Paraula de no-nacionalista: Manuel Castells

Gran es la admiració que sento per En Manuel Castells.

"Adam Smith va explicar com funcionava el capitalisme i Marx va explicar per què no funcionava. Ara les relacions socials i econòmiques de l'era de la informació han estat exposades per Manuel Castells". The Wall Street Journal (Nova York)"

Sociòleg de formació, procliu a tesis marxistes/llibertaries, educat a França i professor desprès a UCBerkeley, va fer una obra gegantina a "The Information Age", que si ho busqueu algú ha qualificat com l'obra fundamental a l'alçada de Marx o Weber. D'origen no català, establert durant dècades fora de Catalunya i arribat a Barcelona al voltant del 2000 per a dirigir la UOC, dir d'ell que és nacionalista, fora no ja una afirmació completament fal·laç sinó totalment estúpida. Escolteu el que diu a LV_20071027. (la negreta es meva):

Eduard


Lejanías de Renfe
Manuel Castells

Nuestra democracia, la española y la mundial, está enferma. Según los datos de las encuestas de las Naciones Unidas, de Gallup, del Eurobarómetro, del Latinobarómetro y otras entidades, en torno a dos tercios de los ciudadanos del mundo no creen que sus gobiernos los representan. El porcentaje en la Unión Europea es en torno al 60% y los datos en España y Catalunya son similares. Los políticos y los partidos políticos están en los niveles más bajos de respeto y prestigio en relación con cualquier otra institución, y éste es el caso también en España y Catalunya. Hay múltiples teorías que intentan explicar la grave crisis de confianza democrática que corroe nuestras instituciones. Porque demagogos parafascistas no faltan y pueden aprovechar el descontento creciente en la ciudadanía, aprovechándose de incidentes coyunturales. Pero a veces no hacen falta grandes teorías para entender el problema sino sentido común. Fundamentalmente los gobiernos se mantienen alejados del ciudadano mientras no tengan problemas para conservar el poder. Porque piensan que la gente no sabe, que el problema es técnico y complejo y que ya lo arreglaremos cuando toque y entonces ya se darán cuenta. Y cuando las cosas van mal, en lugar de ganarse el sueldo gobernando, descargan su responsabilidad en los técnicos y contratistas a su servicio.

Por eso el problema de las cercanías de Renfe en Catalunya y la catastrófica gestión de las obras del AVE no es un problema técnico, ni siquiera político, sino institucional. Porque pretender imponer por ordeno y mando la incompetencia es un reflejo del pasado autoritario de España. No voy a entrar en los aspectos técnicos concretos de cada incidente, porque se han publicado mil veces sin que nadie en condición de hacer algo haya hecho nada efectivo. Pero hay tantos, tantos incidentes, que la casuística no es de recibo. El tema es más profundo. Se puede hacer cualquier desaguisado sin que pase nada, excepto que los ciudadanos sufran y se enfaden, y se tengan que tragar la bilis de su enfado. Y que empiecen a pensar que el hecho de ser catalanes implica sufrimiento cuando están en manos de una empresa nacional. O sea, de la otra nación que los mira con desconfianza.

Si hay un agente provocador para exacerbar el nacionalismo radical catalán tiene que ser la inefable ministra Magdalena Álvarez o un agente a su servicio. Basta ya. Bajo su reinado ha habido continuos fallos de gestión en el aeropuerto, en el suministro eléctrico, en las cercanías de Renfe, en las obras del AVE y en muchas otras cuestiones básicas para la vida de los ciudadanos de Catalunya que han dependido, exceptuando el apagón de Barcelona, del ministerio fomentado por una incompetente que es ministra por cuoteo político.

