripció del document, s'indica que "el darrer full ha desaparegut" i pressuposa que aquest estava en blanc. S'especifica més en el punt 6, sobre el seu estat de conservació, on es descriu: "Parts que hi falten: el darrer full ha desaparegut, tot i que sembla que aquest estava en blanc, ja que les transcripcions que es feren el 1623 no presenten cap addició en comparació amb el document original". Una suposició que, a la vista de com actuava la censura reial i els interessos de la Corona en el control de la informació, amb eliminació de textos i reelaboració de cròniques, no es pot fer sense almenys tenir en compte una altra possibilitat: que dit darrer full hagués estat deliberadament tret de l'Acta abans de fer-se les còpies que demanaren els Jurats pel seu contingut poc convenient. Per què hauria de desaparèixer només un full si aquest estava en blanc? Quina nosa podia fer conservar-lo amb l'estima i el fervor gairebé religiós amb què seria tractada l'Acta de Constantinoble? Què podia contenir aquest darrer full que falta? Hi podria haver informació complementària, un relat diferent o les reserves i desacords plantejats a petició d'en Joan Aloy, que no havia signat la part que ha sobreviscut? De ser així, potser l'Acta va arribar de Mallorca sense aquest darrer full, revisada i amputada per la censura reial, o potser aquesta feina és va fer a Menorca mateix. No deixa de ser significatiu, segons ens deia Montobbio mateix, tot i l'existència de diferents Marimons a Mallorca en aquells anys, que no s'ha pogut identificar i documentar aquests concrets Damià Marimon i el seu pare. Desconec a hores d'ara si aquesta identificació s'ha arribat a produir des que en Montobbio ho va escriure, o si continuen essent un misteri.

Sigui com sigui, l'Acta de Constantinoble no deixa de ser, en paraules de Montobbio, "una peça singular i preciosa, tant pel seu contingut, com per la claredat i precisió del seu estil, valors literaris poc comuns en les narracions heroiques de la seua mateixa època", i destaca com un fet extraordinari que "els principals protagonistes d'uns fets heroics, captius a les masmorres de Constantinoble, facin aixecar una Acta notarial de la seua heroïcitat. Em sembla un cas únic".

Referències:

Acta sobre la Desgràcia de Ciutadella feta a la Ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558. Ajuntament de Ciutadella.

Acord d'inscripció de l'Acta de Constantinoble en el catàleg insular del patrimoni històric de Menorca com a bé documental (BOIB núm. 3, de 05/01/2002).
(http://boib.caib.es/pdf/2002003/mp191.pdf)

MONTOBBIO JOVER, José Ignacio: "Bibliofilia en la Historia de Menorca". Pequeña biblioteca menorquina de Son Vives. Ciutadella 1976.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "...Y otras muchas cosas se hizieron...". Monografies menorquines. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca, 1993.

Talaiòtic

www.HistoCat.cat

La gramàtica de Nebrija (III)

2007-10-07T21:08:00.000+02:00

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jordi Bilbeny)

Bona feina, Jaume. Bona feina.

Però no n'hi ha prou de constatar que alguna cosa no funciona prou bé. Cal anar més a fons i demostrar d'altres irregularitats. Per exemple seria molt interessant poder trobar algú que exposés que la vida del mateix Nebrija o Nebrixa, sovint dit també Lebrixa, és un misteri absolut. Pel que fa a mi, em sembla que en un correu anterior ja et deia que no era castellà. Els seus detractors, quan l'ataquen diuen que no es poden fiar dels seus consells lingüístics perquè "no és castellà".

I l'edició de la Gramàtica està dedicada a una inexistent "Isabella tercera" de Castella, com diu explícitament el foli G.ii. de l'edició de Salamanca del 1492. Almenys això diu el peu d'impremta.

