31.8.07

Sustraídos en la Biblioteca Nacional dos mapamundis de dos incunables de 1482


Agencia Efe - 24/08/2007 18:51 - BIBLIOTECA NACIONAL (Actualización)

Sustraídos en la Biblioteca Nacional dos mapamundis de dos incunables de 1482


Madrid, 24 ago (EFE).- Dos mapamundis grabados e ilustrados que formaban parte de sendos ejemplares de la edición incunable de 1482 de la obra de Ptolomeo "Cosmografía", han sido sustraídos de la Biblioteca Nacional, según informaron a Efe fuentes de esta institución.

Según la Biblioteca Nacional, estos ejemplares se guardan en la Sala Cervantes, a la cual sólo acuden los usuarios que poseen el carné de investigador.

La sustracción se produjo "burlando las estrictas medidas de seguridad en la Biblioteca Nacional en vigor desde los años noventa".

De la edición de la "Cosmografía" sustraída se conservan actualmente cerca de 120 ejemplares en las más importantes bibliotecas del mundo.

La Biblioteca Nacional ha procedido inmediatamente a precintar ambos volúmenes para preservar las posibles pruebas y a denunciar el hecho ante la Unidad de la Guardia Civil especializada en Patrimonio Histórico, que ha iniciado la investigación para recuperar las páginas sustraídas.

No es el primer robo de importancia que se produce en la Biblioteca Nacional en los últimos treinta años, ya en 1981 la policía detuvo en Cuenca a J.F.J.R.R. como autor del robo de unos mapas antiguos.

En mayo de 1988 la policía recuperó en el domicilio particular de un bibliófilo 200 libros de los siglos XVI al XVIII entre los que figuraban el "Malleus maleficarum" del siglo XVI; el "Tractatus de proportiorum instrumento" de Galileo de 1635, y "De revolutionibus orbium colestium" de Copérnico de 1566.

Un mes más tarde, la policía recuperó otros ciento cincuenta y ocho libros de los siglos XVI al XVIII, en concreto, unos tomos de los siglos XVI, XVII y XVIII con obras de Galileo, Copérnico, Tolomeo, Kepler, Tycho, Brahe y Newton.

Dos años después el colectivo de policías del grupo de delitos del Patrimonio Histórico Artístico, fueron condecorados con la Medalla de Oro de la Biblioteca Nacional.

Y en febrero de 1995 la policía recuperó otros 300 valiosos grabados y láminas sustraídos de la Biblioteca Nacional. EFE

www.HistoCat.cat

Una vez más


(Article del bloc eScriptorium)


El que ostenta, sin legitimidad histórica, el título de Príncipe de Asturias ha personificado esta semana la persecución que han sufrido la cultura y lengua catalanas por parte de la dinastía borbónica, desde Felipe V, que es cuando se instaura en lo que hoy es España.

Pues sí, Felipe de Borbón acompañado de su mujer, Letizia Ortiz, inauguraron el pasado lunes un nuevo Instituto Cervantes en Palermo (Sicilia).

Si se pregunta qué tiene que ver eso con la persecución de la lengua y culturas catalanas, la respuesta es muy sencilla: La sede del nuevo instituto se ha ubicado en una iglesia de estilo plateresco: la chiesa di S. Eulalia dei Catalani, construida en el siglo XV por catalanes (de la mal llamada Corona de Aragón) y consagrada a la patrona de Barcelona (Santa Eulàlia).

Felipe, en su discurso, sostuvo que el Instituto Cervantes de Palermo es “una plataforma de estrechamiento de los lazos entre España e Italia”. ¿Acaso no sabe Felipe que el último Felipe que reinó (el V) perdió esos territorios catalanes mientras estaba enzarzado en guerras contra catalanes, valencianos y mallorquines?

Así fue, gracias al primero de la dinastía borbónica (el ya muy repetido Felipe V), Nápoles y Sicilia pasaron a manos de los Habsburgos y, por lo tanto, a formar parte del Sacro Imperio Romano-Germánico.

www.HistoCat.cat

30.8.07

Qui no vol sempre dirà que no


Si de veritat vols saber el meu parer sobre la lluita per demostrar la catalanitat de la descoberta, penso que anem errats, a qui no li interessa no el convenceràs mai.

No se com ho veus tu, però en aquestes alçades jo crec que ja està suficientment fonamentada la catalanitat de la descoberta i hem caigut en la seva trampa i ha estat un greu error tàctic.