Yo que no me alineo con nadie, excepto contra el fascismo y sus reencarnaciones, pienso que Rodríguez Zapatero es un político nuevo, ético, progresista, con un sentido realista de la España realmente existente y por tanto cuidadoso con los demonios que nos han aterrado durante siglos. Hace lo que puede en el contexto en el que está. Pero la prudencia histórica no excusa la incompetencia con las cercanías de la Renfe. Si la gente no puede contar con su tren, despida a la responsable del asunto, como haría cualquier empresa seria con quien hace tales desaguisados repetidamente. Porque ella no va a dimitir, se apalanca en el sillón como puede sin ninguna dignidad. Yson estas formas de gobierno, este desprecio al ciudadano lo que va configurando el desánimo y la desconfianza en las mentes de la gente. Más aún: la incapacidad de gestión de temas básicos como la infraestructura tiene consecuencias serias para la productividad y la competitividad de la economía.

La gestión de las infraestructuras de un país no puede depender del politiqueo. Si no cambiamos de estilo, seremos el país subdesarrollado de siempre en lo concreto, por mucho que saquemos pecho con un crecimiento económico sin productividad aprovechando el turismo, la construcción especulativa, el blanqueo de dinero y el maná de la inmigración. Desde luego, la transferencia de competencias a la Generalitat no es una garantía de gestión modélica, como demuestra el Carmel y otros muchos incidentes. Pero ya se ocupará la sociedad catalana de poner en cintura a sus políticos, porque los mecanismos de control cercano (que son sociales y no sólo electorales) son más efectivos que las súplicas elevadas a los despachos de Madrid.

Por eso, si la mega-Renfe no funciona, descentralicen rápidamente las competencias, porque el imperio (muy agostado) no debiera sufrir excesivamente porque la gente que tiene que llegar a su trabajo pueda controlar su transporte y no tenga que soportar a revisores racistas. Catalunya es mayor de edad, déjenle gestionar las cuestiones básicas de la vida, guárdense las esencias patrias (incluidas las fuerzas armadas y la fiesta de la raza) y vivamos todos en paz.

Porque el nacionalismo moderno no es cuestión de banderas sino de gestionar la vida. Y una de dos, o España, la madre patria, puede cuidar de todos sus vástagos en condiciones de igualdad y sin agravios ideológicos y desconfianza política, o nos dejan la autogestión de lo cotidiano. Ysi es necesario pondremos la bandera roja y gualda de la monarquía en las locomotoras de los trenes. A condición de que funcionen, porque si no funcionaran sería una afrenta a la Corona que tal vez el juez Grande Marlaska podría sancionar. En serio, mi respetado presidente Zapatero: si no pone orden en su gallinero político de ministros incompetentes y sus derivados en Aena y demás burocracias centralistas, le será complicado pedirles el voto a los catalanes para reelegirlo en la Moncloa por mucho que queramos al president Montilla. Y desde mi punto de vista personal, sería una lastima para el país. Los Estatutos son letra muerta si no viven en el día a día.

Font original

www.HistoCat.cat

300 actors dubten que Shakespeare escrivís

(Article d'El Periodico del 10/09/2007)


El procés ha començat. La Coalició sobre l'Autoria de Shakespeare, composta per un total de 287 actors i directors teatrals, incloent-hi una trentena d'acadèmics, va fer pública dissabte una Declaració de dubte raonable sobre la verdadera identitat de l'autor de les obres firmades per William Shakespeare. La declaració, proclamada per l'actor Derek Jacobi al final de la representació teatral Jo sóc Shakespeare al Teatre Minerva de Chichester (West Sussex), recorda els noms d'una vintena de destacats personatges, incloent-hi Mark Twain, Charlie Chaplin, Orson Welles i John Gielgud, que van expressar dubtes similars.

El col.lectiu, del qual també forma part Mark Rylance, exdirector artístic del Globe, es va formar el 23 d'abril passat, coincidint amb el 391è aniversari de la mort de qui podria no ser l'autor de les obres que va firmar. Des del segle XVIII s'han succeït les teories que defensen que William Shakespeare era només la pantalla del verdader autor. Entre els candidats hi han figurat el dramaturg Christopher Marlowe, el filòsof Francis Bacon i Edward de Vere, comte d'Oxford. La Coalició considera que aquest últim és el principal sospitós.