També és curiós destacar que és en aquesta edició, i en el mateix foli, on el tal Lebrixa diu allò tan famós que "siempre la lengua fue compañera del imperio". Però també hi afegeix, acte seguit (cosa que ningú no comenta) que la llengua i l'imperi "juntamente començaron, crecieron e florecieron e despues junta fue la caida de entrambos". És a dir que si al 1492 hi avia alguna nació a Espanya que avia tingut un imperi on avia exportat la llengua i al 1492 aquesta llengua era tan decaiguda com l'imperi, aquesta nació només podia ser la catalana. I caldria situar el dit Lebrixa dins l'ambit mental català. La qual cosa explicaria les multiples edicions catalanes del seu diccionari llatí, que a Barcelona es difondria, específicament, com Llatí-Català.

Jordi Bilbeny

www.HistoCat.cat

La gramàtica de Nebrija (II)

2007-10-07T21:05:00.000+02:00

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jaume V.)

Doncs googlejant una miqueta, i anant amb molta cura, he trobat una pàgina curiosa sobre el tema.

L'enllaç es: http://elies.rediris.es/elies16/Niederehe1.html#22descripcion

I el pàrraf impressionat sobre la gramàtica és:

3. Nebrija y la tradición gramaticográfica de la Edad Media

Como ha demostrado Miguel Ángel Esparza Torres (1995), la solución del "«enigma» de la Gramática Castellana", es decir, el hecho de que, después de la primera edición de 1492, no apareciera otra segunda, ni haya dejado huellas claras en la historia de la gramaticografía española, no se deriva de la historia de la recepción de la obra nebrisense, sino de la prehistoria de la Gramática Castellana. Es decir, las tradiciones gramaticales anteriores a Nebrija y las teorías lingüísticas vigentes en aquel tiempo han ofrecido las pautas para la redacción de la Gramática castellana. En este contexto, la enseñanza del latín y sus métodos desempeñan un papel central.

En la Edad Media había cuatro métodos principales o 'libros de texto' como se suele decir hoy en día, "las gramáticas versificadas, los comentarios, la gramática erotemática y la síntesis del método ad proverbiandum" (Esparza Torres 1995, 162). Sobre todo los dos últimos son de importancia para la Gramática castellana, la grammatica erotematica, un tipo de gramática en forma de preguntas y respuestas, y la grammatica proverbiandi, caracterizada por un empleo sistemático del idioma vernáculo en la enseñanza del latín.

Per ells mateixos és un enigma. O sia hi han estudiosos que intenten encaixar una gramàtica que no te sentit en la historia de les gramàtiques Castellanes. Ja vaig dir que era una anomàlia històrica. Bé, un altre enigma a la seva història com la de Colom, la de Cervantes, la de Nebrija, la de tants. Són la historia mundial mes falsa que hi ha. Una pobre gent que per falsejar la nostra de història ha hagut de fer moltes esquizofrènies.

Jaume

www.HistoCat.cat

La gramàtica de Nebrija (I)

2007-10-07T20:50:00.000+02:00

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jaume V.)

Això de la gramàtica de Nebrija del 1492 sembla ser un fet excepcional en la història de les llengües. o no?

Per exemple en xinès, fins a principis de segle passat S.XX, no van fer cap gramàtica. I els caràcters es van simplificar cap l'any 1966 durant la malaurada revolució cultural per tal de simplificar el procés d'escriptura.

De l'alemany a la WIkipedia:

El alemán estándar, conocido como Hochdeutsch, no se originó a partir de un dialecto concreto, sino que se creó a partir de los diversos dialectos (sobre todo los centrales y sureños) como lengua escrita. Ya desde el siglo XV, ésta permitía la comunicación entre los mismos, pero a la hora de hablar no existía un patrón unificado. La creación de una pronunciación estándar se hizo necesaria por el aumento en importancia del teatro en el siglo XIX que llevó a los responsables de las compañías a encontrar una forma de recitar única que fuera entendida en todo el territorio. Así se creó el "Bühnendeutsch" o "alemán de escenario", que al final se convirtió en la pronunciación ideal del idioma alemán, aunque alguno de sus preceptos como que "-ig" = /ç/; no obedecen a razones lingüísticas sino acústicas.