Quan a mi em demanen la partida de naixement d'Eleonora d'Arborea, els hi demano la de Maria IV (el seu heroi anticatalà). Fins hi tot he escrit que si Eleonora no hagués nascut a Molins de Rei no importaria gens perquè no afectaria per demostrar la catalanitat de la conquesta de Sardenya, hi han molts altres personatges i fets que avalen aquesta raó.

Si la descoberta catalana és la més ben documentada i és la que sabem certa, la lluita son els llibres de text a les escoles sobre la historia que s’ensenya als nous catalans al cap de 30 anys de la fi del franquisme.

La lluita son els ajuntaments catalans que paguen exposicions per difondre la versió castellana de la historia. Que demostrin ells que la descoberta no era catalana que aportin proves i partides de naixement.

Denunciem als que escampen mentides. Denunciem als que col·laboren en l’ocultació de la història de Catalunya. Exigim que faci cadascú la feina que li correspon. Perquè tants milions en educació, cultura i mitjans de comunicació sinó serveixen ni per saber ni qui som?.

El meu referent juvenil ha donat la vida per les seves idees i tinc la sensació que xerrem molt i que estem d'espectadors amb els braços plegats. Boicotegem les exposicions en territori català que contribueixen a escampar les mentides sobre la nostra història. Exigim que els nostres ajuntaments que recuperin la seva història local pagant als especialistes. O es que només han de viure els arquitectes?. Hi ha consciència de la llengua però ens segueixen negant la nostra història . No volen que sapiguem qui som.

Un molt emotiu i sentit adéu a un gran Xirinacs vilipendiat per catalans (esclaus ben pagats o atemorits) fins el darrer dels seus dies que l’han tractat com a boig i terrorista. El cabró ha aconseguit el que volia. Gandhi va ser el meu referent, em temo que en Xirinachs ha marcat i marcarà encara més la meva vida.

Josep

www.HistoCat.cat

Palos de la Frontera exige a la capital que cambie el nombre erróneo del barrio «Palos de Moguer»


ABC HUELVA.


El pleno del Ayuntamiento de Palos de la Frontera (Huelva) aprobó por unanimidad solicitar al Ayuntamiento de Madrid que rectifique el nombre erróneo del barrio «Palos de Moguer», en el distrito de Arganzuela, y el de la zona de estacionamiento regulado denominada con el mismo nombre.

Un barrio del distrito de Arganzuela y el plano que regulariza el estacionamiento en dicha zona figuran, según fuentes municipales, como «Palos de Moguer» y no «Palos de la Frontera», zona que comprende el entorno de la estación de Metro Palos de la Frontera y la calle del mismo nombre.

En la propuesta de la Alcaldía, que ya fue llevada a Pleno hace tres años, el alcalde muestra su indignación por la denominación del barrio y que se mantenga el error en el plano de su zona de estacionamiento. El nombre de Palos de Moguer comenzó a utilizarse erróneamente al creer algunos historiadores que Palos y el pueblo cercano de Moguer eran la misma localidad.

Por ello, el Concejo Municipal de Palos (nombre del municipio hasta entonces) decidió adoptar el nombre de Palos de la Frontera para evitar confusiones. El Ayuntamiento recordó que han sido «muchas» las ciudades que ya «han cambiado los rótulos de sus calles porque tenían una con nuestro nombre escrito de forma errónea».

Así, se aprobó pedir al Ayuntamiento de Madrid que cambie la citada denominación, de la misma forma que en su día se hizo el cambio de la estación de metro en la capital.

Esta Localidad se ha llamado hasta 1642 únicamente Palos, del latín Palus-paludi, o sea, laguna. Desde mayo de 1642, el Concejo Municipal de Palos, adoptó el nombre de Palos de la Frontera.

www.HistoCat.cat

29.8.07

El món ha de saber-ho

Des del bloc de Xavier Mir a Vilaweb, on ara fa un any va engegar-se la campanya "Jo també vull un estat propi" que ha donat lloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes i al web www.estatpropi.cat, ens arriba una nova proposta. Es tracta d'un visionat massiu del documental sobre el cas d'Èric Bertran realitzat per Xevi Mató, subtitulat a l'anglès per Heather Hayes i disponible a YouTube:


Mir proposa que la setmana del 27 d'agost al 2 de setembre s'escampi la iniciativa mitjançant apunts als blocs i enviament de notes de premsa o de correus als mitjans de comunicació. A partir del 3 de setembre i fins al dia 9, es tracta de visionar tantes vegades com es pugui el documental sobre el cas Èric Bertran per tal que pugi posicions al rànquing i entri al circuit dels més vistos. D'aquesta manera, mitjançant el recurs coordinat de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació, s'espera aconseguir una projecció internacional del cas d'Èric Bertran, del dèficit democràtic de l'Estat espanyol i de la presa de consciència que està experimentant el poble català pel que fa als seus drets nacionals a fi de tenir un Estat propi.

El documental s'ha penjat a YouTube en cinc parts. El vídeo que caldrà visionar massivament és la primera part:

http://www.youtube.com/watch?v=aIiRFSCgGu4

(A la dreta del vídeo hi trobareu els altres quatre fragments del documental)

Recordem que sobre aquest cas hi ha l'obra teatral Èric i l'Exèrcit del Fènix, de Víctor Alexandre amb direcció de Pere Planella, que el mes de setembre començarà a Valls i a Calella una gira pels Països Catalans.

Podeu anar seguint l'evolució de la proposta al bloc de Xavier Mir


www.HistoCat.cat

24.8.07

Discurs de Víctor Alexandre al Fossar en el comiat a Lluís Maria Xirinacs


Discurs de Víctor Alexandre al Fossar en el comiat a Lluís Maria Xirinacs
Divendres, 17 d'agost de 2007 a les 12:00
Informa: Guillem Política


El passat 13 d'agost, a Girona, unes quantes persones ens vam reunir per fer un acte en record de Lluís Maria Xirinacs. Va ser un acte petit, improvisat en tres hores, però molt emotiu, que es va tancar amb l'himne nacional de Catalunya. En acabar, un senyor va llançar una pregunta a l'aire. Va dir: "Creieu que servirà d'alguna cosa la mort de Xirinacs? Creieu que els polítics reaccionaran i faran que aquest país faci un tomb?". De fet, eren les mateixes preguntes que es fa molta gent. I, ves per on, l'acudit del dia 14 del diari El Punt les responia de manera molt gràfica, com correspon a un acudit. Es veia un polític assegut al seu despatx, presumiblement el president de Catalunya, i, davant seu, un presumible vicepresident que, mostrant-li un text que deia "Xirinacs. Testament polític", li preguntava: "Què fem amb això?" I el presumible president contestava: "Passar pàgina".

Explico això perquè em sembla que és un reflex d'allò que pensem molts catalans sobre quin serà el comportament del nostre govern en aquesta qüestió. És la conclusió lògica després de sentir les declaracions de diversos polítics o el que n'han dit determinats mitjans de comunicació. Ara resulta que en Xirinacs només era "un símbol de la lluita antifranquista", un home gran que el pas del temps havia convertit en un foll sense cap connexió amb la realitat. N'hi ha, fins i tot, que aquests dies l'han qualificat de malalt mental, de ser algú que ja no hi tocava i que deia coses mancades de sentit. És una ignomínia, certament. Però, ben mirat, la ignomínia no ens ha d'afectar, perquè és filla de la impotència. La ignomínia no és res més que la constatació pública de les greus limitacions intel·lectuals del denigrador i la demostració explícita de la gegantina superioritat moral de l'ignominiat.

És en aquest sentit que les darreres paraules de Lluís Maria Xirinacs són la resposta a tots aquells que, des del poder o des de les tribunes d'opinió, han fet de la claudicació de Catalunya una norma d'obligat compliment. Tan cec és el seu egoisme, tan cínica és la seva deserció, que són incapaços de percebre el galdós paper que els reserva la història.