La declaració, que va ser recollida ahir en diversos mitjans de comunicació britànics, recorda la dificultat que algú nascut en una família illetrada arribés a posseir els coneixements tant històrics com legals que demostra l'autor de les obres. La descripció de les maneres de viure de les classes altes i de detalls de països com Itàlia tampoc quadren amb el plebeu nascut a Stratford-upon- Avon. "Crec que el candidat més clar és possiblement De Vere, perquè penso que un autor escriu sobre les seves pròpies experiències, la seva pròpia vida i la seva pròpia personalitat", ha afirmat Derek Jacobi.

El testament de Shakespeare, en què llega a la seva viuda "el seu segon millor llit i els mobles", sense cap referència a llibres o manuscrits, tampoc ajuda a definir-lo com el genial bard del segle XVI.

www.HistoCat.cat

Dependencia o independencia de Catalunya

(Publicat a el diari EL PÚBLICO, el 15/10/2007)


Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España.

Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.

Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).

Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?

Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.

Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta.

Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).

El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de nada.

Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los ‘diferentes’ no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.

Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.

Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.

España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.

Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.


Alfons López Tena
(vocal del Consejo General del Poder Judicial)

www.HistoCat.cat

L'acta de Constantinoble

(Article del bloc Es poblat d’en Talaiòtic

La font més important per conèixer els fets del juliol de 1558 a Ciutadella és un document anomenat "Acte sobre la Desgràcia de Ciutadella fet en la ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558" i que es llegeix íntegrament des de 1852 en sessió extraordinària del Ple de l'Ajuntament de Ciutadella cada 9 de juliol.

L'autoria de l'Acta recau en el notari Pere Quintana, redactada a requeriment del regent de la governació Bartomeu Arguimbau i del capità Miguel Negrete, i "en presència de Mossèn Johan Merthorell, Mossèn Rafel Bru, prevere, Martí Traver, Johan Aloy, ferrer, e Gabriel Mercadal, de Biniatzèn, naturals de la illa de Menorca" com a testimonis, tots ells captius a Constantinoble segons consta a l'encapçalament del document. En acabar el relat, el notari Quintana escriu: "De les quals coses, axí veres y per mi, dit Pera Quintana, [notari], vistes y en aquelles sempre present y entrevenint, en [presència] dels dits testimonis les dites coses confesant y llohant [esser] veres, he fet lo present acte, encara que en terres ubi mihi non licet meum offitium artis notarie exerciri, sotescrit emperò de [mà] dels dits Regent, Capità y testimonis, en corroboració de la veritat. Suplicans, etc., licet., etc".

D'aquest paràgraf es desprenen dues qüestions a tenir en compte: En primer lloc, ens diu que allò que es diu a l'Acta va ser vist pel propi notari, però diu a la vegada que allò que escriu és "sotascrit emperò de [mà]" del governador Bartomeu Arguimbau i del capità Miguel Negrete i dels altres testimonis. I en segon lloc, que l'Acta és feta en terres fora de la jurisdicció del seu ofici notarial. Que cadascú en tregui les seves conclusions d'aquestes advertències, però si el notari escrivia el que escrivia a requeriment d'Arguimbau i Negrete, era també un requeriment dir que el notari ho havia vist tot amb els seus ulls? I el fet de tenir consciència i deixar constància que l'acta no tenia cap validesa jurídica, encara que sí interès documental, per estar feta en terres fora de la seva jurisdicció, no l'eximia com a notari públic de dir alguna cosa que no fos certa? Potser a l'Acta no es diu tota la veritat, però no sembla que s'hi detecti cap falsedat. Sembla prou encertat el que diu Montobbio Jover, que el notari afirma "que ell mateix ha vist tot el que els compareixents han explicat (...) i empara amb la seva fe pública no només que els compareixents diuen el que diuen, sinó que el que diuen és veritat".