Hoy día, en la mayor parte de las regiones del Norte de Alemania, la gente ha abandonado sus dialectos y hablan coloquialmente alemán estándar, siendo los casos más extremos el valle del Ruhr (lugar a donde acudieron inmigrantes de toda Alemania a lo largo del siglo XIX) y el Sur del estado de Brandeburgo, en la llamada Sajonia prusiana, donde el dialecto prácticamente ha desaparecido. Esto no ocurre en el Sur de Alemania, Austria y sobre todo Suiza, donde el alemán estándar apenas se habla, sólo en ocasiones contadas, como a la hora de hablar con alguien que no entiende el dialecto suizo. En ciertas regiones alemanas, sobre todo en algunas grandes ciudades, una gran parte de la población sólo habla la lengua estándar.

O sia, a partir del segle passat van normalitzar la llengüa.

Sobre l'Àngles parlat no he trobat res positiu encara.

Italià Standard (a la Wikipedia Anglesa, perquè a la Castellana l'escriptor perd el cap):

Standard Italian, adopted by the state after the unification of Italy, is based on Tuscan dialect and is somewhat intermediate between Italo-Dalmatian languages of the South and Northern Italian dialects of the North.

El Francés:

The foundation of the Académie française (French Academy) in 1634 by Cardinal Richelieu created an official body whose goal has been the purification and preservation of the French language. This group of 40 members is known as the Immortals, not, as some erroneously relieve, because they are chosen to serve for the extent of their lives (which they are), but because of the inscription engraved on the official seal given to them by their founder Richelieu-"À l'immortalité" ("to the Immortality (of the French language)"). The foundation still exists and contributes to the policing of the language and the adaptation of foreign words and expressions. Some recent modifications include the change from software to logiciel, packet-boat to paquebot, and riding-coat to redingote

Perquè essent una de les primeres llengues del món, hi ha la necessitat d'una normalització?, que vol dir això?

*Que la seva llengua tenia problemes llavors?

*Que la llengua de la gramàtica potser era artificiosa, que volia englobar i unificar totes les altres llengües, pero varen fracassar?. La pregunta que els surt de l'inconscient més col.lectiu, es “¿Por qué hablas en Catalán? Com si diguesin “¿porque traicionas nuestro proyecto común? Es una cosa que la tenen incrustada a l'ADN. Però jo crec que la ràbia més forta que tenen es que es que ells si es va adherir al projecte de la normalització, i varen transforma aquell castellà antic en el castellà nou (totalment artificiós per tal de englobar a tothom). O sia ells es varen apuntar al projecte però nosaltres no, perquè nosaltres ja arrosagavem un gran prestigui literari que ells no tenien.

La Nebrija per mi es: Vamos a crear un Idioma nuevo, con las caracteristicas modernas de todas las partes (las caracteristiques modernes venien del Català es clar), ells s'hi varen apuntar però nosaltres no es vem apuntar per la senzilla raó natural de que “Perquè?” Per idioma modern ja tenim el nostre el Català. I per tant totes les novetats aportades pel Nebrija a un Català mig feien pixar de riure.

Mirant el corpus del Castellà li vec moltes incoherencies, cap continuitat històrica ni cap lògica interna cronològica. Per mi existia el Castellà antic, molt rovetllat, que un exemple és la imitació de RAC1 de l'esperança Aguirre, després es van voler normalitzar però englobant altres llengües (Català, etc.) Ells s'hi varen apuntar pero nosaltres no. No necesitavem modernitzar la llengua perque ja la teniem moderna. Després va vindre la conya del Castellà traduit del Català de Cervantes. (Presenta per mi una gran inovació sintàctica del Castellà històric). O sia la traducció a pesar de ser maldestre té la propietat inmensa e inèdita de modernitzar tot un idioma que no tira ni amb rodes i que fa dormir fins les ovelles, de carrincló i poc flexible. Tot un fet curiós a la història de les llengües. Faig traduir un text per cullons i com que la sintaxis es superior, les frases, les construccions, les clausules etc, llavors tots això tot i vingut de un fet delictiu il.lumina a tota una llengua. Encara avui dia si et passegues per Castellà els hi surt el gen del Castellà antic i no pas s'assembla er res el Quixot. Ja vaig dir que el Quixot estava sintàcticament, semànticament i sonorament i també el discurs, més a prop de la llengua catalana que qualsevol parlant de Castella.

