23.11.07

El camí de Santiago i la seva fragilitat


Setmanes enrera vaig assistir a una mena de conferència donada per un hospitaler gallec, concretament en Tomàs M. de Paz, que fa molts i molts anys que dona servei als peregrins que fan el camí de Santiago. Aquest personatge és també un estudiós de tot allò referent a la història d'aquesta coneguda ruta de pelegrinatge. Reconeix que l'època medieval és la seva debilitat i especialment, l'ordre del temple.

Tot i la seva devoció per tot allò que olora a camí de Santiago i a l'espiritualitat que segons ell, allà és respira, cal remarcar l’honestedat d'aquest bon home, al qui la sinceritat sempre el pot.

Preguntat pels orígens de la devoció al deixeble de Jesucrist que segons la història reposa al final d'aquest camí, la seva resposta no va deixar lloc al dubte. Més o menys (no son paraules textuals) ens va explicar que: En l'època de dominació àrab a la península, aquests arribaven fins al río Duero, mentre que tota la franja nord, restava per als cristians. Aquesta zona nord, era molt despoblada i la seva ruta més important, era el camí que unia tota la cornisa amb França, es a dir, el ara conegut com Camí de Santiago.

Donada aquesta situació, les autoritats cristianes ho van tenir clar, calia fer alguna cosa per mirar de repoblar aquelles terres i tractar de resistir les escomeses àrabs. Dit i fet, no varen tenir cap problema es crear i propagar el mite del deixeble Santiago, que era enterrat a Compostela. A partir d'aquell moment, anys en que la religió era una manera de viure, o un dogma, el pelegrinatge va començar a aparèixer d'arreu d'Europa, i fins als nostres dies.

La història te aquestes coses; digues una mentida moltes vegades, i al final es convertirà en veritat.

Èric

www.HistoCat.cat

Els catalanismes a les obres d'en Colom i d'en Servent


Se n'ha parlat molt dels catalanismes que apareixen el els diferents escrits de personatges com l'almirall Colom, o el propi Servent (Cervantes per als neòfits). Hem pogut veure moltes opinions en els diferents articles que podrem trobar en el web d'Histocat, o en el mateix reportatge de Discovery Channel, Secrets from the grave ("Enigma Colón" a Espanya). Però sempre m'he fet una pregunta a la que no he trobat una resposta satisfactòria. Si tenim en compte que la censura va convertir tots aquells escrits al castellà alhora que eliminava les primigènies versions catalanes, perquè no podem suposar que aquests catalanismes, son els propis dels traductors que varen realitzar la feina? Cal tenir present també, que tots els documents existents d'aquest personatges, son còpies de còpies, i que tot original es desaparegut. Es un tema interessant aquest. Estaré molt agraït a tothom que vulgui donar-li la seva interpretació.

Èric

www.HistoCat.cat

22.11.07

Cervantes a Palamós ?


Hi ha una llegenda oral que circula per Palamós (Baix Empordà) de tota la vida, sobre l'estada de Cervantes en aquesta vila. Fins i tot i havia una placa que ho esmentava, al lloc on hi havia hagut la única posada del poble (ho van enderrocar fa anys i van reconstruir un edifici nou i ara al seu lloc hi ha la llibreria Gavina, just a la plaça de la vila). I diuen que quan ell va estar a Palamós, allotjat en aquesta fonda es va assabentar de la matança que havien fet els Turcs i que així ho va fer esmentar i ho va escriure al Quixot.

www.HistoCat.cat

16.11.07

La Catedral de Barcelona conserva una desena de papirs del segle VI encara no desxifrats


BARCELONA, 2 d'octubre 2007 13:59 (EUROPA PRESS)

L'Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona conserva una desena de papirs del segle VI encara no desxifrats, que van ser trobats en la coberta de pell d'un còdex conegut com les Homilies de Sant Gregori, que està datat abans del segle VIII.

La revista 'Auriga' i l'organització Capital de la Cultura Catalana han presentat avui un estudi sobre el conjunt de papirs, a sis dels quals encara no ha pogut ser determinat l'idioma que han estat escrits.

La directora de l'inventari papirològic de Catalunya, Montserrat Tudela, ha destacat que "es tracta dels papirs més grans que mai s'han localitzat en les principals col·leccions del món i els més ben conservats, el contingut dels quals encara no ha pogut ser desxifrat".

Un dels papirs és un document merovingi i l'altre document és de l'època romana, ha explicat, i alhora ha posat de manifest que es tracta de la segona part d'investigació de l'inventari papirològic de Catalunya.