De les firmes que aparèixen al document, és significativa la fórmula emprada pel capità Negrete per signar, en l'únic paràgraf en castellà de l'Acta: "Dic jo, el capità Negrette, que allò desús dit passa així i altres moltes coses que es van fer pel regent i dit capità en servei de sa Majestat, les quals no es poden escriure aquí pel perill que d'açò es seguiria, del que es donarà a sa Majestat raó, si Déu fos servit". Montobbio diu al respecte "un extrem intrigant del document és aquesta misteriosa reserva que consigna el capità Negrete, que signa en castellà, però notem que aquesta reserva no desmenteix res del consignat a l'Acta i es limita a senyalar que, a més, van ocórrer altres coses". Florenci Sastre, per la seva banda, escriu al respecte que "llegint i rellegint l'Acta de Constantinoble, en arribar al final, sempre sorgia en el meu interior un interrogant: perquè el capità Negrete consignava al document un reserva mental". I segueix després: "Equivalia això a dir que a l'Acta no es contava tot o, al manco que el que es narrava es descrivia de manera que no significàs perill pels protagonistes? (...) Aquest interrogant quedava sempre pendent com una espasa de Damòcles".

De tota la informació que se'ns ofereix amb l'Acta, resulta tan interessant el que s'explica en la mateixa com allò que no hi és o que no sabem. Del context en què fou escrita l'Acta no es diu res. Quina era la situació personal d'uns "detinguts en captivitat" que suposadament podien reunir-se i redactar una Acta notarial a Constantinoble per descriure la seva experiència en la defensa de Ciutadella contra els turcs? Participar en la corroboració de dit document favorable a Bartomeu Arguimabau i Miguel Negrete podia comportar esperances o promeses de ser rescatat de la captivitat? Es va redactar l'Acta perquè el regent i el capità podien tenir coneixement o suposar que s'investigaria a Ciutadella la seva actuació en la defensa de la ciutat? En l'Acta es relata com es va procedir a recollir homes de tota l'illa per defensar la capital, però per què no hi ha ni una sola paraula per explicar els tràmits que es van fer per demanar ajuda de fora de l'illa? Tan delicada era aquesta qüestió que ni els responsables en fan la més mínima menció en un document que vol reproduir amb fidelitat tot el que feren en servei de sa Majestat? Potser demanar ajuda exterior anava en contra dels interessos de sa Majestat? I per què en l'Acta no es fa ni una sola menció de la suposada implicació de França en l'atac a Ciutadella? Si segons la documentació espanyola de les investigacions posteriors a l'atac hi havia testimonis que afirmaven que un ambaixador francès viatjava amb la flota turca per rebre la rendició de Ciutadella, no és creïble que els autors de l'Acta no coneguessin aquest fet tan cabdal, ni que s'haguessin oblidat de deixar-ne constància. La mateixa princesa Joana, en una carta al seu germà el rei, fins i tot afirmava, exagerant encara més aquelles informacions manipulades, amb els esforços per implicar els francesos en l'assalt, que els turcs demanaven la rendició a França, mentre que a l'Acta de Constantinoble apareguda molts anys després tan sols consta que els turcs cridaven cada nit a la rendició dels menorquins "en llengua castellana", un detall aquest que no deixa de ser, com a mínim, curiós.

Dels testimonis de les diligències del Regent i Capità que eren presents en el moment de fer l'Acta i que es mencionen a l'encapçalament, crida l'atenció que hi manca la signatura de Johan Aloy. Aquesta mancança no es pot atribuir al fet que no sabés escriure, ja que el propi notari Pere Quintana signa en nom d'un altre dels testimons, Gabriel Mercadal, per aquest motiu concret i, segons diu, d'acord amb la seva voluntat. Per què hi falta llavors aquesta signatura? Devia estar en desacord el mencionat Johan Aloy amb algun aspecte del relat que fa l'Acta sobre la desgràcia de Ciutadella? Volia condicionar la seva firma a deixar constància d'alguna qüestió que finalment no es va incloure?