Per abordar la tesis que dic mireu un llibre molt curió, és “La Prostitución y el Nuevo Pascual”, de Franscesc Pujols. Té la propietat de està escrit en Castellà però per algú que pensa en Català i no fa l'esforç de correcció sintàtica. Es com una mena de censura, però feta pel propi autor. Doncs senyors el so, el tó de la obra i tot recorda enormement al Quixot. Mireu-ho, llegui-ho i ja em direu.

Jaume

www.HistoCat.cat

L’oblit de la nostra història contemporània

2007-09-29T17:34:00.000+02:00

Crec que tenim una mica oblidada la història contemporània catalana, parlo del franquisme com la pitjor de les agressions que n'ha rebut Catalunya i els PPCC, ja que les conseqüències han estat més greus que la derrota del 1714, una situació que continua amb la democràcia. Encara que es varen perdre les llibertats i drets com a nació, s'havia mantingut la llengua i costums al país passant de parlar castellà. Amb la primera immigració dels murcians etc, no parlant català es van adaptar perfectament i els fills i nets parlen i se senten catalans, (això sempre ho he sentit comentar pel carrer). Però amb en Franco (Déu el tingui a l’infern i ben cremat) va tornar una repressió més forta encara. Trobo curiós que passessin gairebé 19 anys del 39 fins als anys 60 per quan hi va haver la massiva immigració a Catalunya, tot i que em sembla que ja es recuperava el país del racionament i la gana.

Bé, el que sembla és que per a mi li va passar pel cap que el problema de Catalunya és que n'hi havia massa catalans, i que amb la repressió l'adoctrinament i la immigració massiva, desarmaria la continuïtat del català i crea una desnaturalització de Catalunya com van fer a València els Borbons; és veritat que no ho va fer evident amb decrets o deportacions, però també s'ha fet passar com moderat els anys següents de la segona guerra mundial i va saber pactar amb les democràcies per a lliurar-se'n d'un atac tot sent tant feixista com els nazis.

Va saber fer-se passar per un moderat amb la ideologia feixista i trobar-ne així una sortida al feixisme internacionalment. És tot el bagatge d'aquest home el que em fa sospitar que no era tant idiota com podria fer-me pensar la seva ideologia i mediocritat; ja que junts amb la repressió, la massiva immigració dels 60 que va ser intencionada (o potser no), jaç amagat un autèntic genocidi.

Crec que no hi ha la consciència del greu que va ser el franquisme com per a canviar la mentalitat d'aquest país, la rentada de cervell que encara la patim i n'hi ha molts catalans que també la pateixen, perquè hi ha la continuïtat en la democràcia del que va deixar Franco fet, no va dir allò de què ho va deixar tot lligat i ben lligat? per a mi es referia a la immigració i la rentada. I ara amb els nouvinguts s'ha tot agreujat això.

No n'hi ha constància ni amb decrets, etc, però "la història deixa la seva petjada". La gràcia és que l'hi va sortir de mare ja que a les autoritats franquistes no els hi agradava la gent sensesostre, I van haver de controlar-ho. Encara que no els importava l’expansió del barraquisme, i n'hi ha un munt de fotos d'això i gairebé tothom coneix algú que hi visqués.

Trobo que és una de les pitjors desfetes i derrotes que no se celebra i, el que és pitjor, no es recorda com ara un altre 11 setembre, ni se’n té consciència de com va canviar el país. Va fermar el procés castellanitzador que s'ha anat agreujant arreu dels PPCC amb la "suposada democràcia".

En estudiar aquest personatge només sobresurt la imatge d'un genocida (continuïtat amb l'estat espanyol actual) PD.

Ves que ara amb això i el cas de n’Eric, l'arraconament del català, i la Cope, i el que vingui, no hi anéssim a Estrasburg.

Fèlix

www.HistoCat.cat