Basant-se en la paleografia s'ha fixat la procedència del còdex, i per tant dels papirs, a la França merovíngia. El relligam primitiu que contenia els papirs probablement es va fer al mateix centre que s'ha produït el còdex. Si no fos així seria difícil explicar la presència d'un document merovingi entre aquests papirs, diu l'estudi.

El 1927, es van portar a restaurar a la Biblioteca Apostòlica Vaticana diversos documents dels arxius eclesiàstics catalans en suport papir i es va enviar també la coberta de les Homilies de Sant Gregori.

Quan va acabar la restauració van ser retornats els fragments de papir i els pergamins muntats en vidre, tot i que alguns es van quedar al Vaticà i mai més van ser tornats. La singularitat d'aquests documents els fa únics al món.

www.HistoCat.cat

Tierra de fuego, antes 'Isla de Xàtiva'


(Extret d'un correu d'en Manel Capdevila)


Dedicat a en Jordi Bilbeny...i la seva intuïció

Ara ja sabem per què hi havia senyeres a Argentina al mapa de Texeira i perquè els argentins tenen el CHE valencià.

I desprès es queixen que Felip V estigui cap per vall a l'ajuntament d'Almansa, quan aquest fill de P. va fer borrar les rastres valencianes a Amèrica, no entenc com encara hi ha valencians pro Borbons!!!

A pesar de Felip V, anirem trobant el perquè de totes les senyeres del mapa de Texeira visca en Jordi!! Hem de descobrir tota la veritat, que ens han tapat els borbons!!!

Es curiós però hi he arribat seguint el rastre del meu blog famós (gràcies Quim per obligarme a fer-lo)

Teclegeu a google: "longitudes y latitudes", quedareu meravellats:

1.- Tierra de Fuego, antes «Isla de Xativa» El navegante y geógrafo de Xàtiva Ramírez de Arellano la bautizó y cartografió en el siglo XVII. Felipe V decidió que se cambiara el nombre y pasara a llamarse «Tierra de Fuego».

2.- Descubrimiento . Mapa de las tierras de Patagonia y de la «Isla de Xativa», por Diego Ramírez de Arellano.


MULTIMEDIA

R.V.M., Valencia.

El historiador José María López Piñero se hace una pregunta retórica : «¿Quién sabe quién es Diego Ramírez de Arellano ¿Cuantos en Xàtiva saben la vida de este piloto y geógrafo » .Y en su libro La tecnología de la navegación en la España renacentista , que publica el Ayuntamiento de Valencia, da la respuesta. Este hombre publicó en 1620 el libro El reconocimiento del estrecho de Magallanes y San Vicente . Y dio nombre a la Isla de Xativa -lo que en la actualidad se conoce como Tierra de Fuego-, allá al sur de la Patagonia, en el límite con el Polo Sur o Antártida(abajo sólo está la Tierra de Juan Fernández).

Era el resultado de su viaje en 1618-1619 al hemisferio sur, recorriendo desde Madeira a Río de Janeiro, y el Estrecho de Magallanes. Según Piñero este gran geógrafo, fue capaz de reconocer las islas, cabos, y de medir latitudes y longitudes. «E incluye un mapa sobre el estrecho de Magallanes donde figura la Tierra de Fuego con el nombre de Ísla de Xativa» . Esta denominación se mantuvo hasta que terminó la Guerra de Sucesión y toda la tierra «ardió». Incluida la Isla de Xativa que vio su nombre borrado por algo más caliente. No así el extremo del sur o Cabo de San Vicente Mártir, que sigue en todas las cartas y mapas. El nombre de Diego Ramírez de Arellano también parece borrado, aunque en 1852 Fernández de Navarrete le consideraba uno de los cosmógrafos con mayor preparación científica.

El libro que el Ayuntamiento de Valencia ha publicado tenía un antecedente en un trabajo anterior del historiador, en 1979 una síntesis divulgativa. En ese caso tal vez la laguna quede colmada y la memoria del ilustre valenciano vea reconocida su aportación y valía.

La ocasión la pintan calva en la Multaqa de las tres culturas ,que se celebra desde mañana hasta el domingo 17 de junio en Simat de Valldigna. Porque el viernes se presentará allí el libro y en la primera de las sesiones científicas el académico de la de Historia disertará sobre los conocimientos científicos de los musulmanes de España, entre otros su aportación a la escritura de los números, o a los conceptos de algoritmo, o a la astronomía y la navegación, con el uso del astrolabio. El libro recién publicado tarta de establecer cuáles y qué tipo de conocimientos tenían del Arte de navegar en la época del Renacimiento, y en la época de los grandes descubrimientos. « La intolerancia almorávide acabó con el elevado nivel científico y cultural de Dénia, cuando era capital de un reino de taifa que no sólo comprendía los territorios alicantinos, sino también a las islas Baleares, a los que el rey Muyadid añadió Cerdeña».