En l'Acord del Ple del Consell de Menorca de 17 de desembre de 2001 (BOIB núm 3, de 05/01/2002), sobre la inscripció de l'Acta en el catàleg insular de patrimoni històric, es diu en el punt 4 sobre dades històriques que "Des de la seva redacció a Constantinoble fins que, l'any 1620, l'Acta torna a aparèixer a Mallorca, no es tenen notícies certes del seu recorregut". És a dir, que l'Acta no apareix fins 62 anys després de l'assalt, quan ja no hi devia quedar viu cap dels supervivents protagonistes d'aquells fets. I apareix a Mallorca, i no a Menorca.

En Montobbio Jover explica com podia haver estat el viatge de l'Acta fins arribar a Ciutadella d'acord amb les dades de què es disposa, en un relat que sembla extret d'un conte de les mil i una nits, en dir que "un home aficionat als llibres i els papers, un mallorquí de cognom Marimón que imaginam mercader i freqüentador dels ports d'orient té ocasió d'adquirir un lot de papers vells. I se'ls emporta per enriquir la seva col·lecció a sa casa de Mallorca. I quan mor, el seu fill Damià Marimon, que els hereta i que devia ser també aficionat als papers ja que examina un per un els col·leccionats per son pare, troba entre ells una estranya Acta Notarial datada a Constantinoble i relativa al setge de Ciutadella. I com que vol congraciar-se amb un noble menorquí, amic seu, Mossèn Joan Martí, Donzell, també aficionat als papers, li regala aquell rar document". No és fins tres anys després, el 1623, que "el lliura als Magnífics Jurats de l'illa que li havien demanat", i aquests al Governador i Capità General Joan de Castellví amb un escrit que per Montobbio "patentitza la bibliofília dels Jurats, el seu profund apreci per la documentació escrita i per la conservació dels llibres" i que fa que acabin demanant "que s'adoptin una sèrie, quasi exagerada, de mesures". Diuen els Jurats que "han tingut a bé de demanar lo dit Acte originalment en el dit Joan Martí i juntament saber d'aquell de on lo havia hagut...", i en dirigir-se al Governador sol·liciten que "sia servit manar que lo dit Acte originalment sia cosit en lo Llibre de Registres de Privilegis Reals que està en la cort de la sua Governació al peu de la present; i d'aquell juntament ab còpia de la present petició, esser-ne donada una o moltes còpies autèntiques fefaents a la Universitat perquè se puga cosir i insertar en lo Llibre Vermell de Reals Privilegis...".

Després de la desaparició dels arxius de Ciutadella, i en una època de tergiversació de la història en benefici de Castella, no resulta estrany que l'aparició d'un document que testimoniava la defensa de la ciutat rebés un tracte tan especial. Però com no podia ser d'altra manera, el rastre de la censura apareix també, com en tots els textos històrics cabdals i comprometedors de l'època, en la nostra venerada Acta de Constantinoble. En el punt 3 del mencionat acord del Consell, sobre la descripció del document, s'indica que "el darrer full ha desaparegut" i pressuposa que aquest estava en blanc. S'especifica més en el punt 6, sobre el seu estat de conservació, on es descriu: "Parts que hi falten: el darrer full ha desaparegut, tot i que sembla que aquest estava en blanc, ja que les transcripcions que es feren el 1623 no presenten cap addició en comparació amb el document original". Una suposició que, a la vista de com actuava la censura reial i els interessos de la Corona en el control de la informació, amb eliminació de textos i reelaboració de cròniques, no es pot fer sense almenys tenir en compte una altra possibilitat: que dit darrer full hagués estat deliberadament tret de l'Acta abans de fer-se les còpies que demanaren els Jurats pel seu contingut poc convenient. Per què hauria de desaparèixer només un full si aquest estava en blanc? Quina nosa podia fer conservar-lo amb l'estima i el fervor gairebé religiós amb què seria tractada l'Acta de Constantinoble? Què podia contenir aquest darrer full que falta? Hi podria haver informació complementària, un relat diferent o les reserves i desacords plantejats a petició d'en Joan Aloy, que no havia signat la part que ha sobreviscut? De ser així, potser l'Acta va arribar de Mallorca sense aquest darrer full, revisada i amputada per la censura reial, o potser aquesta feina és va fer a Menorca mateix. No deixa de ser significatiu, segons ens deia Montobbio mateix, tot i l'existència de diferents Marimons a Mallorca en aquells anys, que no s'ha pogut identificar i documentar aquests concrets Damià Marimon i el seu pare. Desconec a hores d'ara si aquesta identificació s'ha arribat a produir des que en Montobbio ho va escriure, o si continuen essent un misteri.