Hi ha persones que necessiten desacreditar Xirinacs -ridiculitzar-lo, si cal-, perquè ell era justament la seva antítesi. Són tots aquells que ja fa molt de temps que han trobat en la subordinació a Espanya o a França una manera de satisfer els seus interessos personals o de partit, són tots aquells que diuen que l'autoderminació és una collonada o que troben que el nom d'Espanya es diu massa poc a TV3 o que afirmen que els drets històrics de Catalunya no existeixen o que voten a Madrid al costat del Partit Popular en contra de la unitat de la llengua catalana o que ens demanaven el sí a l'Estatut per convertir-nos en còmplices d'un frau històric. Ves per on, el col·lapse recent de les infraestructures del país ha posat en evidència fins a quin punt som una colònia espoliada per Espanya amb el consentiment, ja sigui per ideologia o per covardia, de la nostra classe política. És la mateixa classe política, amb tota la seva cort de creadors d'opinió, que ens vol amansits, claudicants i sotmesos com ells; és la mateixa classe política que ens diu que ara no és el moment de parlar d'independència perquè hi ha coses més importants. I quines són aquestes coses tan importants que no tenen res a veure amb la independència? Els escons, potser? Els càrrecs, la jerarquia dels partits, la vanitat personal? Ens diran que primer calen els vots, ens diran que primer cal que la gent voti opcions independentistes perquè la plena sobirania del poble català pugui ser una realitat. Però no és veritat. És només una excusa per justificar l'immobilisme. És la classe política la que té l'obligació de conscienciar aquest país de la magnitud de l'espoli a què es veu sotmès des de fa tres segles, és la classe política la que té l'obligació d'explicar que tots els problemes que té plantejats actualment la nació catalana -tots- són conseqüència directa de la seva subordinació a un altre país. Un polític honest, un polític català que no sigui un espanyolista, té el deure moral de sacsejar la societat del seu país i fer-li saber que ha arribat el moment de dir prou: prou a la submissió, prou a la mediocritat, prou a l'espoli, prou a la mentida, prou a la fatxenderia, prou al racisme contra el poble català.

Lluís Maria Xirinacs parlava de la "traïció dels líders" i, en fer-ho, demostrava la seva generositat. Perquè... de quins líders parlava? On són els líders de Catalunya? Mahatma Gandhi sí que era un líder. L'home que deia "facis el que facis potser no servirà de res, però és important que ho facis" va retornar la llibertat a l'Índia. "Però és un país pobre", pensarà algú. Sí, és veritat. L'Índia és un país pobre, però... i què? Els indis no volien la independència per ser rics, sinó per ser lliures. La llibertat no dóna riquesa, la llibertat dóna dignitat.

És de dignitat que parla Xirinacs quan diu en el seu comiat "amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!".

Són paraules que ens diuen que ara ens toca a nosaltres, són les darreres paraules d'un home que, com a creient que era, només es va agenollar davant de Déu, mai davant d'Espanya. I és que la independència no és cap privilegi, la independència és un dret. I és perquè hi tenim dret que la volem. La volem per poder-nos realitzar com a poble, la volem per poder-nos representar nosaltres mateixos, amb la nostra veu i amb el nostre vot, en el concert de les nacions, la volem per fer la nostra aportació al progrés de la humanitat. No és, per tant, per egoisme, que volem i necessitem ser independents, és per solidaritat. Perquè no és amb l'aeroport de Barajas ni amb les autovies o amb el metro de Madrid que volem ser solidaris, sinó amb els pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys, la meitat de la nostra. Volem i necessitem ser independents per alliberar-nos de reis i de reines i de prínceps dropos que viuen a costa nostra; volem i necessitem ser independents per acabar amb la subordinació del nostre Parlament a la voluntat d'un altre Parlament, un Parlament que ni tan sols ens permet parlar en la nostra llengua.

Ens diran radicals, no hi ha dubte. Però ens diran radicals perquè no poden dir-nos res més. És clar que som radicals. Som radicals perquè el contrari de radical és reaccionari. I són reaccionaris, de dretes o d'esquerres, tots aquells que volen que els Països Catalans estiguin sotmesos pels segles dels segles a la voluntat de les seves nacions veïnes. És, en definitiva, perquè som radicalment desacomplexats en la reivindicació dels nostres drets que exigim als nostres polítics que no ens deixin orfes de sigles, que no dimiteixin de la seva catalanitat, que no oblidin que no és amb el seu partit amb qui tenen un compromís sinó amb el seu país. Amb el seu país i amb els qui van donar la vida per ell. Perquè si no és així, si la història no compta per a res i en nom de l'estabilitat hem d'oblidar que vam ser una nació lliure i sobirana, quina comèdia estem fent avui al Fossar de les Moreres? Quin sentit té el manteniment d'aquest indret? Quin sentit tenen els actes institucionals de l'Onze de Setembre? L'ambició és legítima, però el compromís és noble. I entre la legitimitat i la noblesa, crec honestament que cal triar la noblesa. Per això, cal demanar als nostres polítics que entre l'ambició i el compromís triïn el compromís.