Y destaca en el folleto editado para estas jornadas el trabajo de Abû-l-Alâ Zurr ib Mrwan y Abûs-Salt Umayya, una de cuyas obras tradujo a latín Arnau de Vilanova.


MITOLOGIA BRITÁNICA

El catedrático de la Facultad de Medicina de Valencia, Piñero, también señala en el programa de Multaqa de las tres culturas que el libro de Pedro Fernández de Quirós(1609) Relación sobre un memorial... sobre la población y descubrimiento de la quarta parte del mundo, Australia incognita , había conseguido 44 ediciones inglesas desde 1617 a 1791. Y esto que le sirve para desarmar la mitología británica chauvinista sobre los descubrimientos del Capitán Cook, dado que « el diario del aristócrata Joseph Banks sobre su viaje a bordo de HMS Endeavour no se publicó hasta 1826 y las figuras sobre su colección de plantas que se editaron por primera vez en litografías de comienzos del siglo XX(1900-1905)».

www.HistoCat.cat

11.11.07

La ruta prohibida


(Article del bloc http://xpoferens.blogspot.com/)


En el último libro de Javier Sierra, La ruta prohibida y otros enigmas de la Historia (Planeta, 2007) se afirma que Colón era el hijo del Papa Inocencio VIII.

El escritor se basa para ello que en la tumba del Papa hay la leyenda "Novi orbis suo aevo inventi gloria" (Suya es la gloria del descubrimiento del Nuevo Mundo).

Lo mas divertido es que afirma que nadie se ha dado cuenta antes que él. Menos mal. Que clarividencia tienen algunos.

Cada dia me sorprendo mas de la cantidad de Von Danikens que se atreven con el tema Colón. Yo llevo ya unos quince años con el tema y me cuesta mucho afirmar algo si no veo muy claras las pruebas, y si me baso en "suposiciones" intento que desde varios puntos de vista coincidan los argumentos.

Aquí el sr Javier Sierra afirma que Colón era hijo del Papa, y se queda tan ancho. Tambien afirma que la isla de Cuba se llama así porque el Papa se llamaba Cibo. Otro, como el portugues Luciano da Silva, que no sabe que Cuba era el nombre indigena, y que Colón a esa isla la bautizó como Juana. Con lo facil que es leer la "Carta al Rey".

Colom murió de "senectute bona" según los historiadores coetaneos. Segun los analisis clínicos del Dr Botella Colom tenia entre 60 y 70 años al morir, o sea que habia nacido entre 1436-1446.

Pues simplemente mirando la referencia de Inocencio VIII en la wiki veremos que el Papa nació en 1434, por lo tanto, puede verse claramente que debió ser un padre muy precoz.

Si quereis leer el libro de Javier Sierra, hace un año que esta en internet. Mientras tanto sigo a la espera del libro de Marisa Azuara y su Colón maño.

www.HistoCat.cat

4.11.07

Deliri pop en un Palos de la Frontera d'allò més kitsch

En cercant imatges pel documental sobre Colom he trobat la següent pintura:

El dibuix està molt ben fet si es segueix la història oficial. Aquest és el veritable Palos de la Frontera que dibuixa la història oficial, i per tant aquesta pintura és la plasmació plàstica de la història que apareix als llibres que estudien els escolars d'ESO. Només hi ha un petit problema, i és que la història oficial obvia un petit detall: la realitat. La realitat és bandejada de la manera més grotesca i vil possible, i és quan ens trobem amb deliris com aquest.

Per començar ens dibuixa una església de Sant Jorge Mártir situada a més distància i altitud de la que realment està en relació a la font de Fontanillas, a part que fortificada. Ens hi dibuixa a prop unes muralles que no hi ha constància que hi hagin sigut mai, i ens hi posa un castell a dalt de tot que difícilment va existir com a tal i en les dimensions dibuixades.

El més divertit, però, és que ens situa, per començar, el mar Atlàntic al nord-est (i això ho veiem gràcies a la situació de la font en relació a l'església) aproximadament, quan hauria d'estar al sud, sud-oest. També és divertit veure que el mar (i per tant el "Puerto de Palos") és just a sota l'església i al cantó de la font, quan la font és a uns vint metres d'alçada sobre el nivell del mar i l'església a uns vint-i-tants més. Això sense comptar que Palos és a uns set quilòmetres del mar i que l'església i la font són a quasi un quilòmetre de distància del riu Tinto.