Sigui com sigui, l'Acta de Constantinoble no deixa de ser, en paraules de Montobbio, "una peça singular i preciosa, tant pel seu contingut, com per la claredat i precisió del seu estil, valors literaris poc comuns en les narracions heroiques de la seua mateixa època", i destaca com un fet extraordinari que "els principals protagonistes d'uns fets heroics, captius a les masmorres de Constantinoble, facin aixecar una Acta notarial de la seua heroïcitat. Em sembla un cas únic".


Referències:

Acta sobre la Desgràcia de Ciutadella feta a la Ciutat de Constantinoble a 7 d'octubre de 1558. Ajuntament de Ciutadella.

Acord d'inscripció de l'Acta de Constantinoble en el catàleg insular del patrimoni històric de Menorca com a bé documental (BOIB núm. 3, de 05/01/2002).
(http://boib.caib.es/pdf/2002003/mp191.pdf)

MONTOBBIO JOVER, José Ignacio: "Bibliofilia en la Historia de Menorca". Pequeña biblioteca menorquina de Son Vives. Ciutadella 1976.

SASTRE PORTELLA, Florenci: "...Y otras muchas cosas se hizieron...". Monografies menorquines. Ed. Setmanari El Iris. Ciutadella de Menorca, 1993.


Talaiòtic

www.HistoCat.cat

La gramàtica de Nebrija (III)

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jordi Bilbeny)


Bona feina, Jaume. Bona feina.

Però no n'hi ha prou de constatar que alguna cosa no funciona prou bé. Cal anar més a fons i demostrar d'altres irregularitats. Per exemple seria molt interessant poder trobar algú que exposés que la vida del mateix Nebrija o Nebrixa, sovint dit també Lebrixa, és un misteri absolut. Pel que fa a mi, em sembla que en un correu anterior ja et deia que no era castellà. Els seus detractors, quan l'ataquen diuen que no es poden fiar dels seus consells lingüístics perquè "no és castellà".

I l'edició de la Gramàtica està dedicada a una inexistent "Isabella tercera" de Castella, com diu explícitament el foli G.ii. de l'edició de Salamanca del 1492. Almenys això diu el peu d'impremta.

També és curiós destacar que és en aquesta edició, i en el mateix foli, on el tal Lebrixa diu allò tan famós que "siempre la lengua fue compañera del imperio". Però també hi afegeix, acte seguit (cosa que ningú no comenta) que la llengua i l'imperi "juntamente començaron, crecieron e florecieron e despues junta fue la caida de entrambos". És a dir que si al 1492 hi avia alguna nació a Espanya que avia tingut un imperi on avia exportat la llengua i al 1492 aquesta llengua era tan decaiguda com l'imperi, aquesta nació només podia ser la catalana. I caldria situar el dit Lebrixa dins l'ambit mental català. La qual cosa explicaria les multiples edicions catalanes del seu diccionari llatí, que a Barcelona es difondria, específicament, com Llatí-Català.

Jordi Bilbeny

www.HistoCat.cat

La gramàtica de Nebrija (II)

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jaume V.)


Doncs googlejant una miqueta, i anant amb molta cura, he trobat una pàgina curiosa sobre el tema.