S'ha dit que Lluís Maria Xirinacs es va suïcidar. No és cert. Xirinacs no es va llevar la vida, Xirinacs només va escollir el lloc on volia morir, i quan hi va ser va deixar serenament que la vida s'escolés del seu cos. Aquest va ser el seu acte de sobirania, anar a trobar-se amb la mort en lloc d'esperar-la estès a l'asfalt o en un llit d'hospital, i aquest és el seu testament vital: dir-nos que som nosaltres, únicament nosaltres, els amos del nostre destí.

www.HistoCat.cat

12.8.07

El Nyèbit


Una resenya del llibre:

GIRONA: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "EL NYÈBIT"

En temps de la revolta dels Segadors (1640-1652), les tensions existents entre els monjos catalans i castellans que residien a Montserrat s'aguditzaren de valent. L'enfrontament va desencadenar l'expulsió dels montserratins castellans de l'abadia. Aquest episodi tan desconegut de la nostra història va ser un dels detonants que va empènyer Ramon Monton Lara (Sabadell, 1959) a gestar El nyèbit (Editorial Proa, Barcelona 2003), el seu darrer llibre. El nyèbit és l'autobiografia d'un enigmàtic rodamón del segle XVII «bohemi de naixement, de formació turca, nació catalana d'adopció i últim ofici conegut comediant d'una companyia anglesa», que fuig de la misèria cercant un paradís més enllà d'unes muntanyes mitificades (Suïssa).

El fet de ser germanista i llicenciat en història, ha estat per Monton d'una gran utilitat a l'hora de narrar el periple europeu del Nyèbit: «Vaig passar uns mesos a Münster, ciutat on es van signar els tractats de pau de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). Aquesta estada a Alemanya em va anar molt bé per documentar-me sobre l'època i fer una excursió a Praga, on vaig descobrir un cert paral·lelisme entre el destí de la nació bohèmia i catalana. Totes dues van perdre la seva independència. Els bohemis en aquella mateixa guerra i els catalans en la de Successió. Entre una cosa i l'altra, vaig començar a construir l'estructura d'aquesta complexa novel·la».

És esquifit, lleig, amb nas de patata i una mirada que oscil·la «entre la d'un colomí espantat i la d'un bou amb son endarrerida». I és que el nyèbit fa tant de fàstic que l'autor es pregunta si els cabells d'estopa d'aquest homenet són «humans o empeltats d'un porc senglar». Si mai ensopegueu amb un tipus així, esteu sens dubte davant d'un ésser «desgraciat, bergant, pollós, perdulari, trinxeraire, vagabund i qui sap quantes coses més». Però perquè aquest encontre es produeixi heu de fer una incursió en el túnel del temps. I aterrar en l'obscuritat d'una Europa devastada on ser un nyèbit no era tan estrany.

Tot i que d'en Maximilià Tonevi Abdul Romuald Jordi Julià, àlies el Nyèbit, no en podem conservar cap retrat perquè és una criatura nascuda de la ficció, Ramon Monton s'inspira, per imaginar-lo, en una pintura del milanès Guiseppe Arcimboldo, que apareix en la portada del llibre. El pintor Arcimboldo, famós per les estranyes composicions de figures humanes fetes amb flors, fruites, crustacis..., va rondar en la cort de l'emperador Rodolf, quan Praga era el bressol de l'art, la cultura i el coneixement.

No és casual que Ramon Monton obtingués l'any 1999 el Premi de la Fundació Enciclopèdia Catalana per a projectes d'obres literàries. I és que El nyèbit és una novel·la d'acció, amb uns regalims d'ironia, que es llegeix molt bé: «Drama i farsa, amor i guerra, religió i utopia, reis i indigents, alquimistes i comediants, fades i princeses, monjos i bandolers, somni i realitat, història i llegenda, Orient i Occident es barregen en un mosaic que reflecteix, com un inacabable carnaval barroc, les convulsions d'una època de profunda crisi de civilització». Però sobretot, El nyèbit és per l'autor una demostració de com els vaivens de la història tenen uns motius tan atzarosos i impresentables com els que guien les nostres pròpies existències: «el nyèbit sóc jo».

www.HistoCat.cat