I la traca final digna d'un quadre surrealista: una font d'aigua dolça (que és d'on diu la història oficial que van agafar l'aigua per a l'expedició) situada just a la sorra de la platja.

Però repeteixo: això no és un problema del pintor. Ell no s'ha inventat res, simplement ha anat a Palos i ha seguit les explicacions de la història oficial sobre la descoberta d'Amèrica.

Vista de la "fuente de Fontanillas" des de l'església de San Jorge Mártir

Vista del "Embarcadero" del "Puerto de Palos". S'ha assecat el mar en 500 anys? Al fons a l'esquerra es "divisa" el riu Tinto.


L'església i la font. La font és seca i inoperativa.


Casualitat? Al costat de Pals de l'Empordà hi ha el poble de "Fontanilles", amb una font encara existent i operativa fins no fa gaire.

Etiquetes de comentaris: , ,

2.11.07

Lorente se rinde


(Article del bloc http://xpoferens.blogspot.com/)


Se esta grabando estos días la segunda parte del documental "Columbus, Secrets of the grave", habiendo iniciado ya la productora entrevistas con especialistas destacados : Nito Verdera, Francesc Albardaner, y el Dr. Miguel Botella entre otros.

Hace pocos días conocimos que una becaria de Lorente, Natalia Lugli, una estudiante de Medicina que gozó de una beca Erasmus en Granada, se había "trabajado" su Tesis Doctoral a costa del Dr. Lorente, afirmando que los orígenes del Almirante eran en la Padania italiana, pero sin precisarnos si estos orígenes eran en el S XV, el el S I, o en la época del big-bang, con lo cual nos quedamos como estábamos.

Recordemos que en esta investigación participaron las Universidades de Granada, Santiago, Roma, "Max Planck" de Leipzig y Barcelona, miembros forenses del FBI de Estados Unidos y las empresas Celera y Applied Biosystems.
Todos los investigadores remitieron los resultados de sus análisis a Granada, que era la universidad que centralizaba la investigación.

Las conclusiones hasta ahora son tan solo que Cristóbal y Hernando Colom Aranas son padre e hijo, y que Diego Colom es hermano del Almirante. Estas conclusiones no modifican la historia, simplemente certifican que los restos mortales de los tres personajes estaban correctamente asignados.

Otras conclusiones, estas realizadas por el antropólogo Dr. Miguel Botella ( que coinciden los los análisis de Charles W. Golf de la U. de Yale, y el Manuel Luna Calderón de Santo Domingo, con el resto del cadáver de Colom que esta en Santo Domingo, realizados en 1959), son que Cristóbal tenia al morir 60-70 años y por lo tanto habría nacido en 1447-1437 y no en 1451 como el Cristoforo Colombo analfabeto y genovés, y su
hermano Diego unos 60 años. (nacido en 1468 según la documentación genovesa). Si murió a los 60 años en 1515, habría nacido en 1455, 13 años antes que el Giacomo Colombo genovés.

Por si fuera poco esto, tenemos los estudios paleograficos de Gabriel Roura y del profesor de Paleografía de la Universitat d'Alacant, David Garrido, que demuestran que el Almirante escribía en letra gótica cursiva catalana y los estudios de Lluis de Yzaguirre en sus cartas autógrafas y de la Prof. Estelle Irizarry en "El Libro de las Profecías" que también demuestran el sustrato catalanohablante del Almirante.
Estas pruebas por si solas ya deberían hacer cambiar todos los libros de historia del mundo descartando a los Colombo genoveses, hijos de lanero y analfabetos, y hacerlos como mínimo, culturalmente catalanes, sin precisar todavía si sus orígenes eran del Principado, valencianos, baleáricos, o de Córcega, Sicilia o del Reino de Nápoles.

Me parece correcto que Lorente se rinda porque los resultados no son acorde con los que esperaban sus financieros mallorquines, pero creo que debería hacer público el código para que otros puedan seguir trabajando y comparen el código ADN de Hernando Colom con las bases de datos existentes en las universidades de Barcelona, Tel Aviv, o Texas, porque muy bien puede tratarse de una familia de origen judío que huyendo de los pogrom de 1391 se refugiara en el norte de África, y dos o tres generaciones después el Almirante adoptara el apellido Colom en agradecimiento a los Colom ibicencos que le enseñaron a navegar en su juventud, y por esto, como demuestra en su libro Nito Verdera, Colom usó mayoritariamente topónimos de Ibiza y Formentera.