L'enllaç es: http://elies.rediris.es/elies16/Niederehe1.html#22descripcion

I el pàrraf impressionat sobre la gramàtica és:

3. Nebrija y la tradición gramaticográfica de la Edad Media

Como ha demostrado Miguel Ángel Esparza Torres (1995), la solución del "«enigma» de la Gramática Castellana", es decir, el hecho de que, después de la primera edición de 1492, no apareciera otra segunda, ni haya dejado huellas claras en la historia de la gramaticografía española, no se deriva de la historia de la recepción de la obra nebrisense, sino de la prehistoria de la Gramática Castellana. Es decir, las tradiciones gramaticales anteriores a Nebrija y las teorías lingüísticas vigentes en aquel tiempo han ofrecido las pautas para la redacción de la Gramática castellana. En este contexto, la enseñanza del latín y sus métodos desem­peñan un papel central.

En la Edad Media había cuatro métodos principales o 'libros de texto' como se suele decir hoy en día, "las gramáticas versificadas, los comentarios, la gramática erotemática y la síntesis del método ad proverbiandum" (Esparza Torres 1995, 162). Sobre todo los dos últimos son de importancia para la Gramática castellana, la grammatica erotematica, un tipo de gramática en forma de preguntas y respuestas, y la grammatica proverbiandi, caracterizada por un empleo sistemático del idioma vernáculo en la enseñanza del latín.

Per ells mateixos és un enigma. O sia hi han estudiosos que intenten encaixar una gramàtica que no te sentit en la historia de les gramàtiques Castellanes. Ja vaig dir que era una anomàlia històrica. Bé, un altre enigma a la seva història com la de Colom, la de Cervantes, la de Nebrija, la de tants. Són la historia mundial mes falsa que hi ha. Una pobre gent que per falsejar la nostra de història ha hagut de fer moltes esquizofrènies.

Jaume

www.HistoCat.cat

La gramàtica de Nebrija (I)

(extracte d'un e-mail enviat per l'amic Jaume V.)

Això de la gramàtica de Nebrija del 1492 sembla ser un fet excepcional en la història de les llengües. o no?

Per exemple en xinès, fins a principis de segle passat S.XX, no van fer cap gramàtica. I els caràcters es van simplificar cap l'any 1966 durant la malaurada revolució cultural per tal de simplificar el procés d'escriptura.

De l'alemany a la WIkipedia:

El alemán estándar, conocido como Hochdeutsch, no se originó a partir de un dialecto concreto, sino que se creó a partir de los diversos dialectos (sobre todo los centrales y sureños) como lengua escrita. Ya desde el siglo XV, ésta permitía la comunicación entre los mismos, pero a la hora de hablar no existía un patrón unificado. La creación de una pronunciación estándar se hizo necesaria por el aumento en importancia del teatro en el siglo XIX que llevó a los responsables de las compañías a encontrar una forma de recitar única que fuera entendida en todo el territorio. Así se creó el "Bühnendeutsch" o "alemán de escenario", que al final se convirtió en la pronunciación ideal del idioma alemán, aunque alguno de sus preceptos como que "-ig" = /ç/; no obedecen a razones lingüísticas sino acústicas.

Hoy día, en la mayor parte de las regiones del Norte de Alemania, la gente ha abandonado sus dialectos y hablan coloquialmente alemán estándar, siendo los casos más extremos el valle del Ruhr (lugar a donde acudieron inmigrantes de toda Alemania a lo largo del siglo XIX) y el Sur del estado de Brandeburgo, en la llamada Sajonia prusiana, donde el dialecto prácticamente ha desaparecido. Esto no ocurre en el Sur de Alemania, Austria y sobre todo Suiza, donde el alemán estándar apenas se habla, sólo en ocasiones contadas, como a la hora de hablar con alguien que no entiende el dialecto suizo. En ciertas regiones alemanas, sobre todo en algunas grandes ciudades, una gran parte de la población sólo habla la lengua estándar.

O sia, a partir del segle passat van normalitzar la llengüa.

Sobre l'Àngles parlat no he trobat res positiu encara.

Italià Standard (a la Wikipedia Anglesa, perquè a la Castellana l'escriptor perd el cap):

Standard Italian, adopted by the state after the unification of Italy, is based on Tuscan dialect and is somewhat intermediate between Italo-Dalmatian languages of the South and Northern Italian dialects of the North.

El Francés:

The foundation of the Académie française (French Academy) in 1634 by Cardinal Richelieu created an official body whose goal has been the purification and preservation of the French language. This group of 40 members is known as the Immortals, not, as some erroneously relieve, because they are chosen to serve for the extent of their lives (which they are), but because of the inscription engraved on the official seal given to them by their founder Richelieu-"À l'immortalité" ("to the Immortality (of the French language)"). The foundation still exists and contributes to the policing of the language and the adaptation of foreign words and expressions. Some recent modifications include the change from software to logiciel, packet-boat to paquebot, and riding-coat to redingote

Perquè essent una de les primeres llengues del món, hi ha la necessitat d'una normalització?, que vol dir això?

*Que la seva llengua tenia problemes llavors?

*Que la llengua de la gramàtica potser era artificiosa, que volia englobar i unificar totes les altres llengües, pero varen fracassar?. La pregunta que els surt de l'inconscient més col.lectiu, es “¿Por qué hablas en Catalán? Com si diguesin “¿porque traicionas nuestro proyecto común? Es una cosa que la tenen incrustada a l'ADN. Però jo crec que la ràbia més forta que tenen es que es que ells si es va adherir al projecte de la normalització, i varen transforma aquell castellà antic en el castellà nou (totalment artificiós per tal de englobar a tothom). O sia ells es varen apuntar al projecte però nosaltres no, perquè nosaltres ja arrosagavem un gran prestigui literari que ells no tenien.

La Nebrija per mi es: Vamos a crear un Idioma nuevo, con las caracteristicas modernas de todas las partes (las caracteristiques modernes venien del Català es clar), ells s'hi varen apuntar però nosaltres no es vem apuntar per la senzilla raó natural de que “Perquè?” Per idioma modern ja tenim el nostre el Català. I per tant totes les novetats aportades pel Nebrija a un Català mig feien pixar de riure.

Mirant el corpus del Castellà li vec moltes incoherencies, cap continuitat històrica ni cap lògica interna cronològica. Per mi existia el Castellà antic, molt rovetllat, que un exemple és la imitació de RAC1 de l'esperança Aguirre, després es van voler normalitzar però englobant altres llengües (Català, etc.) Ells s'hi varen apuntar pero nosaltres no. No necesitavem modernitzar la llengua perque ja la teniem moderna. Després va vindre la conya del Castellà traduit del Català de Cervantes. (Presenta per mi una gran inovació sintàctica del Castellà històric). O sia la traducció a pesar de ser maldestre té la propietat inmensa e inèdita de modernitzar tot un idioma que no tira ni amb rodes i que fa dormir fins les ovelles, de carrincló i poc flexible. Tot un fet curiós a la història de les llengües. Faig traduir un text per cullons i com que la sintaxis es superior, les frases, les construccions, les clausules etc, llavors tots això tot i vingut de un fet delictiu il.lumina a tota una llengua. Encara avui dia si et passegues per Castellà els hi surt el gen del Castellà antic i no pas s'assembla er res el Quixot. Ja vaig dir que el Quixot estava sintàcticament, semànticament i sonorament i també el discurs, més a prop de la llengua catalana que qualsevol parlant de Castella.

Per abordar la tesis que dic mireu un llibre molt curió, és “La Prostitución y el Nuevo Pascual”, de Franscesc Pujols. Té la propietat de està escrit en Castellà però per algú que pensa en Català i no fa l'esforç de correcció sintàtica. Es com una mena de censura, però feta pel propi autor. Doncs senyors el so, el tó de la obra i tot recorda enormement al Quixot. Mireu-ho, llegui-ho i ja em direu.

Jaume

www.HistoCat.cat