Y también se podría comparar ese código con los descendientes de chuetas baleáricos, con el de los
sefardíes emigrados al Magreb, con el extraño ADN ibicenco de origen púnico, y con todo lo que podamos comparar hasta llegar a la verdad.
Y también con los Colón gallegos o los Zarco portugueses para poder descartar las dos tonterías publicadas o resucitadas recientemente, o el de Hernando con los descendientes de la casa de Avis ( cosa que por informaciones que nos llegan ya se ha hecho, en este caso financiado pos los portugueses) para poder descartar también la idiotez que Hernando era hijo de Felipa de Avis.

Porque claro, si no se hace público ya ese código, lo que parece es que Lorente espere a gente que financie otras comparaciones para seguir trabajando.
¿O habremos de creer que Cristobal Colom era extraterrestre?.

Miquel Manubens
http://www.xpoferens.cat/
http://xpoferens.blogspot.com/

www.HistoCat.cat

Jaume I, un enfocament nou


(Article de Wilaweb del 30/10/2007)


Després de cinquanta anys, es publica en català una nova biografia del rei

El febrer del 2008 farà vuit-cents anys del naixement del rei En Jaume I. Avançant-se a l'efemèride, Edicions 62 publica la biografia 'Jaume I. Història i mite d'un rei' del medievalista Stefano M. Cingolani. Des que l'any 1958 Ferran Soldevila va publicar 'Crónica o Llibre dels feits. Jaume I el Conqueridor' cap historiador no havia editat des de Catalunya un treball sobre el monarca, figura central de la història de la corona catalano-aragonesa (sí que l'historiador José Luís Villacañas ho havia fet el 2003, des de fora).

Cingolani ha escrit la biografia amb voluntat divulgativa, però sense renunciar a un enfocament nou, que aporta una visió distinta de la vigent fins ara, que també interessarà els historiadors. La diferència més important entre aquest treball i els anteriors és que Cingolani pren 'El llibre dels fets' (l'autobiografia del rei En Jaume I) com un mirall de la seva història i alhora el qüestiona. Diu Cingolani que 'El llibre dels fets' és una de les grans creacions d'en Jaume. 'Però fins ara no s'havia fet un tractament adequat del llibre. S'agafaven les informacions que conté i, si es corresponien amb els documents històrics, es donaven per bons els fets relatats per en Jaume. Per una altra banda, si els fets narrats no coincidien o hi havia buits en alguns episodis, doncs, senzillament, s'esquivaven, no es tenien en compte. Però, és clar, Jaume I a 'El llibre dels fets' no és pas neutre: fa una construcció del passat i mostra la cultura del poder.'

Continua Cingolani: 'Els llibres sobre el rei en Jaume que s'havien escrit fins ara relaten un perfil modèlic, i són escrits des d'una mentalitat burgesa, catòlica i nacionalista. Però en Jaume no és burgès, sinó profundament aristòcrata, i això també fa que no sigui nacionalista, sinó profundament personal. En Jaume devia ser catòlic, però la religió no va ser mai la raó primera que el movia. La religió li va permetre de convertir-se en un home de la providència, el nou messies. Jaume actua seguint la ideologia de la família, i vol imitar i superar el comportament dels seus avantpassats, sobretot en relació amb el seu pare, Pere I el Catòlic.'

En la presentació del llibre, també hi ha participat el catedràtic d'història medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, José Enrique Ruiz Domenec, que ha comentat que Jaume I va crear un model de cultura del poder: 'La cultura del poder de Jaume I és decisiva per a entendre Catalunya i la manera com se'n construeix la identitat, un organigrama polític complex i estrany, que és la Corona d'Aragó, i que inclou Catalunya, el Regne de València, el Regne de Mallorca... els Països Catalans. Jaume I és la clau de volta del sistema; si es treu, l'edifici s'esquerda. Per això és un personatge polèmic, i la polèmica que genera és molt present al llibre.'

Stefano Maria Cingolani (Roma, 1956) ha dedicat aquests últims anys a historiar personatges de l'època: 'Joan Roís de Corella: La importància de dir-se honest' (Premi Joan Fuster 1997, 3i4); 'El somni d'una cultura: Lo somni de Bernat Metge' (Quaderns Crema, 2002); l'edició crítica de 'Lo somni' de Bernat Metge (Barcino, 2006); 'Historiografia, propaganda, comunicació al segle XIII. Bernat Desclot i les dues redaccions de la crònica' (IEC, 2006); i 'La memòria dels reis. Les Quatre Grans Cròniques i la historiografia catalana des del segle X al XIV' (Base, 2007). En tots aquests treballs Cingolani aporta una mirada historiogràfica nova.

www.HistoCat.cat